Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La gent no llegeix. I els joves encara menys (i IV)

eliteratura | 02 Novembre, 2007 09:00

L'addició a la lectura
Record, amb una certa nostàlgia que ara no ve al cas, una conferència de l'escriptor i esplèndid orador Jaume Santandreu sobre les drogues. No voldria errar-me, però juraria que va dir, davant l'estupefacció d'alguns dels oients, que les tres drogues més fortes eren el poder, la sang i els diners. Fa molts anys de la conferència, potser alguna de les drogues era la religió, però crec que no. Tanmateix, així com van les coses, podríem afegir-la tranquil·lament a la llista de drogues dures. I és que les addiccions són així, un comença com si res i després no hi ha manera humana de desempallegar-se'n.
Una addicció és qualque cosa que crea dependència i que, per dir-ho de qualque manera, doblega la nostra voluntat; és
més fort que nosaltres. De l'addicció al poder i als diners tothom se'n pot fer una idea, però l'addicció a la sang -a la violència, s'entén- és la més terrible. No obstant això, no totes les addiccions, en un sentit ampli, tenen perquè ser tan negatives. Llegir, per exemple, pot convertir-se en una addició de la qual la pròpia literatura se n'ha fet ressò. Així, parlam de "bovarisme", -una malaltia se transmissió textual, segons Daniel Pennac - entès com la insatisfacció i la malenconia alimentades per la literatura. Del cas del Quixot, no cal ni parlar-ne de tant que se n'ha escrit. Quan l'addicció es manté en uns termes tolerables, no és castigada socialment: podríem esmentar bibliòfils i també cinèfils, i ningú no s'atura a pensar que els afeccionats a la literatura i al cinema puguin patir qualque mena d'addicció perillosa. Jo mateix, un cop, vaig estar un any gairebé sense llegir. Supòs que va ser com una cura de desintoxicació. Tanmateix vaig recaure, i de llavors ençà la fixació per la lectura, sens dubte, s'ha fet més gran.
Just fa un parell de setmanes, Francesc-Marc Àlvaro en parlava indirectament a la seva columna d'
El Temps, en referir-se al que ell anomenava "llibres fundacionals", aquelles obres memorables -en el seu cas, La caiguda, d'Albert Camus- que marquen el pas cap al món adult. Sense aquests llibres, de la lectura dels quals sempre "hi ha un moment precís mai esborrat", és pràcticament impossible fer-se lector, vull dir addicte a la lectura. Perquè pot ser molt bé que, en el fons, llegir no sigui res més que l'intent de reviure inconscientment aquells moments màgics de la nostra infantesa i joventut en què ens vam emocionar per primera vegada amb una història. És així que hom esdevé lector o, més encara, bibliòfil (en un sentit etimològic).
I d'entre els bibliòfils, molt probablement, els més
enganxats són els afeccionats a la metaliteratura. Es tracta d'una afecció malaltissa, difícil de guarir. Parlar de llibres, escriure sobre llibres, llibres que parlen d'altres llibres. No tothom, tanmateix, té la mateixa autoritat a l'hora de referir-se als llibres o a l'experiència literària o lectora.  És per això que, per llevar el possible mal gust de boca que hagi pogut ocasionar aquesta sèrie de posts, que avui acaba, sobre el baix índex de lectura, em ve de gust reproduir unes quantes citacions que esper elevin el nostre ànim, ànim lector, per suposat.
 

 
 (Segueix)
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS