Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Revistes interactives: el futur ja és aquí

eliteratura | 30 Abril, 2008 14:00

 Quan a Minority Report (StevenSpielberg, 2002)  Tom Cruise manejava la pantalla interactiva vam quedar una mica atordits, com si allò formés part d'un futur remot. Però no, el futur és a tocar. Les pantalles tàctils són una realitat i les aplicacions editorials també.
 

 
Via Bibliobsession 2.0


latafanera.cat meneame.net

Blogs power: la catosfera literària en paper

eliteratura | 29 Abril, 2008 15:45

Som molts i bons. Dia 17 de maig es presentarà a Vallromanes la primera antologia de blogs en català. La ciberliteratura passa al paper. Tot gràcies a la tasca ingent de Cossetània Edicions i Toni Ibàñez.
La catosfera literària trenca les limitacions polítiques i geogràfiques i ens uneix en un projecte de literatura nacional on line que ara es materialitza en un llibre del qual tots ens sentirem orgullosos.
 


Mostra un mapa més gran

latafanera.cat meneame.net

Guillem Frontera. La mort i la pluja: d'un temps, d'un país

eliteratura | 28 Abril, 2008 14:00

En haver-se obert les portes, començaven a sentir-se les primeres paraules del dia, arrossegant-se per l'aresta acumulada des dels bronquis fins a les gargamelles, després més llatines quan, amb un espasme de la caixa toràcica, les arestes eren alliberades, escopides al terra cobert de serradís, al peu del taulell. A poc a poc -pel vapor de la cafetera, per la temperatura dels cafès-, aquell racó començava a desprendre una escalforeta aromàtica, femenina, i era així com cada dia del poble començava a prendre forma.
Part amb el dimoni





La mort i la pluja és un recull de contes l'acció dels quals l'autor, Guillem Frontera, fa transcórrer a Alanària, poble mític i imaginari, perdut al pla de Mallorca i esdevingut capital mundial1 per obra i gràcia d'un jovenel·lo aspirant a geògraf. Bressol de vida, l'aigua, la mar, la pluja; sabem, tanmateix, que l'aigua no només és vida. També podem trobar-hi -qui cerca, troba- caires més perillosos i lligar-la a la mort.
Aigua i mort, en dosis variades, són presents l'una o l'altra als dotze relats que conformen aquest volum en què Frontera rememora temps finits i en ressuscita l'esperit, com si a Alanària la terra s'hagués aturat de girar. La mort i la pluja, doncs, és un emotiu i brillant exercici de memòria; retrat particular d'una època que potser alguns s'arriscaran a anomenaran paradís, sempre perdut -ja que de paradisos, no n'hi ha d'altres que els de la infantesa- i personalíssim (Mallorca abans del turisme de masses), i dotat d'una ànima que aleshores encara bategava (mentre que ara ni el dimoni no la compraria segons com).
Aigua i mort, deia. L'aigua, imprescindible per a la vida i el conreu de la terra, adesiara, pot ser traïdora, remolinar-se i ofegar l'infant confiat, desconeixedor encara del poder destructiu de l'element líquid. Per això les mares sempre ho han predicat: la mar no té amics! No oblidem que, tradicionalment, a Mallorca hi havia dos mètodes per consumar el suïcidi: uns es penjaven, d'altres s'estimaven més tirar-se al pou2.
D'aquesta manera Guillem Frontera teixeix les històries de La mort i la pluja, reviscolant personatges antigosos, estrambòtics i fins i tot fantasmagòrics3 (el jugador de cartes, l'oncle frare de Texas, el seminarista, el policia nacional... ), a mitjan segle passat els podríem datar, sí, però gens estantissos.
Els contes de La mort i la pluja, com és natural, es poden llegir de manera independent. Però és interessant fer-hi un seguiment de temes, esdeveniments i personatges.  Hi ha un continuum entre les relats que va més enllà del fil argumental i les anècdotes. S'hi dibuixa, al meu entendre,  la voluntat de l'autor de retratar una època i un país. Una Mallorca que avui dia, per bé o per mal, pràcticament només podem (re)conèixer als museus o mitjançant l'art. I Frontera, això és important, defuig el folklorisme -estantís he dit més amunt- i crea personatges dotats d'una gran humanitat, creïbles, que ens ajuden a entendre, per exemple, un procés universal tan traumàtic com ha estat la immigració4 (tampoc no fa tants d'anys que els mallorquins partien cap a Amèrica, però la memòria és feble) o l'èxode del camp a la ciutat, i que a Mallorca es tradueix en el pas -brutal, revolucionari- d'una societat agrícola a una societat que viu del monocultiu turístic 5. Pel camí, no ho dubteu, hem perdut moltes coses. Són aquests detalls -la literatura de qualitat és feta de detalls - que conformaven, si més no un temps la van conformar, l'ànima mallorquina, que actualment es troba encara en una mena de shock postraumàtic en el millor dels casos, quan no és víctima, sense ànim d'ofendre ningú, de l'esquizofrènia o l'Alzheimer.
També hi trobam, amb reiteració però sense traïdoria, el tema de la mort; mort i dolor lligats a un sentiment de culpabilitat, de càstig6, i a la necessitat d'expiació. També el dol omnipresent, un temps; tant, que hi havia dones que pareixia que havien anat sempre de negre7: "Duia el negre com una segona pell heretada de la més remota antigor, i arribà ser-li tan natural que no inspirava tristor ni suggeria les idees amb les quals estava relacionat. Era un dol tan profund que havia deixat de ser dol". Finalment, dins el mateix sac, la religió i l'Església, especialment al conte Corpus Christi, on s'aborda amb ironia el traspàs d'una presumpta santa i de tota la facècia que la va envoltar (l'atac de misticisme del germà seminarista i futur pederasta, etc.).
No vull acabar, de cap manera, amb mal gust de boca, sinó amb l'alegria que m'ha produït la lectura d'aquest recull, amb la innocència que respiren alguns fragments. Com al final de L'ordenació del món, quan el narrador recorda l'instant en què el seu germà li va concedir el desig més gran, accedint -en la seva  particular repartició del planeta- a fer-ho amo no pas de res material, sinó dels seus somnis:
"Necessitava començar a córrer, però no sabia cap a on. Vaig quedar encallat allà mateix, em detingué la sensació que la concessió d'en Biel m'havia omplert d'una substància que mai més no he tornat a sentir a les venes, de vegades penso que vaig poder fruir de la part que em tocava del paradís. De sobte em vaig sentir molt lleuger i molt segur, era immensament feliç -li havia demanat la mar, la mar".
La mort i la pluja està destinat a convertir-se en un clàssic, en una obra de referència que els batxillers del nostre país haurien de llegir amb delit i comentar amb professors (no només els de literatura, sinó els de geografia i història, els de filosofia i fins i tot el de matemàtiques), pares i padrins; perquè, per entendre el present i encarar el futur, és imprescindible conèixer el passat. I hi ha moltes maneres de recuperar la memòria. La lectura de La mort i la pluja hi contribuirà i, a més, passareu un guster.

 



Guillem Frontera
La mort i la vida
Proa, 2008.






Llegiu també: La mort i la pluja. Memòria de la Mallorca preturística. Article de Tomeu Matamales.
                      Amb el cor embogit.




Notes:

1. L'ordenació del món

2. La vida al truc i L'èxode. "Els suïcidis: es penjaven -els homes- o es traven dins un pou -sobretot les dones. Triaven aquests procediments dolorosos perquè duien incorporat el caràcter expiatori amb l'esperança última de ser mereixedors de la pietat divina". Vegeu també el tema de la culpa a la nota 6.

3. Ulls de nit

4. L'oncle i Pitàgores

5. L'èxode. "No hi ha cap país, li dic, que sense passar per una revolució hagi canviat tant com Mallorca perquè aquests països, Rússia, Cuba, d'alguna manera Algèria, canviaren de règim, però no d'estil de vida, i això és un procés que, en unes altres condicions, duraria segles".

6. La mar enfora: "Passava el mateix quan es morien el pare o la mare d'algun nin: tornava als jocs a poc a poc, temerós, com si el propi dolor el fes culpable davant els altres. La mort i els fracassos eren càstigs que un fil invisible relacionava amb alguna acció inconfessable, potser el pecat original si no n'hi havia d'altres de més definits a la consciència. Fins que la culpa, com un grum de sucre en un tassó d'aigua, es diluïa imperceptiblement a la quotidianitat, s'endormiscava a poc a poc a la monotonia d'uns dies que es repetien fins a l'infinit".

7. Trobada al Vaticà. Incideix, també, aquest conte en la qüestió de la culpabilitat, atiada sens dubte per una pràctica religiosa basada en el temor de Déu, que arriba a provocar sentiments terribles en un nin sense pare: "Així, mirant un cop i un altre les fotografies i confirmant-hi l'absència, va ser com vaig arribar a culpar-me de ser un nin amb el pare mort (...)".








latafanera.cat meneame.net

Història ràpida i profunda d'un escriptor

eliteratura | 26 Abril, 2008 14:00

Vet aquí un estudiant de Dret que es prepara a consciència per superar-ne els exàmens a Saint Louis. Uns quants dies abans de les proves li roben els llibres, que tenia al cotxe. Desfet, el món li cau a sobre. S'ho replanteja tot: vol realment llicenciar-se en Dret? No. El que desitja és ser escriptor i mudar-se a Nova York, on viu la seva al·lota. Dit i fet. Trenta anys després és un dels grans de la narrativa americana: Richard Ford. Aquesta setmana l'entrevisten, arran de la publicació d' Acció de gràcies, a Babelia.

Un quantes dades més:
  1. Fins al 18 anys no va llegir res de res.
  2. És dislexic.
  3. De jove no era precisament un santet (robava cotxes, participava en curses, es barallava...).

La mare, viuda, i els avis van saber-lo treure del costat fosc.

I una darrera cosa:
Ford detesta els demòcrates (mentiders, narcisistes, irresponsables, malbaratadors), però sap que els republicans són pitjors: que sortís McCain "seria una desgràcia per a Amèrica en relació amb la resta del món". Així de contundent.  Anirà a votar, doncs, perquè és un "ciutadà patriota".

No us perdeu tampoc el reportatge Història d'una etiqueta sobre la gran novel·la americana. Bo, bo, bo.
latafanera.cat meneame.net

No dic el que dic, sinó el que dic més enllà

eliteratura | 25 Abril, 2008 14:00

Som sobretot un lector de novel·la. No tenc ni idea de quantes en dec haver llegir durant la meva vida. Centenars, enTaula d'argila, 6.000 anys abans de Crist: claredat i concisió tot cas. Podríem dir  l'aprenentatge lector d'una novel·la és més natural. Les  novel·les  són, en certa manera, una perllongació de la vida. També una projecció i fins i tot, quan t'ho pots permetre, una evasió (necessària).

Llegir em relaxa. Escriure, en canvi, és un exitant brutal. Succeeix, però, que d'ençà que vaig obrir eLiteratura, cada cop més, vaig lligant una cosa amb l'altra: llegesc i escric, llegesc i escric. Ciberescriptura, ciberlectura. Constat, tanmateix, l'enorme diferència entre la lectura convencional i la ciberlectura. No pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré, però difícilment m'avesaré a llegir una novel·la, posem per cas, mitjançant una pantalleta, ja sigui d'ordinador o d'un eBook. Són massa anys, i bons, de llibres convencionals. El llibre, possiblement, és el millor invent de la humanitat. Si bé això no vol dir que hagem d'enfrontar-lo als formats digitals. Així, paradoxalment, ha estat gràcies a les noves tecnologies que jo, un lector de novel·les, de manera gradual m'he acostat a la poesia. La poesia, entre d'altres coses, és síntesi i concisió, característiques que comparteix amb bon post.
 
Un bon post, doncs, ha de ser necessàriament breu. De vegades hi ha temes que exigeixen més espai, de vegades ens hi allargam massa, però estic convençut de la validesa d'aquesta norma.

I ara, el poema.

Rustically solemn or in rustic laughter
Lifting heavy feet in clumsy shoes.
T.s. ELIOT, East Coker

Poesia és una mena de mecànica
de mots, de drings, de sons,
barreig del silenci
i a la vegada
una dansa de mites portant pites,
mots i mites donant-se la mà
com en un sagrament molt convenient.

Peus que s'alcen, peus que es baixen,
en un combat a mort contra el renou,
com a pilotes
en fred o en calent
que han de rebotre exactament
no com el cap de ball voldria
sinó com la música, més exacta, vol.

Original i gens,
sense voler posar-se cap ploma al capell
damunt el fang o damunt tot de pols,
damunt la cendra d'ossets innombrables
encara amb esma per a cruixir fort,
amb bon temps o amb mal tems,
en temps crudel o en temps fidel.

Com per a matrioniar amb encert
cal, tanmateix, una mica de pau,
de lleure d'au, d'encert de daus,
un poc de sal i un raig d'art,
per a ballar-la bé, aquesta dansa,
comptant els passos i amidant el gest,
un i una, la femella i el mascle,
reproductors en consorci, xorcs per separat.

La resta és conxorxa.
El riure, si és plural,
ni el mar ni el freu no el faran seu.

Bartomeu Fiol
 
 
Llegiu també:
                        La mitificación del libro y la desaparición del papel
                       
                        La literatura a la xarxa (i 8)
latafanera.cat meneame.net

Manacor era una festa: dia de Sant Jordi

eliteratura | 23 Abril, 2008 22:45

 

Reportatge fotogràfic sobre el Dia del Llibre a Manacor en format Slideshow.

latafanera.cat meneame.net

Sempre hi ha un primer Sant Jordi

eliteratura | 23 Abril, 2008 14:00

En la meva infantesa, a Alaior, no tenc record d'haver sentit a parlar mai ni de Sant Jordi ni, per descomptat, de la festa del llibre i la rosa. A casa, de llibres, només n'hi havia sobre canaricultura -mon pare hi era aficionat- i puc garantir que en ma vida no he llegit res que estigui relacionat amb la cria d'aus, per petites que siguin. La majoria de llibres que vaig llegir -que foren molts- els vaig treure de la biblioteca municipal, un peça llarguera i rònega, avui reconvertida en sala d'actes, i que jo, fent memòria, veia molt més molt més gran i espaiosa, en la qual s'acaramullaven llibres amb molts anys als lloms.

En aquell temps no havia res semblant a això que ara en diuen dinamització -cal dinamitar la cultura, deia un regidor- de biblioteques. Així que, per molt que hi pensi, no sé com hi vaig anar a parar per primera vegada. Els pobles petits tenen, o almanco els tenien, certs avantatges per als infants. Podies trescar sense temor per tota la localitat. Jo me perdia, hores i hores, en aquella biblioteca que, a més de llibres, hi havia tebeos d'El Capitán Trueno , El jabato, El guerrero del antifaz, les Joyas Literarias Juveniles... La bibliotecària era una dona de cabells grisos -sempre la vaig conèixer vella- que a l'hivern encenia una estufa de butà per escalfar tota la planta, tasca impossible, i que emetia una olor de gas força desagradable. El fred, fins a límits tolerables, no ha estat mai una sensació que importi gaire als infants. Supòs que és per això que no record haver-n'hi patit i, contràriament, sí que tenc presents les emanacions de butà.

Als anys 70, no sé amb certesa si en Franco encara era viu o ja era mort, la biblioteca era oberta fins i tot els dissabtes horabaixa. Poques coses més hi havia per fer, cosa que en el fons pens que sempre agrairé, ja que va ser, en part, gràcies a aquests moments morts -que els infants d'avui dia omplen amb maquinetes electròniques i canals digitals- que vaig plegar l'hàbit o el vici, depèn de com es miri, de la lectura. Més envant vaig freqüentar la biblioteca de La Caixa. Venia de camí cap a casa, en tornar de l'escola. Allò era una altra cosa. Una sala petita, més moderna, i amb llibres més nous. Hi vaig iniciar les lectures d'adolescència, encara que res de pseudoliteratura juvenil, i també hi vaig efectuar molts préstecs. Llegia de tot, sense cap criteri: llibres d'aventures, premis Planeta, best-sellers, clàssics... Cal tenir present que en un poble com Alaior on, com és de suposar, no hi havia cap llibreria i on dels quioscs en deien "impremtes", la biblioteca era pràcticament l'únic lloc en què un infant o un jove podia estar en contacte amb llibres que no fossin els de text. Al principi llegia només en espanyol -fins i tot el llibre de català a l'escola, lengua balear, era en foraster. Però en vaig aprendre molt aviat, de llegir en català, i me vaig trobar estrany quan, a l'institut -batxiller nocturn, amb setze anys complits- a l'hora d'escriure el meu nom havia de posar "Lorenzo" en lloc de Llorenç. Abans havia passat per la Formació Professional, on vaig tenir Ponç Pons de professor de català. Eren anys curiosos, quan el PSOE arribà al poder i hom creia -o jo almanco- que el món tenia cura. En Tejero era a la presó i al carrer es respiraven aires de canvi. L'entrada de l'estat espanyol a l'OTAN, però, va significar per a mi un xoc molt fort. Just tenia devuit anys i no vaig perdonar que intentassin enganar d'aquella manera tan burda, tan manipuladora. Dos anys després, ja en fa vint, partia cap a Palma i, llavors sí, vaig viure el primer Sant Jordi, a la plaça Major, amb les tradicionals parades de llibres i roses.
 
kertesz
 
latafanera.cat meneame.net

Editorials independents: literatura rima amb cultura

eliteratura | 21 Abril, 2008 14:00

Bon article de Daniel Capó (Editoriales: rehaciendo el canon ) a Bellver número 479 (suplement de cultura del Diario de Mallorca, de 17 d'abril de 2008 ) sobre les editorials independents. És cert: sense els petits segells "el Canon literario, la memoria de la literatura universal, serian muy diferentes".
Jo hi afegiria: molt més pobres, homogenis, globalitzats (?), bestselleritzats! Perquè la Literatura és més que un negoci.
Diu, a més, Capó que "Hablar de la memoria en la literatura supone también hablar de su Canon, un Canon que se recrea continuamente, que evoluciona y cambia, que se rehace y se manipula, pero cuya textura, cuya densidad,diríamos, equivale a la salud de un país".
Només hi trob a faltar, a l'article, fer referència a unes quantes editorials catalanes: Edicions de 1984, El Cercle de Viena, Adesiara, Accent, Fragmenta...

Llegiu també
Les engrunes del pastís. Els petits segells busquen les escletxes de l'oligopoli de l'edició en català amb fórmules casolanes i amb incursions al món digital, a Quadern El País Número 1.254, de 10 d'abril de 2008 (me sap greu, no hi ha l'enllaç: és de pagament).
 
Afegitó: aquí teniu els enllaços de l'article recomanat en format pdf Les engrunes del pastís, per gentilesa de  L'efecte Jauss 2.0.
 
Les engrunes del pastís editorial 001
Les engrunes del pastís editorial 002
Les engrunes del pastís editorial 003 
1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS