Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Persecució lingüística: no està bé el que bé acaba

eliteratura | 29 Febrer, 2008 15:00

Finalment Eduard Coll i Maria J. Castán han estat absolts. La jutgessa, en lloc d'escombrar la porqueria i fer net, ha amagat la brutor davall l'estora, que de tanta que n'hi ha i tants anys sense espolsar-la put com un carner. El cas, doncs, s'ha tancat en fals. Si mare i fill són innocents, qualcú deu haver mentit. La policia, vet-ho aquí. La policia espanyola, però, té barra lliure: pot fer i desfer així com li plau. En aquest cas, tanmateix, convenia oblidar-ho com més aviat millor. Enmig de la campanya electoral espanyola potser no era adient remenar més la merda. No fos que l'enrenou afavorís de retruc els partits nacionalistes, els defensius s'entén. El nacionalisme espanyol no es despentina, per casos com aquest. Perquè a Espanya no volen saber la veritat ni, sobretot, haver-la d'admetre. Massa bé, els va així. És millor el discurs de la insolidaritat dels Països Catalans, de la persecució de la llengua castellana a les escoles. El cinisme bel·ligerant, en definitiva, que fonamenta el discurs espanyolista.

Editorial del Diari de Balears: L'absolució de Coll.
Avui: La dignitat d'un jove menorquí
Avui: Absolen el jove menorquí que va parlar en català als agents d'una comissaria de Maó
latafanera.cat meneame.net

Parlar català, un cop més, un presumpte delicte

eliteratura | 28 Febrer, 2008 15:00

Judici a Menorca contra una mare i un fill per parlar en català.
El resultat del judici tant se'ls fot. Ja hauran acollonat un caramull de gent, no fos que els prenguessin per mostra. Una llei autonòmica que atorga un dret als ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses no és res més que paper banyat. Però el dret d'un ciutadà -per cert, on és la presumpció d'innocència o és que simplement volen criminalitzar el fet de parlar català?- prevaldrà a la llarga per sobre de la injustícia dels funcionaris forasters. No se'ls demana que parlin en català, simplement que l'entenguin. Però ni això. Espanya és un estat xenòfob i segregacionista que, de sempre, només ha aspirat al monolingüisme espanyol. Espanya tolera, de forma aparent, lleis com la de la Normalització Lingüística. Tanmateix, l'hora de la veritat, imposa la repressió. Un sociolingüista eminent deia que a la policia espanyola cal parlar-li en espanyol, perquè són aquí de pas. I, a més, no els volem. No volem una policia antidemocràtica: si no respecten una cosa tan senzilla com els drets lingüístics on poden arribar aquesta genteta? Què se n'ha fet de les promeses del delegado del gobierno senyor Ramon Socias?
 
 
L'article 2 de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears diu:

1.-La llengua catalana és la llengua pròpia de les Illes Balears i tots tenen el dret de conèixer-la i d'usar-la.
2.-Aquest dret implica poder adreçar-se en català, oralment o per escrit, a l'Administració, als organismes públics i a les empreses públiques i privades. També, implica poder expressar-se en català a qualsevol reunió i desenvolupar en aquesta llengua les activitats professionals, laborals, polítiques, sindicals, religioses i artístiques; així com rebre 1'ensenyament en català i rebre-hi informació a tots els mitjans de comunicació social.

3.-Les manifestacions en llengua catalana, en forma oral o escrita, pública o privada, produeixen plens efectes jurídics i de l'exercici d'aquest dret no pot derivar cap requeriment de traducció ni cap exigència dilatòria o discriminatòria.

4 .-Ningú no podrà es ser discriminat per raó de la llengua oficial que empri.

5.-Les modalitats insulars de la llengua catalana seran objecte d'estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l'idioma.


Els subratllats, òbviament, són meus.

Això diu la Llei. Però no és res més que paper mullat. Avui un jove, a Menorca, haurà estat jutjat per parlar en la variant menorquina del català.

Veieu la denúncia que han presentat contra el jove. Resulta que no hi havia un sol funcionari que entengués català. Ni un!. Ho diu ben clar. Al marge del requeriment policial, que podia ser raonable o no, un ciutadà -sigui un angelet del cel o un dimoni- a les Illes Balears té dret a expressar-se en la llengua catalana. I si un jove, valent i decidit, fa valer el seu dret, li deixen ben clar qui és que comanda.

 

 

Només faltaria que no li demanassin "de forma educada y correcta". Ho dubt, tanmateix, perquè hi ha massa casos precedents i saben de quin peu bota la policia espanyola.

 

M'assabent que, finalment, mare i fill han estat absolts.

 

Notícies finals al blog Ca'n Lluri

Ses fotos d'avui

Absolució!!! 

 

Més informació a

Carta censurada denunciant la imposició lingüística 

Sa denúncia complerta de n'Edu i na Maria José per xerrar la seva llengua 

Jutgen un jove menorquí per parlar en català

Diari de Balears: "Ma mare en català però la jutjaran perquè és l'únic testimoni"

UH Menorca: "Un joven de Ferreries se enfrenta a un juicio por 'desobediencia' tras hablar en catalán a la policia"

Avui: ERC recolza un acusat a Maó per parlar català a la policia

Vilaweb:Jutgen un jove menorquí i la seva mare per parlar català

 

Posts relacionats

Això és Alabama (I-XV): articles de Tomeu Mestre

 

Apart

Llegiu l'article de Pilar Raola a l'Avui sobre la pantomina de debat, antidemocràtic i excloent, entre Zapatero i Rajoy 

latafanera.cat meneame.net

Melcior Comes. La batalla de Walter Stamm: infern d'anada i tornada

eliteratura | 27 Febrer, 2008 15:00

D'entre totes les novel·les publicades recentment sobre l'Alemanya nazi, he esperat a llegir primer La batalla de Walter Stamm , la darrera obra de Melcior Comes -malgrat El llibre dels plaers immensos, al meu entendre, fallida-, perquè confiava en el talent de l'autor pobler. I així ha estat. Encara que -mal m'està dir-ho- hi perdurin certs tics, és obvi que Comes ha madurat. Ha après ha administrar millor els mecanismes novel·lístics. Així, el resultat és una obra més compacta i treballada, sense tants alts i baixos rítmics i argumentals.

La batalla de Walter Stamm és la història d'un jove alemany, culte, que es veu immers, a desgrat seu però sense que tinguem notícia que hi posàs impediment quan treballava per a l'Estat Major alemany, en el conflicte de la II Guerra Mundial. Condemnat accidentalment per alta traïció, el tanquen en un camp de concentració, d'on aconsegueix sortir més o manco il·lès per ingressar en un batalló disciplinari destinat al front rus. Allí, juntament amb el seu company Kiefer -una espècie de superhome-, viurà en primera línia la batalla de Stalingrad, una de les més cruentes de la història de la humanitat.

En aquella gran operació bèl·lica es van enfrontar dos exèrcits els quals, si més no aparentment, simbolitzaven dues concepcions ideològiques i socials antagòniques; concepcions que, en el fons, no eren sinó dues cares de la mateixa moneda, amb un denominador comú: el menyspreu més profund per la vida humana. En definitiva, un nihilisme que es manifesta en el patiment, la violència i la crueltat portats gairebé fins a l'infinit, a l'absurd més gran que fins llavors havia arribat la humanitat.

I Comes, que s'enfronta cara a cara amb la malignitat que destil·len els nihilismes hitlerià i estalinista -malignitat sobre la qual hi ha moments en què pareix extasiar-se-, escomet la tasca terrible de diagnosticar el mal des del punt de vista del supervivent. No podia ser d'altra manera. Stamm, que s'havia convertit en una màquina de matar, no manifesta, a diferència de molts jueus supervivents, cap penediment per haver sobreviscut. El jove berlinès, representant d'una generació que va créixer sota el règim de Hitler, tot i ser actor de la història, apareix com un simple executor a les ordres mai no discutides dels oficials nazis, sense cap més objectiu que sobreviure. Tal volta no tenia altra opció. No hi ha herois. No hi ha patriotisme entre la soldadesca, només instint de supervivència.

No és possible, doncs, la identificació amb el protagonista. No ens repugna, però no ens hi podem identificar. Si Stamm hagués mort a Stalingrad, no ho hauria sentit cap lector. Un mort més o menys, no afecta la dimensió terrible de la tragèdia. És així com es manifesta la literatura de l'horror. Sense cap concessió envers l'home, cap al mascle guerrer que convertí el segle passat en una mena de carnisseria brutal i imperdonable de la qual seixanta anys després encara patim les conseqüències. Ho torn a dir: no hi ha heroisme ni empatia. Tampoc espai per a la introspecció durant la batalla. Tot és pur instint, acció: la descripció magnífica de la batalla que corroeix els homes. La vida al front és ferum, por, fam, sadisme, violència incontrolada, antropofàgia. Són les millors pàgines de la novel·la.

El final, malauradament, fluixeja una mica. Si hi sobra qualque cosa a aquesta novel·la, és el final. Me sap greu, molt. Però m'ha sobrat aquesta espècie de happy end  conciliador i precipitat. Si bé és cert que sempre hi ha una porta oberta a l'esperança i la redempció, la prosa de Comes perd credibilitat. No és, per a mi, un final conseqüent. Comes posa en marxa, descompassat, el ventilador del temps i devora els anys com si res. Els esdeveniments es precipiten i en una sola pàgina fulmina una cinquantena d'anys, durant els quals Stamm va refer la seva vida (dona, casa, fill, néts, diners...) d'una manera gairebé bucòlica, malgrat l'estrès posttraumàtic que sens dubte l'afectava com a excombatent. Finalment, nonagenari, el vell Stamm reviu el dolor i el patiment dels morts de la guerra. El seu missatge conciliador, tanmateix, no arriba a ningú, ni al fill ni als néts, ja que els ha ocultat el seu passat. Stamm ja no tem la mort, però sempre l'acompanyaran l'horror i la desolació.
 
Batalla de Stalingrad
 
Imatge extreta de Wikipedia
latafanera.cat meneame.net

Bibloscala: una biblioteca vertiginosa

eliteratura | 26 Febrer, 2008 15:00

Els llibres poden arribar a ser una maledicció. Si les dimensions de les cases continuen minvant, en el futur llegir en format eBook no serà una opció sinó una necessitat, ja que serà impossible tenir prestatgeries a casa. No hi haurà espai disponible i, francament, davall les rajoles no és el lloc més apropiat.  Llegia l'altra dia a Bitassa a Lloure que comprar coses rectangulars que s'emmagatzemen a lleixes és propi de gent que va néixer abans dels anys 90. Que hi farem, si tornam vells! Pensa Benjamí Villostada que només les novel·les -jo hi afegiria qualque coseta més, però vaja- s'han d'adquirir en aquest format; la resta, millor a Internet i amb llicència de documentació lliure de GNU.
La idea és bona, sobretot per a les escoles. Seria ben hora que qualcú fes un projecte pilot sobre això, enlloc de voler engreixar encara més les editorials que venen llibres escolars, i qualque altra idea de bomber com aspirar a què els nins retornin els llibres en bon estat i que en puguin fer ús d'altres infants. És que no han vist que tenen els llibres la majoria de criatures!
Tanmateix, no era d'això que volia parlar, sinó de llibres i cases. El preu de l'habitatge no ha fet res més que pujar de forma espectacular durant els darrers deu anys. Per contra, les cases han tornat més petites, minúscules en alguns casos. I caríssimes. A molts dels pisos nous és pràcticament impossible instal·lar-hi una prestatgeria agradosa on col·locar, posem per cas, un milenar de llibres. Encara que hi ha gent que hi posa imaginació. Mirau, si no, el que he trobat a Libreros, un blog veneçolà que fa molt temps que seguesc.
 
Vertiginosa bibloscala 
 
bibloscala

 
 
 

Perquè, per molt petits que arribin a ser els pisel·los d'avui dia, sempre hi haurà qui voldrà gaudir d'una bona biblioteca.

Technorati Profile
latafanera.cat meneame.net

Mort entre les flors

eliteratura | 25 Febrer, 2008 15:00

 
  Banda sonora del film
 
Tallant com un raor ben esmolat, Muerte entre las flores és un film dels recentment oscaritzats germans Coen (No es país para viejos ). Els diàlegs són directes, coents, feridors; i el protagonista, Tom, una mena de consigliere mafiós, astut i intel·ligentíssim, que rep pallisses a tort i a dret. De fet, me va recordar molt els detectius interpretats per Humphrey Bogart, punyents, solitaris, cínics, i en el fons -però molt en el fons- legals, sense arribar a embrutar-se les mans de sang.
Aquesta obra d'art de 1990, té moments en què destil·la veritable poesia: música i imatge entren en simbiosi, aconseguint escenes d'alt voltatge estètic (escenes del bosc, per exemple).
Si n'hagués de triar una escena, l'elecció, sens dubte difícil, seria -per la intensitat dels diàlegs i la culminació brillant
- el segon encontre entre Tom i Verna, una femme fatale que s'interposa entre Tom i el seu amic Leo, el cap de banda mafiosa que governa la ciutat (les escenes amb el batle i el cap de policia també són antològiques)
 
 
L'escena transcorre a l'apartament de Verna.

Verna: Creus que jo puc matar a ningú? Au, Tom. Me pensava que me coneixies!
Tom: Ningú no coneix ningú. Almanco a fons.
Verna: T'equivoques. Si no, no series aquí.
Tom: En absolut, nena. Nomé he vingut a escoltar la teva versió de la història. Parlem del canalla de
Rug, de com t'obligà a fe-ho i de com intentà extorsionar-te.
Verna: Sé que no has vingut per això.
Tom: I per a què he vingut?
Verna: Per la raó més vella del món.
Tom: Hi ha lloc millors que aquest per prendre una copa.
Verna: Per què no ho admets.
Tom: Admetre què?
Verna: Doncs que no t'agrada que vegi en Leo perquè estàs gelós. Admet que tens cor, encara que sigui petit i feble, i no recordes la darrera vegada que el vas fer servir.
Tom: Si arrib a saber que havíem de posar els nostres sentiments en paraules, hagués memoritzat el Cantar de Salomó.
Verna: Tal volta m'agrades per això, Tom. No havia conegut mai a ningú per a quí ser un fill de puta sigui una qüestió d'orgull, encara que qualque dia ho pagaràs a un preu molt alt.
Tom: D'acord,
Verna. Però fins aleshores, engatem-nos.
Verna: Abans, fem una altra cosa (ella el besa i li lleva el capell).
Tom: Sí, bona idea.
 
muerte entre las flores
 

 
Un altre director  ho hauria resolt amb una escena amb un plànol del llit; potser amb un nu. Però no. Immediatament després de la darrera frase, la càmera enfoca les cortines, la finestra és oberta i entra una brisa suau; música de fons. Comença una altra escena. Genial. Vegeu-la, si us plau.
 

Muerte entre las flores
  
latafanera.cat meneame.net

Aprendre a escriure, segons Doris Lessing

eliteratura | 24 Febrer, 2008 09:00

 

 

latafanera.cat meneame.net

Portava ulleres i li agradaven els llibres

eliteratura | 23 Febrer, 2008 16:00

Justament me tocar a mi, ser jo, sentència poètico-identitària de Guillem d'Efak, manacorí nat a Guinea, que s'ha fet popular entre moltes d'altres. Guillem d'Efak va ser, així ho conten, un personatge extraordinari, la vida del qual, segons el seu particular biògraf,  era millor que qualsevol novel·la. Actor, poeta, cantant. cambrer, guia turístic, miner, traductor... Guillem d'Efak era un home brillant que va voler viure la vida i no que la hi explicassin. Ara que pareix que la identitat digital ens du de corcoll, d'Efak va saber jugar com ningú amb la seva imatge sense cap necessitat de desdoblar-se a Internet (encara que mai no sabrem si avui dia n'hagués fet ús). L'ànima d'artista l'empenyia a enginyar històries. Talment ho explica Bartomeu Mestre, Balutxo : "Si inventava que havia anat a l'Àfrica a la recerca de sa mare, acabava explicant que havia sopat carn humana. La sorpresa o la incredulitat dels contertulians era rubricada amb una sentència més contundent: << I, sabeu quina animalada, el pitjor de tot és que crea addicció>>". Guillem d'Efak va modelar la seva imatge així com va voler. I havia molts Guillems. Ell va triar; en va saber.

D'altres, amb èxit aparent, van patir la manipulació de l'establisment cinematogràfic.  Però d'Efak, com a gran actor que era, va crear-se diverses identitats sense perdre l'autenticitat que el caracteritzava. Així, d'entre un gran ventall de possibilitats, es definia bàsicament com a escriptor, però procurant "ser sobretot autèntic". Una autenticitat de la qual no va gaudir, per a desgràcia seva, Marilyn Monroe. Aquesta mítica actriu, segons conta el seu biògraf Donald Spoto, va sucumbir a la imatge que li van crear: "Va ser classificada com a estúpida, com a sexy i ximple. Volien encasellar-la, per vendre-la millor. Però ella no era estúpida. Gens. (...) En persona, sense el seu maquillatge, era molt senzilla: portava ulleres i li agradaven els llibres ". Tanmateix, Marilyn romandrà en l'imaginari popular com la dona fàcil i poc espavilada que retraten els seus films. Era bella, era un mite, un sex simbol que ho va tenir tot llevat de l'autenticitat. El que li sobrava a en Guillem, un mite més autèntic. De potada.
 
 
Marilyn Mpnroe llegint l'Ulisses de James Joyce

FAUNET

Negret de Guinea,
com una monea
aglapida a jaç. 
Carns desxondidetes,
vergueta de llamp.
Agram arrelat
que mai no desnia.
Negret de Guinea,
ai negret melà!
Darrera les portes
qui sap què hi haurà.
Negret de Guinea,
a on tens les mans?
(Negret de Guinea,
qui et consolarà?)
Negret de Guinea,
passaforadí
que toca el garban.
Ocell
de cascavell
folrat de pell
de Guillem.
Negret de Guinea,
ai negret melà!
Negret de Guinea
qui et consolarà?

Guillem d'Efak

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


 
Bartomeu Mestre
Balada d'en Guillem d'Efak
Edicions Documenta Balear

Donald Spoto
Marilyn Monroe
Anagrama
 
Vegeu també aquest interessant post, La imatge de la dona, a Bloc de Lletres. 
latafanera.cat meneame.net

Setmana del llibre en català: una reserva necessària, malauradament

eliteratura | 22 Febrer, 2008 16:00

Dur, dur, dur, Víctor Alexandre en relació a la Setmana del Llibre en Català (programa en pdf ).
Ho llegeixo a CULTURA, Suplement setmanal de llibres i art de
l'Avui (per cert,  cada cop amb menys ressenyes de llibres: o som jo que en tenc la sensació?).
"Per la seva anormalitat intrínseca. el missatge que la Setmana del Llibre en Català transmet al al visitant, ja sigui autòcton o nouvingut, és que la llengua catalana és un element exòtic, residual, que no ocupa els espais de consum habitual i que, per tant, cal anar a trobar-la en llocs especialitzats".
Té raó? Som una espècie de reserva espiritual els qui llegim majoritàriament en català?
L'anormalitat comença quan la setmana necessita d'un especificador, CATALÀ, que en veritat funciona com un estigma (la Fira del Llibre, on la majoria són en foraster, no en diu res de la llengua; es sobreentén, la llengua dominant).
Però basta anar a qualsevol llibreria de Mallorca, a excepció de Quart Creixent, i veure l'espai que hi ocupen els llibres en català. Per culpa dels llibreters? Una mica en tenen tal volta, però no tota ni prop fer-s'hi (altra cosa són les grans superfícies). Som el que llegim: som en la llengua que llegim ( i que parlam, vamillara!). Això, però, ja ve d'enrere, i periòdicament convé refrescar la memòria.

Hi anirem, tanmateix
.
 


1 2 3 4  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS