Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Shakespeare & Co: una llibreria de culte

eliteratura | 30 Maig, 2007 13:58

L’ideal, per a un poble, és tenir com a mínim una llibreria que meresqui aquest nom. Això, moltes vegades, no és fàcil. Primer de tot perquè els índex de lectura no són gaire elevats; per tant, en una població petita el públic lector és més aviat escàs Llavors és pràcticament impossible mantenir el negoci. A conseqüència d’això, apareixen els híbrids, aquesta mena de quioscos que ho engloben tot i no arriben a ser res, ja que el servei llibresc baixa moltíssim entre premsa, revistes, faxos, recàrregues de mòbils i tot quant us pugueu imaginar.

L’alternativa, doncs, passa per les biblioteques. En general, però, les biblioteques de poble també van magres. La biblioteca és la darrera (pre)ocupació de qualsevol polític que s’apreciï. D’altra banda, la biblioteca sol ser un tema recurrent. Com el futbol, vaja, que tothom hi pot dir ser la seva.

A més a més, el bibliotecari sol tenir altres tasques, com ara l’organització de festes, actes esportius, concerts... De manera que la pobra biblioteca resta en la marginació, molts cops amb un fons digne de ser expurgat gairebé totalment. No vull dir que això succeeixi per tot arreu –sempre hi ha excepcions–, però pel que he vist és la tònica dominant.

És curiós, he començat aquest post arran d’un vídeo molt agradós penjat a El Bibliómano i acab gairebé al llindar de la depressió. Cal canviar les tornes, doncs.  El vídeo és de la famosa Llibreria Shakespeare & Co de París. Pel que he llegit, però, al comentari d’El Bibliomano hi ha una petita confusió. Resulta que a París hi ha hagut dues llibreries anomenades Shakespeare & Co.

La primera, segons s’explica a Flaneuse, va ser fundada per Sylvia Beach i va ser allà on el 1922 es va publicar la primera versió de l’Ulisses de James Joyce. La propietària, però, va ser detinguda durant l’ocupació nazi i després ja no va tornar a obrir la llibreria. Finalment, el 1951 George Whitman va obrir una altra llibreria a París la qual, devers els anys 60, va ser rebatejada amb el nom de Shakespeare & Co (virtual tour), precisament en honor a la primera. És per això, doncs, que hi ha una certa confusió en relació a les dues llibreries.

A l’entrada de la llibreria actual hi ha una famosa inscripció que defineix la filosofia de George Whitman: Be not inhospitable to strangers lest they be angels in disguise. Tothom que hi ha estat en conta meravelles, tothom hi vol tornar. Potser és la “pàtria dels llibres” que reclamava Ponç Pons, o si no s’hi acosta molt.

latafanera.cat meneame.net

Margherita Dolcevita

eliteratura | 29 Maig, 2007 22:15

–Ha, ha –ha rigut la Labella–, és clar que sé que són els llibres. Però primer vaig a veure la pel·lícula; després, si m’agrada, compro el llibre.

–Aleshores, t’aconsellaré pel·lícules. Adéu.

 

 

 

Si voleu llegir una novel·la fresca, divertida, critica, àcida, sensible i diferent, no ho dubteu: Margherita Dolcevita, de Stefano Benni, satisfarà les vostres expectatives.

Qui és, però, aquesta Margherita. Doncs és una adolescent a qui el seu avi anomena Margheritina, Mariella, Marisella i fins i tot Venusta. Però quan està alegre, li diu Margherita Dolcevita. I això no és tot:

 

El guàrdia urbà davant del qual passava rabent en bicicleta em deia Vésespaimarg. Els professors em diuen Silencialfons. El meu primer amor, pràcticament també el darrer, em deia Minnie. Vivia amb els seus tiets i tenia una visió disneyniana de la vida. En aquell temps dúiem tots dos un aparell per a les dents i ens fèiem petons metàl·lics que semblaven duels de la Ilíada.

 

Margherita i la seva excèntrica família viuen on acaba la ciutat i comença el camp, o a la inversa. Insòlitament, una nit, en guaitar per la finestra, Marguerita s’adona que les estrelles han desaparegut. Sí, han estat tapades per un cartell que anuncia les obres d’un gran cub que esdevindrà la residència ultramoderna dels nous veïns, els Del Bene, fet que canviarà la vida a Margherita i la seva família. Des d’aquest moment assistirem al duel entre dues concepcions antagòniques d’entendre el món: l’idealisme de Margherita i el materialisme més cruent representat pels Del Bene.

Stefano Benni, autor de culte a Itàlia i traduït a una vintena de llengües, ha estat publicat al nostre país per l’Editorial Moll, en una traducció encertada d’Anna Torcal i Salvador Company. Benni crea a partir del doble sentit, de la lucidesa, el lirisme i la fantasia del personatge de Margherita, que deixa al descobert les febleses i la superfluïtat de l’època actual.

latafanera.cat meneame.net

La identitat del poeta

eliteratura | 24 Maig, 2007 22:09

Casualitats –anava a dir de la vida, però no– literàriopersonals me porten a llegir Jaume Mesquida, poeta manacorí d’obra dilatada. A Braserada, Jaume Mesquida hi publicà set reculls de poemes independents. Al primer, de títol força expressiu, Aturar els rellotges –ja ens convindria, ja– hi trobam almanco dos poemes relatius a la identitat, un tema al qual en poc temps he dedicat fins a sis posts i que, definitivament, me du de corcoll.

Identitat, amor, joc, mentida, literatura: poesia en definitiva.

Diu així, Jaume Mesquida:

 

Jug a ser el que no som. Sempre perd.

Després de no ser, torn a ser qui era.

Qui era abans de ser, només un somni.

I quan d’ell despert, perplexitat:

no estic mort; tampoc estic viu.

 

Mesquida, igual que Joan Timoneda, inclou al poema el tema del somni –d’altra banda prou recurrent a la literatura–, però no l’amor. El de Timoneda (Só qui só, que no só io...) és un joc, en el fons, fruit de la passió amorosa però no romàntica. El joc de Mesquida, en canvi, té relació, al meu entendre, amb la metafísica i l'ontologia. Aquest joc, com és obvi, no té fi. Podríem dir, de fet, que el poema/joc està plantejat com una falsa endevinalla, ja que no té solució possible. El propi poeta resta perplex davant l’absurda juguesca que ell mateix es planteja: no estic mort; tampoc estic viu. Quin és, doncs, el seu estat? El pur joc al qual –això és l’únic, si de cas, que traiem en net– sempre perd.

I és així: al joc de la vida, al final, hom sempre té la sensació de perdre. Quina putada!

 

La persistència de la memòria, de Salvador Dalí
 

 

latafanera.cat meneame.net

Una visió tintiniana de la història

eliteratura | 17 Maig, 2007 22:13

Diumenge. Arrib al bar cap al migdia, amb el amics. Seiem a l’interior d’es Mingo. Hi fa calor. Un cafè amb gel m’apaivaga la sed i me lleva, una mica, l’endormiscament que duc damunt. Hi ha comentaris sobre el darrer resultat futbolístic, dolent per al Barça. Fulleig el diari calmosament, d’esma: la campanya electoral i la corrupció, enquestes, immigració, un atracament... Arriben les pàgines d’opinió. Un article m’interessa: “A vueltas con Hergé”, de José Carlos Llop.

Hergé,  pseudònim de Georges Remi, pare de Tintín, compliria cent anys dia 22 d’aquest mes. Va ser, precisament, arran de la celebració del 75è aniversari de la creació de Tintín, ara fa tres anys, que vaig redescobrir aquest jove i idealista reporter. Ja pel mes de febrer Víctor Niubò, president de Tintincat, ens recordava en un article a l’Avui (Cent anys, tros de quòniam) que enguany es celebra aquesta efemèride. I ves per on, una mica abans, per Cap d’any, anant en cotxe vaig engegar la ràdio i emetien un programa especial de Jordi Tardà sobre Tintín. Va resultar que era el tercer d’una sèrie i, en aquest, hi intervenia Miquel Calzada (Miki Moto), qui va reconèixer la influència del personatge en qüestió en la realització del seu programa televisiu Afers Exteriors.

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

Un mal plagi

eliteratura | 10 Maig, 2007 22:41

Els camins d’Internet són infinits, però tanmateix no hi ha teranyina possible a la xarxa on qualcú pugui romandre amagat durant molt de temps. A Internet, com en els pobles, com a les illes, tot arriba a saber-se.

Avui he crescut dos pams. Ja som important: he entrat a l’il·lustre club del plagiats. De mala manera, però plagiat. Amb un vulgar “copiar” i “enganxar”, m’han destrossat un article que, encertat o no, me va dur hores de treball i lectura. I ni un trist enllaç, ni una menció.

La coautora del blog Nura Duna, una tal Gloria –ben cert que t’hi has cobert, filleta–, per celebrar Sant Jordi, va plagiar el meu article “Ponç Pons. Nura. Escriviure malgrat tot. Un gran poema” i no va tenir ni la decència de canviar-li el títol: simplement acurça el meu i el deixa talment: Nura. Escriviure malgrat tot. Fixau-vos, però, en la URL: http://nuraduna.blogspot.com/2007/04/pon-pons-nura-escriviure-malgrat-tot-un.html (la negreta és meva). És pràcticament idèntica al meu títol.

 

plagi perpretat de per Nura Duna
 

 

Encara me’n faig creus i m’esbotz de rialles. Quina pensada, tu, aquesta dona. La veritat és que aquest blog és una distracció. Ja sé que no me faré d’or (que més voldria!). Ara bé, no t’esperes que qualcú sense dos dits de front et pentini un article d’aquesta manera. Quina barra.

 

plagi
 

 

latafanera.cat meneame.net

L’era del fast love. El joc amorós (2)

eliteratura | 08 Maig, 2007 21:29

L’amor és en gran mesura un joc. Ho va ser al seu inici –en paraules de Joan Fuster: “afer d’aristòcrates i de paràsits d’aristòcrates”. Altra cosa són els vincles matrimonials (la institució del matrimoni, originalment desvinculada de l’amor) i, d’altra banda, el sexe.

Seguim amb Joan Fuster. L’amor –aquest sentiment, sensació d’enamorament, aquest estat– és una invenció dels trobadors provençals. Els poetes posteriors i la literatura en general, més el cinema, en van provocar la universalització. La qüestió, doncs, és que l’amor tal i com el coneixem avui dia –diguem-ne amor romàntic– és pròpiament un invent i, com tal, variable i canviant. Vol dir que per ventura ja no és aquella passió/devoció desfermada que vam aprendre de Romeu i Julieta, de Madam Bovary, de Violeta Valery o fins i tot de Vivian, la prostituta de Pretty Woman.

El que possibilita l’amor romàntic, ens ve a dir Fuster al seu Diccionari per a ociosos, és la servitud de la dona respecte de l’home. La dona depèn de l’home: emocionalment, però sobretot econòmicament. La dona venerada pels romàntics és una dona que no és dona, sinó l’ideal que s’escampa amb la literatura, la música i el cinema.

És plausible, doncs, que un canvi en els factors socioeconòmis –l’emancipació de la dona, en aquest cas– provoqui alhora una modificació de les relacions amoroses, ja que s’estableix una relació nova entre iguals i sense dependències, almanco econòmiques. Això suposa, de facto, l’agonia de l’amor romàntic i la necessitat d’inventar-ne un altre.

Com es manifestaran, sentimentalment parlant, els herois i heroïnes del futur un cop assumida plenament la nova condició de la dona? Mitjançant la inestabilitat.

Els enamorats clàssics es juraven amor etern. L’amor tendia a l’eternitat, es perllongava en el temps fins i tot després de la mort. Avui dia, en canvi, l’eternitat és impensable, per lenta. El temps i les relacions transcorren més ràpid: és l’era del fast love. No hi ha moment per a imaginar un amor basat en l’estabilitat (emocional, professional, econòmica). Només uns quants privilegiats poden permetre’s el luxe de pensar a llarg termini.

L’amor romàntic és substituït progressivament per l’amor express. En l’amor, ja no hi ha sacrifici possible sinó només gaudi, que ha de ser immediat i amb un cost zero. Després ja vindran els efectes –de sempre n’hi ha hagut– col·laterals. És el preu per tancar els ulls i no fer-se gaire preguntes. Potser no tenen altre remei, els joves. I aquest és l’ideal: viure l’amor de pressa, abans que no es consumeixi.

latafanera.cat meneame.net

De Nador a Vic. El somni és possible

eliteratura | 06 Maig, 2007 21:47

Cal molt de coratge per partir de casa, deixar-ho tot enrere i emprendre el camí cap a un lloc en el fons desconegut.

Per això immigren els pobres, perquè no tenen futur.

I és trist per a una mare veure com parteixen els fills.

Per partir i triomfar, però, cal un somni. Creure que la vida et pot oferir quelcom millor del que tenies a casa teva.

Immigrar.

A la meva amiga Zohra no li agrada parlar d’immigrants, sinó d’immigrats. Immigrant denota moviment, com si hom no arribàs a arrelar mai més enlloc. I potser és així. No ho sé. Cada casa és un món. Cada cultura veu el món de manera diferent i basteix les relacions socials singularment.

Cada cultura és un món.

Quan hom travessa el llindar d’una altra cultura comença un procés que no sap com acabarà. Són les persones, però, que (inter)actuen, que es relacionen.

L’important són les persones, no les cultures. Però cap cultura ha de sobreposar-se a una altra.

 

Laila i Zohra

 

 

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

L'home que muda

eliteratura | 03 Maig, 2007 22:35

L’home polièdric. L’home que muda, com els ocells canvien el plomatge i adquireixen, així, un aspecte nou i festejador.

En la mutació cercam l’aparent i inútil perdurabilitat, contradictòria lluita impotent i perduda contra el temps.

Canviar per rejovenir; canviar, en el fons, per mantenir, per no perdre.

Per no fer oi.

 

Camaleó
 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS