Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

El bell és lleig, i el lleig és bell

eliteratura | 15 Febrer, 2008 14:30

Post redactat sota els efectes de l'observació atenta de la Historia de la fealdad d'Umberto Eco.

 

Venus Cranach censuraEl bell és lleig, i el lleig és bell.

Amunt, amunt,

entre la boira i l'aire immund.

Macbeth, acte I, escena I

 

Un dia tan bonic i tan lleig com aquest

no l'havia vist mai.

Macbeth, acte I, escena III

 

William Shakespeare 

 

 

Lucas d. Ä. Cranach - Venus

Censurada al metro de Londres 


 

Acceptar-nos tal com som. Mirar-nos al mirall i somriure.

Els paràmetres de bellesa canvien, les obsessions romanen en el temps.

Qui és lleig? Qui és bell? Els cossos malnodrits joves i potents que desfilen a les passarel·les de moda ?

La bellesa és tòpica: en el fons, avorrida recerca d'un ideal sempre inassolit, malaltís.

La bellesa és la dictadura de la carn.

És alegre la bellesa? És tendra? És imaginativa? És intel·ligent?

La lletjor humanitza.

Rere la lletjor no hi ha, com sovint s'afirma, la mà del Diable, sinó una gran dosi d'humanitat.
 
La lletjor, doncs, és profundament humana.
 
Fins que arriba el dia en què la censura reuneix ambdues, bellesa i lletjor. Perquè és l'ull qui les aprecia o rebutja.
 
La mirada bruta dels qui ens volen protegir  per no ofendre'ns. 

La mirada indecent que no pot suportar la immoralitat d'un cos nu.
 

 

 

 

  

 

 

 

 

 

Posts relacionats a eLiteratura
Bellesa i identitat
La bellesa

Article d'El País
Los menores se enganchan a la cirugia estética 

Imatge de la model extreta de Caminar màs

 

 

 

 

 

 

 

 

model

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
No, en el seu cos no hi havia res de monstruós. No tenia sacs sobre les espatlles, sinó uns pits més aviat petits. La mare es reia d'ella perquè no tenien la grandària que calia, així que havia sofert una sèrie de complexos dels quals no es va desfer fins que va conèixer Tomás. I, encara que avui estava disposada a acceptar la seva mida, la molestaven els cercles massa grans i massa foscos al voltant dels mugrons. Si hagués pogut dissenyar el seu propi cos, els tindria discrets, delicats, a penes sortint de la cúpula dels pits i d'un color gairebé indestriable de la resta de la pell. Aquella gran diana de color vermell intens li semblava l'obra d'un pintor de poble amb pretensions de fer art eròtic per als pobres.

Milan Kundera

La insostenible lleugeresa de l'ésser 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS