"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
eliteratura | 31 Desembre, 2007 17:48
FELIÇ 2008 A TOTS ELS BLOGGERS
eliteratura | 30 Desembre, 2007 23:18
eliteratura | 22 Desembre, 2007 00:04
eliteratura | 21 Desembre, 2007 00:12
"T'estim però me'n fot". Així comença un dels poemes més coneguts de l'escriptor manacorí Miquel Àngel Riera (MAR). Manacor, poble gran i ple de singularitats, ens ha ofert un dels millors poetes catalans del segle XX. També prosista, MAR, per a mi, és tothora un poeta que escriu novel·la. El seu estil refinat, acuradíssim, mai no deixa res a la improvisació. La frase s'estén com la visió del pla mallorquí, com un continuum; de manera natural es va subordinant per oferir-nos la màxima bellesa. | T'estim però me'n fot. No em resta gaire de suportar la humiliació del vòmit vital que és estimar. Ja fineix l'hora dels finestrals oberts, les dents polsoses, les taques de pantaix per les solapes i dels taurons pels músculs o dreceres. Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos, per integrar-te en mi. Però s'hi encenen aurores boreals que són contagis. T'estim però me'n fot. Som a l'espera del llamp reblanidor que ens amalgami i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te: -Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis. |
Així, a l'inici del capítol 12 d'Els déus inaccessibles és capaç d'articular una frase tant brillant com aquesta: "De la mateixa manera que, quant als escriptors o artistes que admiram, volem dominar l'espai on resta muntat el magnífic campament de la seva obra per on amb tant fruïció hem vagarejat, i, anant més enllà en els nostre desig d'enriquir-nos de substància seva, com a substitutiu d'una possessió física impossible però a la qual per mèrit de la nostra admiració infinita pensam que tenim dret, ens neix l'ànsia, aviat esdevinguda necessitat visceral, de saber-ho tot d'ells, d'aquella existència que ens fascina, i no acontentats amb visitar els llocs on visqueren, on potser ens limitarem a ser pura fisiologia, acabam adquirint, o fins i tot furtant, bitllets autògrafs, potser el seu tinter, un pinzell o qualsevol altre objecte sense més atractiu que el d'haver-los pertangut, a mi, respecte a Alexis, convertit ell ja tant en centre d'un fetitxisme en el qual, de sobte, en sols tres dies, hi havia destronat Virgili -de qui, impossibilitat de posseir res mes, m'hauria fet feliç tenir un cabell, una falange, fins i tot una dent o una ungla-, m'havia entrat un ànsia infinita de saber-ho tot." Un ànsia infinita de saber-ho tot. De l'estimat, és clar. Portar aquesta ànsia de coneixement fins a les últimes conseqüències: "Saber-ho tant tot d'ell, tenir-lo tan assumit que, paradoxalment, arribàs el moment en què ja no fos necessària la seva existència, es convertí en l'objectiu immediat de la meva vida". Va ser mentre llegia aquest fragment, justament aquest, quan me va venir a la memòria el darrer vers del primer dels Poemes a Nai. On, efectivament i paradoxal, com ha explicat amb detall el poeta, culmina l'acte d'estimar i, per tant, la persona estimada esdevé prescindible; en definitiva, es pot morir! I ho diu MAR d'aquesta manera fotendosa, com si escopís les paraules. Però el concepte és brutal: estimar és conèixer, aprofundir en el coneixement de l'ésser estimat. I quan el coneixement és màxim, aleshores l'estimat ja és prescindible. Estimar, doncs, és conèixer. Conèixer fins a les darreres conseqüències. Estimar brutalment, perdre el seny en un deliri de raciocini. És, aquesta, una manera inhumana d'estimar? Monstruosa? O només una fantasia, una llicència del poeta? Pens que sí. Perquè precisament al primer poema del Llibre de benaurances deixa molt clar que "T'estim perquè existeixes. La més clara / dimensió del meu amor, i la més alta, / la sent tocant-te". Com quedam, doncs? Com diu molt bé Pere Rosselló Bover a la introducció de l'Obra Poètica Completa, MAR és un poeta contradictori. Ens topam finalment amb la contradicció, un concepte del qual, temps enrere, ja havia parlat en aquest blog. La contradicció enriqueix la poesia, sense voler dir que hagi de ser falsa. Simplement els estats del poeta canvien. No som sempre la mateixa persona, sinó que som polièdrics, canviants. Sortosament, amb matisos. Miquel Àngel Riera Obra poètica completa (1953-1993) Edicions del Salobre, 2002 Miquel Àngel Riera Els déus inaccessibles Destino, 1992 |
eliteratura | 17 Desembre, 2007 14:30
1) Perquè premia la tasca altruista i solidària.
2) Perquè la solidaritat ben entesa comença per un mateix. I no ho dic per mi, sinó per al nostre poble. Internet, de fet, en va plena de campanyes solidàries. Mil i una històries dignes totes elles. Però com va dir el president Macià, "Catalunya només ens té a nosaltres". No cal anar a la Xina per denunciar actes de censura. I el que han fet amb TV3 -mitjà el que no m'he privat de criticar quan ha fet falta- no té perdó de Déu.
Per tot això, he decidir "premiar" dues iniciatives, només dues, però que afecten molts blogs:
1) La campanya de criteri.cat en contra del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià.
2) La iniciativa "Blogs & literatura " que culminarà amb la publicació de la primera antologia de la catosfera literària . Tots els bloggers que hi vulguin participar han d'enviar els seus textos a catosfera2008@gmail.com fins al 31 de desembre de 2008(vegeu-ne les bases ). L'edició serà a càrrec de Cossetània Edicions i els beneficis seran destinats a fins solidaris.
eliteratura | 12 Desembre, 2007 14:30
eliteratura | 11 Desembre, 2007 22:54
L'alè del búfal a l'hivern. Una peça delicada, llenceria fina, volgudament femenina, que es pot llegir com la relació entre tres dones -Esther March, assagista i aspirant a escriptora, l'escriptora Gwen Rees i la seva filla Charlotte (en honor a Charlotte Brönte)-, però també, i sobretot, com un homenatge a la pròpia literatura. Escriure com a ofici i malefici. La novel·la de Neus Canyelles, guardonada amb el premi "El lector de l'Odissea" i finalista del "Llibreter", presenta una estructura ben travada -segurament, el millor de la novel·la- que funciona com una peça de rellotgeria. Un rellotge d'arena que marca pausadament l'esdevenir aventurer de Gween Rees i l'admiració d'Esther March per aquesta. Capítols curts, senzills, alternant el relat d'Esther March amb les memòries de la vella escriptora, antiga corista, i, entre i entre, les cartes que s'intercanvien Charlotte i Esther, a més de dos relats breus, intercalats. Així, en fem una lectura àgil però no estressant. Al contrari. Cada capítol és un tast, un àpat frugal i energètic, lleuger i saborós, fresc, amb un estil dominat, en general, per la senzillesa de la frase, de to col·loquial i amb ressons poètics, esquitxat de petits matisos -repeteixo: volgudament femenins- que tanmateix no aconsegueixen amagar el drama (femme fatale, escriptora maleïda i alcohòlica) de Gween Res (personatge inspirat en l'escriptora angloantillana, a la qual Neus Canyelles tant admira, Jean Rhys ). L'alè del búfal a l'hivern és una novel·la de confidències, de comentaris i memòries, de secrets i lectures vora el foc, i dies de pluja. Una obra que ens parla de la feblesa d'un temps ja extingit, irrecuperable "com l'espurneig d'una lluerna a la nit", en què una escriptora cèlebre podia desaparèixer, abans d'això que en diuen globalització. De quan els viatges eren llargs i plens d'incògnites. De quan la gent escrivia cartes, encara.
| Esther March: "Vaig tornar a la sala. Gween Rees s'havia adormit. Tenia el cap tombat al respatller del sofà. Respirava tranquil·lament. Li vaig mirar el rostre, la pell fina de les mans, aquells turmells nus que guaitaven sota la manta. Com podia ser que em toqués vetllar el son de l'escriptora? Com era possible que jo fos allà per atiar el seu foc? Em vaig asseure al seu costat, sense fer renou, i vaig esperar que es despertés, pensant".
Charlotte: "Ella renuncià a mi perquè escriure era més important per a ella. L'únic lloc on es trobava segura era en l'escriptura. Ella s'havia d'aïllar. Ningú no l'entenia, perquè no és possible entrar dins el cervell de ningú".
Gween Rees: “He vengut aquí per escriure. Només això. Al principi no ho sabia. Em pensava que havia vengut per tenir una casa amb bones habitacions. Per posar-hi cortines i catifes. Posar flors als gerros. Però la veritat és que jo vaig travessar Europa i vaig caure en aquesta illa només per escriure". |
Jean Rhys
Imatge extreta de www.modernista.es
eliteratura | 09 Desembre, 2007 23:58
"A les vetlles s'exercitava a llegir i escriure. Havia comprat, per pocs cèntims, en el poble veí, un llibre molt gros, al qual mancaven la portada i l'índex, i era el que li servia per a la lectura. Per escriure se servia d'una estella tallada com si fos una ploma; i com que no tenia ni tinta ni tinter, sucava en una ampolleta plena de suc de móres i de cireres."
|
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
« | Desembre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |