eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

El veritable esperit olímpic de Pequín 2008

eliteratura | 07 Agost, 2008 10:00

Si un grup d'intel·lectuals se n'anàs a una conferència internacional, una trobada o qualsevol acte d'aquestes característiques que legitimàs un règim dictatorial, islàmic posem per cas, davant l'opinió pública mundial, no en

sortirien gaire ben parats. Els esportistes, però, tenen dispensa, i el vistiplau estatal i mediàtic.
Demà dia 8 d'agost de 2008 començaran els Jocs Olímpics de Pequín, capital de la República Popular Xina, un estat comunista que vulnera sistemàticament els drets humans més elementals i la llibertat d'opinió, i que, a més, encapçala el rànquing mundial d'execucions.
Per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic content de no tenir representació nacional en un afer d'aquestes dimensions. Estic content que la bandera de Catalunya no sigui present a la desfilada ni a cap altra acte dels Jocs Olímpics de 2008; uns jocs que, n'estic convençut, més envant la història els posarà dins el mateix sac que els de 1936. Són els jocs de l'Alemanya nazi i la Xina comunista, els jocs de les dictadures, els jocs de l'esport podrit i governat pel dolar i l'euro. Aquest és el veritable esperit olímpic.

Lectors compulsius & escriptors repulsius

eliteratura | 04 Agost, 2008 16:00

Via El Bibliomano

Bloguejant a mig gas

eliteratura | 31 Juliol, 2008 16:00

L'activitat catosfèrica ha caigut en picat. Me resistesc a emportar-me l'ordinador a la platja. Així que, a partir ara, publicaré encara menys fins al mes de setembre. Els dies són llargs i les nits, curtes i acubades. Llegiu, llegiu, maleïts.

Via Bookshelf

Perseverant Ulisses

eliteratura | 30 Juliol, 2008 16:00

No crec de cap manera que hi hagi lectures apropiades per a l'estiu i d'altres per a l'hivern. L'estiu, lleugeresa; l'hivern, llibres feixucs.

Doncs no. Tot al contrari. Són precisament les vacances el que ens permeten envestir, de vegades, obres que requereixen una atenció continuada i preferent. Això m'ha succeït amb Ulises y la Odisea. El pensamiento Iridiscente, un assaig fantàstic sobre la figura sempre anomenada i en el fons poc coneguda d'Ulisses.
Si qualcú vol aprofitar l'estiu per llegir l'Odissea i no ho vol fer a pèl, que aprofiti aquesta obra, que no cal confondre amb una simple introducció. A mig camí entre la divulgació i l'erudició, Pietro Citati estableix un diàleg interliterari, ubicant l'Odissea en l'espai temporal que li correspon, que ja és el nostre i no el temps heroic de la Ilíada.
Es tracta, doncs, d'un heroi de carn i os, si bé amb mil recursos, que va haver d'aprendre a patir i a lluitar aferrissadament per aconseguir l'objectiu, desitjat durant vint anys, de retornar a Ítaca. Un exemple límit de tenacitat i perseverança.

Pietro Citati
Ulises y la Odisea
Galaxia Gutenberg, 2008.

El rei de la casa, de Gabriel Galmés: una guia de lectura

eliteratura | 28 Juliol, 2008 16:00

El periple literari d'un escriptor un cop traspassat sempre és incert. Tot i la qualitat literària, és fàcil caure en l'oblit en un

món que s'alimenta sobretot a cop de novetats. Cal, doncs, que qualcú rescati el llegat dels nostres escriptors i en faci la difusió que es mereixen.
Per això m'he alegrat en llegir avui matí a Diario de Mallorca que Sebastià Perelló prepara una guia de lectura sobre la novel·la de Gabriel Galmés "El rei de la casa", guia que es podrà consultar on line el curs 2008-2009.
L'autor, segons indica la notícia, pretén que la guia es centri en l'anàlisi explícitament literari del text, i es complementarà amb d'altres eines, per exemple un blog que ja es troba actiu a la xarxa.

Nostàlgia del futur

eliteratura | 25 Juliol, 2008 16:00

És possible sentir nostàlgia d'un temps que no vam viure, però que hem après a estimar a llibres i films.

No és que no m'importi l'esdevenidor: és que no m'agrada que m'enganyin.

El futur no és res més que la imaginació del passat: el resultat de passar pel sedàs de la memòria allò que voldríem ser.

Perquè res no serà que no siguem capaços d'imaginar.

El futur és un somni, una nebulosa, una pretensió.

No vull anar a la Lluna, vull que la Lluna vengui a mi!

Manuel Baixauli. L'home manuscrit: l'escriptura del gest

eliteratura | 24 Juliol, 2008 16:00

Augur que L'home manuscrit, novel·la sortosa i atípica, gaudirà de dilatada vida. És simptomàtic que els editors, una llarga corrua pel que he llegit, no en veiessin clara la publicació; encara que no tenc cap dubte que si aleshores l'autor, en lloc d'anomenar-se Manuel Drawing Hands

Baixauli, hagués tingut un nom més conegut en el món literari, no hauria patit cap mena d'entrebanc. Se'n publiquen tantes, de novel·les xerecones de cap a cap d'any, que hom no arriba a afinar quin és el criteri imperant!

Tal volta la clau és el tema: una novel·la catalana, escrita per un escriptor valencià, poc conegut, que parla del propi procés creatiu, en teoria, té mala pepida. Tanmateix, L'home manuscrit és una obra que, pel contingut i per la forma, és impossible que passàs desapercebuda un cop publicada. Que fos gràcies a un premi, és absolutament meritori si tenim en compte el descrèdit relatiu que pateixen els guardons literaris. Cal agrair, doncs, que el jurat fes la feina de manera honesta i permetés la publicació d'una bona novel·la; una novel·la metaliterària de la qual destaca, al meu entendre, l'estructura circular, eterna, molt ben calculada, impecable, que s'ajusta perfectament al tema, que no és altre que la pròpia literatura.

Però és que, a més a més, per a Baixauli, la reescriptura és l'essència de la literatura, un procés de recerca, condensació i abstracció en el qual queda molt poc marge per a la improvisació, amb la voluntat final de romandre, de crear una obra per a la posteritat. La literatura és essència. És la literatura, que defineix l'ésser. Així, el protagonista de la novel·la, desdoblat, reescriu la seva pròpia vida, l'emmotlla a l'existència que hauria volgut tenir. Es construeix, doncs, una biografia a mida -un Dietari: Magatzem de la Memòria- de la qual va fent abstracció a mesura que passen els anys, prenent per model l'autoretrat pictòric. De manera que la vida, reduïda a la mínima expressió, esdevé una successió d'autoretrats. I la millor biografia seria aquella que es pogués reduir a a una sola imatge, a una sola paraula. A un gest, repetit, pels segles dels segles. Fred però brillant.

Posts relacionats
Llunàtic: "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli
Palumpsests: Defensa de L'home manuscrit, de Baixauli
Anotacions rizomàtiques: Apunts sobre "L'home manuscrit" de Manuel Baixauli
La soca: "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli
Blog de Manuel Trallero: ¿Simplex et unum?
eLiteratura: Blog decadent. Rata de biblioteca

El poder hipnòtic de les ones

eliteratura | 22 Juliol, 2008 16:00

D'ençà que era infant, sempre he lligat l'estiu amb la mar. En una illa com Menorca és difícil que sigui d'una altra manera. Allà és impensable haver d'escollir entre mar o muntanya. Avui dia la tria, potser, és entre mar o piscina. Però aquest, és un dilema descafeïnat propi de turista hoteler del tot-inclòs.

The sun had not yet risen. The see was indistinguishable from the sky, except that the sea was slightly creased as if a cloth had wrinkles in it. Gradually as the sky whitened a dark line lay on the horizon dividing the sea from the sky and the grey cloth became barred with thick strokes moving, one after another, beneath the surface, following each other, pursuing each other, perpetually.

El sol encara no havia sortit. La mar no es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s'aclaria, a l'horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movient, una rere l'altra, sota la superfície, i se seguien l'una a l'altra, perpètuament.

Es tracta del principi de Les ones, de Virginia Woolf. Hi ha una traducció al català de Maria Antònia Oliver, publicada a Edhasa l'any 1989. L'any 2000 encara en vaig trobar una primera edició, magnífica, tapa dura, bons marges... Aleshores en vaig pagar 995 pessetes, però avui dia no crec que la trobeu per enlloc. Ni amb aquesta qualitat ni amb cap altra. Una llàstima.