Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Dino Buzzati. El desert dels tàrtars: viatge plàcid (o quasi) cap a la mort (sense pena ni glòria)

eliteratura | 30 Maig, 2006 16:07

 

Queda l’esguard, encara no serè,

d’uns ulls color de mel.

Queda el ressò del pas lleu que ha apartat

de mi el teu cos esvelt.

Queda l’enyor del que mai no t’he ofert

i un camí pel desert.

Feliu Formosa

Cançoner

 

 

 Alfinlibros és una llibreria on line especialitzada en pèrdues. No en pèrdues banals i supèrflues, sinó en pèrdues serioses i de pes: separacions, divorcis i defuncions, bàsicament.

La mort avui dia ens fa tanta por que pareix que no hagem de morir-nos mai. Gairebé no en parlam, com si així ens n’allunyàssim. La meva àvia, en canvi, que va morir nonagenària, en parlava constantment. Pujava les escales de casa i encara no havia acabat d’entrar a la cuina i ja t’amollava: “saps qui és mort, avui?” Jo no en coneixia mai cap, de mort –de fet, no m’interessaven el més mínim, com si allò de la mort no anàs amb mi. Inevitablement, tots els difunts eren cosins llunyans del meu pare, que assentia amb el cap, en senyal de sorpresa si li venia de nou, o fins i tot d’alleujament si el traspassat havia patit molt. Després l’avia afegia: “era jove”. “Jove” podia voler dir cinquanta, seixanta, setanta anys o més.

Llavors es posava en marxa tot el cerimonial mortuori: esquela, vetlatori, funeral, enterrament... Un cop, de jovenet, vaig ser testimoni d’un funeral civil, amb els familiars acomiadant el dol a fora del domicili del difunt abans de partir cap al cementiri. De la mort, en aquell temps, no se’n feia ostentació, però tampoc no calia amagar-se’n. Era un fet natural, inexorable, quotidià. Es moria a casa, al llit, envoltat de fills i nets, així com Déu mana. Després entrà la moda de morir als hospitals; tot molt més impersonal i sense tornar el difunt a casa. Ara s’ha imposat de nou, per dir-ho de qualque manera, la mort domiciliària, sospit que per tenir llits suficients als centres hospitalaris, que poca hospitalitat ofereixen. Tanmateix, s’ha perdut bona part de la cultura de la mort. Deu ser per això, doncs, que apareixen iniciatives com la de alfinlibros.com, per omplir aquest buit mitjançant llibres d’autoajuda. N’he visionat el catàleg i m’ha sorprès no trobar-hi cap obra pròpiament literària. Com si la mort, com l’amor, no fos un tema universal, tractat pels grans autors de la literatura. Són moltíssimes les obres que culminen amb la mort d’algun dels protagonistes o que, de qualque manera, s’hi tracta aquest tema. Basti recordar que Alonso Quijano, Don Quixot, va morir al llit, curat de la follia cavalleresca després d’haver dictat testament; que va morir igualment, de manera tràgica, Madam Bovary; i que els versos més famosos de Hamlet versen sobre la mort.

 

La mort pot presentar-se de manera violenta, ser rebutjada o desitjada, però poques vegades és acceptada com un fet natural. L’escriptor italià Dino Buzzati, al darrer capítol de la novel·la excel·lent El desert dels tàrtars, ens presenta per boca del protagonista Giovanni Drogo, militar de carrera, quatre maneres o categories de morir:

                    i.      La mort gloriosa al camp de batalla.

                  ii.      La mort trista, amb patiment, a l’hospital

                iii.      La mort melancòlica, a casa, enmig de lamentacions afectuoses.

                iv.      I la mort solitària I anònima, sense cap mena de glòria ni distinció.

És aquesta darrera que li toca patir. Giovanni Drogo morirà sol, lluny de casa, després d’una vida absurda i sense sentit. Paradoxalment, però, quan res no ho indicava, Drogo recobra la serenor i s’avé a morir amb dignitat. Li fuig la por i els malsons, i la mort es presenta com un fet simple però poètic, proper a la naturalesa. És així, doncs, que la darrera preocupació de Drogo és tenir temps de veure la lluna abans de finir.

 

El desert dels tàrtars

 

Més enllaços relacionats amb aquesta novel·la

Vilaweb lletres

Món de llibres

Críticas de literatura universal por Wineruda y Goizeder

Esto no es un blog

 

El desert dels Tàrtars

Dino Buzzati

Editorial Empúries

latafanera.cat meneame.net

Åsne Seierstad. El llibreter de Kabul: la cultura de la supervivència

eliteratura | 24 Maig, 2006 09:46

Fa dies, massa, acabava el post de My Fair Lady afirmant que la cultura no ens converteix en persones millors. La cultura és imprescindible però insuficient. Aquesta mateixa sentència es pot aplicar al llarg reportatge d’Asne Seierstad sobre l’Afganistan. De fet, encara que faci ús de tècniques pròpies de la novel·la –el narrador omniscient–, es tracta més aviat d’un reportatge, premiat i polèmic, que no pas d’una novel·la pròpiament dita.

En llegir El llibreter de kabul no hi ha dubte que us colpiran els passatges relatius a la situació de les dones en aquest país islàmic. Imatge extreta de www.planetasedna.com.ar/afganistan.htm Potser no calia anar-se’n tan lluny per trobar misèria i opressió. Però tanmateix, i això és ben cert, qualcú ha de donar testimoni de la violència generalitzada contra les dones a l’Afganistan. Feta palesa la condemna, hi ha d’altres aspectes d’aquesta obra que criden l’atenció.

El tòpic que la realitat pot superar la ficció –si la corresponsal ha estat fidel– es fa present a El llibreter de Kabul. Enmig de la misèria i l’horror sorgeixen escenes que, voluntàriament o no, provoquen la rialla. Potser només es tracta d’un simple somrís, just dibuixat, però un somriure al cap i a la fi. Per exemple, a la comissaria, quan no hi ha prou cadires per a tots els policies que volen assistir a l’interrogatori del pobre fuster, lladre de postals.

“Aquella tarda el Mansur s’ha de presentar a prestar declaració. S’asseu amb les cames encreuades en una cadira al costat de la taula de l’oficial en cap de la comissaria. Hi ha set persones presents a l’interrogatori. No hi ha prou cadires per a tots, per això a cada una hi seuen dues persones. El fuster està assegut de genolls al mig de la cambra. Els policies formen un grup més aviat peculiar: alguns porten els uniformes d’hivern grisos i calorosos, uns altres els els vestits tradicionals, uns altres els uniformes verds de la policia militar. En aquesta comissaria de policia no passa mai res, per això el robatori de les postals és un cas que ha suscitat molta curiositat. Un dels agents es queda quiet a la porta d’entrada, dubtant si participar-hi”.

 

També l’assassinat del ministre d’Aeronàutica a l’aeroport frega l’absurd, quan els pelegrins estafats que volien volar fins a la Meca l’aglapeixen dins un avió enmig de la pista i el colpeixen fins a la mort perquè no han pogut partir.

A l’Afganistan regna el campi qui pugui. Els americans, encara que no ho vulguin reconèixer, hi han perdut l’oremus. Hi ha zones extenses en les quals els senyors de la guerra fan i desfan, mentre fingeixen col·laborar amb els ianquis per tal de capturar Ossama bin Laden. Curiosament, entre aquests combatents es donen alguns casos de relacions homosexuals que la reportera no dubta a atribuir al purdah .

Purdah es tradueix literalment de la llengua urdú com a “cortina”. El purdah, doncs, suposa de facto la segregació de les dones, l’ocultació. L’anorreament. El burka, en canvi, és el símbol de l’opressió femenina. L’homosexualitat masculina, però, és acceptada de manera tàcita.

Al seu moment El llibreter de Kabul es va vendre a carretades. Es va convertir en un best-seller, amb més de 800 mil exemplars venuts a Europa. Tanmateix, quan el vaig comprar n’esperava una altra cosa. Com sempre, el poder de les contraportades. D’altra banda, el títol original d’Asne Seierstad era El llibreter de Kabul. Un drama familiar, mentre que a les edicions espanyola i catalana es va obviar la segona part del títol, de manera que així s’emfatitzava l’aura romàntica del llibreter: “Primer els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujaidins em van arrasar la botiga, finalment els talibans me’ls van tornar a cremar”.

 Åsne Seierstad

El llibreter de Kabul

Col. El Balancí, núm 480

Edicions 62

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS