Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Roger Casement: personatge històric de Pandora al Congo. L’horror i l’humor, l’opressor i l’oprimit (i II)

eliteratura | 30 Octubre, 2005 13:11

Vaig acabar l’article anterior fent referència a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, amic de Casement com a mínim fins al processament de l’excònsul, quan l’escriptor li va girar l’esquena. A El fantasma del rei Leopold. Cobdícia, terror i heroisme a l’Àfrica colonial, Adam Hochschild ens presenta alguns aventurers de l’època en els quals Conrad podia haver-se inspirat per crear el personatge de Kurz. Destaca sobretot l’oficial de la Force Publique leopoldiana Léon Rom, qui, entre d’altres aficions, li agravada col·leccionar papallones i caps tallats d’africans. Marcus Garvey no n’està gaire allunyat, en alguns casos amb el consentiment dels germans Craver: el càstig que rebien els portejadors indisciplinats consistia a penjar-los "cap per avall perquè les rates se li mengessin el cervell i la resta del cos". Certament la idea original del càstig era de Garvey. Qui, a més, es distreia llançant bombes de dinamita contra els poblats, ara a desgrat dels Craver, ja que aquests el que volien eren portejadors sans. Hi ha, doncs, un sadisme afegit en Garvey, una fascinació per l’horror que habita no pas en el cor de les tenebres –la jungla congolenya, el salvatgisme que en teoria els europeus anaven a erradicar de l’Àfrica–, sinó "en les tenebres del nostre cor", com manifesta el propi Sánchez Piñol a Pallassos i Monstres.

És aquesta mena de sadisme de què és capaç l’espècie humana, una maledicció que és present, sobretot, al segle XX. Aquesta mena de violència sàdica que, com afirma Primo Levi a Els enfonsats i els salvats en referència al nazisme, es caracteritza per la inutilitat i per ser "una finalitat en ella mateixa, tendent només a la creació de dolor; de vegades amb un objectiu determinat, però sempre redundant, sempre desproporcionat al mateix objectiu".

La figura de Roger Casement, doncs, tot i tractar-se d’un personatge secundari, posa de manifest, encara més, la importància de la temàtica colonial a Pandora al Congo. D’altra banda, com vam veure a l’article anterior, Casement auna dues causes aparentment diferents com són la colonització a l’Àfrica i allò que podríem anomenar colònies europees (Irlanda i d’altres nacions sense estat). És precisament un altre personatge irlandès, MacMahon, qui treu Thomson de polleguera i el posa contra les cordes en fer-li veure les incongruències i llacunes del seu relat i, implicitament del discurs colonialista. MacMahon, simpàtic personatge i amb un sentit comú a prova de bomba, no sap avenir-se de per què els negres de la mina no fugien del forat en què els deixaven tancats de nit, si amb una simple torre humana ho podien aconseguir.

Thomson no té resposta als interrogants de l’irlandès, simplement perquè mai no s’havia plantejat aquestes qüestions. Davant això, MacMahon es fa seva la tesi de Casement i li etziba la rèplica següent:

"Els anglesos es pensen que dominen Irlanda perquè són més llestos que els irlandesos. No és veritat. Manen, només, perquè són més forts. Per això no van pensar que un grapat de negres podrien concebre una maniobra evasiva tan simple. Perquè creien que els negres eren idiotes. Però no eren idiotes. Només esclaus".

(...)

"Es pot ser anglès i bona persona! Només dic que els anglesos, bons o dolents, pensen com anglesos. És a dir, que mai pensen com oprimits perquè mai han patit l’opressió que ells exerceixen sobre els altres".

Només els oprimits saben realment en què consisteix l’opressió. Només qui pateix els efectes de la colonització en reconeix realment els mecanismes, sobretot els més subtils i recargolats, el sadisme de la violència gratuïta de què parlava més amunt. "Jo ho sé perquè som irlandès", afirma MacMahon.

La bonhomia de Thomson, doncs, no basta per fer-lo conscient d’això. Per aquest motiu topa amb el seu amic irlandès, de la mateixa manera que Casement, amb bones maneres, reprovava l’actitud de Morel envers l’imperi britànic. Morel, lluitador incansable contra el règim d’esclavatge que patien els nadius del Congo, no qüestiona el sistema colonial, sinó que només en desitja una reforma per fer-lo més just. Com diria MacMahon, Morel, tot i ser bona persona, pensa com un anglès. Aquest és el problema. Veiem, doncs, un paral·lelisme en la manera de fer de Morel i Thomson.

Tal i com indica Hochschild, Casement veia el món des d’una perspectiva de colonitzadors i colonitzats i cada vegada estava més neguitós i patia per haver de treballar per al major colonitzador . En certa manera, aquest sentiment –la mala consciència que produeix treballar per a l’enemic– és compartit per Thomson en adonar-se que ha estat utilitzat per Norton en la defensa de Marcus Garvey. Per això li’n demana explicacions. L’advocat, amb la sentència d’absolució a la butxaca i el prestigi que n’ha aconseguit, ja no té cap problema per destapar el pastís. Així, veiem el paralel·lisme que hi ha també entre les tècniques propagandístiques de Leopold II i l’estratègia que Norton basteix per a defensar Garvey. L’important no és l’esdeveniment en si –pensa el rei Leopold–, sinó la manera en què el públic el percep. De la seva banda, Norton ho té tant clar com el monarca. L’única possibilitat de salvar Garvey era "exaltar l’opinió pública" a favor seu; o sigui, manipulant-ne la percepció a través de l’art, de la literatura. Aquesta és la tasca que Norton encomana a Thomson, amb l’objectiu de commoure la gent, i no pas la recerca de la veritat. I què és el que mou Leopold i Norton? L’ànsia de prestigi, el poder i els diners mitjançant males arts. Per això, Norton no dubta a utilitzar Thomson. Igualment, Leopold ho va intentar amb Casement, encara que no li va sortir bé.

Seria fàcil estendre’s encara més sobre la novel·lesca figura de Roger Casement, si bé he procurat atenir-me només a allò que fes referència o pogués donar llum a la novel·la de Sánchez Piñol. Pandora al Congo, una obra que amb el pas del temps, no en tenc cap dubte, serà objecte de lectures múltiples perquè conté un pòsit notable d’humanitat, i també una voluntat de trascendir les meres evidències de l’horror que, com indica Anna Romero, Sánchez Piñol, a diferència de Conrad, ridiculitza i mostra "que l’altra cara de l’horror és el Riure, la contrapartida de la Por i l’única força en el món equiparable a la nostra capacitat de destrucció". El comentari era de La pell freda, però no hi ha dubte que també és vàlid per a aquesta novel·la. Humor i ironia, afegeix Romero. I voleu més ironia que el joc amb el nom de Marcus Garvey? El Garvey històric és a les antípodes del Garvey personatge, i és precisament aquest xoc el que fa aparegui l’espurna, la rialla alliberadora, pel contrast amb la realitat.

Per acabar, només afegir-hi el comentari del propi Sánchez Piñol a l’introducció de Pallassos i monstres: "Una llei universal ens diu que l’humor enfoca els temes que ens fan por. Així, despullant el monstre, el reduïm a la seva autèntica dimensió. En alguns llocs i en alguns moments, la rialla és sinònim de resistència".

 

Albert Sánchez Piñol. Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans. Edicions La Campana. Barcelona, 2004.

Primo Levi. Els enfonsats i els salvats. Edicions 62. Barcelona, 2000.

latafanera.cat meneame.net

Roger Casement: personatge històric de Pandora al Congo (I)

eliteratura | 13 Octubre, 2005 17:31

Vet aquí que l’hivern d’enguany, quan encara no havia llegit ni tan sols La pell freda, vaig trobar a l’expositor de la meva llibreria habitual un llibre que me va cridar l’atenció. Es tractava de El fantasma del rey Leopoldo. Una historia de codícia, terror y heroismo en el África colonial, d’Adam Hochschild.

Vaig començar a llegir la biografia de Leopold II, molt interessant, i que tot d’una me va engrescar. No record perquè, vaig haver de deixar-la. Me'n vaig oblidar temporalment fins que, després de la lectura de Pandora al Congo, la temàtica colonial m’hi va tornar a portar. És evident que la lectura dels capítols inicials de El fantasma del rey Leopoldo va impregnar la de Pandora al Congo. No tant per la figura del monarca –de fet, un personatge brutal del qual la història se n’ha fet poc ressò–, com per la de Stanley, aquell explorador que va pronunciar la famosa frase (El doctor Livinstone, supòs?) present a molts llibres de text, sense tanmateix aprofundir ni en l’època ni en el personatge.

Henry Morton Stanley era un mentider compulsiu i un sàdic. Entre la flor i nata dels colonitzadors n’estava farcit, de sàdics, però aquest va convertir-se en una celebritat mundial.

Henry Morton StanleyLa mentida era la matèria prima amb què treballaven diàriament els règims colonials, però el cas de Stanley anava més enllà. Els seus diaris van plens de falses referències biogràfiques que amaguen una infància acomplexada i traumàtica. Aquest mentider patològic, doncs, era l’home de Leopold II al Congo abans que pogués annexionar-se’l com una propietat privada. Després, evidentment, van desfilar-hi molts altres personatges de tota mena. I entre ells, Roger Casement. Quan vaig llegir el nom del cònsul britànic al Congo a l’obra de Hoschschild, vaig sentir com una mena de calfred. No vaig ser a temps per anar a cercar el volum de Pandora al Congo i, a correcuita, vaig passar les pàgines fins a trobar-ne la referència.

Era ell, Roger Casement, “el principal artífex de les acusacions contra Marcus Garvey”. El cor me va fer un tomb: per què Sánchez Piñol introdueix un personatge històric a la seva novel·la? (Nota: gràcies a un comentari de Nigmad he sabut que també Marcus Garvey era un personatge històric, un activista que lluitava pels drets deñs negres).  Al contrari del que jo pensava, Casement no és l'únic personatge real de la novel·la. Potser Sánchez Piñol ens amaga alguna sorpresa més.

Casement simbolitza dos temes importants per a Sánchez Piñol: d’una banda, la causa irlandesa, per la qual sent una atracció notable ja present a La pell freda; d’altra la lluita anticolonial. Aquest personatge secundari, com he esmentat abans, és l’únic històric de la novel·la. Pren, per tant, relleu per sobre dels altres. Casement no és un home qualsevol. En primer lloc, perquè va encapçalar, juntament amb E.Dene Morel, una campanya contra la política genocida de Leopold II al Congo. En segon lloc, perquè era un patriota irlandès que finalment va ser acusat d’alta traïció i comdemnat a mort per fer tractes amb els alemanys en plena I Guerra Mundial. És obvi, doncs, que rere Casement hi ha un context històric que Sánchez Piñol té molt present a l'hora d’elaborar la novel·la.

Segons ens assabentam a l’obra de Hochschild, Casement estava convençut que només pel fet de ser irlandès va arribar a “comprendre plenament (sic) la conspiració de malfactors que actuava al Congo”. Per a ell, Irlanda era una colònia d’Anglaterra de la mateixa manera que el Congo ho era de Bèlgica. Això té implicacions humanes, econòmiques i culturals. O sigui, com avui dia en d’altres nacions sense estat.

Les referències històriques i biogràfiques, però, no acaben aquí. En l’entrevista de Thomson amb Casement sobre l’assassinat dels germans Craver, el cònsul li diu que “(...) hi ha llocs on Déu ha escrit la paraula no. I en Marcus Garvey no és innocent”. Aquesta sentència parafraseja un poema del propi Casement en el qual aquest manifesta la seva homosexualitat. Diu així (respect la traducció en espanyol de José Luis Gil Aristu):

“Por amor he intentado ir solo

allí donde Dios ha escrito un terrible no”.

La comparació dels versos amb el fragment del diàleg no deixa lloc a cap mena de dubte: Déu no permet l’assassinat, però tampoc l’homosexualitat.

D’aquesta manera, aflora un altre aspecte de la personalitat de Roger Casement: l’homosexualitat, condició humana que l’autor de Pandora al Congo, al meu entendre, també té en compte. Durant l’entrevista a què m’he referit abans, el cónsul, d’edat ja madura, acarona el genoll de Thomson unes quantes vegades “com si fos el cap d’un gat”. Thomson, conscientment o inconscient, copsa el gest de Casement. Més envant, després de parlar amb Godefroide, qui li confirma la inexistència d’Amgam, en un atac d’impotència, no pot evitar pensar que tot plegat era “una trampa de Casement, que era un sodomita ressentit”.

Per acabar de reblar la fina ironia de Sánchez Piñol, en acomiadar-se els dos personatges, iniciada la I Guerra Mundial (segons es desprèn del context de la novel·la), Casement ha de partir cap a l’Uruguai. I el narrador afegeix: “Amb permís dels submarins alemanys”. Frase còmica amb la qual acaba l’episodi protagonitzat pel cònsul i l’escriptor. Però resulta que el 1913 Casement va deixar el servei diplomàtic britànic per dedicar-se en cos i ànima a la causa irlandesa. Per tant, la referència al submarí alemany és un anacronisme, ja que precisament Thomson indica que ha sabut de Casement gràcies a la informació que li ha proporcionat el servei diplomàtic. En altres paraules, si l’irlandès encara exercia de cònsul, l’encontre amb Thomson havia de produir-se per força l’any 1913 o abans. Tanmateix, la Gran Guerra no s’inicià fins al 1914. No sé si Sánchez Piñol era conscient de l’anacronisme en el qual queia en incloure l’anècdota del submarí. Però la veritable qüestió és la següent: per què aquest interès a parlar del submarí? Al meu entendre, només hi ha una resposta possible i és la següent.

En el seu afany per alliberar Irlanda de les urpes d’Anglaterra, Casement, en plena guerra mundial, viatja a Alemanya ambCasement en ser arrestat passaport fals. L’objectiu de la missió era convèncer els alemanys de reconèixer la independència d’Irlanda si Alemanya guanyava la guerra. A canvi d’aquest compromís, es formaria una brigada irlandesa, formada pels presoners de guerra, que lluitaria al costat alemany. Segons Hochschild, els alemanys es van sentir molt incòmodes amb aquell individu que qüestionava tot el sistema colonial. Així que el van ficar dins un submarí i el van deixar a les costes d’Irlanda, dins un petit bot amb el qual va arribar a una platja. Aquest és el submarí a què es refereix Sánchez Piñol. I si no ho va fer conscientment, crec que l’esdeveniment li ballava pel cap i li va sortir en forma d’acudit.

Hores després del desembarcament, Casement va ser detingut i empresonat. Finalment, jutjat i comdemnat a mort per alta traïció. Aquesta justament és la situació en què es troba quan remet la carta a Thomson, quan només manca el compliment de la sentència, l’any 1916.

Fins ara, doncs, he destacat tres elements a l’hora de valorar la inclusió la Casement com a personatge en la novel·la per part de Sánchez Piñol: la causa irlandesa, la denúncia del sistema colonial al Congo (de fet, per a Casement es tracta del mateix) i, per últim, la condició sexual del cònsul. Aquest fet no és tampoc gratuït, ja que, per exemple, l’any 1895, el gran literat, també irlandès, Oscar Wilde va ser comdemnat a dos anys de treballs forçats per aquesta causa. Vull remarcar el tema de l’homosexualitat perquè, al meu entendre, no es pot descartar que entre Casement i Garvey no hi hagués qualque cosa més que una simple amistat interessada. Som conscient, tanmateix, que potser això és aventurar-se massa. Ho deixarem aquí.

Hi ha d’altres elements a destacar en relació a Roger Casement? Doncs sí. Aquest irlandès va ser contemporani de Joseph Conrad, autor de El cor de les tenebres. L’any 1890 van compartir una habitació durant deu dies a Matadi, vora el riu Congo, i la seva amistat va perdurar. És en aquesta època quan Casement comença a conscienciar-se de la situació dels nadius, mentre que Conrad, amb només sis mesos d’estada a la colònia, retorna a Europa trasbalsat i amb una experiència que anys després quedaria immortalitzada a El cor de les tenebres.

Continuarà

Altres articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS