eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

Bellesa i identitat

eliteratura | 11 Febrer, 2008 15:50

S'examinava i es preguntava què passaria si el nas se li allargava un mil·límetre cada dia. Quants dies caldrien perquè la seva cara fos desconeguda?
I si cada part del seu cos començava a augmentar o a disminuir de mida fins al punt que ella deixés absolutament d'assemblar-se a si mateixa, seria encara ella mateixa, seria encara ella mateixa, seria encara Tereza?
És clar que sí. Tot i que Tereza no s'assemblés gens a Tereza, al seu interior, la seva ànima seria sempre la mateixa i només observaria amb espant el que passava al seu cos.
Però aleshores, quina relació hi ha entre Tereza i el seu cos? Té el seu cos, després de tot, el dret al nom de Tereza? I, si no hi té dret, a què es refereix el nom? Només a alguna cosa incorporal, intangible?

Milan Kundera
La insostenible lleugeresa de l'ésser

Vaig conèixer una parella de bessones idèntiques. Eren magres, rosses, d'estatura mitjana. Tenien aquella aura de misteri que envolta tots els bessons. Mai no vaig a arribar a saber si em topava amb l'una o amb l'altra. Fins que un dia, després de mesos sense veure'n cap, m'hi vaig haver de girar un parell de vegades. Una d'elles s'havia operat (rinoplàstia en diuen) el nas aguilenc, primet, que les singularitzava. Lluïa un nassel·lo qualsevol, camús, menut -innocent per a una dona que fregava la quarantena-, que li conferia un rostre infantiloide i porcellànic.
No sé què devien pensar les dues germanes quan es miraven als ulls. Havien deixat de ser dos pols d'atracció, negatiu i positiu. Ara eren úniques, per primera vegada diferents. Absolutament vulgars.