Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La literatura catalana a debat

eliteratura | 31 Gener, 2007 21:12

Avui diferents mitjans recullen les reaccions de la quarta sessió de “Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana”. Tirant al Cap, que hi participà, ho esmenta i en fa un seguiment.

 És evident que hi ha inquietud a les lletres catalanes arran de la Fira de Frankfurt, sobretot al Principat, i crec que una mica al País Valencià. Aquí no es bateguen ni les mosques, i supòs que els principals escriptors illencs hi aniran, si és que hi van, mitjançant editors del Principat o en un esquifit estand del Govern Balear.

Potser sí que hi haurà un abans i un després de Frankfurt. Ara, el que destaca més és la manca de suport polític que pateix la literatura catalana. Com deia Vicenç Villatoro, no sabem si hi anirà una llengua o un país. I encara hi ha qui no té clar ni tan sols el tema de la llengua. És per llogar-hi cadires. No estic d’acord, en canvi, amb el pretès noucentisme d’esquerres que, segons el mateix Villatoro, castiga l’excés d’ambició. És negatiu per a la cultura catalana traslladar les batalles del nacionalisme català al camp de la literatura. No cal que afegim més llenya al foc. El problema és molt més profund, no una simple batalleta partidista

M’ha agradat, pel que he llegit, la intervenció de Sam Abrams; no tant per les conclusions –negatives, no podia ser d’altra manera–, com per la claredat expositiva i la valentia de plantejar els problemes de manera global i sense embuts.

 El meu mestre de psicologia, conductista convençut, sempre posava l’accent en el reforç positiu, deixant per al final les cosetes a corregir. Així, doncs, Abrams destaca la “rodonesa” de l’any 2006 quant a llibres publicats (El metall impur, La gran rutina, Ens trobem a fora...). Després exposa amb contundència la desatenció que, al seu entendre, pateix la literatura catalana:

“La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila.” (Font: Vilaweb)

Més clar, aigua.

 Actualització: veig que El llibreter també dedica un post (Catalanoescepticisme) a Anatomia en el qual discrepa profundament de l'anàlisi de Villatoro.

latafanera.cat meneame.net

La literatura catalana i la bola de vidre, segons Enric Vila

eliteratura | 30 Gener, 2007 22:56

He llegit, via Suntory Time, l’article Els escriptors i la política, d’Enric Vila, autor de la polèmica obra Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs (no us perdeu la secció de retalls de premsa d'aquest enllaç). I certament m’ha vingut de nou que, amb les maces de rompre i només vuit-centes paraules, fos capaç de carregar-se un segle de literatura catalana.

Enric Vila es fa ressò d’una teoria de Richard Rorty, desenvolupada a Forjar nuestro país, de la qual, segons el propi Vila, es “desprèn que la millor manera de preveure cap a on va una societat és analitzar la literatura que genera”. No et diré que no. Potser sí que als polítics del Principat, i també als de les Illes –curiosament el “Cas Andratx” pràcticament coincideix amb la publicació d’Ungles perfectes, d’Antònia Vicens– els aniria bé un raig de literatura. Però d’aquí a prendre-s’ho al peu de la lletra...

Amb quatre pinzellades, Vila retrata la literatura catalana del segle XX i de  primeries del XXI. Les conclusions són les següents:

  • La “patacada de la guerra civil” s’explica “per l’histrionisme i la manca de realisme que van caracterizar l’ensulsiada catalana”.
  • La durada de la dictadura franquista s’adverteix, als anys quaranta, pel “pessimisme comformat de Josep Pla i la seva obsessió per sacralitzar el sentit pràctic”.
  • Amb la democràcia, s’imposa “una generació d’autors autistes”, amb l’única alternativa d’una “literatura casposa i ancorada en el passat, amb un idioma sense sang ni nervi i un fons ideològic prim, mediocre, inútil per a la vida”.
  • Ara, al segle XXI, han canviat un altre cop les tornes i puja una generació nova d’escriptors amb una “prosa agressiva i un discurs compromès amb l’època i el país que li ha tocat viure”.  Ens parla d’una literatura d’actituds radicals, les quals s’expliquen com a reacció a “tants d’anys de peix bullit”. Curiosament, la novel·la Neopàtria, (encara hi ha esquitxos de la polèmica amb Ponç Puigdevall) d’Hector Bofill, seria el vaixell insígnia d’aquesta nova literatura catalana massa (sic) desacomplexada, pròpia d’una “generació d’escriptors emprenyats”. Finalment, Vila confessa que té por “que no es canalitzi bé tanta energia”.

Si feim l’exercici de resumir els períodes recents de la literatura catalana segons Vila, ens trobam, doncs, amb això:

Amb l’histrionisme propi dels anys previs a la Guerra Civil, amb el conformisme que caracteritza el període franquista, amb l’autisme i la literatura casposa (sic) que marquen els primers anys de l’època democràtica i, finalment, amb una literatura massa desacomplexada, agressiva, que encara l’època actual, però que fa por.

Resulta evident que Vila practica un reduccionisme anorèxic que empobreix la literatura catalana. No sé si es tracta d’una boutade, d’una simple ocurrència, de quelcom que casualment li va passar pel cap o si pensa desenvolupar-ho més àmpliament. Ho dubt molt.

En primer lloc, resulta insultant per als propis escriptors. No cal dir que no tots tenen la mateixa qualitat literària. Però precisament per això és contradictori ficar-los tots dins el mateix sac. On situaria Enric Vila Joan F. Mira? I Ferran Torrent? I Miquel Àngel Riera? I Albert Sánchez Piñol? Realment aquests autors no tenen nervi o no disposen d’un bagatge ideològic suficient?

Potser és a ell que no li funciona gaire bé la “bola de vidre”. Així mateix, hi ha d’altres contradiccions al seu article. Com s’explica, si eren tan histriònics i mancats de realisme, que els escriptors d’abans de la Guerra Civil poguessin augurar tan terrible succés?

No cal estendre’s més. L’adaptació que fa Enric Vila a la literatura catalana de la teoria de Richard Rorty es basa en generalitzacions imprecises, simples argumentacions sense una fonamentació sòlida. Sembla, més aviat, que es deixi portar per prejudicis. I, sobretot, més que donar llum, pareix que l’article pretén denigrar la literatura catalana.
latafanera.cat meneame.net

Pseudoliteratura 100% reciclable

eliteratura | 24 Gener, 2007 15:35

Des d’èpoques gairebé immemorials l’enemistat entre escriptors ha estat ferotge, una cosa sense nom i sense perdó que no arriba mai a la fi. També les fílies són fortes; a prova, diríem, d’estilogràfica. Per comprovar-ho, només cal seguir qualque polèmica literària, sempre interessant, sana i democràtica. Que en temps de Franco, almanco oficialment, no n’hi havia de polèmiques, ni debat ni res de res.

Així, doncs, benvinguda la polèmica i la crítica. Per això hi són, els crítics. Per separar el gra de la palla. Quan les crítiques van més enllà del fet literari i s’endinsen en el terreny personal i polític, que ambdues coses passen, la cosa s’embruta.

L’aspecte polític, en el nostre cas, és més que notable. Una llengua minoritzada –que no minoritària– no competeix en igualtat d’oportunitats. Ha de mester, més que mai, la complicitat dels lectors i de les institucions. Això que a priori pareix tan senzill, no ho és gens ni mica. L’exemple més clar, la Fira de Frankfurt. I no en parlem pus.

Arribam, així, a l’apartat particular. Les afinitats personals. L’amistat pesa, i molt, en el món literari. I a la inversa: com dir a l’amic, o al tan sols conegut, si s’esdevé, que la seva obra no t’ha agradat, o simplement que no és genial?

Molts cops, darrere un lector hi ha un escriptor frustat. I amb això està dit gairebé tot. El primer que hem de decantar, en valorar un escriptor, i més si és conegut nostre, és l’enveja, poc sana en aquest cas. És fotut veure com passen els anys i com aquell cuquet literari, aquella ansietat, aquella necessitat d’escriure, de passar a la història de la literatura, s’esvaeix. Acceptar que no hem tingut l’oportunitat ni el temps, però que segurament hauríem pogut fer alguna cosa més, és imprescindible. Cal, doncs, respectar qui n’ha sabut. Passar hores i hores davant el full o la pantalla de l’ordinador, sens dubte, mereix un respecte. Altra cosa és el negoci editorial (“per la butxaca”, que diu Tirant al Cap) i, el més important, la qualitat literària.

No hi ha res més emprenyador que l’obra de segona que volen fer passar per excel·lent.  Els premis embafadors i les capelletes, les escriptores amb glamour (no us perdeu la foto) i els mediàtics, les contratapes sense consol, les crítiques falsejades; en definitiva, tot allò que pretén engreixar la nostra biblioteca amb pseudoliteratura: material 100 % reciclable i una tudada de doblers.

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS