Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

François Truffaut. La femme d’à Côté: només la mort pot sadollar el desig

eliteratura | 30 Juny, 2006 12:20

"Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí.

Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari."

Manuel de Pedrolo

Joc brut

 

Fa temps que ho tenc difícil per anar al cinema. I quan hi puc anar, la cartellera fa oi. Així que m’he de conformar amb el DVD. La televisió, fa estona que l’he abandonada (o va ser ella qui em va abandonar?). Com més cadenes, pitjor producte. Les darreres setmanes he tingut l’oportunitat de veure un caramuller de films de Truffaut. No les he vistes totes, més o manco la meitat (Les quatre cents coups, Jules et Jim, La peau douce...). Si de les que he visionat fins ara n’hagués de triar una, només una, no tindria cap dubte: La femme d’à Côté.

La mujer de al lado (no l’han doblada al català, i jo no sé francès, però hem de sobreentendre que és la dona de la casa del costat, encara que de fet la casa no és al costat sinó a l’enfront!), un film romàntic de cap a peus, protagonitzat per una sublim Fanny Ardant i un joveníssim Gérard Depardieu. Cal esmentar que Truffau i Ardant eren parella, i això es nota. Vull dir que hi ha maneres i maneres. I Ardant hi surt esplèndida, bellíssima, radiant. Així mateix, la química entre els dos protagonistes funciona a la perfecció. El primer encontre a l’hotel, malgrat les cicatrius als canells, és meravellós. Quan caminen pel passadís, abans d’entrar a l’habitació, irradien felicitat. Després, ja serà tot més complex. El caràcter difícil de Bernard, la fragilitat de Mathilde, la passió fora mesura, l’erotisme que traspuen, només podia conduir a una mala fi.

La mujer de al lado

“Jo t’estimava. Tu me desitjaves”, li diu ella, a tall de retret. Han passat deu anys d’ençà de la ruptura sens dubte violenta –ara ambdós són casats–, però el caliu encara hi és. Mathilde emergeix com un ombra del passat, un fantasma que desperta de nou el desig de Bernard. L’adulteri es consuma. Ella se’n penedeix, ell l’assetja. Pateixen d’amor, d’amor foll, un amor indomable que les convencions socials no poden consentir. No hi ha separació ni divorci possibles. Com diu al final la narradora del film madame Jouve –de qui sabem que va intentar suicidar-se per amor–, si els enterrassin junts, cosa altament improbable, l’epitafi hauria de dir:  “Ni avec toi, ni sans toi” (“Ni amb tu, ni sense tu”). La història d’una passió: dos imants que, amb una força volcànica, a voltes s’atreuen i a voltes es rebutgen. Només la mort pot sadollar el desig.

latafanera.cat meneame.net

M. Peris, comdemnat per parlar en català a la Policia Nacional espanyola

eliteratura | 23 Juny, 2006 08:57

Ja ho sabeu: aquesta Policia Nacional espanyola que pagam, i ben cara, i que quan la necessitam no és enlloc i posa pegues i entrebancs, us pot requerir en qualsevol moment que us identifiqueu i que li parleu, naturalment, en espanyol i amb humilitat.

Ara bé, si teniu fusta d’heroi i voleu acabar a qualsevol miserable comissaria, només els heu de parlar en qualsevol de les modalitats de la llengua catalana. L’endemà mateix us faran un judici ràpid en el qual sereu comdemnat per insults a la policia. Tot plegat, pel mòdic preu de 6 € diaris durant 30 dies.

latafanera.cat meneame.net

Sempre ens quedarà París

eliteratura | 21 Juny, 2006 12:06

He trobat, gairebé per casualitat a les pàgines de Magisteri Teatre, aquest poema de David Jou titulat Casablanca. M’agradaria haver-ne tingut coneixement abans per adjuntar-lo al post que vaig dedicar precisament a aquest film memorable. De la seva banda, el també memorable, polifacètic i carismàtic manacorí Guillem dEfak va versionar en català la famosíssima "As times goes by". Malauradament no està disponible a Internet, però trobareu aquesta versió a la seva discografia completa que encara és a la venda o bé a qualque biblioteca de la Xarxa del Consell de Mallorca. Així mateix, ja per acabar-ho d’arrodonir, Bartomeu Mestre, conegut també per Balutxo, va escriure una biografia esplèndida a Balada de Guillem d’Efak que us recoman de totes totes.

 

 

Casablanca

Casablanca

Homenatge a Humphrey Bogart

i Ingrid Bergman

 

La boira, el marit, l'avió: quina triple llunyania
     interposada!
Sóc un home sol altra vegada.
Ella se n'ha anat.

Tornar a l'esmòquing blanc, al club nocturn,
a la mirada freda i a l'aire taciturn:
quina altra cosa em queda?
I tractar d'ocultar bé l'enamorat
que des de fa tants anys habita en mi
-ho saben bé el whisky i la ginebra.

I seguir,
fer-me fort i desdenyós per resistir
molts més anys aquest exili de la meva sola pàtria,
l'amor d'ella.

Tornaràs, oh pianista, altra vegada,
una nit de bona estrella,
a tocar-me la cançó que n'anuncia l'arribada?
Serà tard, ja massa tard:
els marits es fan eterns i les dones es fan velles
i els enamorats quedem en un món estrany i a part
-que cruel, el paradís!-
on un bes és sols un bes i només queda París

latafanera.cat meneame.net

L’ànima inquisidora d’Alejo Vidal-Quadras

eliteratura | 20 Juny, 2006 16:17

Hi ha gent amb ànima inquisidora que veu el mal a tot arreu. L’ànima inquisidora, per definició, té el deure de perseguir el mal, el mal amb majúscules, que pot fer caure en pecat les ànimes càndides de la joventut. Aquests defensors de la moral, d’Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauryun temps ençà, han revifat amb força. Es dediquen, entre d’altres afers, al molt noble art de la censura. El problema del censors, generalment, és que no tenen sentit de l’humor: són incapaços d’entendre una ironia o un doble sentit. Pobrets, si no fos perquè disposen de tants mitjans i poder, farien llàstima. D’altres, més intel·ligents, encara són més perillosos. Perquè si poden entendre la intenció d’un text literari, ho dissimulen molt bé. Són, per tant, mentiders professionals, que fan un ús sistemàtic i conscient de la mentida. És el cas d’Alejo Vidal-Quadras.

Juntament amb un tal José García Domínguez, la darrera endemesa de Vidal-Quadras, que es defineix com a pecador,  ha estat l’intent d’embolicar la troca a les proves de selectivitat de llengua catalana al Principat de Catalunya arran de la lectura obligatòria d’un volum de contes de Quim Monzó.

Hi ha cap mal en el fet de llegir Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury? Són imbècils els adolescents catalans? Ha de ser moral, la literatura? A quins principis ideològics ha de respondre? Poden escoltar la COPE els joves?

Propòs d’elaborar una llista negra sobre el que podem llegir o no.  Millor encara, que ens la facin ells i en proposin, evidentment, una dalternativa. Posats a fer, que prohibeixin la literatura catalana i tornin a imposar la Formación del espíritu nacional.

latafanera.cat meneame.net

De l’educació, la llengua, els polítics i qualque assagista incontinent

eliteratura | 15 Juny, 2006 17:15

El suplement del cultura de l’Avui de dia 14 de juny no té preu. Tenc per costum llegir-lo cada setmana (si puc, o si més no hi faig una ullada) i en aquest número hi ha dues entrevistes prou interessants.

A la primera, Frank McCourt, nat a Brooklyn l’any 1930, explica, arran de la publicació de El professor, la problemàtica que esEl professor trobava a les aules de l’institut (excés de feina, problemes de disciplina, guerres entre bandes, a més d’estar “encaixonat entre pautes didàctiques establertes per buròcrates aliens a la veritable realitat de les aules”). Però, però, el millor de tot és que el problema més greu de l’educació segons McCourt són els polítics: “Interfereixen massa en la nostra tasca. El que han de fer és proporcionar fons econòmics i després desaparèixer. (...) Jo no feia cas ni als polítics ni als buròcrates. Estava, com aquell qui diu, fora de la llei ”.

Qui ens havia de dir que el major problema que pateix l’educació a l’Estat espanyol i als Estats Units era el mateix: els polítics! Només hi afegiré que aquí, a part de la necessitat imperiosa dinversió a l’escola pública, hem hagut de patir un fotimer de reformes i contrareformes educatives que no porten enlloc.

A la segona, en motiu de la publicació del Diccionari persa de Catalunya, Miquel Porta Perales, agent provocador fa gala d’una xuleria fora corda i, a més, inconnexa. Aquest homenet és dels qui els agrada fer lluir el llautó i, sense entrar en opinions lingüístiques –ja ho llegireu si en teniu ganes–, cal destacar la caracterització que fa de l’esquerra. De l’esquerra, així, en general, la qual es caracteritza, segons ell, “per l’estultícia, en el sentit de niciesa, de no ser conscient de quina és la realitat del món en què viu “. Sort d’aquest liberal, conservador i extremocentrista (sic) que ens il·lumina i ens fa somriure.

Finalment, a la contraportada, Eva Piquer es fa ressò del Tractat delocució, de Salvador Oliva, a qui admir per les traduccions de Shakespeare. Es veu que Oliva pica fort contra la pedagogia moderna –potser la que emana dels buròcrates de què parlava el professor McCourt?– i que durant anys “ha prioritzat la plastilina per davant de la memorització, amb resultats nefastos: la gent sap enganxar gomets però no sap parlar ni llegir ni escriure “. Finalment, Oliva carrega contra els polítics –nova coincidència amb McCourt!–, de qui diu que parlen un “català desguitarrat “. I és ben cert: qui hauria de donar llum, dóna fum.

 Regan, segons Miquel Porta Perales

latafanera.cat meneame.net

L'eròtica de la lectura i de l'ofici de lector

eliteratura | 09 Juny, 2006 10:51

 NOVEL·LES

 

Arribaran per la porta del carrer.

 

Algunes es quedaran uns quants dies

a casa. Convidades. Trobaran un racó,

es posaran còmodes i, si se’n van,

deixaran un bon record malgrat,

amb el temps, els perdi la fesomia.

 

D’altres s’hauran de quedar a la porta

-ja en tenim, gràcies- els diré

i tancaré la porta amb alleujament.

 

N’hi haurà de vestides amb teles

luxoses, fetes a mida, o cuiro lluent.

N’hi haurà d’altres que s’espassaran el fred

amb un folre de paper de diari sota la camisa.

 

D’algunes m’enamoraré, ballarem plegats

a la calor de la xemeneia. Serà una dansa lenta.

Dissimulant, els posaré la mà a l’esquena

per endevinar si els seus sostenidors

duen el tancador davant o darrera.

 

No en podré conèixer gaire.

Unes vuit mil si visc fins als vuitanta.

 

Josep Lluís Aguiló

La biblioteca secreta

 

Dona llegint, de Fernando Botero

 

 

Llegesc, a poc a poc i amb bones, el poemari de Josep Lluís Aguiló La biblioteca secreta. Confés que som un mal lector de poesia. Me costa. Me costa fins que, egocèntric, trob el poema que m’agradaria haver escrit. Llavors me’l faig meu, i el puc llegir i rellegir tantes vegades com calgui, com si mai no aconseguís exhaurir-lo. Un poema t’enrampa o no és res.

 

Llegesc. Imagín que llegesc. Hi ha plaer més gran que jeure’s ben deixondit,  al sofà , a l’hamaca o al llit de casa, a llegir una bona novel·la? Em veig, infant immaculat, estirat amb un llibre a les mans, qualsevol, gruixat millor, polsegós, tret a préstec de la biblioteca rònega i estantíssa, l’única que hi havia, que a l’hivern la vella bibliotecària, ara ja difunta, intentava escalfar amb una estufa franquista de butà.

 

Què succeirà si un dia no podem llegir? Confés que ho he pensat més d’una vegada. M’emprenyaria molt, no poder llegir en ser vell, si hi arrib. Perdre la facultat de llegir. O pitjor encara: perdre l’enteniment, però no pas per llegir massa.

 

El segon cas té difícil solució.  El primer, en canvi, pot solventar-se. Me’n parlà en Fausto Puerto l’altra dia i me va venir molt de nou. I n’Àlex Volney s’hi refereix en un article al Balears: De l’ofici de lector. I jo hi afegiria: el més bonic del món, sempre que es tengui feina. És així, doncs, que Eulari Arlés s’ha llançat a l’aventura de la lectura a domicili, fent-se, com molt bé diu Volney, lectora d’ofici. Ben segur que hi ha qualcú a qui podrà fer bon servei.

latafanera.cat meneame.net

Blogs literaris o sobre literatura

eliteratura | 05 Juny, 2006 12:35

Rep un missatge de Mateu Ramonell, a qui no tenc el gust de conèixer, de la revista Llegir. Me diu que prepara un reportatge sobre blogs i literatura. Me demana per què vaig obrir el meu blog i també si coneg blogs d'escriptors, entenc que en català. M'agrada aquesta iniciativa i li remet el que bonament sé sobre la qüestió. I aprofit l'avinentesa per publicar-ho en aquest post.

Blogs d'escriptors. Només n'he trobat tres. Si qualcú en sap més, que ho digui, per favor.

Cap dels tres, pel que he vist, no admet comentaris.

Blogs sobre literatura. No són molts. Ja vaurem si en surten més.

Afegiré els que encara no hi eren a l'apartat d'enllaços

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS