Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La memòria, la Bíblia i els dinosaures

eliteratura | 21 Desembre, 2006 22:30

Crec que ningú no hauria d’estar segur de res. Si hom està segur del que sigui, està equivocat, certament, puix que no hi ha res mereixedor d’una certesa absoluta i tots hauríem de considerar la possibilitat d’afegir a les nostres creences un determinat element de dubte i ésser capaços d’actuar enèrgicament a desgrat d’aquest dubte.

Bertrand Russell

La meva concepció del món

 

Explicava Bertrand Russell, a Iniciació a la filosofia, que la memòria –és a dir, el record d’esdeveniments passats– és poc fiable. El record lluita contra l’oblit, però més prest o més tard la memòria es fa fonedissa; així que els investigadors procuren fer via  a posar per escritBertrand Russell els seus experiments per tal d’evitar falls i llacunes propis de l’acte recordatori. Tanmateix –continua Russell– pot ben esser que entre l’observació i el moment de descriure-la passi un espai de temps, encara que siguin només uns segons. No hi ha, doncs, simultaneïtat entre l’observació de l’experiment i l’anotació. De tal manera que el científic, per molta via que faci, es veurà obligat a recórrer a la memòria per descriure l’experimentat. Així, culmina la dissertació l’il·lustre filòsof, no hi ha manera de defugir la necessitat de creure en la memòria fins a un cert grau. O sigui que no tenim més remei que creure en la certesa d’allò que la memòria recorda.

Més enllà d’això, Russell afegeix un altre impediment a la demostrada fal·libilitat de la memòria. Així ens trobam amb l’escèptic, el qual ens indica que no podem demostrar –tampoc no ho podem negar, afegiria jo– que el que recordem hagi succeït realment en un moment determinat, car el món pot haver sorgit fa tot just cinc minuts, tal com era aleshores, ple d’actes de record, completament desorientadors. I qui diu cinc minuts, diu sis mil anys. Aquesta hipòtesi –segons el propi Russell, improbable però lògicament irrefutable–, va ser defensada al segle XIX pel creacionista Philip Henry Gosse. La “Hipòtesi Omphalos” postulava una nova categoria d’esdeveniments succeïts fora del temps. Partint d’una interpretació literal de la Bíblia, per a Gosse, el quid de la qüestió era saber si el primer home, Adam, va tenir llombrígol o no. Si en va tenir, poca broma, això implicaria un naixement inexistent d’una mare inexistent, ja que abans de la creació no hi havia res que existís –llevat de Déu, s’entén. Es donava el cas, doncs, d’un fet (el naixement d’Adam, per exemple) que no existia en el temps Museu del creacionismeperò sí que havia succeït. Gosse dóna nom a aquesta categoria d’esdeveniments succeïts fora del temps: procrònics. Era el cas, també, dels espectaculars fòssils dels dinosaures, creats expressament perquè pensàssim que havien existit fa milions d’anys, cosa d’altra banda impossible perquè, segons el còmput basat en la Bíblia de l’arquebisbe anglicà James Ussher, el món té tot just uns sis mil anyets. Es tractaria, ni més ni manco, d’una espécie de broma divina. Potser en podríem dir una prova de fe. El cas és que la Hipòtesi Omphalos va ser atacada tant pels creacionistes com pels evolucionistes i, finalment, descartada.  Però no tant.

Per a Ken Ham, fonamentalista cristià i director del primer Museu del Creacionisme, ubicat als Estats Units, no hi ha cap problema. En obrir les portes del museu el proper estiu, la gent podrà contemplar-hi, segons informava Vilaweb, rèpliques d’esquelets de dinosaures pràcticament al costat de recreacions del paradís i de l’arca de Noè. D’això, en diuen mesclar ous amb cargols. Tot i que l’Antic Testament no en parla, Ham no ha dubtat a juntar la tradició bíblica amb les evidències de les restes dels dinosaures en un mateix espai, sense aparent contradicció. Posats a fer, hauria pogut optar per la negació o inventar-se un complot contra la literalitat bíblica que explicàs les troballes i, de passada, desmuntàs la teoria cièntífica de l’evolució. Però no.

Ja ho veieu. Mentre alguns, com el savi Russell, reflexionen sobre la fal·libilitat de la memòria, d’altres elucubren sense cap mirament, casen ciència i religió i no deixen espai al més mínim dubte.

 

 


 

 

Bertrand Russell 

La meva concepció del món

Edicions 62. Col. El Cangur. 1976

 

Bertrand Russell

Iniciació a la filosofia

Edicions 62. Col·lecció el Cangur. 1977

latafanera.cat meneame.net

L’Holocaust i l’Iran. La guerra israelo-palestina (II)

eliteratura | 14 Desembre, 2006 23:28

De cada vegada estic més convençut que els radicals han aconseguit capitalitzar el missatge de l’Islam. El terrorisme islàmic ha fet forat entre l’opinió pública, entre la gent del carrer. L’islamisme radical, encertadament qualificat d’ideologia totalitària per Pilar Rahola, cerca laHolocaust nazi confrontació entre les democràcies occidentals i els estats islamistes. Aquesta capitalització de l’islam per part del integrisme islàmic és terrible: no deixa espai públic (mediàtic) a la moderació. Només a la por i a la violència.

De cada vegada estic més convençut que hi ha mulsulmans de bona fe que no estan d’acord amb moltes coses que es diuen, es fan i es reivindiquen en nom de l’islam i d’Al·là. Però, si és cert que n’hi ha, on són? Per què no en diuen res? O és que també tenen por i no s’atreveixen a obrir boca per causa de les possibles repressàlies?

Aquests dies hem viscut un nou episodi d’aquesta cursa cap a la bogeria. La conferència de Teheran forma part de l’estratègia del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, de negar l’Holocaust. Per això, han convidat suposats experts i investigadors per “debatre” sobre el genocidi perpetrat pels nazis.

El fet de presentar el sionisme com l’origen de tots el mals, com pretén el president de l’Iran i la seva colla de negacionistes, indueix clarament a pensar que el conflicte israelo-palestí es solucionaria amb la desaparició de l’estat d’Israel. Cruel il·lusió. Les amenaces del règim iranià a Israel no són res més que punta de l’iceberg. Per al totalitarisme islàmic, occident és tot u. Per a ells, l’enemig és Israel, i els Estats Units. Però també Europa, tota la civilització occidental. Així, doncs, lamenaça mundial no és Israel, sinó lIran i el seu programa nuclear. Llàstima que els musulmans de pau no hi puguin fer res.

 

Posts relacionats

La guerra israelo-palestina (I)

Integrisme islàmic i autocensura: amb la por al cos

Mentir al poble
 

latafanera.cat meneame.net

L'art de la lectura o la recerca de l'excel·lència

eliteratura | 07 Desembre, 2006 19:42

S’ha esdevingut que en poc temps he llegit a a la blogosfera dos posts sobre la idoneïtat o no de subratllar els llibres o de fer-hi anotacions i comentaris. He recercat sense èxit -no me'n sé avenir- el primer dels articles, però sí que tenc la referència del segon, a Llibres que vaig llegint. Per a l'autor d'aquest blog, bàsicament hi ha dos tipus de llibres: els de consulta i els de lectura. Els primers sí que poden ser anotats (al marges, que han de ser amplis), mentre que els segons, no. Ho considera “gairebé un sacrilegi”. Sé cert que molts lectors, i jo també en alguns casos, estaran d'acord amb aquesta opinió: hi ha llibres que estan tan ben editats -pocs, tot sia dit; és més, darrerament les edicions en català són més cares i de menys qualitat que les mateixes en espanyol, i m'hi he trobat més d'una vegada i més de dues-, que sap greu embrutar-ne les planes. És, aquesta, una concepció del llibre com a objecte de culte, gairebé. No vull dir que la comparteixi, però l'entenc. Tanmateix, hem d'anar amb compte.

Sé de gent que no ha tornat a obrir un llibre d'ençà que va acabar els estudis de primària i que, literalment, “no tiraria un llibre per res del món”, com si l'expurgació -una tasca ben habitual, i necessària, en el món bibliotecari- fos un delicte. No obstant això, he de confessar que jo mateix, temps enrere, era reaci a fer anotacions als llibres; i prou que me'n guardava. Va ser, però, la lectura de Nabokov que hem va fer capgirar aquesta concepció tan escrupolosa i, diguem-ne, virginal.

Pens que la decisió d'anotar i subratllar un llibre ve donada pel grau de coneixement que vulguem assolir de l'obra. Això implica haver-ne de fer més d'una lectura. Perquè no es tracta de subratllar per subratllar. S'ha de fer amb coneixement de causa. Per tant, difícilment podrem fer anotacions en una primera lectura, sempre més superficial, i en la qual, com és natural, ens deixam emportar pel fil argumental, sense parar tanta atenció en els detalls. Els detalls.

Nabokov ho exposa d'aquesta manera (he trobat aquest fragment perquè l'havia subratllat):

Yo me descubro ante el héroe que se lanza al interior de una casa en llamas y salva al hijo de su vecino; pero le estrecharé la mano si arriesga cinco preciosos segundos en buscar y salvar, junto con el niño, su juguete favorito”.

Aquesta concepció de la lectura, doncs, és ambiciosa. Va molt més enllà del simple seguiment argumental d'una novel·la. Es tracta d'una lectura més estètica que cerca, precisament, el detall artístic que, entre d'altres coses (l'estructura, per exemple) qualifica una obra. Des d'aquesta òptica, l'acte de llegir esdevé una recerca de l'excel·lència. I aquest detall -ja sigui una frase, un adjectiu o una metàfora- mereix ser subratllat i, no ho dubteu, comentat al marge o onsevulla.

 

Anotacions de Nabokof al seu exemplar de Madam Bovary
 

 

latafanera.cat meneame.net

José Cardoso Pires. De profundis. Crònica de la desmemòria

eliteratura | 04 Desembre, 2006 00:03

Pensar que hi ha coses pitjors que la mort no ajuda a pair la vida. En qualsevol moment, encara que sortosament no ho tinguem present gairebé mai, podem deixar d'existir, passar a formar part del buit. No esser, en definitiva.

Però com deia a l'inici, hi pot haver coses pitjors. Morir en vida, arribar a les portes de la mort i quedar al llindar, entremig: perdre la memòria, la identitat, els sentiments, la capacitat d'entendre, d'escoltar, de llegir i escriure... I finalment, retornar de la mort blanca, com la va anomenar José Cardoso Pires.


Ya sé, la muerte blanca no existe, pero yo estuve en ella. Todo lo que me sucedió en esos parajes concernía a los otros, no me afectava”.

Era un glaciar, la muerte blanca: la memoria congelada”.


Cardoso Pires va viure una de les experiències més estranyes i inversemblants amb què pot trobar-se un ésser humà. Un matí, mentre berenava a casa amb la dona, de sobte va quedar amb la ment en blanc. No sabia qui era, no era ningú. Era l'altre, qualcú que s'havia apoderat del seu jo

De Profundis és un testimoni inquietant, (un mirall on es reflecteix) una imatge d'allò que pot emergir en qualsevol moment, un fantasma boirós que sorgeix de les clavagueres més profundes del cervell: la desmemòria. Un estat que, aleshores, Cardoso Pires no sabia quin temps havia de perdurar; fins i tot la noció de temps havia perdut. D'aquí neix, probablement, aquesta noció d'alteritat, de doble (im)personalitat en el fons profundament literària, que el portugués inventa per referir-se a l'espai de temps que va patir una isquèmia cerebral. L'oblit profund, el convenciment que tanmateix era inútil fixar l'atenció en qualsevol esdeveniment, “porque estaba convencido de que un segundo después iba a olvidarlo”. Si bé, paradoxalment, en certs moments l'envaeix el dubte sobre el seu estat mental:


Increíble. Yo, el Otro de mí, en viaje de pasos perdidos y preguntándome si no iría camino de la locura, y el caso es que, desconcertante o no, la pregunta existió y, para mayor sopresa, no la olvidé.


Així, doncs, en retornar no tot va ser oblit. Recordava poques coses sobre l'alteritat, però l'interrogant sobre el cami cap a la bogeria encara hi era. I sí, malgrat tot, Cardoso Pires no pot evitar poetitzar l'estat transitori de desmemòria que va patir i del qual, contra tot pronòstic, va recuperar-se


Yo. Yo, salido de la niebla, yendo al encuentro conmigo en la superficie de un cristal enmarcado y con la sensación o con la certeza (ah, sí, con la certeza y más que certeza) de que había recuperado la memoria”.




De Profundis.

José Cardoso Pires

Pròleg de Joao Lobo Antunes

Traducció de Carlos Manzano

Libros del Asteroide


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS