Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo: Història d’una gran mentida

eliteratura | 29 Setembre, 2005 17:22

 Si hem de fer cas a la contraportada de La Campana, mentre que “a La pell freda es vol destruir l’enemic, a Pandora al Congo es construeix la invenció de l’amor”. Frase, aquesta, lapidària i promocional, que ben segur atreurà la ja immensa colla d’incondicionals de Sánchez Piñol.

Però és aquest el tema principal de la novel·la i sobre el qual, per tant, es fonamenta? Potser és l’amor el que impulsa Thomas Thomson a escriure i reescriure durant seixanta anys la història de Marcus Garvey i un ésser singular, de nom Amgam, de raça desconeguda, i de la qual no hi ha més testimoni que el d’un acusat de doble assassinat?

Un romanç inexistent, un heroi que és un assassí, un advocat manipulador i maquiavèlic, un jutge carregat de prejudicis, un famosíssim autor de novel·les que es limita a formular guions per a què els desenvolupin els negres literaris, una tortuga sense closca, un irlandès amb llinatge escocès, una raça desconeguda, dos aristòcrates perversos però no tan dolents com semblaven... Voleu dir que això és la invenció de l’amor?

Què és, doncs, el que empeny un home, un esperit senzill i idealista a fer voltes durant tota la vida sobre la mateixa història, sobre la mateixa mentida?

Pandora al Congo és la història –novel·la de novel·les– d’una fabulació convincent i de gran volada. Amb falsos autors i negres literaris, Pandora al Congo dóna títol a l’obra de Sánchez Piñol. Però també és una altra novel·la suposadament escrita pel Doctor Flag –en realitat redactada per Thomson– la qual inspirarà el relat que el misser Edward Norton inculca a Marcus Garvey per a què aquest, des de la presó, l’expliqui a Thomson. De la seva banda, Thomson el reelabora una i altra vegada fins a aconseguir una primera versió, versió que romandrà inèdita per causa de les flames. Llavors, la història haurà d’esperar uns anys a ser escrita de bell nou per Thomson i publicada sota l’autoria de Norton. Més envant, a la segona edició, el públic en coneixerà el veritable autor: Thomas Thomson. A la fi aquest descobreix que la contarella de Garvey és falsa –es tracta d’un estratagema de Northon, l’advocat– i que Amgam i els tecnon no han existit mai.

No ens ha d’extranyar, doncs, que Thomson es passi 60 anys reescrivint, com confessa al principi, “el mateix llibre” sense voler-ne conèixer realment el perquè. És l’amor per una dona que no existeix el que ho provoca? Potser sí. “Per ella? No ho sé. Potser per alguna cosa més gran que ella”.

Qui ha inventat Amgam? Amgam és la idealització de l’amor, el somni platònic d’un esperit idealista com Thomson que topa amb la realitat. És a dir, amb la gran mentida en què s’ha convertit tot plegat.

L’argument de Pandora al Congo és envitricollat, un enginy en clau detectivesca i amb dosis d’humor que aparentment podria arribar a desconcertar, però que es desplega amb mesura i intel·ligència. Fins i tot el gir provocat per la carta del cònsul britànic –ironia: el principal testimoni de l’acusació resulta ser un traidor– és inevitable, s’intueix, i hom el paeix així com pot.

Finalment ens podem demanar qui és el responsable/culpable que la mentida prevalgui sobre la veritat? Segons l’advocat, aquesta Henry Morton Stanleypregunta seria improcedent, ja que a “la gent no l’interessa que els fets s’ajustin exactament a la veritat (...). El que volen és que els commoguin”. Norton ha après “una lliçò singular: que la mentida més creïble sempre és la més gran”.

Thomson s’interroga un cop i un altre tot intentant demostrar quelcom impossible perquè ell vol no contestar, i queda en evidència en el darrer encontre amb l’advocat en reconèixer ímplicitament que no havia qüestionat en cap moment la història de Garvey.

 Thomson ha caigut de ple en el parany, i no pot estar-se de pensar què succeiria si “les lleis universals s’haguessin escrit així? (...) S’imagina que tot fos obra d’un negre literari, i que rere el negre no hi hagués res? Com a molt, un guionista dolent?” És a dir, si tot fos obra d’un mentider. Quan la credibilitat d’un esser humà depèn directament de la pigmentació de la pell o la nacionalitat, cal inventar. O no dir res, com Pepe, que calla tot i conèixer la veritat de l’assassinat dels dos germans, perquè ell és negre i Marcus Garvey només amarronat. Té por que li encolomin el crim.

Aquest és l’horror veritable de Pandora al Congo. En definitiva, la convivència fonamentada sobre la llei del més fort, en una civilització absurda en què les ambicions i les convencions estan per davant de les conviccions. I que tot plegat sigui argumentat i justificat per la llei, una llei no escrita i, tanmateix, present a l’ideari col·lectiu –amb el jutge al capdavant– que, ja abans del procés, fa impossible la comdemna de Marcus Garvey per increïble que sigui la història dels tecnon. És la moral de l’imperi a les colònies, “llocs (...) on el dret no hi té drets (...) actes que estan més enllà de la jurisdicció humana”.  L’imperi no pot penjar un heroi que ha salvat la humanitat en plena I Guerra Mundial.

La mentida que condueix a l’èxit de l’advocat i l’escriptor, malgrat li sàpiga greu, és el producte de la societat, de l’imperi colonial que acluca els ulls davant la inhumanitat.

Què en resta, doncs, de l’amor, després de tot? Potser la nostàlgia i un poema dolent, i la imatge del Congo, sota “un oceà verd. I sota els arbres, no res”. Tristesa. Solitud.

 

 Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo. Barcelona: La Campana, 2005. 592 p. ISBN 84-95616-70-X. (Col·lecció Tocs ; 47)


Articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003

Enllaços recomanats:

Diari Avui. Novel·la de negres, crítica de Joan Josep Isern.

Fragments de la novel·la seleccionats per l’autor

Entrevista a Albert Sánchez Pinyol

 

Llibre recomanat

Hochchil, Adam: El fantasma del rey Leopoldo.

Editorial Península, Barcelona. 2002.

Pròleg de Mario Vargas Llosa

Les històries d’amor, per boniques que siguin, sempre generen problemes, multitud de problemes. En canvi, quan una història d’amor és perfecta té un problema, només un: que és mentida”.

 

 (Segueix)

latafanera.cat meneame.net

Blog recomanat: El blog de Gabriel Bibiloni

eliteratura | 23 Setembre, 2005 13:15

Fa dies que me rodava pel cap recomanar el blog de Gabriel Bibiloni i vet aquí que, culejant la pàgina principal dels blocs de Balearweb he trobat un article de Xoxe que l’esmentava arran d’un altre article del lingüísta sobre la nostra bandera.

Bibiloni, professor de la UIB des de 1975, parla clar i llampant i diu les coses pel seu nom. Al seu blog hi trobareu diversitat d’articles sobre temes lingüístics, sovint en to irònic –com a Sexes i llengües–, sempre punyents i pendents de l’actualitat, per exemple la nova televisió de Balears IB3.

latafanera.cat meneame.net

Bloc recomanat: La cantina dels encants

eliteratura | 13 Setembre, 2005 16:24

He conegut, arran d'un comentari sobre l'obra de Bolaño, un bloc deliciós, La cantina dels encants, en el qual Pia Almoina sempre acompanya els comentaris amb un fotografia molt ben escollida. El darrer apunt, Swoosh, parla de la deessa grega de la victòria Nike, del grec Νίκη, i que avui dia, com tots sabem, simbolitza una famosa marca comercial de dubtosa reputació i que esponsoritza els semidéus actuals, és a dir, els esportistes d'elit que els nostres infants han de prendre com a exemple sempre i quan no es dopin, és clar.

Però bé, al marge d'aquesta mena de perversitats, que no tenen res a veure amb el blog recomanat, vull afegir que la nota que apareix a baix del títol -que és aquesta: moltes explicacions s'adopten perquè tenen un encant especial - defineix, al meu entendre, el que Pia Almoina escampa per la xarxa mitjançant els seus apunts, especialment a les categories Mites i Símbols.

Gaudiu-ne!

Nota: aprofit l'avinentesa per inagurar aquesta categoria de blocs recomanats.

latafanera.cat meneame.net

Guerra civil i literatura: “Pa negre” i “El llibre de les mosques”, d’Emili Teixidor (I)

eliteratura | 09 Setembre, 2005 09:36

Hi va haver un temps, quan era jovenet, tal volta adolescent, que tenia una atracció que ara no sabria explicar per les pel·lícules sobre la II República, la guerra civil i la postguerra. Sempre eren, evidentment, pel·lícules espanyoles, amb aquella mena de cafès –tipus La colmena – amb un aire tristoi i ranci. Fins que me’n vaig embafar, de tanta misèria i milicians, de capellans amb sotana, d’escoles nacionalcatòliques, de sexe reprimit...

Era l’època de la dita transició, del cop d’estat de Tejero, quan el PSOE de Felipe Gonzàlez va arribar al poder. Quan encara la política, si més no en comparació amb la dictadura que deixàvem enrere, pareixia una cosa més neta. En una paraula, més idealitzada. Després va arribar lels escàndols, la corrupció, el desencís. I el descobriment, important descobriment personal, que la repressió franquista va arribar molt més enllà del que les pel·lícules i els llibres de text explicaven: la creuada contra els separatistas, l’intent de genocidi dels Països Catalans, la manipulació de la història.

La transició, pacte de silenci per blindar el passat, per definició, implicava una amnèsia de 40 anys. Molta gent, els perdedors, tenien la por al cos. El mutisme, aquí a Mallorca, era general. Tanmateix, poc a poc, mitjans de comunicació, historiadors i literats, han posat de nou damunt la taula temes incòmodes com ara els despareguts, les fosses comuns, el famós Arxiu de Salamanca, etc. Es tracta, en definitiva, de recuperar la memòria històrica.

Tot això me ve al cap arran de la lectura de dues novel·les d’Emili Teixidor: Pa negre i El llibre de les mosques. El primer transcorre a la postguerra més immediata, mentre que el segon fa un recorregut de pràcticament 40 anys, fins a l’esmentada transició. Ambdues ambientades a la Catalunya rural, tracten de la misèria física i espiritual que suposà la dictadura franquista.

Com resumeix molt bé Oriol Izquierdo, Pa negre se situa en l'escabrosa postguerra, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural, un drama on s'entrecreua la memòria personal i les històries, de vegades les llegendes, aplegades d'aquí d'allà. Construeix un territori mític, ubicat a la comarca d'Osona, que no és només un espai físic. És l'espai moral del nen que endevina el món adult, l'espai moral de l'adolescent, l'espai de la iniciació a la vida, als seus secrets, els seus misteris, el seu do i el dolor.

Sí, el final és especialment dolorós. Amb l’infant, Andreu, conscient de la seva pròpia monstruositat. Una monstruositat híbrida “capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre”. Així doncs, n’Andreu, per sobreviure, és impregnat –de manera quasi inconscient, mitjançant les converses dels adults– pel pitjor de cada bàndol. Tanmateix, és ell qui fa la tria, empès per tots costats.

  D’aquesta novel·la, en destaca especialment el llenguatge, vivíssim, molts cops embolcallat de misteri, del misteri dels adults, que diuen i no diuen, que mig amaguen la realitat als infants –la por, la repressió franquista, els assassinats, l’amor, el sexe, la religió, la fam–, però que el protagonista reconstrueix a partir de fragments d’uns i altres (la mare, la padrina, el mestre) fins a edificar la seva pròpia versió des de la qual farà la tria final, l’abandó dels qui fins aleshores havien estat els seus.

Entenc Pa negre com una novel·la d’iniciació, lúgubre aprenentatge d’Andreu, a qui l’experiència ensenya a desconfiar fins a convertir-se en el monstre que ell mateix admet ser, allunyat de l’escalfor humà per mor, sobretot, del desencís que li produeix l’amor de sa mare per son pare i que li encomana “un rebuig per qualsevol sentiment i fins i tot una por de tot compromís sentimental: a més estimació, més perills de tota mena. No t’acostis i no et cremaràs. L’amor crema. L’amor consumeix. L’amor mata” (cap. 14).

Andreu està buit, és incapaç d’estimar, i està comdemnat a viure amb aquest drama, la negació del sentiment amorós, tret brutal que el lliga a Eulàlia –personatge principal de El llibre de les mosques–, la qual pateix de frigidesa; és a dir, la negació de la sexualitat. Però d’això ja en parlaré en un altre post.

latafanera.cat meneame.net

El Quixot versus el Quijote o de la catalanitat de Cervantes

eliteratura | 02 Setembre, 2005 10:24

Enguany, IV centenari de la publicació de la primera edició del Quixot, ens hem cansat de veure el logo vermellós de la X (supòs que deu ser una pala de molí) a mil i un anuncis per Tv, amb empreses que participaven en no-sé-ben-bé-què però que mudava. Quan es tracta de patrocinar, l’esdeveniment és secundari: un centenari, unes olimpíades, un mundial de futbol... Tant és, la qüestió és figurar-hi.

Tanmateix, l’impacte mediàtic no és idèntic ni semblant. Vull dir que si el mundial és de futbol, ens fotem més partits que un àrbitre de tercera regional. En canvi, quan la qüestió és de caire cultural, la cosa canvia. La promoció és diferent, la durada sol ser més llarga i, en general, els resultats són magrets. Cero patatero, que deia aquell.

M’agradaria saber, doncs, quina serà l’avaluació de l’any famós del Quixot. Que se n’han venut més llibres, ja ho sabem, i també que hi ha unes rutes turístiques per passejar-se entre molins que deu ser la pera. Però s’ha llegit més enllà de la pura anècdota? No ho sé, i molt probablement no ho sabrem. Particularment, l’he llegit una vegada i mitja: mitja quan estudiava 3r de BUP i una fa sis o set anys. Va ser, curiosament, arran d’una lectura d’un autor que sí he rellegit més sovint. Es tracta de Vladimir Nabokov, més conegut per la seva novel·la Lolita. El cas és que Nabokov va dictar, a la universitat, un curs sobre el Quixot que després es va publicar, si no vaig molt errat, de manera pòstuma. En espanyol, Ediciones B el va editar precisament amb el títol Curso sobre el Quijote. Abans n’havia llegit el Curso de literatura europea, de la mateixa editorial però crec que exhaurit, que s’ha convertit per a mi en un llibre de capçalera. Total que Nabokov discutia certs aspectes de la novel·la de Cervantes, en especial quant al suposat humor i que ell troba més aviat cruel i humiliant. Aquest fet no ha estat ben rebut als cercles quixotescos, i he pogut llegir, per exemple, que Nabokov no va entendre res i que va llegir la novel·la com si fos un guiri.

Tanmateix, el joc sobre l’autoria de l’obra sí que el va trobar interessant, entre d’altres temes que analitza. Ja ho sabeu: que si es tractava d’una traducció de l’àrab, que per tant l’autor no era Cervantes sinó un morisc, etc. Aquesta mena de jocs i subtilitats agradaven a Nabokov.

En aquest any del IV Centenari que encara es commemora també hem pogut llegir diversos articles i comentaris sobre el Quixot. En record un altre d’especialment divertit en què l’entrevistat –de veritat que no aconsegueixo recordar-ne el nom, però sí que era del tot peculiar i, entre d’altres coses, es dedicava a editar a través d’Internet– afirmava que avui dia don Quixot seria una mena d’integrista perillós convençut de tenir la veritat absoluta, com ara George Bush o Ben Laden.

Ara bé, la palma se l’endú amb molta diferència Jordi Bilbeny, filòleg i escriptor del Maresme. Bilbeny, conegut per l’estudi sobre l’origen de Colom, defensa la possibilitat que –agafau-vos fort– Cervantes era membre de la família Servent i, per tant, català de soca-rel! Tot això, ben argumentat i documentat. Vaig fer la descoberta en una entrevista publicada al número 137 del setmanari Cent per Cent, de Manacor. Segons Bilbeny, el Quixot no va ser escrit en espanyol, sinó que, i cito textualment, “els originals sofreixen un procés de traducció. Segurament Cervantes va traduir l’obra per no buscar-se mal. Segurament hi hagué una primera edició en català i la segona ja fou en castellà. La gènesi del llibre, com s’explica en el Quixot, són uns papers en àrab que són traduïts. Ell ja ho diu, que és una traducció i que hi falten capítols, que hi ha errors...Per sucar-hi pa. No sé si la cosa pot quallar o no, però divertit sí que ho és. Podeu trobar la resta d’arguments a un article de Racó Català

i també escoltar l’entrevista que li feren a Radio 4 en format mp3.

Que tremoli l’enemic perquè aquest investigador de 41 anys té corda per estona i no s’arronsa per ningú: “A mi me sembla que no hi ha historiadors catalans, sinó gent que viu de la història. Espanya paga la universitat, com paga els militars, els polítics, etc. I jo, mentrestant, aporto desenes de desenes de proves i sóc un sonat. Vull fer córrer la informació i confiar en l’obertura mental de la ciutadania, perquè crec en l’evolució del coneixement”. I d’això es tracta, de fer córrer la informació, i fins i tot la imaginació. Que de més verdes en maduren.

latafanera.cat meneame.net

Cris Juanico i els Mags de Binigall

eliteratura | 01 Setembre, 2005 11:36

Durant el mes d'agost, a les festes de Sant Llorenç a Alaior, vaig poder assistir a un concert de Cris Juanico, ex Ja t'ho diré, i els Mags de Binigall. Absolutament genial. No sé si a d'altres actuacions aconsegueixen contactar tant amb el gent que hi assisteix, però he de remarcar que l'actuació va ser memorable.

Val a dir que Juanico ha tingut el coratge d'apostar per unes cançons no pas oblidades però que pertanyen a la memòria col·lectiva del poble menorquí. I evidentment n'ha fet la seva versió, passant pel rock, el reaage, etc., per arribar a l'absolutament fashion discotequera de Qui és aquella morena, digna d'una banda sonora de Tarantino amb Travolta inclòs.

Recoman visitar els enllaços següents per conèixer una mica més d'aquest disc i, si podeu, anau a una actuació en directe que xalareu.

La Mitologia Popular: presentació interessant del disc

Música Global: web que entre d'altres coses inclou el calendari d'actuacions de Cris Juanico.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS