Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Sexe, que bé que va!

eliteratura | 26 Febrer, 2007 22:04

 

peca en català
 

 

A Mallorca hi ha pecadors de tota mena. És pertinent, doncs, que la Universitat de les Illes Balears hagi editat cinc punts de llibre que promoven el fet pecaminós en català, més que res, per tenir-lo plenament normalitzat.

Però no s’atura aquí la campanya de l’ens universitari illenc. No n’hi ha prou amb pecar en català. Hem de ser més precisos: cal que ens hi despullem, que ens hi exitem, que ens hi escalfem, que hi palpem. No és res nou. Això era així en un temps no molt llunyà, quan no calien campanyes d’aquesta mena. Ja ens ho deia clarament l’Electrica Dharma devers l’any 1991 (“Sexe, que bé que va!”) en el seu disc Tifa Head.

El fet és que avui dia, sobretot d’ençà del cas Rasputin (Siete rasputinas para siete baleares, un rap inoblidable), cal que ens ho recordin més que mai, això de fer-ho en català. Així, doncs, en forma de punt de llibre (en som col·leccionista caòtic i desordenat) ens trobam amb la incitació sexual manifesta. Exactament en són cinc, de punts, i cadascun al revers porta un poema per acabar de reblar el clau. Cinc poemes de gran qualitat literària, cosa que fa difícil el propòsit d’escollir-ne només un. Per bé que si hagués de triar, escolliria el de Vicent Andrés Estellés.

 

“Anem al llit”, et propose, besant-te,

bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.

“Anem al llit”, et mussite, i t’agafe

en un grapat, tendral, amorosíssima,

els teus cabells, el mugró de l’orella,

amb gran amor i por de soledat.

i amb tarannà de qui ja no pot més,

ni resistir ni resistir-se més,

ets ja dempeus, dintre del meu abraç,

tot assentint, amant: “Anem al llit.”

 

 

Tant de bo els estudiants en facin cas, i aprenguin a estimar-se, a estimar-se en català, per redreçar aquesta pàtria nostra.

latafanera.cat meneame.net

El laberinto del fauno

eliteratura | 25 Febrer, 2007 19:28

Si anit finalment El laberinto del fauno guanya l’Oscar de la seva categoria, no me sabrà cap greu malgrat després els mitjans espanyols arribin a embafar fins a la desesperació. En aquest sentit, pitjor serà si guanya aquesta bleda de Penélope Cruz.

El laberinto del fauno és una pel·lícula farcida de detalls, crua i dolça alhora. Fosca i contundent.

el laberinto del fauno

Només tres mostres:

1. L’escena de la nina quan arriba amb sa mare (una Ariadna Gil madura) al poble de mala mort on hi ha el destacament de l’exèrcit franquista. Ofèlia (un nom amb ressonàncies shakesperianes), la nina que creu en les fades, surt del cotxe carregada de llibres amb la mà dreta. A continuació ofereix la mà esquerra, en senyal de salutació, al capità franquista (Sergi López, brutal) qui li l’agafa de mala manera, tot estrenyent-li, mentre li diu amb contuntència: “És la otra mano”.

2. Mercedes (una Maribel Verdú sensacional, allunyada d’aquells paperets en què només hi era per mostrar pit i cuixa), majordoma del capità Vidal, es cuida dels afers domèstics. La veim unes quantes vegades a la cuina, manant i feinejant, traient i amagant un petit ganivet del davantall, amb un gest senzill però carregat de simbolisme. Hi hem de parar esment per la força. I sí, efectivament, amb el mateix ganivet esquinçarà la galta del capità tot amenaçant-lo de tallar-li la gola com a un porc si gosa tocar la nina.

3. El tret de gràcia final: el fill del fill de puta feixista mai no sabrà el nom del seu pare. 

L’obra de Guillermo del Toro és exquisida, amb una fotografia excel·lent, amb una bona direcció, bon repartiment, novedosa, amb dues trames (la crua realitat, d’una banda; la fantasia de la nina, de l’altra), i que si guanya, ben segur que no agradarà a tothom.

latafanera.cat meneame.net

Llibertat d'expressió. Aquí i ara

eliteratura | 24 Febrer, 2007 20:13

Fa uns quants mesos vaig escriure un post sobre la censura que s’aplica a Internet a Països com la Xina, Iran, etc. És fàcil, molts cops, cercar la busca dins l’ull aliè; és a dir, en dictadures manifestes, encara que algunes com la Xina tenen un pes tan gran a l’ordre mundial que els altres estats no tenen més remei que mirar cap a l’altra banda i perdonar-los la relliscada. Vull dir que el tracte no és el mateix amb Cuba que amb Xina, per exemple, quan és evident que cap dels dos estats presenta les mínimes garanties democràtiques.

D’altra banda, podem cometre l’error de posar el crit al cel pel que succeeix a centenars o milers de quilòmetres i obviar el que succeeix a cada nostra. Per això, quan he vist l’acudit de Máximo a El País d’avui sobre la llibertat d’expressió m’ha vingut al cap l’afer Oleguer. He llegit molts articles sobre el tema, de més o menys enginyosos, però el de Terricabras és el que m’ha semblat més clarificador.

No escriuré, doncs, sobre un cas que està més que debatut, però sí que volia deixar constància que en temes tan seriosos com la llibertat d’expressió mai no es pot baixar la guàrdia. Mai. Ni aquí ni enlloc.
llibertat d'expressió

Nota: cercant informació sobre la cibercensura he trobat un article a consumer.es superinteressant sobre la censura a la Xina. S’hi explica, entre d’altres coses, un sistema anomenat ELGOOG (Google al revés) utilitzat per esquivar les restriccions a què es veu sotmesa la xarxa a la gran dictadura asiàtica.

latafanera.cat meneame.net

La lucidesa d'un home savi

eliteratura | 23 Febrer, 2007 21:45

Eva Piquer és una periodista recurrent. M’agraden les seves cròniques desenfadades a la contraportada del suplement de cultura de l’Avui. Sol fer bon ús de la ironia, i aquesta setmana està especialment divertida amb el cas d’August Rafanell, autor de La il·lusió occitana, un obra que, pel que es veu, potser fa venir mal de cap. Passaré per alt el sopar fantasma de l’AELC per centrar-me en els tres fragments fantàstics de Joan Margarit que Piquer publica, ja que no me puc estar de reproduir un bocí del primer. Diu així:

"No hi ha res de franc, tot s'aprèn. I quan ja n'has après molt, et mors. Vas caminant cap al precipici, cada cop coneixes millor el camí, aprens que la riquesa és el matís, i al final del camí te la fots".

Simplement, la lucidesa d’un home savi.

Per escoltar amb la veu del propi Joan Margarit el poema Principis i finals, podeu clicar aquí.

latafanera.cat meneame.net

Llegir durant l'eternitat

eliteratura | 22 Febrer, 2007 23:20

Fa molt de temps que estic subscrit a la llista de distribució del butlletí electrònic d’Info Bibcat,  un punt de trobada per als gestors de la informació dels Països Catalans. Aquest butlletí setmanal que recoman sincerament presenta diverses seccions que han anat canviant. Me va venir de nou quan incorporà una secció de blogs de referència anomenada Diaris digitals en català, entre els quals n’hi ha alguns de mallorquins. Tenc dubtes sobre la idoneïtat del títol, ja que més d’un dels blogs que hi podem trobar no s’actualitza diàriament. Tanmateix no és d’això que volia parlar, sinó d’una secció en la qual no havia reparat mai: l’acudit.

Potser ha estat així perquè molts cops cercava la informació que m’interessava al correu electrònic on figuraven els encapçalaments, o simplement perquè som així de despistat. No ho sé. La qüestió és que avui m’hi he fixat: petitet, a dalt, a  la columna de la dreta. Així que he repassat una cinquantena de butlletins anteriors, amb la intenció de veure els acudits. I sí, n’hi ha de bons. N’hi ha hagut un parell (un parell mallorquí) que m’han agradat molt.

acudit sobre llibres 001 

"acuditAquest, però, ha estat el que m’ha cridat més l’atenció, perquè amb una sola vinyeta l’autor ha estat capaç de sintetitzar el neguit que pot arribar a patir un lector davant la impossibilitat de llegir tot el que li agradaria. Ells llibres assaltant el lector, demanant literalment el seu torn. És inevitable, doncs, fer una tria. Cal combinar els clàssics (encara que sempre ens en quedin de pendents) amb les novetats editorials (encara que mai no hi seguem a temps). Cercar recomanacions, llegir crítiques, consultar les llistes dels més venuts,  consultar el nostre llibreter, seguir els nostres autors preferits... Sempre arriba un dia terrible en què el lector pren consciència del fet que no podrà llegir tot allò que voldria. El cinema, per raons temporals òbvies, és més agraït. El temps consumit en la visió d’un film sempre és menor que el que ens requereix la lectura d’una novel·la, la qual, si només en fem una lectura, s’anirà esborrant, difuminant, fins a recordar-ne tan sols petits fragments, anècdotes, un simple fil argumental.

Precisament per això m’ha agradat l’acudit, per la capacitat de desdramatitzar aquest fet ineludible que és la impossibilitat de llegir-ho tot. O el que és el mateix: la inexorable certesa de la mort. Perquè quants no n’hi hauria que es vendrien l’ànima a canvi d’un centenar d’anys de lectura?

latafanera.cat meneame.net

El millor de la "llibresfera"

eliteratura | 16 Febrer, 2007 14:22

Repàs, amb retard, els meus canals a Bloglines, bàsicament notícies i blogs relacionats amb el món del llibre: d’editors, lectors, documentalistes, bibliotecaris, lectors... Guard la referència de cinc posts interessants que vull comentar una miqueta.

El Llibreter comenta l’experiència d’un individu que es passà dues hores a la llibreria, tot llegint les línies de títols d’algunes seccions, cosa que me va recordar el temps d’estudiant quan anava, molts horabaixes, de llibreria en llibreria llegint-ne el fons i comprant poc, molt poc. A l’estiu, aprofitava per visitar les més comercials, que tenien aire condicionat i s’hi estava més bé que al pis, on patia calor de mala manera.

L’altre dia vaig iniciar la secció “Fragments” que aniré alimentant. I vet aquí un blog nou i curiós que ha començat amb molta empenta: Coleccionando principios. Íntegrament dedicat, com el seu nom indica, a reproduir no fragments sinó encapçalaments de novel·les. De moment, amb aportacions pràcticament només en espanyol. Original, tanmateix. I potser a la llarga, pràctic.

El Documentalista Enredado reprodueix un acudit gràfic de El Roto publicat a El País. Es tracta d’una crítica a l’allau de novetats que envaeixen les llibreries i que redueix el temps de glòria a dues setmanes a la taula de novetats.

Cal destacar, també, un post de La panxa del bou que vaig trobar via El Llibreter que desmitifica molt encertadament la infal·libilitat dels llibres de text i connecta la qüestió amb l’expurgació i el negoci editorial en el pitjor dels sentits.

Per acabar, El Bibliómano recomana cinc vídeos de Youtube sobre la tasca de restauració de llibres. L’únic problema, per a mi, és que són en alemany, i no l’entenc gens ni mica, si bé el material és prou gràfic.

acudit llibres

latafanera.cat meneame.net

Quart Creixent. 25 anys de llibres només en català

eliteratura | 13 Febrer, 2007 18:29

Llegesc al Diari de Balears que enguany la llibreria Quart Creixent compleix 25 anys. L’any Punt de libre de Quart Creixentpassat aquesta llibreria va ser guardonada amb els Premis 31 de desembre que atorga l’Obra Cultural Balear.

Quart Creixent té la particularitat de ser l’única llibreria de les Illes que ven exclusivament llibres en català. N’ha fet, per convicció dels propietaris, el seu tret diferencial. Irònicament, la llibretera de Quart Creixent, Miquela Serra, comenta a DdB en relació a la competència de les grans superfícies que, per sort, al Corte Inglés, “encara no tenen molta oferta en català”. És cert, i ho sé perquè ho he vist: el fons de llibres en català del Corte Inglès de Palma és penós, esquifit, miserable, insultant.

S’esdevé, doncs, que el que hauria de ser normal és notícia. Però l’important, avui, és l’aniversari de Quart Creixent, la llibreria catalana per antonomàsia.

Per molts anys.

latafanera.cat meneame.net

Parla, memòria. Entre dues tenebres

eliteratura | 08 Febrer, 2007 23:32

Els seguidors de Vladimir Nabovov estan de sort. No fa gaire ha sortit a la venda la segona part de la bigrafia de Brian Boyd, Los años americanos, sobre aquest genial caçador de papallones. Paralel·lament, Galaxia Gutemberg n’ha iniciat l’edició de les obres completes, començant pel tercer volum, que conté el guió inèdit de Lolita.
Precisament just ahir vaig obrir una nova categoria de posts que vaig titular “Fragments”. I avui, en consultar el meu compte a Bloglines m’he trobat amb un fragment excel·lent de Combray-Balbec sobre Lolita, la mítica novel·la de  Nabovov. No es tracta de l’inici, que un dia reproduiré, sinó d’un bocinet del capítol 29. Tojours Lolita és el títol del post i l’autor destaca l’erotisme, que no pas pornografia, d’aquesta obra. Nabokov escriu amb tots els sentits i té una cura especial per als petits detalls, que conformen el bessó de la literatura de l’autor rus.
Nabokov sempre és brillant, subtil, plàstic, sensual. Li basta una frase, una sola frase, per enlluernar-nos. A l’autobiografia, Parla memòria, només amb dues línies  i mitja inicials és capaç d’evocar la gènesi particular de cada ésser humà de manera terrorífica. Rere Nabokov sempre hi ha una fina ironia, però terrible.

“El bressol s’engronsa sobre l’abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és res més que una petita escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres.”

Explica després el cas d’un nin cronofòbic que experimentà una sensació gairebé de pànic en veure una filmació casolana realitzada abans del seu naixement. Aquell nin va entendre que ell no hi era, que no existia, i que ningú no plorava per la seva absència. El pitjor, però, va ser veure el cotxet buit, com un taüt a l’interior del qual els seus ossos s’haguessin desintegrat.
Nabokov juga amb el temps, que esdevé l’eix de la seva reflexió i que qualifica de presó, una presó esfèrica d’on és impossible fugir. Tot això me fa venir al cap el curtmetratge d’àlex Pastor Vallejo La ruta natural, film amb una peculiar concepció del temps, de l’oblit que és la mort, en un viatge cap enrere que, no sé si és el cas, podria estar inspirat en la concepció de Nabokov sobre el temps, entre dues tenebres.

Vladimir Nabokov

Habla, memoria

Compactos Anagrama

Sé que hi ha una traducció en català de l'autobiografia de Nabokov, però jo no la tenc.  Quant al fragment reproduït, m'he permès la llicència de traduir-lo directament de la versió espanyola.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS