"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
eliteratura | 25 Octubre, 2007 22:11
eliteratura | 23 Octubre, 2007 21:44
Com que no visc a l'edat de pedra ni tampoc enmig de la selva amazònica o a qualsevol temps o lloc que puguem qualificar d'inhòspit, m'és impossible concebre la plena felicitat -almanco, hi podem aspirar- sense la lectura. Sense la literatura, millor dit. Llegir és com respirar: imprescindible per a la vida. Hi ha qui diu, i amb raó, que llegir ens fa humans, més humans si més no. Això és innegable. La literatura, el llenguatge que, com diria Ezra Pound, transcendeix i es carrega de sentit en una grau màxim, ens acosta als déus. És així que participam, en certa mesura, del que té d'immortal el llenguatge literari. Però només són uns quants els elegits, els qui perduren a través dels temps, ja que la seva obra, esdevinguda indispensable per a la humanitat, ens ajuda a explicar-nos a nosaltres mateixos, precisament perquè, tal i com va precisar Samuel Johnson, el respecte
"por las obras que han perdurado en el tiempo no obedece, por tanto, a una crédula confianza en la superior sabiduría de tiempos pretéritos, ni a la sombría certidumbre de la inevitable decadencia de la humanidad, sino que es consecuencia de opiniones reconocidas e incontestables: lo que se conoce desde hace más tiempo ha sido examinado en más ocasiones, y lo que se ha examinado más se entiende mejor”.
En el futur ben segur que parlaran de la paradoxa actual: mai no hi havia hagut tants mitjans per accedir a la lectura; tanmateix, són poquets, comparativament poquets, els qui llegeixen amb una certa devoció. Són més, sí, si ho comparam amb temps pretèrits. Però molt pocs si ho comparam, per exemple, amb els qui escolten música de manera habitual. No tenc res en contra de la música, que consti. Així i tot, cal matisar que aquesta gran massa que no accedeix a la literatura, ni a la lectura en general, deixen de participar d'un passat comú i enriquidor que els fiançaria, parafrasejant Harold Bloom, com a ciutadans amb capacitats per crear judicis i opinions propis. També Alberto Manguel hi estaria d'acord, ja que segons ell, l'escriptura -i la literatura per afegitó- té
"algo de iniciación, de rito que permite al niño superar el estado de dependencia y de comunicación rudimentaria. Al niño o a la niña que aprenden a leer se les hace partícipes de la memoria comunitaria por medio de los libros, y de ese modo se familiarizan con un pasado común que renuevan, en mayor o menor grado, con cada lectura”.
És cert que avui dia hi ha d'altres mitjans, a més de la llengua escrita, per accedir a la informació i la cultura. Però l'escriptura continua essent una base sòlida i insubstituïble per exercir la ciutadania. Un poble illetrat és, no cal dir-ho, més manipulable, més voluble i inestable, més dependent. Té més pocs mitjans per fer front als abusos del poder. La lectura, doncs, té efectes o conseqüències individuals i socials.
Hom pot llegir per obligació o per plaer, però és indiscutible que cal iniciar-se per i amb plaer. Proust ho expressava així:
“Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que hagem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit”.
Amb la implantació de l'escola obligatòria, molt probablement el XIX es va convertir en el segle d'or de la lectura. No tenia la competència dels mitjans audiovisuals i, a més, gaudia de prestigi merescut. Ningú no discutia l'associació lectura-educació, encara que l'èxit o el fracàs escolar depenia en gran mesura, com succeix igualment avui dia, del context familiar. Així doncs, educació, escriptura, literatura i -m'atrevesc a dir- família (sí, literatura i família) han anat lligades durant molts anys. L'educació sempre s'ha basat en el llenguatge verbal. Gran part de l'èxit o el fracàs de l'educand prové de les seves habilitats lingüístiques, les quals poden ser treballades als centres educatius, encara que això no és suficient. Massa sovint hi ha qui redueix educació a escola. És una bona manera de llevar-se les puces de damunt. Evidentment que l'escola té una responsabilitat directa sobre l'educació, però no tota ni molt manco. Tant com va, tenc la impressió que, per bé o per mal, el poder de l'escola sobre els educands minva a marxes forçades. Per tant, no podem atribuir únicament a l'escola el baix percentatge de lectura dels joves.
Imatge extreta de Sin que sirva de precedente
eliteratura | 18 Octubre, 2007 22:22
eliteratura | 13 Octubre, 2007 15:00
Inefable, el món trontolla, i ni tan sols la literatura ens pot servir de bàlsam. Que ningú no desesperi, però, si en una primera lectura no és capaç de copsar la profunditat d’aquest text. Al contrari, persevereu-hi, sigueu pacients, paladegeu cada fragment d’aquest pretesa carta, en realitat una mena de manifest estético-literari, d’un poeta que es confessa incapaç d’enraonar, que ha perdut la capacitat de discernir, d’abastar el món mitjançant la paraula.
Abans ferm, segur, no veia cap diferència entre el món espiritual i el corporal. El seu esperit, temps enrere vigorós, s’ha vist reduït a un estat d’impotència que l’impedeix d’escriure, turmentat espiritualment. Ras i curt: ha perdut la capacitat d’enraonar de manera coherent. “Com bolets podrits”, les paraules abstractes se li desfan a la boca. Fins i tot les converses trivials se li entravessen, les paraules suren aïllades, el món esdevé inabastable per al poeta. Les paraules, en lloc de comunicar, en lloc d’humanitzar, l’enfonsen. El domina un “sentiment terrible de soledat”, com si l’haguessin “tancat en un jardí ple d’estàtues sense ulls”. Així, no té altra sortida que llançar-se al buit.
Tanmateix hi ha moments de joia per al poeta, quan es veu immers en una altra dimensió, en una mena d’estat mental més enllà de l’experiència quotidiana i en el qual, “de sobte i en qualsevol moment”, sense que ell hi pugui fer res, les coses més comunes adquireixen qualitats torbadores i inefables.
Són moments en què experiències “divines” i “salvatges” que li provoquen patiment, com quan li “neix a dins” la imatge d’una rata que dirigeix la mirada cap al buit, “o cap a l’infinit a través del buit”, mentre la seva cria mor enmig de terribles convulsions per causa de la ingestió de verí.
El poeta voldria “esclatar en un mar de paraules”, però no n’és capaç. No pot fer-nos partícips de les seves experiències perquè no troba els mots adequats per expressar el que sent en moments en què
“(...) qualsevol criatura insignificant, un gos, una rata, un escarabat, una pomera seca, un camí de carro que s’enfili serpentejant pel turó, una pedra cada cop més coberta per la molsa, em semblen més importants que mai no ho ha estat l’amant més bella i amorosa de la nit més feliç de totes”.
El poeta manté una relació quasi mística amb aquestes “criatures”. Claudio Magris, al pròleg de la Carta, afirma que Lord Chandos “es troba immers en un univers màgic i animístic, en el qual cada objecte (...) és una presència total no susceptible de ser enquadrada i englobada en una categoria superior”. Així, Lord Chandos va a la recerca d’aquests “objectes pobres i matussers” la senzillesa dels quals podrien desfermar en ell aquest estat “misteriós sense nom ni límits”. En definitiva, una nova dimensió més enllà del temps i de l’espai en la qual el poeta flueix cap ell mateix, “al si de la pau més profunda”.
A la fi, Lord Chandos s’acomiada del seu amic Francis Bacon. Li confessa que no escriurà cap altra llibre perquè desconeix per complet la llengua amb la qual podria fer-ho: es tracta, efectivament, “del llenguatge que fan servir les coses mudes” per parlar amb ell. Com diu Magris, la paraula ha deixat de ser un vehicle de coneixement, ja no té cap funció més que potser llustrar el discurs inequívocament fals que ha dominat el segle XX i, encara més, els inicis del XXI. El llenguatge que ens fa humans, doncs, esdevé estèril, buit i sense sentit. Aquest és el premonitori missatge de Lord Chandos.
Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon
eliteratura | 06 Octubre, 2007 23:05
Els cinquanta més votats de la literatura catalana, triats pel jurat d’El País, arran de la Fira de Frankfurt.
1. Poesies, de Ausiàs March (92 vots).
2. Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (92).
3. El quadern gris, de Josep Pla (84).
4. Bearn o la casa de les nines, de Llorenç Villalonga (69).
5. La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (63).
6. Solitud, de Víctor Català (57).
7. Blanquerna, de Ramon Llull (53).
8. Elegies de Bierville, de Carles Riba (48).
9. Incerta glòria, de Joan Sales (46).
10. Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater (45).
11. Sol, i de dol, de J. V. Foix (43).
12. Mirall trencat, de Mercè Rodoreda (40).
13. Primera història d'Esther, de Salvador Espriu (40).
14. Memòries, de Josep Maria de Sagarra (40).
15. Canigó, de Jacint Verdaguer (39).
16. Vida privada, de Josep Maria de Sagarra (36).
17. Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó (33).
18. Llibre de meravelles, de Ramon Llull (28).
19. Camí de Sirga, de Jesús Moncada (28).
20. L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer (26).
21. Nabí, de Josep Carner (25).
22. Glossari, d'Eugeni D'Ors (24).
23. Poesia (1957), de Josep Carner (23).
24. Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders (23).
25. Terra baixa, d'Àngel Guimerà (22).
26. La pell de brau, de Salvador Espriu (17).
27. Lo somni, de Bernat Mege (17).
28. Visions i cants, de Joan Maragall (15).
29. Crònica, de Ramon Muntaner (15).
30. L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (13).
31. La febre de l'or, de Narcís Oller (13).
32. Salvatge cor, de Carles Riba (12).
33. L'irradiador del port i de les gavines, de Joan Salvat-Papasseit (12).
34. Tots els camins duen a Roma, de Gaziel (12).
35. El mar, de Blai Bonet (11).
36. Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (10).
37. Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel (10).
38. Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu (9).
39. Poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit (9).
40. Poesia rasa, de Joan Brossa (8).
41. Cap al tard, de J. Alcover (8).
42. Curial e Güelfa. Anónim (8).
43. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor (8).
44. Imitació del foc, de Bartomeu Rosselló-Porcel (8).
45. Ariadna al laberint grotesc, de Salvador Espriu (7).
46. El caminant i el mur, de Salvador Espriu (7).
47. Les irreals omegues, de J. V. Foix (7).
48. El perquè de tot plegat, de Quim Monzó (7).
49. Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (7).
50. Mirall, espai, aparicions, de Pere Gimferrer (7).
Aquí podreu consultar la totalitat de l’enquesta de la literatura “en catalán” realitzada per “El País”.
Francament, entre els cinquanta, hi trob a faltar Joan Francesc Mira i Miquel Àngel Riera. Estic convençut que d’aquí a cinquanta anys hi seran presents, sens dubte. D’altra banda, estic content que hi apareixi Quim Monzó, un referent ineludible de la literatura catalana actual.
Així mateix, vull remarcar l’encert d’El Llibreter en advertir del perill d’usar expressions com ara “literatura perifèrica”, evidentment aplicada a la literatura catalana, ja que ens identifica com un satèl·lit de la literatura espanyola ( o potser hauria de dir “literatura en español”?).
eliteratura | 06 Octubre, 2007 15:22
Quim Monzó farà el discurs inaugural de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Per aquest motiu dia 1 d’octubre va aparèixer a Vilaweb una interessant entrevista al probablement millor escriptor català contemporani.
Monzó parla de literatura (d’estil), de la situació de la llengua catalana (sempre hi som, quin remei), de la Fira de Frankfurt i de política. També s’hi parla dels temes, de com canvien els interessos de l’autor i com això es reflecteix a l’obra. I posa l’exemple de `El perquè de tot plegat´, on la màxima preocupació era el sexe, mentre que a `El millor dels mons´ hi ha un canvi en la temàtica, i hi apareix el tema de la malaltia i de la mort. Es passa del bar a l’hospital. El canvi és brutal.
He fet una selecció de les preguntes i respostes que m’han interessat més, tant des del punt de vist personal com literari.
(...)
La bona literatura ha de poder aguantar la lectura en veu alta?
—La literatura que m'agrada, sí que ha d'aguantar una lectura en veu alta. Això no vol pas dir que hi hagi un llibre il·legible en públic, però que sigui un grandíssim llibre. (...) El llegeixo en veu alta. Ho faig sempre. Perquè t'adones de molts errors: de cacofonies, de repeticions, de rimes internes... I pots canviar una paraula perquè soni millor en la lectura. (...).
(...)
—Com veu el català ara?
—La situació és perpètuament plena d'interferències. Tens la sensació que cada vegada anem pitjor. Jo la tinc. Perquè surto al carrer i paro l'orella. Els polítics surten al carrer i no paren l'orella, perquè no volen veure la realitat. Perquè, si veuen la realitat, se'n va tot enlaire o han de repensar-ho tot. Els polítics són uns hipòcrites. Tots.
(...)
—I quina és la realitat?
—Que anem cap a l'occitanització, cap a l'irlandització. Serem un record. Jo tinc la sensació que anem a pitjor. (...) I el Sagarra té una explicació extraordinària, perquè era un cervell potentíssim. Deia: una cosa és l'acadèmia i una altra és el carrer. I l'escriptor ha de ser prou intel·ligent per a saber ben bé què diu l'acadèmia i ben bé què diu el carrer, i no fer cas de ningú. És a dir, tirar pel mig. (..)
(...)
—Què el preocupa i què l'interessa ara? Perquè vostè és un cronista de la contemporaneïtat...
—Ara fa uns deu anys vaig començar una crisi familiar, que no m'esperava. Jo em pensava que, a la vida, els grans drames eren el cor trencat, drames de llit... Tot això són crisis de guarderia. El drama fort va ser veure la decadència dels meus pares.
(...) No sé com vaig arribar a publicar 'El millor dels mons'. En aquest llibre ja hi ha contes negres, sobre la mort, sobre els càncers, sobre les malalties... (...). Per exemple, a 'El perquè de tot plegat' tothom follava constantment. Ara no, ara és: una persona que es mor per aquí, una persona que es vol suïcidar per allà... Com ha canviat el paisatge! Ja no són els bars, sinó els hospitals.
Potser sí que faig de cronista i descric el món que m'envolta. No sóc d'aquells escriptors que tenen un contracte per a fer una novel·la cada cinc anys. Jo no tinc cap data. Puc estar vint anys sense publicar cap llibre. Publico un llibre quan en tinc necessitat o quan ja el tinc fet. (...)
(...)
—El periodisme és important en la seva trajectòria i per a fixar el seu model de llengua catalana, però vostè fa periodisme en castellà per guanyar-se la vida. No ho troba una anomalia?
—Vaig començar fent periodisme en castellà perquè era prohibit escriure en català. Després vaig fer periodisme en català en uns quants mitjans, però, vist que els mitjans en català anaven enrere i pretenien que cobressis la meitat, doncs vaig passar a El Periódico primer i a La Vanguardia després. Que és una anomalia? Totalment. Josep Pla, que va passar la vida fent periodisme en castellà, deia que el bilingüisme era un mal negoci per a un escriptor. I ho és, perquè tu has modelat una llengua que t'ha de servir tant per a la ficció com per al periodisme. I et trobes que per guanyar-te la vida has de recórrer a una altra. Has de crear una nova eina i finalment te la crees. (...).
—Com veus la literatura catalana actual?
—Veig que és una literatura amb una gran varietat d'autors, d'estils i de qualitats, i que hi ha un bon grapat d'escriptors de primera línia europea. Ara, aquí tenim un costum, que no sé si es dóna sempre en societats semiagòniques, d'anar-nos apunyalant els uns als altres. Baltasar Porcel ha dit que ell no pensava parlar malament d'un escriptor català mai més. Els escriptors castellans s'afalaguen els uns als altres constantment; potser es claven ganivetades, però públicament fan pinya. En canvi, els catalans fem com si tots trobéssim les pegues de l'altre. Això que diu en Porcel, em sembla d'una sensatesa total. Perquè, a més, el corpus literari és molt bo. La literatura catalana aguanta, és de primera qualitat; allò que no aguanta és Catalunya. El corpus actual de la literatura catalana és de treure's el barret; allò que no és de treure's el barret és el país. El país no aguanta, però els escriptors catalans aguanten com si a sota tinguessin un país sòlid.
Vegeu l'entrevista sencera aquí i aquí en format pdf.
eliteratura | 02 Octubre, 2007 14:00
Llegesc a Presencia (núm. 1856) l’avanç de La lectura i la vida, el nou i prometedor llibre d’Emili Teixidor, on fa una lloança abrandada i contundent del llibre i les biblioteques.
“El llibre és l’altre nom del gran procés d’humanització de l’home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d’una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts, on tornen aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que mai no han existit”.
L’expansió del llibre és cabdal en la història de la civilització i actualment, quan hem arribat a la miserable polèmica sobre si els llibres escolars han de ser gratuïts o no –altra cosa és el negoci editorial i la qualitat dels llibres de text: hem podríem parlar!–, pareix que hem oblidat el deute, no precisament econòmic, que hi mantenim.
Tristament, avui dia tot s’ha de quantificar. En cas contrari, no és que no tengui importància, és que no existeix. Què val un fill? Devers 3.000 euros, que abonarà el govern. Que després, d’aquí a tres anys, la criatura hagi d’assistir a una escola massificada i infradotada on presumiblement li costarà aprendre a llegir, ja estava previst al xec dels 3.000. No us queixeu d’això. Als polítics, pel que es veu, els interessa més repartir almoina que construir escoles i biblioteques.
Joseph Brodsky, Premi Nobel esmentat per Teixidor, proclamava en un discurs:
“No us queixeu mai del preu dels llibres, ni del preu de la cultura en general, perquè els llibres són molt més barats que la factura dels metges, dels psicòlegs i dels psicoanalistes, i fan molt més bon servei”.
Pragmàtic, ell, postulava la lectura a tort i a dret com a sistema per garantir la salut mental. No ens hem de queixar del preu, doncs, però sí que hem de demanar qualitat. Hi ha massa edicions barateres, massa palla enmig del camí. Senyors editors, invertiu en bons llibres; senyors polítics, invertiu en biblioteques. A mitjan termini, tothom hi sortirà guanyant. Així, amb alegria si cal, estarem satisfets de dedicar els nostres impostos a millorar la cultura.
Perquè la diferència entre una biblioteca pública i una televisió pública és descomunal. Amb el pressupost anual d’una televisió dita pública com IB3, déu sap quants de llibres es podrien comprar. Però en podríem fer el càlcul: 60 milions d’euros de pressupost d’una tele xerecona, a una mitjana de 20 euros per llibre, tenim un total de 3 milions de llibres a repartir a les xarxes de biblioteques de les Illes Balears i Pitiüses, només en un any. No cal exagerar. Potser no fa falta tancar IB3 per comprar 3.000.000 de llibres en un sol any, però qualque cosa hauríem de fer. Entre poc i massa, la mesura passa.
Emili Teixidor es refereix també al saqueig i la destrucció de la Biblioteca de Bagdad, de la qual conten que només restà un cartell que deia el següent: “Una biblioteca té la inviolabilitat d’un hospital i la santedat d’una casa de Déu. Comporta’t aquí com ho faries allà”. No en feren gaire cas. El llibre, en el fons, encara no ha perdut aquella aura conspirativa, subversiva, font de rebel·lió, que tant trasbalsa el poder, sigui qui sigui qui el detenta. De la mateixa manera que una biblioteca pública no té el pressupost d’una televisió dita pública, tampoc no imposa el respecte d’una caserna militar. Seguirem, però, amb els exemples televisius: qui és –ja sé que generalitzar comporta un risc– més bo d’entabanar, un lector o un televident? (podeu, si us ve de gust, deixar les respostes a l’apartat de comentaris).
Imatge extreta de Janzo.net
L’obra d’Stefan Bollman Las mujeres, que leen, son peligrosas –un llibre fantàstic, llàstima que no hi ha edició en català– es fa ressò de les lectures femenines al llarg de la història, lectures que eren vigilades i restringides. Però, desenganem-nos, no eren només les lectures femenines que estaven sota sospita: la lectura en general ha estat motiu de preocupació i censura per part de l’Estat i l’Església. Per mostra, aquesta perla que he recollit a Novelistas malos y buenos, del jesuïta Pablo Ladrón de Guevara:
“PROHIBICIÓN. –Según esto, ¿habrà que preguntar por què la Iglesia prohibe los malos libros? Como madre amorosísima, los prohibe para evitar la ruina de la fe y buenas costumbres de sus hijos. Y es tan antiguo en ella prohibir y quemar los libros perversos que, en tiempo de San Pablo se cuenta, en los Hechos de los apostoles, haberse quemado de una vez públicamente en Efeso por valor de 50.000 denarios, o sea de 45.000 francos”.
Com veiem, la situació potser no ha canviat tant de Sant Pau ençà. La desídia, el saqueig, la destrucció, la persecució, la censura... són mals que sempre han afectat els llibres. Per això és imprescindible que periòdicament qualcú faci un repàs a la situació i ho denunciï. És el cas d'Emili Teixidor, un gran impulsor de la lectura.
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
« | Octubre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |