Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Bon any a tothom

eliteratura | 31 Desembre, 2007 17:48

 

FELIÇ 2008 A TOTS ELS BLOGGERS

 

Arcàngel Sant Miquel
 
Una bona manera de començar l'any és esmerçant els errors. Quan des de València vaig escriure un parell de posts sobre el viatge familiar que hi vàrem fer, vaig afirmar entusiasmat que davora el Palau de la Generalitat hi havia un pati amb tarongers i una escultura de Sant Jordi. Avui, finalment, he anat a cercar el revelat. Hi ha l'escultura. Resulta, però, que no és Sant Jordi, sinó Sant Miquel Arcàngel. De totes maneres, m'encanta.
latafanera.cat meneame.net

Per Nadal, cada ovella al seu corral. Encara que sigui amb avió

eliteratura | 30 Desembre, 2007 23:18

El tren, com venia a dir al darrer post, és un mitjà de transport anecdòtic, humà, fet a mida per a establir-hi, moltes vegades, relacions ocasionals, divertides. No hi ha, per descomptat, l'ordre i la correcció que trobam als aeroports. Allí l'ambient, tot i l'aire condicionat -a l'hivern, és clar- és més fred, sotmès gairebé a les regles del protocol. Fem coa per embarcar les maletes. En tornam a fer per a passar per l'escàner  -es diu realment així?-, i també per recollir l'equipatge de mà. Aquí dins, si perds el DNI, et pots despedir de tornar a casa. Però la cosa va bé: duc tots els de la família, sempre a mà.
Un cop superats els obstacles inicials, ja som pròpiament a la zona d'embarcament. A mig camí, millor dit. Passats els controls, doncs, caminam  per passadissos insondables, sempre costa avall, com perduts en la immensitat de l'aeroport de Palma. L'únic que pot trencar aquesta sensació és trobar-se qualcú conegut. Encara que al vostre poble, en creuar-vos al carrer, no us alceu ni una cella, a l'aeroport és norma i educació fer-vos un casser. Comentau la més mínima incidència o qualsevol trivialitat, tant és. Aquí tot és diferent. Creuau a la fi el darrer control, tot mostrant per enèsima vegada el DNI. Més valdria que en lliurar les maletes i assignar-vos els seients, us els penjassin pel coll. Ara que me pensava que després de la llarga passejada per les murades aeroportuàries, restaurants diversos i cintes transportadores, pujaríem a l'avió, encara caminam un tros més -definitivament, arribaré amb digestió enllestida. Ara ens fiquen en aquesta mena d'autobusos que et transporten per les pistes.
Comprov que el dia continua emboirat i trist, a conjunt amb l'aeroport. Un cop dins el bus, es trenca l'ambient que hi havia a l'interior de les instal·lacions. La gent va pujant i, a poc a poc, la cosa s'estreny. Els cossos s'apropen. Un jove estudiant maonès explica no-sé-què d'un porro que es fumaven a l'institut. Efectivament, ja no hi ha el recel, la calma tensa de les coes anteriors. Circulam per la pista fins arribar a l'avió que ens pertoca. Però no. Sembla que el conductor s'havia errat. Que bo, si ens embarquen cap a Alemanya! Perquè, ja ho haureu endevinat, volam amb
Air Berlín, companyia alemanya de cap a peus. Les hostesses, mones elles, això sí, t'ho enfloquen tot en alemany, gairebé. Només al final fan un parell d'aclariments en espanyol macarrònic. Si en lloc d'alemany ho fessin en català, i un poquet d'espanyol en acabar, s'armaria un valga'm déu -porque estamos en España. En idioma germànic, però, no passa res. Això confirma la teoria que, en general, a la gent no li importa la llengua sinó l'efectivitat i el preu.
Han passat cinc minuts més. Encara estem aturats, ara ja a la pista, a punt d'enlairar-nos. Per la finestra veig dos molins, amb les torres respectives, enmig de tot aquest desgavell de construccions. Entre pista i pista, hi ha petites parcel·les de terra. Hi creixen males herbes. Podríem fer com a les rotondes, instal·lar-hi escultures, o missatges publicitaris:
Welcome to Mallorca, i coses per l'estil. Aquesta herba, la deuen haver de segar, d'arrabassar en segons quins casos. Hi podrien fer una escola taller (pagada per la UE), i així els estudiants fracassats podrien aprendre l'ofici de jardiner. O, per a què semblàs més modern, en podrien dir "manteniment de pistes aeroportuàries"...
Davant nostre hi ha dos avions que fan coa per enlairar-se. Un cada dos minuts, més o manco. Sort que aquí ja no ens demanen el DNI. Ara passaran a repartir caramels. El vol de Palma a Maó és ràpid. Vint minutets de no-res. Ben segur que estaré més estona per picar això al blog. Seria fantàstic poder fer-ho al moment.
Un wire-less als avions! Quin disbarat. Començ a estar acubat aquí dins. El meu fill de tres anys, que seu al meu costat i canta, mira la pantalleta de vídeo que, tanmateix, no ens informa dels motius del retard i sí que emet imatges tedioses. Ja partim.
Si per aquestes dates viatges amb
Iberia et matxaquen amb "Navidad, Navidad" i "pero mira como beben". En canvi aquests alemanys que no en piulen ni una en català i un poquet en espanyol, van per feina i menys beneitures. Tot i això partim amb deu minuts de retard. Deu ser per culpa de l'aeroport, segur.
Sobrevolam Mallorca amb una indiferència que escarrufa. Volar, actualment, no és res fins que no t'estavelles. Te collons, la cosa. Passar pel mig d'un núvol: això abans era ben bé la glòria i ara gairebé ni ens hi fixam. Passen les hostesses. Tenen un aire marcial, amb pantalons i jersei ajustats. Just els manca la boina i serien com soldadetes. A la fi hem creuat el núvol. Aquí dalt brilla el sol. De vegades tenc la sensació que som a l'Antàrtida, com si el mar de núvols planíssim fos una capa de gel infinita. O també el cim d'una muntanya altíssima, tot cobert d'un mantell de neu cotonosa.
Ja arribam, i no, no ens han donat caramels, les hostesses uniformades. Tant és. Ens avisen que començam el descens i, cosa insòlita, l'hostessa, rere les cortines, es compixa de rialles, i ha d'aturar-se de donar la informació. L'avió s'inclina i veig el mar per la finestra. Me recorda un quadre de Miquel Barceló
. A Menorca el dia també és tapat, lletjot. Tot i així m'agrada més que a Palma. L'arribada a Menorca sempre m'alegra, m'eixampla els pulmons. El paisatge és tan diferent. L'aterratge de primera. Ara sí, precisió alemanya.
Que bé, si poguéssim tornar a Mallorca en tren.
latafanera.cat meneame.net

Trescar per Palma. Art, vídeos i literatura

eliteratura | 22 Desembre, 2007 00:04

Avui tresc per Palma. Vacances, a la fi. Agaf el tren de les nou i mitja, més oLectura per al tren: L'espectacle de la pena de mort manco. Així que ens acostam a Inca comença a pujar més gent. Sobretot batxillers i estudiants de Formació Professional. Van a cercar les notes. Per la cara que fan, pens que tothom deu haver aprovat amb excel·lents, com a mínim. Potser l'alegria els ve no de les notes, sinó de l'intermedi nadalenc. Són joves, i tots parlen un mallorquí quasi perfecte -¿en podria dir forà?-, i flastomen i fins i tot maleeixen. Juguen a cartes, els nins. Les nines escolten música amb l'MP3. El revisor, que es veu que els coneix, els fa una broma que no aconseguesc entendre.
En sortir de Manacor havia començat a llegir un assaig curiós, molt interessant, que vaig comprar a la llibreria d'Alaior "Una mar de llibres". Però l'al·lotea se m'ha tirat pràcticament a damunt i m'he hagut de canviar lloc. Deix la lectura i contempl la facècia. M'encanta, de tant en tant, anar a Palma en tren. El cotxe és més avorrit i just entr a Ciutat m'he de ficar als aparcaments del Corte Inglés, perquè si no rodes un quart per l'eixample sense trobar un trist llogarret on deixar el vehicle. A més, jo només passeig per la part més cèntrica: llibreries i botigues de DVDs. Res més. Per això no me fa falta el cotxe.
Per devers la porta de Sant Antoni me trob Daniel Capó, sempre tant atent. Llàstima que no hagem coincidit al tren. M'atur a la botiga de DVDs. Ho remèn quasi tot, però no tenc gaire comprera (més ben dit, no trob el que cercava: ni
Las vírgenes suicidas, de Sofia Coppola, ni el pack sencer de les aventures d'Indiana Jones -nou és caríssim). Finalment he tingut sort i, per tan sols 3'95, m'emport la versió de David Lean d'Oliver Twist . No fa gaire en  vaig veure la versió de Roman Polanski. Les compararé i potser en faré un post. Ja veurem.
En faig un tros més i arrib a la Llibreria Norma, on treballa el company Joan Miquel Morey, ànima de les firetes de llibres i tebeos vells. M'assessoren sobre uns còmics que he de regalar. De "mangas", millor dit. La veritat és que no en tenc ni idea. Però en surt amb quatre exemplars, en català i a bon preu. Curiós: la mateixa col·lecció, ben editadeta, més barata en català que en espanyol. Me'n faig creus. No passa el mateix amb Harry Potter, que és més car en català, i, el pitjor de tot, més mal editat. Això sí que m'emprenya. No me sap greu , si és necessari, pagar una mica més,  però la qualitat hi ha de ser. Hi afegesc dues figuretes d'en Tintín i el capità Haddock, molt gracioses. A una llibreria de Maó les tenien fetes de plastilina, superxules, però no les venien. Pel que me varen dir tenien molt d'èxit. A la meva filla li van encantar. Supòs que és per això que les he comprades. Jo que sé...
Continua la ruta per Ciutat. Quart Creixent, parada obligada, encara que no hi compr res. Cercava "Els exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments, organització". No hi era. En trob informació via La ribera guerrillera
, blog personal de Jordi Manyes. Tanmateix, no hi he perdut el temps. El cervellet sempre funciona i he fet un repassó al fons d'aquesta llibreria imprescindible de Palma. Prov sort a Llibres Mallorca. Sí que el tenen. El fulleig però, vés per on, a la fi no compr aquest (de moment, no ho tenc clar), sinó dos volums dels meus predilectes Ponç Pons i Joan Francesc Mira (Dillatari i la traducció dels Evangelis, respectivament). Aprofit per saludar Àlex Volney (el seu article de dia 20-12-07 al Diari de Balears, En volia dos de recomanats , me va agradar molt; el felicit) qui, molt amable, me regala un calendari de la casa dedicat a Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897 - Cambridge, 1987). Jo, ignorant com som, el confonc amb un altre savi, felanitxer en aquest cas, Antoni Binimelis Sagrera. No ho podem saber tot. Així que molt bé per l'edició d'aquest calendari. A cada mes hi ha un text de Joan Mascaró. Decidesc que dia primer de cada mes penjaré a eLiteratura tot el text. Us en deix només un tast, una sola frase, corresponent al mes d'abril, referent a l'educació. Diu així: "El propòsit de l'educació és la virtut, no la utilitat".
Surt, doncs, de la llibreria més content que un gínjol. La motxilla comença a pesar. Encara tenc una mica de feina, tanmateix. he llegit que al Born inauguren avui horabaixa (bé, ahir) una exposició d'August Rodin. Rodin. Sí, sí. El famós escultor. Hi arrib i,

escultura moderna i graciosa? 
 
efectivament, les escultures hi són, però tapades amb un plàstic de "La Caixa", que es veu que ho patrocina (ara em qued més tranquil: veig que el que em xuclen cada mes serveix per qualque cosa més que per engreixar executius). Hi faig una foto (amb el mòbil, d'ençà de València hi tenc la mà trencada). Així pareix art modern, o una broma. Perquè al Born mateix, al Palau Sollèric, precisament hi ha dues exposicions molt relacionades amb l'humor.
Bona cosa. De veres. És que això de l'art, avui dia, despista al més benintencionat. Precisament l'altra dia veia una pel·lícula en què Julia Roberts (El somriure de Mona Lisa
) s'interrogava sobre aquesta qüestió davant un ramat de nines pomes de l'any cinquanta, del segle passat és clar, a una universitat nord-americana. Bé, doncs, tal volta millor prendre's la cosa amb humor. Com Mateo Maté a Thanksgiving Turkey. VISITAU-LA, per favor no us la perdeu.


latafanera.cat meneame.net

T'estim però me'n fot. Poesia i contradicció

eliteratura | 21 Desembre, 2007 00:12

 "T'estim però me'n fot". Així comença un dels poemes més coneguts de l'escriptor manacorí Miquel Àngel Riera (MAR). Manacor, poble gran i ple de singularitats, ens ha ofert un dels millors poetes catalans del segle XX. També prosista, MAR, per a mi, és tothora un poeta que escriu novel·la. El seu estil refinat, acuradíssim, mai no deixa res a la improvisació. La frase s'estén com la visió del pla mallorquí, com un continuum; de manera natural es va subordinant per oferir-nos la màxima bellesa.
 T'estim però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
-Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
 
 Així, a l'inici del capítol 12 d'Els déus inaccessibles és capaç d'articular una frase tant brillant com aquesta:
"De la mateixa manera que, quant als escriptors o artistes que admiram, volem dominar l'espai on resta muntat el magnífic campament de la seva obra per on amb tant fruïció hem vagarejat, i, anant més enllà en els nostre desig d'enriquir-nos de substància seva, com a substitutiu d'una possessió física impossible però a la qual per mèrit de la nostra admiració infinita pensam que tenim dret, ens neix l'ànsia, aviat esdevinguda necessitat visceral, de saber-ho tot d'ells, d'aquella existència que ens fascina, i no acontentats amb visitar els llocs on visqueren, on potser ens limitarem a ser pura fisiologia, acabam adquirint, o fins i tot furtant, bitllets autògrafs, potser el seu tinter, un pinzell o qualsevol altre objecte sense més atractiu que el d'haver-los pertangut, a  mi, respecte a Alexis, convertit ell ja tant en centre d'un fetitxisme en el qual, de sobte, en sols tres dies, hi havia destronat Virgili -de qui, impossibilitat de posseir res mes, m'hauria fet feliç tenir un cabell, una falange, fins i tot una dent o una ungla-, m'havia entrat un ànsia infinita de saber-ho tot."
Un ànsia infinita de saber-ho tot. De l'estimat, és clar. Portar aquesta ànsia de coneixement fins a les últimes conseqüències: "Saber-ho tant tot d'ell, tenir-lo tan assumit que, paradoxalment, arribàs el moment en què ja no fos necessària la seva existència, es convertí en l'objectiu immediat de la meva vida". Va ser mentre llegia aquest fragment, justament aquest, quan me va venir a la memòria el darrer vers del primer dels Poemes a Nai. On, efectivament i paradoxal, com ha explicat amb detall el poeta, culmina l'acte d'estimar i, per tant, la persona estimada esdevé prescindible; en definitiva, es pot morir! I ho diu MAR d'aquesta manera fotendosa, com si escopís les paraules. Però el concepte és brutal: estimar és conèixer, aprofundir en el coneixement de l'ésser estimat. I quan el coneixement és màxim, aleshores l'estimat ja és prescindible.
Estimar, doncs, és conèixer. Conèixer fins a les darreres conseqüències. Estimar brutalment, perdre el seny en un deliri de raciocini. És, aquesta, una manera inhumana d'estimar? Monstruosa? O només una fantasia, una llicència del poeta? Pens que sí. Perquè precisament al primer poema del  Llibre de benaurances deixa molt clar que "T'estim perquè existeixes. La més clara  / dimensió del meu amor, i la més alta, / la sent tocant-te".
Com quedam, doncs? Com diu molt bé Pere Rosselló Bover a la introducció de l'Obra Poètica Completa, MAR és un poeta contradictori. Ens topam finalment amb la contradicció, un concepte del qual, temps enrere, ja havia parlat en aquest blog. La contradicció enriqueix la poesia, sense voler dir que hagi de ser falsa. Simplement els estats del poeta canvien. No som sempre la mateixa persona, sinó que som polièdrics, canviants. Sortosament, amb matisos.

Miquel Àngel Riera
Obra poètica completa (1953-1993)
Edicions del Salobre, 2002

Miquel Àngel Riera
Els déus inaccessibles
Destino, 1992
latafanera.cat meneame.net

Blogs & Literatura. Llibres i solidaritat

eliteratura | 17 Desembre, 2007 14:30

No som gaire partidari de premis com el que m'ha atorgat l'amic Josepmanel. Perquè, ho confés, som una persona empegueïdora, encara que mumare sempre diu que només s'han d'empegueir de robar. El cas és que aquest premi, que no té cap tipus de remuneració econòmica, l'atorguen companys que comparteixen aquesta curolla dels blogs. Concretament "es tracta de distingir set bloggaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir". La causa, doncs, és bona, i l'accept. I en faig ressò, una mica singular, per dues raons:

1) Perquè premia la tasca altruista i solidària.

2) Perquè la solidaritat ben entesa comença per un mateix. I no ho dic per mi, sinó per al nostre poble. Internet, de fet, en va plena de campanyes solidàries. Mil i una històries dignes totes elles. Però com va dir el president Macià, "Catalunya només ens té a nosaltres". No cal anar a la Xina per denunciar actes de censura. I el que han fet amb TV3 -mitjà el que no m'he privat de criticar quan ha fet falta- no té perdó de Déu.

Per tot això, he decidir "premiar" dues iniciatives, només dues, però que afecten molts blogs:

1) La campanya de criteri.cat en contra del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià.

2) La iniciativa "Blogs & literatura " que culminarà amb la publicació de la primera antologia de la catosfera literària . Tots els bloggers que hi vulguin participar han d'enviar els seus textos a catosfera2008@gmail.com fins al 31 de desembre de 2008(vegeu-ne les bases ). L'edició serà a càrrec de Cossetània Edicions i els beneficis seran destinats a fins solidaris.

 


 

latafanera.cat meneame.net

Firmin, el ratolí lector, a YouTube

eliteratura | 12 Desembre, 2007 14:30

 Firmin, un rosegador addicte als llibres. Excepcional.

Via: Espai de Llibres

latafanera.cat meneame.net

Neus Canyelles. L'alè del búfal a l'hivern: La il·lusió i el neguit d'escriure

eliteratura | 11 Desembre, 2007 22:54

L'alè del búfal a l'hivern. Una peça delicada, llenceria fina, volgudament femenina, que es pot llegir com la relació entre tres dones -Esther March, assagista i aspirant a escriptora, l'escriptora Gwen Rees i la seva filla Charlotte (en honor a Charlotte Brönte)-, però també, i sobretot, com un homenatge a la pròpia literatura. Escriure com a ofici i malefici.

La novel·la de Neus Canyelles, guardonada amb el premi "El lector de l'Odissea"  i finalista del "Llibreter", presenta una estructura ben travada -segurament, el millor de la novel·la- que funciona com una peça de rellotgeria. Un rellotge d'arena que marca pausadament l'esdevenir aventurer de Gween Rees i l'admiració d'Esther March per aquesta.

Capítols curts, senzills, alternant el relat d'Esther March amb les memòries de la vella escriptora, antiga corista, i, entre i entre, les cartes que s'intercanvien Charlotte i Esther, a més de dos relats breus, intercalats. Així, en fem una lectura àgil però no estressant. Al contrari. Cada capítol és un tast, un àpat frugal i energètic, lleuger i saborós, fresc, amb un estil dominat, en general, per la senzillesa de la frase, de to col·loquial i amb ressons poètics, esquitxat de petits matisos -repeteixo: volgudament femenins- que tanmateix no aconsegueixen amagar el drama (femme fatale, escriptora maleïda i alcohòlica) de Gween Res (personatge inspirat en l'escriptora angloantillana, a la qual Neus Canyelles tant admira, Jean Rhys ).

L'alè del búfal a l'hivern és una novel·la de confidències, de comentaris i memòries, de secrets i lectures vora el foc, i dies de pluja. Una obra que ens parla de la feblesa d'un temps ja extingit, irrecuperable "com l'espurneig d'una lluerna a la nit", en què una escriptora cèlebre podia desaparèixer, abans d'això que en diuen globalització. De quan els viatges eren llargs i plens d'incògnites. De quan la gent escrivia cartes, encara.

 

Esther March:

"Vaig tornar a la sala. Gween Rees s'havia adormit. Tenia el cap tombat al respatller del sofà. Respirava tranquil·lament. Li vaig mirar el rostre, la pell fina de les mans, aquells turmells nus que guaitaven sota la manta. Com podia ser que em toqués vetllar el son de l'escriptora? Com era possible que jo fos allà per atiar el seu foc? Em vaig asseure al seu costat, sense fer renou, i vaig esperar que es despertés, pensant".

 

Charlotte:

"Ella renuncià a mi perquè escriure era més important per a ella. L'únic lloc on es trobava segura era en l'escriptura. Ella s'havia d'aïllar. Ningú no l'entenia, perquè no és possible entrar dins el cervell de ningú".

 

Gween Rees:

He vengut aquí per escriure. Només això. Al principi no ho sabia. Em pensava que havia vengut per tenir una casa amb bones habitacions. Per posar-hi cortines i catifes. Posar flors als gerros. Però la veritat és que jo vaig travessar Europa i vaig caure en aquesta illa només per escriure".

 

Fotografia de Jean Rhys, escriptora angloantillana. Extreta de www.modernista.se

Jean Rhys

Imatge extreta de www.modernista.es 

 

 

latafanera.cat meneame.net

No només de literatura viu l'home

eliteratura | 09 Desembre, 2007 23:58

Acab de veure el capítol d'aquesta setmana de "Porca misèria". Brutal: és el millor que he vist a TV3, amb diferència. Avui tres històries paral·leles, pràcticament en temps real. I la càmera que anava i venia com una esperitada. I en Roger que posa aquella cara de fuit, que ja no toca voreres.
Abans he llegit un altre capítol de Les aventures de Pinotxo als meus fills. Ja el tenim pràcticament enllestit. És que són gairebé dues-centes pàgines. I els nins es cansen. Normal. Així que el dosificam, però just ens queden dos capítols. És una edició de l'Editorial Joventut, amb il·lustracions, molt boniques, de Susanna Campillo. La traducció, si no vaig errat, és de 1934. Fantàstica. Molt treballada. No com ara, que trot està farcit de castellanismes i català light. Com si els nins fossin imbècils i no poguessin entendre un text més ric.
 

 

"A les vetlles s'exercitava a llegir i escriure. Havia comprat, per pocs cèntims, en el poble veí, un llibre molt gros, al qual mancaven la portada i l'índex, i era el que li servia per a la lectura. Per escriure se servia d'una estella tallada com si fos una ploma; i com que no tenia ni tinta ni tinter, sucava en una ampolleta plena de suc de móres i de cireres."

 



Avui ha estat un dia complet. Venim de matances. El meu sogre era carnisser, i cada any matam un porc o dos. Me sap un greuer no haver fotografiat el porc a la banqueta. Més de cent vuitanta quilos, l'animalot. No me cansat tant com altres anys. Encara estic d'humor per picar això. Deu ser que m'ha caigut bé aquest pont.


 

Ahir vam anar a Palma, a trescar una mica. Vaig carregar de pel·lícules. Una mica de tot: Braveheart, Master & comander, Lost in traslation, Maria Antonieta, El mundo perdido, Tiburón, Los otros, Toro salvaje, Nosferatu, El acorazado Potemkin i Metropolis. Variadet, certament. La majoria ja les he vistes, però me feien il·lusió. Així, quan m'agafa la curolla de veure-les, no tenc cap problema. Gran invent el DVD!

 


Havia de penjar una ressenya de L'alè del búfal a l'hivern, i no l'he acabada. No hi ha manera. I això que m'ha agradat. L'acabaré, ho promet. Però, com diu l'encapçalament del post, no només de literatura viu l'home. El món està ple de distraccions. Encara més els dies de festa. Si no prens el llis a la lectura, estàs ben llest. Després has de tornar a enganxar la novel·la, o l'article. No és que no hagi comprat res, aquests dies, no. Dos assajos (L'espectacle de la pena de mort i Història del Diable (de Daniel Defoe! ) que, després de llegir-ne bocins, sé cert que m'encantaran, i una novel·la (Nit de l'ànima) de la qual es parlarà molt. També vam veure betlems. La plaça Major n'estava plena. I el de Cort és un encant.
 

 
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS