Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Imatges i sensacions. Adéu a València

eliteratura | 26 Novembre, 2007 19:01

Aterram a l'aeroport de Palma, amb un gran estabor: són el motor i el vent tramuntanal. València queda enrere. Estic content perquè, almanco en part, se m'ha trencat el mite de la València rància i blavera. El cas és que m'ha fet el pes. Si més no, el mateix que Palma o Barcelona. Perquè: qui no s'ha trobat, encara que sigui al poblet més recòndit del nostre país, amb el tristement famós "no le entiendo: hábleme en castellano", en totes les seves versions?

Vull quedar-me, doncs, amb la botella mig plena com a record d'aquesta estada: amb l'amable cambrer del Kansas i les seves creïlles, amb el recepcionista mig peruà mig valència i amb en Josep-Manel (amb qui quasi ens coneguérem personalment). Amb tota la bona gent valenciana.

 

Escut amb les quatre barres al jardí del Palau de la Generalitat valenciana
Cafeteria Kansas. A la plaça de la Reina. Tapes i variats a bon preu. T'atenen en valencià i amb un humor excel·lent.
 Mercat Central. València
 Centre Arqueològic de l'Almoina. València. La  La Seu de València Enfront modernista. València
 Escultura eqüestre del Rei en Jaume. València. Plaça de l'Ajuntament de bon matí. València Font de la plaça de l'Ajuntament. València
 Ciutat de les Arts i de les Ciències. València. Ciutat de les Arts i de les Ciències. València. Ciutat de les Arts i de les Ciències. València.
 Ciutat de les Arts i de les Ciències. València. Ciutat de les Arts i de les Ciències. València. Ciutat de les Arts i de les Ciències. València.
latafanera.cat meneame.net

València, segon dia

eliteratura | 24 Novembre, 2007 22:07

Avui hem fet contents els infants. Visitam el famós oceanogràfic. Dofins a dojo. Tot això està molt bé, però confès que no m'acaba de fer el pes. Tenc la sensació que he passat el matí dins una gran superfície. I m'esgota. Els nins també se cansen. Cal dir, de totes maneres, que l'arquitectura d'aquesta zona impressiona. Però entre tant de peix fent el turista queda una mica kitx. Estic cansat. L'horabaixa hem trescat un altre cop per la València antiga. Hem estat de sort: tres llibreries. Encara al·lucin. A l'entrada de dues hi havia "madelmans" (sic) a 2 euros. D'aquells que me duien els Reis Mags fa trenta i busques d'anys. A la fi una escultura, eqüestre com la de Palma, del Rei en Jaume, passada la Porta del Mar, al Jardins de la Glorieta (no voldria equivocar-me). Nova ovació per part del nin, que m'ha sortit una mica guerrer, que me demana per la quatribarrada. Prenim cap al carrer de la Pau, fins a la plaça de la Reina. Xocolata amb xurros i cap a l'hotel. Estic retut. Tenc problemes amb el ordinador i no puc penjar les fotos, ni justificar, ni triar el tipus de lletra... Sortirà el que sortirà. Coses del directe. Bona nit des de València.

latafanera.cat meneame.net

Des de València, amb amor

eliteratura | 23 Novembre, 2007 19:02

Visit, per primer cop, la ciutat de València. Passejam per la ciutat antiga i, me cag en el món Sant Jordi-perdonau-me l'expressió-, me resulta familiar. A estones me recorda Palma i d'altres, Barcelona. A la Llonja hi ha un grup d'escolars que escolten més o manco embadalits una guia joveneta que els demana si qualcú ha estat mai a Palma, perquè l'arquitectura de la Seu és molt similar. Estic a punt d'afegir-hi que la Llonja de Palma encara s'hi assembla més. Però call. Més envant, ara sí, ens trobam la Seu, de València, que, ara no, no s'assembla gens a la Catedral de Palma. Travessam el carrer del Miquelet i la plaça que hi ha a continuació, falleres incloses, me resulta -com ho diria- amical. Més enllà hi ha un patiet amb tarongers, amb una escultura de Sant Jordi -el meu fill petit s'entusiasma-, a un cap de cantó. Tot està farcit d'escuts amb la quatribarrada. Darrere, evidentment, hi ha el Palau de la Generalitat.

Som a València. M'encanta. Visquen els Països Catalans!

Pd: Promet més fotos i de millor qualitat.

latafanera.cat meneame.net

Quim Monzó: Mil cretins. I què més?

eliteratura | 20 Novembre, 2007 23:07

Tenir la baixa era pel pare la demostració d'una gran habilitat d'anar per la vida. La mateixa paraula -baixa-, la pronunciava amb el respecte amb què altra gent pronuncia el nom del rei, de l'autor del millor llibre d'història o del científic que ha descobert la vacuna més anhelada. <<M'han donat la baixa>>, deia amb orgull. Que al pare no li agradava treballar era evident i comprensible, perquè la feina que feia no li interessava gens -¿a qui li interessa perdre la vida, dia rere dia, entre les parets d'una fàbrica?- i feia grans lloances del que (com ell n'hi havia uns quants) aconseguien escaquejar-se tant com podien, i els posava com a exemple a seguir, i ell mateix es vanagloriava de treballar tan poc com podia. Arribar a enllaçar una baixa rere l'altra: aquest era el seu objectiu a la vida. I tant va perseverar-hi que amb el pas dels anys va aconseguir, més que no pas agafar una baixa de tant en tant, viure en una mena de baixa quasi perpètua que ocasionalment es veia trencada per algun dia de feina. Fins que a la fi, un dia gloriós que el sol estellava les pedres i els àngels del cel cantaven la bondat divina, li va arribar la gran notícia: <<la baixa per llarga malaltia>>. Biien! hauria cridat el pare si en aquella època el crit de triomf hagués estat aquest, com després ho ha estat.

He llegit, quasi tot al bar on esper la meva filla mentre és a classe d'anglès, el darrer recull de contes de Quim Monzó. Francament, fa respecte parlar d'un escriptor com Monzó. Vull dir que fa cosa dir això és bo o això no ho és tant; m'agrada o no m'agrada. I una altra parlar d'una vaca sagrada. Però clar, ens pot agradar o no el que escriu Monzó, o qualsevol altre escriptor. El cas és que Monzó m'agrada. Però no tot. He de reconèixer que amb
Mil cretins he patit una mica, com els culers, fins que he envestit L'arribada de la primavera. Per gaudir de la vintena llarga de pàgines d'aquest conte, ja s'ho paga comprar el recull. I llegir-lo tot, evidentment. La qüestió és que quan vaig arribar al fragment que encapçala aquest post, al bar, vaig esclafir a riure. Tant, que fins i tot vaig passar una mica de vergonya amb aquell "biien" que me va remoure les rialles. "Biien", un barbarisme ben encaixat, en aquest cas, que m'ha recordat precisament un post de Gabriel Bibiloni, Velles castellanades innòcues, en el qual el lingüista recorda la Mallorca de la primera meitat del segle XX i esmenta castellanismes de categoria ("quin tiempo!", quina noche!" i d'altres per l'estil). I no com ara, que s'han tornat tant vulgars que fa oi parlar-ne.
De totes maneres, tornant a Quim Monzó, si me veiés en el supòsit d'haver de triar un conte seu, només un, pens que triaria
El dia de cada dia, que forma part de Guadalajara   (1996), publicat després de l'èxit apoteòsic d'El perquè de tot plegat. Deia, doncs, que davant la disjunció, jo escolliria El dia de cada dia, conte protagonitzat per un mentider compulsiu conegut per tot el poble el qual, tanmateix, aconsegueix il·lusionar els clients del bar amb la fantasia de l'arribada d'un gran circ. Aquest conte curtet acaba amb el mentider compulsiu seguit per la clientela del bar, i fins i tot l'amo, que se'n van a veure com munten l'envelat inexistent del circ imaginat. Encara hi ha il·lusió, tot i saber que és mentida. La il·lusió que he trobat a faltar a Mil cretins, potser perquè davant el dolor, la vellesa i la mort no hi ha engany possible.
latafanera.cat meneame.net

Cultura? ROTONDES!

eliteratura | 17 Novembre, 2007 20:05

Per què tenc la sensació que tot és millor a l'estranger?
Com és que hi ha millors biblioteques, es cuida més la formació musical, l'educació té més recursos, la gent està més formada, es llegeix més, es fa millor cinema, els carrers són més nets, es respecta el medi ambient...
Potser som jo, que torn un malsofrit. Tanmateix no puc evitar pensar que aquí, generalment, la cultura és el darrer mot del credo, una assignatura obligatòria però sempre pendent. Som com aquell estudiant sense vocació l'objectiu del qual no és aprendre sinó aprovar. No fem les coses ni per obligació. Com a màxim, per quedar bé. Sí, ens desvivim per "quedar bé" i, per això, sense criteri. La mediocritat campa arreu, sense límits.
Definitivament, la cultura s'ha instal·lat a les rotondes.
 rotonda
 
Imatge extreta del blog de Climent Picornell.
latafanera.cat meneame.net

Els soprano. Una bona sèrie

eliteratura | 17 Novembre, 2007 00:06

Fa quinze dies que vaig de bòlit i no tenc temps per res. O quan en tenc vaig cansat. Així que no me dedic al blog així com m'agrada fer-ho quan dispòs d'una mica de temps lliure.

És difícil repartir el temps: la feina, la família, la lectura, Internet i una mica de cinema. De televisió, allò que es diu veure la Tv, quasi ja no ho faig. Només seguesc Porca misèria -aquesta sèrie està fent història-, els diumenges. I pus, llevat de qualque informatiu. M'agrada, en canvi, veure qualque film, però en DVD. Res d'anuncis. És curiós això dels anuncis. Als nins els encanten. I a mi me fan una nosada. No ho suport de cap manera. És una de les raons per les quals pràcticament he renunciat a la Tv diguem-ne convencional.
El cas és que un bon amic m'ha deixat, sencera, la primera temporada d'Els soprano . I m'hi he enganxat. En devers deu dies he vist tota la primera temporada: tretze episodis, irreverent i divertits, sobre la màfia americana. Hi circulen un seguit de personatges curiosos, a més dels propis mafiosos. Hi ha una capellà que li agrada festejar les feligreses, un entrenador de futbol femení pedòfil, una psiquiatra molt valenta, un xef italià de dalt de tot...
El protagonista, Tony Soprano, és una espècie de Homer Simpson però en mafiós. A Tony Soprano el du de corcoll la relació amb sa mare, una ment retorçuda i malvada, una Hannibal Lecter però en femení i, no sé si dir-ho, maternal. El cas és que la psiquiatra va desembullant el caos mental de Tony Soprano en relació a sa mare. Però al mafiós no li agrada el que descobreix: no s'ho vol creure, fins que a la fi no li queda més remei que acceptar-ho davant les evidències irrefutables. Memorable l'escena final de la mare en la camilla.
Vegeu-la i disfruteu.

latafanera.cat meneame.net

La bellesa

eliteratura | 11 Novembre, 2007 23:16

La bellesa de l'home és l'home que crea bellesa
Miquel Àngel Riera 
 
Res no pot tenir més sentit en la vida que cercar la bellesa. Fins i tot  en la desgràcia hi ha qui sap trobar-hi abismes de bellesa.
La bellesa és sedant però també revitalitzadora. En canvi, no hi pot haver bellesa en la crispació, ni per descomptat en la violència.
La bellesa és elegància, més que cap altra cosa. I no té edat ni límits.
La venjança pot arribar a ser útil, però mai no és bella, a no ser que es faci amb un somriure. Aleshores, tanmateix, esdevé cruel. I bellesa i crueltat són veïnes, però no es parlen.
La bellesa va més enllà del plaer, el transcendeix; no té perquè donar explicacions. Simplement és. I sí, de vegades fa molta ràbia.

latafanera.cat meneame.net

Perdiu jove. Poesia per a infants

eliteratura | 08 Novembre, 2007 23:32

És complicat introduir el infants en la lectura de poesia. Cal trobar un poema apropiat i intentar-ho. Això és el que deu pensar l'editor de la col·lecció "Vull llegir! Poesia" (de l'Editorial Cruïlla). Me n'arriba un exemplar ben il·lustrat: "Perdiu jove", de Joan Margarit. Es tracta d'un poema molt tendre que pertany a l'obra Càlcul d'estructures.
"Perdiu Jove" és un bon poema per intentar acomplir l'objectiu d'apropar la poesia als nins. No m'ha vingut gens de nou que l'hagin inclòs en la col·lecció; el recordava de quan vaig llegir-lo juntament amb la resta del poemari. Aquest i "Final del dia" són  dels que més me van agradar. És un poema senzill però emotiu, que tot d'una aconsegueix que el lector es sentí amarat de tendresa per la pobra perdiu, animaló indefens i ferit.
En faig la prova amb la meva filla -vuit anys- i l'experiència obté un resultat esperançador. Pareix que li agrada. Tanmateix, fins a quin punt en copsa el sentit estètic és difícil d'escatir. A la fi sorgeix el tema de la mort, preocupant però incomprensible als ulls d'un infant. Llegeix el poema un parell de vegades en veu alta, intenta desxifrar-ne el sentit. Construeix -construïm- una història al voltant dels versos (abans hem hagut d'aclarir el significat d'unes quantes paraules). Aviat sorgeixen qüestions importants: qui era el "ser fràgil", què vol dir "donar sentit" i, sobretot, per què "ara es també darrere una pedra"? La perdiu era rere una pedra, com ho són els morts rere la làpida, al cementiri (potser l'hauríem d'haver llegit el dia de Tots Sants).
Tothom,  adults i infants, ens fem preguntes similars, amb respostes molt semblants. Passen de les dotze. Tenc son, i demà hi ha feina.

Perdiu jove

S'arraulia en un solc i, en agafar-la,
he sentit com si fos la teva mà en la meva.
Duia taques de sang seca en una ala:
els petits ossos, com barnilles,
eren trencats per la perdigonada.
Ha provat de volar, però amb prou feines,
l'ala penjant, s'ha arrossegat per terra
fins a amagar-se rere una pedra.
Encara sento l'escalfor a la mà,
perquè un ser fràgil va donar sentit
a cada un dels meus dies. Un ser fràgil
que ara és també darrere d'una pedra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS