Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

My fair lady: l'educació al poder

eliteratura | 25 Abril, 2006 15:45

Entre d’altres films durant les festes de Pasqua vaig veure My Fair Lady. Es tracta d’un musical molt elegant i estilitzat protagonitzat My fair ladyper Audrey Hepburn i Rex Harrison, i dirigit per George Cukor l’any 1964 a partir d’una obra de teatre de Bernard Shaw. Vaig cometre l’error –imperdonable però té remei– de veure’n la versió doblada a l’espanyol, la qual ha envellit sense consol.

L’argument és simple: un professor de lingüística i fonètica aposta que serà capaç de fer passar una jove venedora de flors, de classe baixa, per una dama de classe alta en un període de sis mesos. Es tracta, en definitiva, de la importància de l’educació i la cultura. Som allò que sabem. Però el que impulsa el professor Higgins a educar Eliza Doolittle no és el desig de fer-la millor, sinó demostrar-se a si mateix que és capaç de fer-ho i guanyar així la juguesca. Eliza, als ulls del lingüista, és un simple producte, una mercaderia.

La cultura, per tant, no converteix els aristòcrates i els poderosos, ni ningú, en persones millors, sinó en persones diferents. La cultura, doncs, no és una qualitat moral. La cultura és imprescindible però insuficient. Som allò que sabem i allò que sentim.

Al marge dels requeriments ètics i interpretatius de l’obra –Audrey Hepburn hi està esplèndida–, cal destacar-ne l’escenografia, el vestuari i els decorats. És remarcable, també, la bellesa de la biblioteca del professor Higgins, dotada de centenars de volums relligats amb pell i amb una escala de cargol, tota de fusta, per la qual puja i baixa com si es tractàs d’una trona des d’on predicar.

Biblioteca particular

latafanera.cat meneame.net

Sant Jordi a Barcelona

eliteratura | 24 Abril, 2006 12:50

He estat a Barcelona per la Diada de Sant Jordi, i encara que vaig passar més gust dissabte dia 22 –vaig passejar amb la família i vam fer una visita a la Llibreria Catalonia–, he de reconèixer que no m’havia imaginat mai que un allau tan gran de gent podia sortir al carrer amb motiu del llibre i la rosa.

 

És cert que darrere hi ha un negoci, com gairebé en tot avui dia; que els mediàtics hi pesen massa; que potser no és el dia més apropiat per fer una bona tria; però és realment fantàstic que el motiu de celebració sigui el llibre. Tal volta caldria reforçar, cada any una mica més, la literatura de qualitat, els autors nacionals... Però l’esperit de la festa és encantador. La prova és que tots els autors estrangers queden aturdits i no se’n saben avenir.

 

latafanera.cat meneame.net

Ian McEwan. Dissabte: la il·lusió de la racionalitat

eliteratura | 11 Abril, 2006 17:53

Si féssim l’intent de copsar el món només des de la racionalitat, el més probable és que no n’arribàssim a entendre ni la meitat. Henry Perowne, prestigiós neurocirurgià de Londrés, ha tingut centenars de cervells a les mans. Tanmateix no pot fer res per la seva mare: hi ha cervells que en lloc d’aprendre, obliden. Obliden tant, que arriba un dia que no són capaços de reconèixer-se ells mateixos. I si això no fos suficient, l’equilibri, la bassa d’oli a què aspiram que es converteixi la nostra vida, pot expirar en menys de vint-i-quatre hores. Per una beneitura, per un enfrontament amb un jove marginat, el món lúcid i feliç de Perowne trontolla.

Hi ha res segur en aquesta vida, em demanava al post anterior sobre la darrera novel·la d’Ishiguro. Només la mort. Però viure per a la mort, com els donants clònics de No em deixis mai, és tan absurd com pensar que la pretesa seguretat que ens hem construït romandrà intacta peti qui peti:

 

“L’única cosa que sent ara és por. És feble i ignorant, l’espanta la manera en què les conseqüenciés d’una acció se t’escapen de control i alimenten nous esdeveniments, noves conseqüències, fins que et porten a un lloc que mai no has somniat i no escolliries mai: un ganivet a la gola.”

 

Dissabte és un petit conte de fades que només dura un dia, amb les manifestacions contra la guerra l’Iraq com a llunyà teló de fons. Una jornada intensa durant la qual l’equilibri emocional de Perowne es desfà per moments, fins que arriba l’alleujament final, amb la calma, la caiguda, quan Perowne aconsegueix agafar el son, i per tant deixa anar definitivament el control i la racionalitat per abandonar-se per primer moment des de la matinada passada ençà, quan ha vist l’avió incendiat per la finestra del seu dormitori.

Dissabte, si més no aparentment, té un final feliç. Però les conviccions sobre les quals es fonamentava la vida de Henry Perowne han quedat esmicolades. De la mateixa manera, els fets han demostrat que les raons esgrimides pels Governs dels Estats Unitats i la Gran Bretanya per envair Iraq eren falses. 

Dissabte

Ian McEwan

Editorial Empúries, 2005.

latafanera.cat meneame.net

Kazuo Ishiguro. No em deixis mai: la resignació davant la mort

eliteratura | 07 Abril, 2006 11:27

Ben segur que, en moments d’escepticisme, més d’una vegada heu recordat aquella sentència que diu que en aquesta vida només hi ha una cosa segura... Efectivament, la mort, més prest o més tard, ens fa iguals. Des de d’aquesta perspectiva, no és possible oposar-s’hi, i la vida, passada la primera joventut, és un intent efímer, i sempre fracassat, d’oblidar el traspàs. Vol dir que ens hi resignam? Doncs sí. Amb por però ens hi resignam. A partir d’aquí, cadascú es refugia on pot: en la religió, en el materialisme, en l’amor, en l’amistat, en l’art, en la utopia... Tanmateix, tots acabarem allà mateix, que dèiem al principi.

Però mentre, el trànsit és important. La forma, per dir-ho de qualque manera, com caminam cap a la fi. Tothom té dret, amb major o menor encert, a rebelar-se contra la injustícia o contra un destí cruel: no som xais caminant amb pas lent però inflexible cap a l’escorxador. I els clons terapèutics de Kazuo Ishiguro, què en pensen?

Si No em deixis mai és una metàfora sobre la vida i la mort, el com ha deixat de tenir importància. El que importa és la resignació, sotmetre’s sense rancúnia a l’ordre establert i morir amb (in)dignitat després de tres o quatre donacions. D’aquí neix la figura del cuidador, que tant bé interpreta la Kathy, per procurar-los un bon restabliment fins a la propera operació. El que interessa a l’autor és el procés d’adaptació, el conformisme adoptat pels clons, l’acceptació definitiva del seu destí inexorable. No hi ha cap altra opció possible, ni res que s’assembli ni de lluny a l’atzar. Per això, qualsevol cosa que sobresurti una mica de la normalitat és memorable per als joves clònics de l’internat de Hailsham.

Cal que sigui tan dura la vida? Potser és perquè Ishiguro ens planta, vulguem o no, el mirall davant els ulls: perquè ets pols, i a la pols tornaràs. Contra la mort no hi ha rebel·lia possible. Tota la resta és silenci.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS