Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

III aniversari d'eLiteratura

eliteratura | 29 Juny, 2008 14:00

A la xarxa tot sol no ets ningú. Dia 28 de juny de 2005 vaig escriure aquest primer post a eLiteratura. De llavors ençà no me aturat; ja vaurem fins quan dura. Així que ho vull celebrar amb els següents blogs amb els quals en algun moment d'aquests tres anys he mantingut relació, o bé també perquè m'agraden i me serveixen de model. Són els que són: només els justos i imprescindibles (esper no deixar-me'n cap):
5 sentits, Amo a Laura, Antaviana, Ariadna al laberint grotesc, Aristòcrata i obrer, B de llibre, Biblioaprenent, Escriviure, Bitassa a lloure, Bloc d'en Francesc Puigcarbó, Bloc d'una lectora, Blog d'en Valentí Torrà, Blogbuster, Casa inhòspita, Cucarella, Castell de cartes, Cau de poemes, Club de lectura de Sant Narcís, Col·lectiu d'antiartistes, De tard en tard, Des de Sants, Diari d'un llibre vell, Eines de llengua, El basar de les espècies, El blog de Gabriel Bibiloni, El cuirassat Potemkin, El llibreter, El racó dels gomets, El vertigen del trapecista, El violinista celest, Elena Vera, Els llibres de Proa Premià, Entrellum, Fam de fum, Filant prim, Flux, Hic et nunc, Identitat i reputació digital, Joan Lliteres, Joan PerellóKpitana64, La cantina dels encants, La panxa del bou, La paraula nostra, La paraula vola, La segona perifèria, La vida de l'escola, Lectures de l'Espolsada, L'efecte Jauss 2.0, L'escriptori, Letters, words and poetry, Libreros, Librosfera, L'illa dels llibres, Llegeixes o enriqueixes, Llegeixes o què?, Llegit, Llibrògafs, Maite Salord, Més llibres més lliures, Mireia, Món de llibres, Nau argos, Nausica, No em diguis que és un somni, Notes de lletres, Noves flors, Paraules i mots, Pep Rosselló, Petits fragments, Raons que rimen, Salms, Tens un racó dalt el món, Tinta xinesa, Tirant al cap, Tumateixllibres, Ucronies, Ultralocàlia, Un que passava, Vent d Cabylia.
latafanera.cat meneame.net

Volàtic futur

eliteratura | 28 Juny, 2008 08:00


 
Tenia nou anys, màxim deu, quan ma mare em va cercar la primera feina d'estiu, just davant de casa. El propietari, "campana" de mal nom, sempre em va tractar amb condescendència, però sense parar gaire esment en mi. Hi vaig passar quatre o cinc estius, per dues-centes o tres-centes pessetes al mes. Els diners, ara ho entenc, no eren el més important, sinó que no vagàs tot l'estiu pel poble, d'aquí i d'allà, fent el bàmbol.
 
En aquell temps, la legislació era més laxa. Just en acabar l'EGB els al·lotells, amb tretze o catorze anys s'incorporaven al món laboral i, això és important, aprenien un ofici. La veritat, tanmateix, és que sentia enveja dels companys que es passaven les vacances escolars tot el dia pel carrer, jugant per Dalt el Munt de l'Àngel, per Dalt Sant Pere Nou. O ves a saber què feien. He reconèixer, però, que mai no m'hi vaig avorrir, a la fusteria. L'amo tenia aleshores tres homes -tots joves, vint anys acabats de complir, quasi adolescents- que treballaven per ell. I jo, el mosset, els acompanyava tot el dia. Anàvem per les cases a pintar persianes, empaperar, clavar frisos, arranjar portes; feinetes, en definitiva, de les quals em tocava la part més senzilla i, sovint, entretinguda.
 
Al taller la tasca més desagradable era escombrar: mantenir la fusteria neta era feina meva. Hi havia caramulls i caramulls de serradís i reganyols per tot arreu. Així que sempre anava ple de pols, una polsina que barrejada amb la suor produïa una olor genuïna, irrepetible.
 
Com que ca nostra era ben davant, hi anava a berenar, matí i capvespre. L'avia veia la "novel·la" al televisor. Record en especial El comte de Montecristo; me sabia molt de greu perdre-me-la. Mentre berenava, doncs, en veia un bocí, cada l'horabaixa. I en acabat, torna-m'hi a omplir sacs de serradís! Llavors la feina no era tan estressant. La gent feia aturadetes i es distreia més. Quan passava una estrangera pel carrer, els fusters i els electricistes veïns sortien a veure-la. Hi havia qualque xiulo, però la cosa no passava d'aquí.
 
Aquell estiu de feina va ser el primer de molts estius sense vacances. Després de la fusteria -tot i que la feina era entretinguda, mai no va acabar d'agradar-me: les màquines de serrar em feien una porada, era tan fàcil que volàs un dit!- va venir la botiga de souvenirs, el magatzem de la cooperativa, la paperia-impremta, el supermercat turístic, la fàbrica de gelats...
 
Tot i això, tenc la sensació que el futur dels joves, just fa vint o vint-i-cinc anys enrere, era més proper, tenia una cara més amable, com si la vida retés més. Un batxiller, en aquell temps, pareixia un ministre. Ara, un llicenciat és un no-ningú, un passerell que s'ha passat mitja vida estudiant sense treure res en net. Tal volta viuen més al vida perquè el futur és més incert. Aquest, segurament, és el secret: no deixar-se enganyar per promeses imprecises, dubtoses. Perquè el futur, com el petroli, és cru i volàtil.
latafanera.cat meneame.net

Petita història del temps: el temps com a fenòmen cultural

eliteratura | 27 Juny, 2008 14:00


La manera de establecer la fecha en el mundo cristiano en los tiempos después de San Agustín era enumerar los años desde la Encarnación: anno domini (en el año de Nuestro Señor). El tiempo es la medida utilizada en el mundo creado por Dios (i.e.,temporal), pero no así en la eternidad (i.e., aeternitas).

Será que a organização do tempo em horas, dias, meses e anos é objectiva e universal? Por que razão uma semana dura sete dias? Em que momento histórico é que os minutos e os segundos passaram a existir? Porque é que há calendários lunares e calendários solares?

Num registo de divulgação para o leitor comum, Leofranc Holford-Strevens demonstra que as diferentes culturas e civilizações sempre mediram o tempo em função das suas exigências sociais. As unidades de tempo são, portanto, uma construção artificial do ser humano, cumprindo o objectivo essencial de satisfazer desejos, motivações ideológicas e necessidades económicas. Os exemplos vão da Roma Antiga, com a imposição do ano bissexto por Júlio César, até à estipulação de uma data fixa para a Páscoa, em 1920.

 

Leofranc Holford-Strevens, doutorado pela Universidade de Oxford, é consultor das edições académicas da Oxford University Press. Escreveu The Oxford Companion to the Year (com Bonnie Blackburn, 1999) e Aulus Gellius (2003).

Edições Tinta da China

 
Via Pó dos Livros
 
En vull més: Preguntes freqüents sobre calendaris
latafanera.cat meneame.net

Rèplica al "Manifiesto por la lengua común": els agressors són ells

eliteratura | 25 Juny, 2008 14:00

És un fet que la Constitució Espanyola imposa la llengua castellana a l'Estat espanyol. L'article 3 de l'esmentada constitució diu textualment:
 
«El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».
 
Això no ho diu de cap altra llengua. Així, doncs, l'única llengua que imposa la Constitució Espanyola és la castellana. Ni més ni pus. Per tant, la llei fonamental de l'Estat espanyol imposa amb rotunditat un criteri territorial per a l'ús de la llengua castellana: tots els espanyols -els nascuts a territori espanyol, doncs- tenen el deure de conèixer la llengua castellana (i els nacionalitzats també). No es tracta, de cap manera, d'un dret individual, sinó d'un deure lligat al territori: l'Estat espanyol. Popularment, això es coneix per allò de "háblame en español, porque estamos en Espanya".
Els signants del "Manifiesto por la lengua común", doncs, fan demagògia quan afirmen que els territoris no tenen drets lingüístics. Obvien la Constitució espanyola i carreguen contra els territoris amb llengua autòctona. L'altra possibilitat és pensar que l'Estat espanyol no designa un territori sinó encara ara "una unidad de destino en lo universal".
 
Però fins i tot en el cas que no fos així -és a dir, que prevalgués el dret individual per sobre del territorial-, aquest dret es vulneraria, per exemple, per als catalanoparlants, ja que "sólo una de ellas -el castellano- goza del deber de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. I això no és un agravi, una injustícia o una vulneració del presumpte dret individual, sinó una simple "asimetría (...) porque en Espanya hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democràtico" (la negreta és meva).
 
Hi ha un altre aspecte destacable en el "Manifiesto" que és l'assignació gratuïta d'atributs positius a la llengua castellana i a l'Estat espanyol. Així, el castellà s'erigeix en "la lengua principal de comunicación democràtica en este país". Tenim, també, la sort de comptar amb "una lengua política común" que "és una enorme riqueza para la democracia", una llengua -recordem-ho, imposada per via constitucional- la qual no pot ser obviada pels ciutadans fent ús d'un suposat dret individual del qual només "gozan", en general, els monolíngües  castellanoparlants gràcies a una asimetria, que no injustícia.
 
Finalment, en el cas que "las comunidades bilingües" aspirin a què tots els ciutadans aprenguin la llengua autòctona o pròpia "tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta". La imposició lingüística, com he demostrat al principi, només és per a la llengua castellana. La resta, que ni tan sols són esmentades per la Constitució Espanyola, queden relegades a un segon plànol i no gaudeixen ni poden gaudir d'un estatus plenament oficial o, com diuen els signants, tenir un paper de llengua principal de comunicació democràtica.
 
És trist constatar l'ús pervers del llenguatge que fan els intel·lectuals signants del "Manifiesto". No es tracta de demagogia barata sinó d'una argumentació destructiva que atempta contra la convivència i contra la veritat. Això els fa còmplices de l'intent de genocidi lingüístic contra les llengües catalana, gallega i basca; un intent de genocidi que començà segles enrere i que gaudeix d'una gran tradició a l'Estat espanyol. Encara que ens vulguin intimidar amb qüestions com el número de parlants i d'altres disquisicions falses com la presumpta superioritat de la llengua castellana, sabem que no tenen raó. És un error, també, creure que tots els castellanoparlants pensen com ells. La pròpia tradició genocida i totalitària d'aquesta gent i dels mitjans que els donen suport, però, impedeixen sentir les veus discordants. Hi ha, tot i això, qui s'atreveix a aixecar-la, per exemple el lingüista i professor universitari Juan Carlos Moreno, autor d'El nacionalismo lingüístico: una ideologia destructiva. És per això que, periòdicament, de la mateixa manera que un temps reaccionaven a cop de "pronunciamento" -perquè Espanya, sempre Espanya, estava en perill-, actualment, per mantenir la tensió i l'agressivitat, s'han d'inventar "manifiestos" en resposta a inventades agressions. Els agressors, tanmateix, són ells.
 
Vegeu també: Els promotors del "Manifiesto" i Goebbes. Parlar i escriure en català no és cap delicte (de moment)
 
latafanera.cat meneame.net

Les contradiccions de Vargas Llosa

eliteratura | 24 Juny, 2008 14:00

És un fet que talent i dignitat no van sempre plegats. Assolir l'èxit en qualsevol disciplina pot suposar, si el subjecte en particular no hi para esment, caure en la supèrbia i la prepotència; pot suposar que hom es cregui infal·lible, per sobre del bé i del mal, amb dret a esclafar qui pensi o parli diferent; pot suposar, efectivament, que el subjecte en qüestió es cregui superior: intel·lectualment, culturalment, físicament o genèticament.
M'assabent, primerament via Papel en Blanco i després en molts altres mitjans, que Mario Vargas Llosa prepara una novel·la sobre Roger Casement. Aquest irlandès, gran patriota, que va exercir de cònsol britànic al Congo Belga, va morir executat per traïdor a la Gran Bretanya. Havia fet tractes amb Alemanya durant la I Guerra Mundial. Pretenia que la potència germànica, si guanyava el conflicte bèl·lic, reconegués la independència d'Irlanda. A canvi d’aquest compromís, es crearia una brigada irlandesa, formada pels presoners de guerra, que lluitaria al costat alemany. La jugada li va sortir torta i hi va perdre la vida. A més de defensar la causa irlandesa, Casement, contemporani i amic de Joseph Conrad, va denunciar el sistema colonial al Congo en una època en què això no era gens habitual a Europa. Més aviat al contrari
Curiosament aquest gran personatge ja apareix, encara que de manera secundària, a Pandora al Congo, novel·la d'èxit notable del català Albert Sánchez Piñol, antropòleg de formació. Va ser gràcies a aquesta obra (i també a El fantasma del rey Leopoldo. Una història de codicia, terror y heroismo en el África colonial, d'Adam Hochschild) que vaig tenir coneixement per primera vegada de Roger Casement.
Ara m'ha vingut molt de nou de Vargas Llosa en volgués fer una  biografia novel·lada. Per la mateixa regla de tres, podria biografiar Francesc Macià, un altre digne personatge, defensor de les llibertats, amb qui Casement manté certs paral·lelismes. I, francament, no crec que ho faci. Perquè hauria de reconèixer els errors i contradiccions que manté, per exemple, en relació a la llengua catalana. En canvi, ahir mateix va signar aquest engendre que és el "Manifiesto por una lengua común".  Com deia al principi, talent i dignitat no va sempre plegats.

Posts relacionats:
Roger Casement: personatge històric de Pando al Congo (I).
Roger Casement: personatge històric de Pandora al Congo. L'horror i l'humor, l'opressor i l'oprimit (II).
latafanera.cat meneame.net

Política i erudició: give me libraries or give me death

eliteratura | 23 Juny, 2008 14:00

Hi ha bibliòfils empedreïts que es dediquen a l'estudi de les biblioteques de personatges famosos. Això, els anglosaxons es veu que ho broden, i tenen una tradició erudita molt arrelada. És la passió pel llibre, l'amor pels savis. Pensar en el personatge és imaginar-se què ha llegit. Antigament, això era encara més interessant. Una biblioteca particular tenia un pes específic brutal. Som, o érem, el que hem llegit. Per tant, quan no hi havia mitjans audiovisuals, ni per descomptat Internet, la formació d'una persona estava estretament vinculada a la lectura. Llibres bellament enquadernats que proporcionaven una pàtina de saviesa, de lloc de culte, a les biblioteques individuals i col·lectives, símbol del coneixement.
A Catalunya hem tingut bibliòfils destacats, com l'escriptor Joan Perucho, però no tenc coneixement d'estudis (probablement n'hi ha i jo ho ignor, com en tantes altres coses) de les biblioteques de grans personatges: polítics, científics... A Mallorca en els darrers anys s'ha iniciat la recuperació del llegat d'escriptors com Llorenç Villalonga o Mossèn Alcover entre d'altres. Tanmateix, no he trobat res interessant sobre personatges que no pertanyin al món de les lletres. He trobat, via Internet, la Fundació Antoni Maura, la qual, però, a més d'estar inactiva, no té relació directa amb el polític illenc que arribà a presidir el Govern d'Espanya. Ni l'humanisme ni l'erudició, tanmateix, no han estat mai trets característics, en general, dels presidents espanyols. No hi ha, doncs, a l'estat espanyol res semblant a la Jefferson Library ni biografies com The road to Monticello. The life and mind of Thomas Jefferson. Encara que, darrerament, la talla intel·lectual dels presidents dels EE.UU també ha baixat molt. Llàstima.

Give me libraries or give me death
latafanera.cat meneame.net

Futbolistes i escriptors

eliteratura | 22 Juny, 2008 21:30

La diferència més notable entre un futbolista i un escriptor rau en el fet que, en general, agradi o no, un escriptor diu les coses pel seu nom, opina, desmenteix, matisa, reprèn... En canvi, un futbolista maneja un reguitzell de tòpics i vaguetats que en el 99'9% de les ocasions no volen dir res (això, paradoxalment, els acosta als polítics). Els dos únics casos que ara mateix record per desmentir-ho són Guardiola i Oleguer Presas, futbolistes, doncs, atípics, esdevinguts excepcionals i que, per tant, confirmen la regla.
Ambdues professions, però, es deuen al mercat: un futbolista ha d'aconseguir un club que el fitxi i un escriptor, un editor que li publiqui l'obra en les millors condicions possibles. I això que és tan senzill, no sempre és ben entès. Però Baltasar Porcel ho té claríssim. Així, en una entrevista publicada a dBalears (malauradament l'edició digital no la recull: hi haurien de posar remei), el periodista li demana per què ell, un autor consagrat, es presentà al Premi Sant Joan de Caixa Sabadellhttp. Resposta de Porcel:

«Aquest era un dels pocs que no tenia i era una ocasió. Mirau, el sistema és aquest. Un premi et dóna una publicitat i una afirmació de l'obra, és a dir, publicitat i doblers, i el sistema no permet cap altra mètode. Els editors només volen novel·les com sèries americanes o pseudohistòriques i jo vull fer el que em dóna la gana. I ser un escriptor de categoria no vol dir res, amb cada llibre ho has de provar. Aquesta novel·la és molt bona, però allò bo de veritat ho tenc per fer, jo.»

La contundència, no li negarà ningú. Com diuen al meu poble: i les miques, per als polls.





latafanera.cat meneame.net

Final de l'Eurocopa (de filosofia): Alemanya vs. Grècia (by Monty Python)

eliteratura | 21 Juny, 2008 13:24

 

Perquè no només vivim de futbol!

Via Pó dos livros

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS