Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Menorca, abans anglesa que espanyola

eliteratura | 28 Febrer, 2006 08:24

Menorca al segle XVIII, un període apassionant de la història dels Països Catalans, sovint desconegut i alhora mitificat. Josep Maria Quintana, paisà meu però al qui no tenc el gust de conèixer personalment, ha publicat Els Nikolaidis, una novel·la que transcorre en aquest segle interessantíssim en què l’illa de Menorca va ser objecte de múltiples dominacions a partir de la Guerra de Sucessió i que culminaren el 1802 amb el Tractat d’Amiens, a partir del qual Menorca començà a patir els efectes perversos de la legislació borbònica, ja que pràcticament des de 1708 es trobava sota domini britànic i, per tant, fora de la jurisdicció espanyola que, amb Felipe V al capdavant, emeté el pervers Decret de Nova Planta.


El segle XVIII, doncs, esdevé gairebé un mite en la història de Menorca perquè va significar un període de bonança econòmica i cultural, un espai de llibertat que Josep Maria Quintana aprofita per novel·lar la vida dels Nikolaidis, família inspirada en els Làdiko, nissaga d’origen grec la qual es dedicava al comerç i que va beneficiar-se de l’estatus de l’illa durant el XVIII per fer fortuna a Maó, capital menorquina precisament a partir de la dominació britànica.

En podeu llegir el primer capítol al web de Quintana.

latafanera.cat meneame.net

Mentir al poble

eliteratura | 22 Febrer, 2006 14:01

Qui sap cert que diu la veritat? És difícil precisar, certament, que és la veritat sense caure en possibles errors, encara que siguin involuntaris. Ningú, per tant, no pot ometre’ls al cent per cent. El contrari seria caure en una espècie d’omnisciència. Així i tot, un esser omniscient podria mentir, i molt, ja que allò que distingeix realment la mentida és la voluntat d’enganar. Aquesta, de fet, és la premissa sobre la qual la filòsofa italiana Maria Bettetini basteix la seva Breve storia della bugia. Da Ulisse a Pinocchio. (Breve historia de la mentira. De Ulises a Pinocho).

La mentida, doncs, respon al desig de fer creure vertadera o falsa una cosa independentment del que aquesta sigui realment. Hi ha, per tant, una intenció –per bé que oculta, aquí hi ha el re–, d’enganar a altri.

Un mentider menteix a consciència, generalment per treure un profit de l’engany. També es pot donar el cas, més estrany, que simplement menteixi sense treure’n cap rendiment. Possiblement el mè –de petit, sempre m’ho deien així: no siguis mè– més famós de la història de la literatura sigui Iago, personatge malvat i amoral com pocs n’hi ha hagut. En la història, però, els mentiders, els manipuladors, com ara l’inefable Goebbles, són perillosíssims. Poden crear pararealitats i fer-les creïbles per més siguin absolutament falses. Hi ha mentides majúscules que poden fer afrontar tot un poble i que mai no podran ser perdonades. El negacionisme dels crims nazis, per exemple. La negació d’un genocidi, la banalització d’una dictadura, la conversió de víctimes en botxins... tot això no té perdó ni es pot oblidar.

latafanera.cat meneame.net

Joan F. Mira. Els treballs perduts: salvar-se a través dels llibres, l’intent fallit de posar ordre al món (I)

eliteratura | 17 Febrer, 2006 13:17

 Feia temps, molt, que no passava tant de gust no de llegir, sinó de rellegir, una novel·la, un clàssic memorable i reeditat, com Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira. Novel·la sublim, excel·lent, un autèntic plaer compartir dotze dies amb Jesús Oliver, bibliotecari, editor vocacional, quixotaire, qui, a manera de Leopold Bloom, ens passeja per la ciutat de València intramurs per executar la tasca ingent i utòpica –per intentar-ho, que no quedi– de salvar el món de tantes malvestats i desordres mitjançant la cultura; millor dit, mitjançant la creació d’una gran biblioteca, la biblioteca Oliver, la qual constarà d’una col·lecció de dotze mil dotzenes, cent quaranta-quatre mil volums, ni més ni manco, de totes les disciplines del coneixement humà. Per això, Jesús Oliver haurà de deslliurar-se de la família i dels especuladors, i fer-se fort al vell i ruïnós casal familiar dels Oliver, per ubicar-hi el fons bibliogràfic que ha de servir per donar llum al món. De la seva banda, la família el vol fer tancar per boig. Com molt bé indica Joan Josep Isern al pròleg de la reedició, ens trobam amb una lluita entre l’esperit i la matèria, entre la cultura i l’especulació immobilària.

 

Quant a l’estructura, la novel·la es divideix en dotze capítols, cadascun dels quals fa referència a un dels dotze treballs d’Hèrcules. Es tracta d’una evocació del mite grec de l’heroi que, en un atac de bogeria, matà els seus propis fills. Així, ens assabentam de la mort absurda i tràgica dels fills de Jesús Oliver per culpa seva. Igual que Hèrcules, doncs, Jesús ha de purgar els pecats i complir la penitència imposada.

 

Predomina en l’obra el monòleg interior, un flux de llenguatge potent i creatiu, un llenguatge (gairebé) afrodisíac –ple de referències sexuals, sensuals, artístiques, polítiques, religioses i culturals– que, en definitiva, reflecteix una manera d’entendre la vida, un homenatge a la llibertat a través d’un personatge antiheròic, socialment marginal, que contrasta amb els models actuals de pretesa eficiència, però abocats igualment a l’infortuni.

Joan F. Mira. Els treballs perduts. Proa. Barcelona, 2005.

latafanera.cat meneame.net

L’idioma valencià: la política versus la ciència o com mantenir-se en el poder a qualsevol preu

eliteratura | 11 Febrer, 2006 15:56

Imaginem per un moment que el principal partit de l’oposició a Espanya estàs en contra de la teoria de l’evolució, teoria que, com Països Catalanstothom hauria de saber, es basa en criteris compartits per la comunitat cièntífica. Això, a priori, pot semblar una bestiesa, però és vox populi que George Bush, president dels Estats Units i amic coral de José María Aznar, és un fervent defensor del creacionisme i de la versió més moderna anomenada teoria del disseny intel·ligent.

 

Imaginem, també, i ja que hi som, que la pressió mediàtica de la premsa afí al partit de l’oposició fos tan gran que el partit del govern no tingués altre remei que claudicar o fer concessions per tal de remontar les enquestes. És clar que al partit del govern hi hauria de tot. Alguns, més conscienciats, en privat i a manera de disculpa, defensarien els postulats científics, però a l’hora d’emetre el vot no tindrien altre remei que mantenir la disciplina de partit i votar contra la ciència i el sentit comú. D’altres, simplement, pitjarien d’esma el botonet emissor del vot, com qui veu ploure, acostumats a tot per tal de mantenir els privilegis que els atorga el poder.

 

Considerem, finalment, i sobretot, que aquests plantejaments incults i antidemocràtics, anticientífics, donassin vots, que fossin electoralment rendibles, sobretot a l’Espanya profunda; tant que pogués arribar a inclinar la balança electoral, i que aquesta voràgine electoralista i retrògrada arribàs a institucionalitzar-se mitjançant lleis i impregnàs, finalment, el discurs dels dos partits majoritaris.

 

Pensau que això és impossible? Doncs ha succeït amb el català que es parla a València, que ara, via estatut pactat pel PSOE i el Atemptat a la llibreria Tres i quatrePP, un altra pic rebrà la denominació d’idioma valencià. Es tracta, efectivament, d’una mesura que va en contra de tots els arguments científics de què parlàvem. Una mesura impensable en una societat democràtica, però no en un país inculte i ple de prejudicis, hereu del franquisme i on la llibertat d’expressió és encara perseguida pel gobierno de la nación. Un país on els atemptats terroristes són comdemnats o no en funció, també, d’interessos i estratègies electorals.

 

Com diu Gabriel Bibiloni al seu blog, “la solució era una cosa tan senzilla com explicitar a l'Estatut que valencià és una altra denominació de la llengua catalana. Però els socialistes valencians han sacrificat la llengua als seus (suposats) interessos electorals o, fins i tot, a l'obediència a una central a la qual ben poc importen els interessos valencians”.

 

Coratge a tots els valencians i especialment als amics de La paraula és nostra.

 

latafanera.cat meneame.net

Isabel Coixet. La vida secreta de las palabras: comunicació, profundament i arrelada

eliteratura | 03 Febrer, 2006 13:55

Vaig anar a veure La vida secreta de las palabras, pel·lícula guanyadora dels Premios Goya d’enguany, i no me puc treure del cap la banda sonora del film dirigit per Isabel Coixet. És curiós com podem arribar a associar una música concreta a unes imatges determinades. En psicologia, crec, d’això en diuen condicionament clàssic. La conjunció de música i imatges crea sensacions poètiques, poderoses, colpidores. La cançó, “Hope there,s someone”, que podreu escoltar si veieu el trailer, és un plany, un plor finíssim, interpretat per Antony and the Johnsons.

 “Hi ha un fantasma a l’horitzó / quan me’n vaig a dormir” diu un fragment. El fantasma que ja des d’infants tots traginam, les pors més arrelades que, tanmateix, per crues i malèvoles que puguin arribar a ser, cal superar perquè la vida sigui qualque cosa més que una simple subsistència diària. Per aixó les paraules són importants, quan són realment comunicació, profundament i arrelada.

 Hope there's someone
Who'll take care of me
When I die, will I go

Hope there's someone
Who'll set my heart free
Nice to hold when I'm tired

There's a ghost on the horizon
When I go to bed
How can I fall asleep at night
How will I rest my head

Oh I'm scared of the middle place
Between light and nowhere
I don't want to be the one
Left in there, left in there

There's a man on the horizon
Wish that I'd go to bed
If I fall to his feet tonight
Will allow rest my head

So here's hoping I will not drown
Or paralyze in light
And godsend I don't want to go
To the seal's watershed

Hope there's someone
Who'll take care of me
When I die, Will I go

Hope there's someone
Who'll set my heart free
Nice to hold when I'm tired

 

latafanera.cat meneame.net

Blog recomanat: Món de Llibres

eliteratura | 03 Febrer, 2006 08:30

Món de Llibres és un nou blog dedicat a la literatura. Fausto Puerto –propietari de la única llibreria ubicada a Manacor que mereix aquest nom, i no pas per extensió sinó per dedicació de l’amo– hi publica recomanacions de lectures. Aquestes recomanacions, elaborades per clients i amics, apareixen també quinzenalment a la revista local Cent per cent. De moment n’hi ha tres de publicades (Suaves caen las palabras, de Lalla Romano; Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol; i Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez), però en cauran moltes més. Vet aquí, idò, la recomanació del blog de Fausto Puerto, llibreter amb vocació i empenta.

Holland HouseFotografia de Holland House. Londres, 1940, durant un bombardeig de les forces nazis

Aprofit també l’avinentesa per recomanar l’article Llibres secrets –d’un altre Llibreter, misteriós, anònim, premiat i superinteressant–, article que ja havia estat recomanat per Jaume Subirana al seu blog Flux. Que en gadiu.

latafanera.cat meneame.net

La ruta natural

eliteratura | 01 Febrer, 2006 12:43

Arribarà un temps en què no quedarà rastre de res, ni tan sols de les nostres penes i misèries.

un temps que no recordarà ningú

un viatge al no-res

un temps afegit i sense sentit.

un temps sense memòria

un temps no existit

un forat a l’ànima un buit un espai sense sentiments sense memòria absolutament capgirat

 

Us recoman el curtmetratge d’Àlex Pastor Vallejo La ruta natural premiat al Festival de SundanceEXCEL·LENT.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS