Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Llegeix i calla

eliteratura | 13 Juny, 2007 22:04

 


 

Via: Con valor

 

latafanera.cat meneame.net

Maite Salord. La mort de l'ànima: el traspàs que allibera

eliteratura | 13 Juny, 2007 13:30


Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

CESARE PAVESE

 La mort, la nostra mort serà l'únic que haurem compartit en aquesta vida. T'imagines, Esperança? L'únic que ens unirà serà la nostra mort. Morir junts, Esperança. Hem de morir junts per omplir el buit de tants anys

MAITE SALORD, La mort de l'ànima

 

Que una autora menorquina sigui premiada, en aquest cas finalista, d'un premi tan notori com el Sant Jordi, sempre és motiu de satisfacció. Els premis, tanmateix, només són premis. Les novel·les, però, queden. O no. L'important, doncs, és la qualitat de la novel·la. I de qualitat, a La mort de l'ànima , no n'hi manca.

La mort de l'ànima és una novel·la en la qual destaca, sobretot, l'estructura: molt ben travada,Ses Voltes de Ciutadella. Imatge extreta de http://www.flickr.com/photos/ziga-zaga/ tot hi encaixa de manera precisa, combinant de forma alternativa la tècnica pròpia del narrador omniscient (tercera persona) amb els monòlegs interiors (segona persona). D'aquesta manera, Maite Salord compon, amb mà de mestra, un mosaic il·lustratiu de la història de la família Calafat, nissaga ciutadellenca enriquida a primeries del segle passat i avui dia en plena decadència, econòmica i moral.

Comença la novel·la amb el retorn a Menorca d'Andreu Calafat, ferit de mort, amb la intenció de reconciliar-se amb sa germanastra Esperança, després de 50 anys sense contacte. Ens assabentam, així, que Andreu va emigrar a l'Argentina en estranyes circumstàncies, que no ens seran revelades fins al final. Andreu i Esperança, germans per part de pare, són els protagonistes principals d'aquest drama mortuori i venjatiu, però no en són els únics.

Com molt bé indica Josep Maria Quintana, autor d'Els Nikolaidis, a la magnifica presentació d'aquesta novel·la, "La mort de l’ànima és alhora la història d’altres personatges menors, aquells que d’alguna manera representen l’avui en la novel·la, especialment en Miquel Àngel, el fill de n’Esperança Calafat, un home carregat de contradiccions, amb alts i baixos en el negoci de venedor de cotxes, casat amb una dona, na Joana, que regenta una sabateria, amb la qual té dos fills, na Lara i n’Arnau; diligent i endreçada ella, mal estudiant i mandrós ell. Però ben al costat d’aquesta família, aviat agafa força la figura de n’Estrella, una equatoriana intel·ligent i astuta que ha hagut d’emigrar del seu país, on s’havia llicenciat en direcció d’empreses, però que es veu obligada a fregar el terra de les cases burgeses de Ciutadella i, darrerament, a tenir cura dia i nit de la vella, malcarada i autoritària Esperança Calafat".

La mort de l'ànima es recrea en la venjança. La lluita final entre els dos germanastres és ferotge, però també l'equatoriana Estrella, serventa domèstica i cuidadora d'Esperança, culmina la seva venjança particular gràcies a la informació obtinguda clandestinament.

És interessant el tractament que Maite Salord fa de la immigració. Al cap i a la fi, Andreu Calafat va emigrar a l'Argentina, encara que no per motius econòmics. D'altra banda, Estrella representa, amb tota la seva cruesa, el fenomen de la immigració de les dones sud-americanes. És palesa la situació d'inferioritat, d'explotació, de la mà d'obra immigrada. L'equatoriana, doncs, esdevé el paradigma de les serventes immigrants, sense papers en molts casos, treballant hores i més hores, dia i nit. Però no es xucla el dit, Estrella: viu el seu drama particular, sí, però en detectar els punts febles del patró, en Miquel Àngel, no dubta a fer-ne un ús fraudulent. Ens allunyam, així, de la visió bucòlica de la immigració. Parlam, en el fons, de la misèria quotidiana de les persones, més enllà dels orígens i del parentiu. O no és la pròpia mare d'Estrella, resident a l'Equador, qui no vol que la seva néta de quatre anys es reuneixi amb ella?

La maldat, doncs, no és patrimoni de cap raça ni ètnia. Les debilitats humanes, la por, el dolor, la gelosia, la incapacitat d'estimar, la profunda mediocritat de la vida en ocasions. Fins que a la fi tot s'acaba i cal perdonar; és imprescindible perdonar, perdonar per ben morir.

 

Blog de l'autora. Quan en vaig fer el post no sabia que en tenia un. 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS