Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Quim Monzó: Mil cretins. I què més?

eliteratura | 20 Novembre, 2007 23:07

Tenir la baixa era pel pare la demostració d'una gran habilitat d'anar per la vida. La mateixa paraula -baixa-, la pronunciava amb el respecte amb què altra gent pronuncia el nom del rei, de l'autor del millor llibre d'història o del científic que ha descobert la vacuna més anhelada. <<M'han donat la baixa>>, deia amb orgull. Que al pare no li agradava treballar era evident i comprensible, perquè la feina que feia no li interessava gens -¿a qui li interessa perdre la vida, dia rere dia, entre les parets d'una fàbrica?- i feia grans lloances del que (com ell n'hi havia uns quants) aconseguien escaquejar-se tant com podien, i els posava com a exemple a seguir, i ell mateix es vanagloriava de treballar tan poc com podia. Arribar a enllaçar una baixa rere l'altra: aquest era el seu objectiu a la vida. I tant va perseverar-hi que amb el pas dels anys va aconseguir, més que no pas agafar una baixa de tant en tant, viure en una mena de baixa quasi perpètua que ocasionalment es veia trencada per algun dia de feina. Fins que a la fi, un dia gloriós que el sol estellava les pedres i els àngels del cel cantaven la bondat divina, li va arribar la gran notícia: <<la baixa per llarga malaltia>>. Biien! hauria cridat el pare si en aquella època el crit de triomf hagués estat aquest, com després ho ha estat.

He llegit, quasi tot al bar on esper la meva filla mentre és a classe d'anglès, el darrer recull de contes de Quim Monzó. Francament, fa respecte parlar d'un escriptor com Monzó. Vull dir que fa cosa dir això és bo o això no ho és tant; m'agrada o no m'agrada. I una altra parlar d'una vaca sagrada. Però clar, ens pot agradar o no el que escriu Monzó, o qualsevol altre escriptor. El cas és que Monzó m'agrada. Però no tot. He de reconèixer que amb
Mil cretins he patit una mica, com els culers, fins que he envestit L'arribada de la primavera. Per gaudir de la vintena llarga de pàgines d'aquest conte, ja s'ho paga comprar el recull. I llegir-lo tot, evidentment. La qüestió és que quan vaig arribar al fragment que encapçala aquest post, al bar, vaig esclafir a riure. Tant, que fins i tot vaig passar una mica de vergonya amb aquell "biien" que me va remoure les rialles. "Biien", un barbarisme ben encaixat, en aquest cas, que m'ha recordat precisament un post de Gabriel Bibiloni, Velles castellanades innòcues, en el qual el lingüista recorda la Mallorca de la primera meitat del segle XX i esmenta castellanismes de categoria ("quin tiempo!", quina noche!" i d'altres per l'estil). I no com ara, que s'han tornat tant vulgars que fa oi parlar-ne.
De totes maneres, tornant a Quim Monzó, si me veiés en el supòsit d'haver de triar un conte seu, només un, pens que triaria
El dia de cada dia, que forma part de Guadalajara   (1996), publicat després de l'èxit apoteòsic d'El perquè de tot plegat. Deia, doncs, que davant la disjunció, jo escolliria El dia de cada dia, conte protagonitzat per un mentider compulsiu conegut per tot el poble el qual, tanmateix, aconsegueix il·lusionar els clients del bar amb la fantasia de l'arribada d'un gran circ. Aquest conte curtet acaba amb el mentider compulsiu seguit per la clientela del bar, i fins i tot l'amo, que se'n van a veure com munten l'envelat inexistent del circ imaginat. Encara hi ha il·lusió, tot i saber que és mentida. La il·lusió que he trobat a faltar a Mil cretins, potser perquè davant el dolor, la vellesa i la mort no hi ha engany possible.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS