Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Dones d'aigua. Na Maria Enganxa

eliteratura | 29 Gener, 2008 16:48

Aquest cap de setmana vam anar d'excursió. El temps va ser esplèndid. La primavera s'ha avançat. El camp és verd i els ametlers -granametllers florits espectacle que ens ofereix l'interior de Mallorca- han florit.
Caminam, per l'asfalt encara, cap als
Tossals Verds . A la fi agafam una drecera empinada que marca el camí a la perfecció. Ens acostam als darrers revolts, després de tres quarts d'hora, i el caminoi, al tram final, és empedrat, a l'antiga. Me recorda una via romana. Hi ha bassiotets, aigua que regalima pendent avall. L'ambient és agradable, una avançada de bon temps que un dia o altre s'acabarà. Però avui l'hem d'aprofitar. Arribam al refugi. Hi ha una gentada. Uns quants torren davall d'un porxo i d'altres dinen escampats per l'esplanada. Trobam taula davall una ombra. Hem arribat suats i, ara, sense l'escalfor del sol, fa fresca. Me tap una mica i començam a treure el dinar. Els nins remuguen de gana que tenen. La caminada se'ls ha fet una mica llarga, però ara reposaran i, encara no hauran acabat de dinar, tornaran a partir a córrer.
Al costat nostre hi ha una taulada d'anglesos. Es torren per dins i per defora: no hi ha cap arbre que els faci ombra, però sí un bòtil de vi per hom. A més els han donat el dinar fet!
Just acabada la menjua m'agafa un xubec de no dir. L'endormiscament no dura gaire. Comanam cafès a la cuina del refugi. A la cafetera italiana li costa agafar el bull; i quan finalment arriba la beguda exitant ja ha començat a refredar-se. El cafè fred no val res. Tanmateix un amic, excompany de pis que no sé per on para, se'n bevia gots grossos plens a vessar, sense sucre. I hauries jurat que no s'havia posat nerviós en tota la vida!
Amb la panxa plena me dedic a observar el paisatge. Un parell de cabres belen dalt del coster, enfora. Són animals poc sociables, les cabres. Mon pare en va tenir dues, fa devers trenta anys. Les traginava dins el 600, d'una pastura a una altra. Era de bojos, però divertit. Més aprop hi ha dos rucs. No me refereixo a cap dels anglesos que ja s'acaben la respectiva botella de vi, sinó a dos veritables ases, preciosos, de raça mallorquina. Aquests sí que s'acosten rere la barrera i es deixen tocar.
Pareix que arrodonirem l'excursió amb una volteta curta fins al Pou de Sa Coma. El cartell diu quinze minuts. Clar que això depèn del ritme. Amb en Damià, que encara no ha fet els quatre anys, això podria suposar mitja hora, si tot va bé. Partim cap al pou. Hi ha gent escampada aquí i allà. Un jove toca les xeremies, dret com un fus. Els deixam enrere i començam a baixar cap a una petita vall. Quan els nins es cansen de l'eco, es fa el silenci. No hi estem avesats. Aquesta manca de soroll pot arribar a ser fins i tot torbadora. Qued una mica endarrerit, observant les formes, fantasmagòriques, de les oliveres. És la màgia de la muntanya.
En arribar al pou el paisatge ja m'ha colpit. Herències del romanticisme. El dia comença a tombar. El sol ja no encalenteix com al matí. Les formes s'han suavitzat. El pou, lúgubre, és a l'ombra. Abans d'escriure l'adjectiu me n'assegur al diccionari. Trob que és encertat: "que denota o suscita una pregona tristesa (...)". És cert. Aquest pou -quant de temps deu fer que ningú no hi beu?- m'ha fet posar melancòlic. M'acost al coll tenyit de gris i hi guait. La fosca és profunda i absorbent. Al fons, però, s'hi albira l'aigua.
No puc assegurar si va ser en aquest precís instant que vaig recordar el poema de Josep Lluís Aguiló "Maria Enganxa". Però us puc jurar que si hagués aparegut una dona d'aigua no ho hagués trobat gens estrany. Pel que he llegit, na Maria Enganxa -que espantava els infants i, així, sàviament, les padrines els feien enfora dels perills de pous i cisternes- està emparentada amb aquestes antigues divinitats locals de les aigües i els corrents. Algunes d'aquestes dones mitològiques a les quals es rendia culte en temps passats han sobreviscut, si bé, segons Joan Amades, moltes van abandonar "llurs cataus per a fer lloc a la Mare de Déu". Eren vius els primers cristians: no prohibien, sinó que substituïen. (És curiós aquest afany persecutori de les religions "oficials" de perseguir la gent que no comparteix les seves conviccions. Amb les llengües oficials succeeix tres quarts del mateix. Probablement deuen haver estudiat al mateix llibre). De totes formes, als pobles de Mallorca encara hi ha cases amb cisterna i na Maria Enganxa hi té un cert predicament...
Hem de partir. Les tornades acostumen a ser més apressades. No hi ha temps per a l'observació. El camí és llarg fins al cotxe i les cames comencen a flaquejar. Qui sap si entre qualque olivera centenària qualcú ens observa gelós del cau. La muntanya, quan fosqueja, és una mar de misteris. Nosaltres, tanmateix, ja no ho veurem.
 
 


 
Maria Enganxa

A la cisterna, devora la manxa
que rega la llimonera olorosa,
hi neda l'anguila més llefiscosa
i m'hi aguaita na Maria Enganxa.

Na Maria porta un ganxo de ferro
tot rovellat, amb la punta corcada
i em vigila tot el temps, afamada,
quan trec el poal per omplir el gerro.

Espera ajaguda sota el mirall
que tapa l'aigua obscura. El garfi untat
de salivera profetitza el tall
 
que m'arrosegarà al seu fred llit blau.
Cos ofegat, ceruli enamorat,
seré de na Maria el mort esclau.
 
Monstres
Josep Lluís Aguiló
Proa. Barcelona, 2005


 
   
 

 

   
latafanera.cat meneame.net

Tota la resta és silenci

eliteratura | 25 Gener, 2008 14:30

 

Biblioteca Cappuccini Redentore – Venecia
 

Biblioteca Cappuccini Redentore - Venezia

Fotografia de Candida Höfer

Via: Diari d’un llibre vell

latafanera.cat meneame.net

Llegir i potser somiar

eliteratura | 25 Gener, 2008 00:21

Tots, conscientment o inconscient, cercam respostes en els llibres. Succeeix, però, que molts cops no sabem quina és la pregunta adequada. Sovint és el propi llibre qui sàviament ens interroga. I nosaltres, ingenus i amb un autoengany del qual només l'home és capaç, llavors ens giram cap a ell i creiem haver trobat la solució. Aquesta sensació d'èxtasi, però, no dura gaire temps. Aviat el dubte, impertèrrit, es torna a fer present. De manera que aquest dolç turment ens acompanyarà fins a la fi de la nostra existència. Per això continuam amb la recerca i omplim de volums i més volums la nostra humil biblioteca particular. Mai no perdrem la il·lusió de descobrir el llibre de llibres, l'obra mestre que ens il·luminarà el camí i farà menys dolorosa la condició humana.
latafanera.cat meneame.net

Master and commander: la genuïna aventura

eliteratura | 22 Gener, 2008 14:30


 
"Digueu-me Ismael. Uns anys enrere —no cal precisar quants—, tenia pocs diners, o cap ni un, a la bossa, i no hi havia res de particular que m’interessés en terra, i vaig pensar d’anar-me’n a navegar una mica per veure la part líquida del món. És una manera que tinc de gitar la fel i de regular la circulació. Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m’afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets de la gent... aleshores m’adono que és ben hora d’anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala. Amb un floreig filosòfic, Cató es va llançar sobre la seva espasa; jo, agafo un vaixell silenciosament. No hi ha res de sorprenent en aquest fet. Encara que no ho sàpiguen, gairebé tots els homes, cadascú a la seva manera i en un moment o altre acaronen com jo els mateixos sentiments envers l’oceà".
 
 
Herman Melville
Moby Dick
 
Un dels començaments més brillants de la història de la literatura.
Quan no sàpigues que has de fer del teu cos ni de la teva ànima, embarca't, ves-te'n lluny, aigües endins, a l'altra banda de món, als confins de la terra.
Me costaria molt viure sense el blau i la claror mediterranis, encara que no he estat mai home de mar. Aquí, abans del turisme, hom es capbussava un cop a l'any, un dia de xeremies. Feien una bona vega, i fins l'any que ve. Més envant, quan jo era al·lot, la moda dels banys ja s'havia imposat. Hi anàvem al migdia -un banyet ràpid i a dinar- i, sobretot, al capvespre, a fer-hi la bereneta: pa acabat de desenfornar, formatge i sobrassada, i qualque melonet. Aquest és el record que en tenc.
La mare sempre vetllada que no ens féssim gaire endins, perquè -deia, i tenia raó- "la mar no té amics". Calia, doncs, anar amb compte. Hi havia un respecte per la mar, una por atàvica que a la pràctica impedia que ningú no s'ofegàs. En cas de produir-se una desgràcia, el succés romania en la memòria col·lectiva per temps infinit i contribuïa, així, a mantenir l'alerta.
Això no vol dir que Menorca no produís bons mariners. Al segle XVIII, arran de la dominació britànica de l'illa, es practicà el corsarisme, amb grans beneficis per als menorquins. De fet, a partir de la Guerra de Successió els vaixells anglesos ancoraven al preciadíssim port de Maó, el qual fou objecte de disputes entre britànics, espanyols i francesos.
L'enfrontament entre França i Anglaterra s'entengué fins al segle XIX, en ple apogeu de Napoleó. Aquest, precisament, és el context de la magnífica pel·lícula Master and Commander , basada en les novel·les de Patrick O'Brian. Llops de mar que romanien anys lluny de la pàtria i de la família, que vivien i morien a la mar, perseguint una idea o fugint, com Ismael, del propi destí.
 
master and commander 002
master and commander 001
master and comander 003

Què pot empènyer un home a deixar-ho tot i fer la mar la seva llar? És evident que en un vaixell de principis del segle XIX les relacions havien de ser molt intenses. ElSetphen Maturin lideratge d'un home -com és el cas del capità Jack Aubrey - era crucial per portar aquells homes a situacions límit i evitar amotinaments. La motivació del líder, però, quina podia ser? Perseguir durant mesos i mesos, més enllà del deure militar, una nau enemiga com si fos un encarnació del mal? Això és el que li succeeix a Jack Aubrey, talment el capità Ahab . No hi ha dubte que en aquest aspecte Master and Commander beu de Moby Dick, encara que finalment Aubrey pren seny i en lloc de l'encaparrotament d'Ahab fa ús de  l'enginy i l'astúcia, com Ulisses, aconseguint així la victòria. També les supersticions dels mariners, com a la gran novel·la de Melville i al film homònim de John Huston són presents al film, amb referències a la història del profeta Jonàs.

Master and Commander esdevindrà un clàssic, fins i tot més enllà del gènere. Hi ha aventura, abordatges, passió per la ciència (la figura del metge naturalista, Stephen Maturin, és fantàstica, i contrasta amb el món mariner i militar), heroisme, relacions de poder i d'amistat. Tot això enmig de la mar i en entorns exòtics i inexplorats per l'home occidental. Un paradís perdut (i, si un plau, no us en perdeu la música ).
 
 


latafanera.cat meneame.net

El botxí, just un gest desesperançat

eliteratura | 18 Gener, 2008 16:09

Aquest estiu es celebraran els XXIX Jocs Olímpics a la ciutat de Pequín, capital de la Xina, república dita popular i estat que ostenta el rècord d'execucions al planeta. Esper que la pena de mort no esdevingui modalitat olímpica. Si fos així, els principals candidats a obtenir medalla serien la pròpia Xina, Iran, Pakistan, Sudan inins soldat jugant amb una forca els Estats Units. Tanmateix, la història de la humanitat és plena d'actes criminals que, quan es van produir, van rebre el nom de justícia. Qui té poder sobre la vida d'un altra persona? En un estat en què encara sigui vigent la pena de mort, no voldria estar mai en la consciència d'un jutge. Tant miserable o més, és la situació de l'executor de la sentència. El botxí. No hauríem, però, de ser injustos amb ell i carregar-li tota la culpa. Això és típic de societats hipòcrites.
Hom pot arribar a entendre, encara que mai justificar, un assassinat en calent -els passionals són els més coneguts-, però l'execució de la pena capital és signe de la barbàrie que encara impera a molts llocs del món. En la majoria dels casos, la pena de mort és justifica per alliçonadora, amb el vistiplau de l'Església o de l'autoritat religiosa pertinent. La inclusió de la pena de mort, doncs, en els codis penals tindria com a objectiu fer por als possibles delinqüents. Tanmateix, pareix que la mesura presumptivament dissuasiva no serveix de gaire cosa. Més aviat, la violència genera violència. Així, en darrer terme, la pena de mort sembla més una venjança encoberta que una mesura que faci baixar de manera efectiva l'índex de criminalitat.

 

acudit botxí
 

 

Temps enrere, com demostra abastament Joan de Déu Domènech a L'espectacle de la pena de mort, les execucions públiques enfervorien les masses. Ningú no es perdia l'esdeveniment. Per tant, l'execució havia d'estar a l'altura del que la gent esperava: la sang corria a dojo, els cossos desmembrats s'escampaven arreu de les ciutats, les flames purificaven els esperits...
Una figura cabdal en tot aquest procés era el botxí. Podríem pensar, vista l'espectacularitat de les execucions, que els botxins eren considerats una mena d'herois justiciers. Però no era així. Eren, certament, personatges proscrits, professionals de la mort. Gent que incomodava, un cop feta la feina, és clar. Molts cops l'ofici passava de pares a fills. I si no hi havia un botxí per a l'ocasió, se n'improvisava un. D'aquesta forma, es commutava la pena a un condemnat a mort, amb la condició d'exercir com a botxí. És difícil imaginar una feina més desagradable que aquesta. Luis García Berlanga en va fer un retrat genial a El verdugo , un film excel·lent de l'any 1963 que va esdevenir un al·legat contra la pena de mort en l'Espanya franquista. Humor negre (a tu, com t'agradaria morir, li demana l'enterramorts a la filla del botxí, mentre la festeja) i grans dosis d'humanitat.
Al mes d'agost, en l'efervescència dels Jocs, no hi haurà cap televisió que parli de la pena de mort mentre retransmetin la sens dubte brillant cerimònia d'obertura. Només de la suposada germanor que acompanya les Olimpíades i l'enfortiment de les relacions bilaterals. Es tracta de tancar els ulls perquè la Xina és un gran mercat. S'imposa l'economia global, que no la justícia. I encara que les execucions no són políticament correctes i l'agonia ja no és un espectacle públic, girar la vista du poca feina, només un gest, talment els botxins en executar la sentència.

Era una professió estranya, mal vista, reduïda al clos familiar, hereditària. Seguint nissagues d'executors, es veu com l'estiracordetes és un pelacanyes que es casa amb la filla de l'executor i espera la mort del sogre per ocupar-ne la plaça. La feina del botxí era executar les sentències de la justícia. Actuava sobre cossos i sobre objectes. Tortura i mort de persones.
(...)
El botxí era innominable, també intocable. Provocava angúnia i por. Se'l refusava. Igual que les putes, havia de viure en un lloc apartat, als afores, o en un lloc ben identificable.
(...)
Havia d'anar vestit d'una manera determinada, per tal que se'l distingís de les altres persones. (...) Quan el botxí anava a la taverna, havia de beure en el vas que ell mateix es portava, i al mercat no podia tocar els productes amb les mans, sinó que, amb una vareta, havia d'assenyalar el que volia.

Joan de Déu Domènech
L'espectacle de la pena de mort
La Campana

 


1a imatge extreta de La Revolución Creativa arran d'una campanya realitzada per Aministia Internacional per denunciar la participació de nins a les guerres.

2a imatge extreta de www.auladecine.com.

 
latafanera.cat meneame.net

Càsting a la televisió pública

eliteratura | 10 Gener, 2008 14:30

Vaig estar a punt d'anar a un càsting per a la televisió amb la meva fillcàsting televisióa. He de reconèixer que tenia curiositat per veure això de la "tele" des de dins. Es tractava d'un programa nou d'IB3. Cercaven, precisament, membres d'una família (pares i fills, avis i néts...). Ja sé que en general els concursos televisius no són cap meravella, però, ingenu de mi, pensava que ens demanarien qualque tipus d'habilitat per passar el càsting. Saber fer qualque cosa amb una mica de gràcia, contestar un parell de preguntes o qualque cosa per l'estil.
Finalment, no hi vam anar. Em vaig assabentar que l'únic que havies de fer per passar el càsting era plantar-te com un estaquirot, no fer res. No participaves de cap concurs o prova, sinó que formaves pa
rt del decorat. T'utilitzaven com un monea. Això, la publicitat i les trucades per telèfon no ho explicaven. Hi anaves, doncs, mig enganat, atordit per la curolla televisiva. Pública, això sí (vol dir que tots hi apoquinam).
latafanera.cat meneame.net

De ratpenats i guàrdia civils. Records d'infantesa

eliteratura | 08 Gener, 2008 23:00

la crueltat, tot i ser enorme, és finita i repetitiva
Joan de Déu Domènech


Els records d'infantesa, sovint, van lligats a la por. Por a la fosca, a la soledat i també a les coses més inverosímils.
Tenc constància de les meves pors infantils, fins devers els 6 o 7 anys. En aquell temps, a les acaballes del franquisme, per circumstàncies familiars, passava els estius al camp, a Sant Jaume, al lloc -és així com s'anomenen les finques rústiques amb habitatge a Menorca- que conreaven els meus oncles. Els vespres cremàvem romaní al pati, per fer enfora els moscards, i el meu relavi, que fregava els 90 anys, fumava tabac de pota mentre queia la serena. Feia poc temps que havien instal·lat l'electricitat al lloc, però passàvem la vetlada a defora perquè la calor no era tan intensa.
Jo, cada dissabte, anava a la papereria (que a més era quiosc, impremta, botiga de regals, llibreria...) a comprar un tebeo de Red Ryder, Gene Autry o El Llanero Solitario. Set pessetes valia aleshores cada exemplar. Tenia, encara, la innocència de la primera infància, i me costava entendre segons què. No entenia, per exemple, la publicitat intercalada als còmics: "Vuelve Batman. El hombre murciélago" -deia l'anunci-, amb una ratapinyada a dalt de tot. Pobre de mi, me pensava que aquell eslògan del fosc heroi era un avís per als al·lotells com jo, per a què anàssim amb compte, ja que era un fet habitual que, de nit, a les golfes de les cases de pagès hi entrassin els ratpenats.
Qualque matí, radiant de claror estiuenca, ens visitaven uns altres personatgesratapinyada ratpenat que tampoc no me van agradar mai. Just n'ensumava la presència, m'amagava rere la porta per tal que no me veiessin, i els espiava per la retxillera que quedava entre aquesta i el bastiment. Eren dos i es veu que periòdicament s'aturaven als llocs de la contrada. Eren la parella de  la guàrdia civil. Tots eren forasters, i residien al quarter que aleshores tenien a Alaior. N'hi havia un que nomia Cañete, com aquell ex-ministre que es va fer famós amb el problema de les vaques boges. El quarter ha estat esbucat, però molts d'ells, ara ja jubilats, encara resideixen al poble. Me pareix cert que aquest Cañete de què he parlat, de veu potent i bigoti espès, encara es viu.
Els reclams de la memòria són molt curiosos. I poc m'hagués pensat en llegir L'espectacle de la pena de mort que recordaria precisament aquesta anècdota de la guàrdia civil, el tal Cañete i les ratapinyades. D'aquest home, òbviament, no en tenc res a dir, encara que he de confessar que el cos policial al qual pertanyia mai no ha estat sant de la meva devoció. Quant al llibre de Joan de Déu Domènech, publicat per La Campana, el recoman fervorosament. Fa una anàlisi de diferents sistemes d'execució públiques, a la ciutat de Barcelona, i tot el cerimonial que els envoltava. Com diu molt bé el títol, es tractava d'un espectacle -l'execució i en molts casos la tortura públics- en el pitjor dels sentits, comparable al circ romà. L'excusa era que servís d'exemple, però hom sospita que hi ha quelcom més, obscuríssim, en la naturalesa humana que provoca la recreació en la violència sistemàtica, en el patiment, en la humiliació.
Què té a veure, però, aquesta obra amb els meus records infantils de ratpenats i guàrdia civils? Doncs que un dels apartats del capítol quatre es refereix al "canyet" -en espanyol, carnero-, lloc de morts, paratge inhòspit. Un lloc plllope de "fumerols, aigües estancades, animals en descomposició, i una fetor immensa que arribava fins a mar. Era l'abocador on es llençava tot allò que no es vol, tot allò que molesta. Els heretges, els sense fe, els autors de crims abominables, eren tractats com a matèria immunda. Com els animals empestats, havien de morir lluny de la ciutat per no infectar-la, llençats a un territori on tot era putrefacció, un territori que tenia per amos els llops. De nit, la llopada, confiada i segura de trobar un rebost abundant, baixava de les boscúries d'Horta i Sant Genís dels Agudells. Udolava, remenava la carnassa i queixalava". Tanmateix, en espanyol, "cañete", tot i el cas esmentat del ministre de les vaques boges, no té res a veure amb el significat en català. Almenys això és el que diu el diccionari. Mentiria, però, si negàs que en llegir l'apartat del "canyet", vaig pensar en la guàrdia civil i en "el hombre murciélago". Coses de la infantesa que ni vull ni puc esborrar.
 
Imatges extretes de Wikipedia

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS