eLiteratura

L'ideal, per a un poble, és tenir com a mínim una llibreria que meresqui aquest nom. Això, moltes vegades, no és fàcil. Primer de tot perquè els índex de lectura no són gaire elevats; per tant, en una població petita el públic lector és més aviat escàs Llavors és pràcticament impossible mantenir el negoci. A conseqüència d'això, apareixen els híbrids, aquesta mena de quioscos que ho engloben tot i no arriben a ser res, ja que el servei llibresc baixa moltíssim entre premsa, revistes, faxos, recàrregues de mòbils i tot quant us pugueu imaginar.

L'alternativa, doncs, passa per les biblioteques. En general, però, les biblioteques de poble també van magres. La biblioteca és la darrera (pre)ocupació de qualsevol polític que s'apreciï. D'altra banda, la biblioteca sol ser un tema recurrent. Com el futbol, vaja, que tothom hi pot dir ser la seva.

A més a més, el bibliotecari sol tenir altres tasques, com ara l'organització de festes, actes esportius, concerts... De manera que la pobra biblioteca resta en la marginació, molts cops amb un fons digne de ser expurgat gairebé totalment. No vull dir que això succeeixi per tot arreu -sempre hi ha excepcions-, però pel que he vist és la tònica dominant.

És curiós, he començat aquest post arran d'un vídeo molt agradós penjat a El Bibliómano i acab gairebé al llindar de la depressió. Cal canviar les tornes, doncs.  El vídeo és de la famosa Llibreria Shakespeare & Co de París. Pel que he llegit, però, al comentari d'El Bibliomano hi ha una petita confusió. Resulta que a París hi ha hagut dues llibreries anomenades Shakespeare & Co.

La primera, segons s'explica a Flaneuse, va ser fundada per Sylvia Beach i va ser allà on el 1922 es va publicar la primera versió de l'Ulisses de James Joyce. La propietària, però, va ser detinguda durant l'ocupació nazi i després ja no va tornar a obrir la llibreria. Finalment, el 1951 George Whitman va obrir una altra llibreria a París la qual, devers els anys 60, va ser rebatejada amb el nom de Shakespeare & Co (virtual tour), precisament en honor a la primera. És per això, doncs, que hi ha una certa confusió en relació a les dues llibreries.

A l'entrada de la llibreria actual hi ha una famosa inscripció que defineix la filosofia de George Whitman: Be not inhospitable to strangers lest they be angels in disguise. Tothom que hi ha estat en conta meravelles, tothom hi vol tornar. Potser és la "pàtria dels llibres" que reclamava Ponç Pons, o si no s'hi acosta molt.

-Ha, ha -ha rigut la Labella-, és clar que sé que són els llibres. Però primer vaig a veure la pel·lícula; després, si m'agrada, compro el llibre.

-Aleshores, t'aconsellaré pel·lícules. Adéu.

Si voleu llegir una novel·la fresca, divertida, critica, àcida, sensible i diferent, no ho dubteu: Margherita Dolcevita, de Stefano Benni, satisfarà les vostres expectatives.

Qui és, però, aquesta Margherita. Doncs és una adolescent a qui el seu avi anomena Margheritina, Mariella, Marisella i fins i tot Venusta. Però quan està alegre, li diu Margherita Dolcevita. I això no és tot:

El guàrdia urbà davant del qual passava rabent en bicicleta em deia Vésespaimarg. Els professors em diuen Silencialfons. El meu primer amor, pràcticament també el darrer, em deia Minnie. Vivia amb els seus tiets i tenia una visió disneyniana de la vida. En aquell temps dúiem tots dos un aparell per a les dents i ens fèiem petons metàl·lics que semblaven duels de la Ilíada.

Margherita i la seva excèntrica família viuen on acaba la ciutat i comença el camp, o a la inversa. Insòlitament, una nit, en guaitar per la finestra, Marguerita s'adona que les estrelles han desaparegut. Sí, han estat tapades per un cartell que anuncia les obres d'un gran cub que esdevindrà la residència ultramoderna dels nous veïns, els Del Bene, fet que canviarà la vida a Margherita i la seva família. Des d'aquest moment assistirem al duel entre dues concepcions antagòniques d'entendre el món: l'idealisme de Margherita i el materialisme més cruent representat pels Del Bene.

Stefano Benni, autor de culte a Itàlia i traduït a una vintena de llengües, ha estat publicat al nostre país per l'Editorial Moll, en una traducció encertada d'Anna Torcal i Salvador Company. Benni crea a partir del doble sentit, de la lucidesa, el lirisme i la fantasia del personatge de Margherita, que deixa al descobert les febleses i la superfluïtat de l'època actual.