Augur que L'home manuscrit, novel·la sortosa i atípica, gaudirà de dilatada vida. És simptomàtic que els editors, una llarga corrua pel que he llegit, no en veiessin clara la publicació; encara que no tenc cap dubte que si aleshores l'autor, en lloc d'anomenar-se Manuel Baixauli, hagués tingut un nom més conegut en el món literari, no hauria patit cap mena d'entrebanc. Se'n publiquen tantes, de novel·les xerecones de cap a cap d'any, que hom no arriba a afinar quin és el criteri imperant!
Tal volta la clau és el tema: una novel·la catalana, escrita per un escriptor valencià, poc conegut, que parla del propi procés creatiu, en teoria, té mala pepida. Tanmateix, L'home manuscrit és una obra que, pel contingut i per la forma, és impossible que passàs desapercebuda un cop publicada. Que fos gràcies a un premi, és absolutament meritori si tenim en compte el descrèdit relatiu que pateixen els guardons literaris. Cal agrair, doncs, que el jurat fes la feina de manera honesta i permetés la publicació d'una bona novel·la; una novel·la metaliterària de la qual destaca, al meu entendre, l'estructura circular, eterna, molt ben calculada, impecable, que s'ajusta perfectament al tema, que no és altre que la pròpia literatura.
Però és que, a més a més, per a Baixauli, la reescriptura és l'essència de la literatura, un procés de recerca, condensació i abstracció en el qual queda molt poc marge per a la improvisació, amb la voluntat final de romandre, de crear una obra per a la posteritat. La literatura és essència. És la literatura, que defineix l'ésser. Així, el protagonista de la novel·la, desdoblat, reescriu la seva pròpia vida, l'emmotlla a l'existència que hauria volgut tenir. Es construeix, doncs, una biografia a mida -un Dietari: Magatzem de la Memòria- de la qual va fent abstracció a mesura que passen els anys, prenent per model l'autoretrat pictòric. De manera que la vida, reduïda a la mínima expressió, esdevé una successió d'autoretrats. I la millor biografia seria aquella que es pogués reduir a a una sola imatge, a una sola paraula. A un gest, repetit, pels segles dels segles. Fred però brillant.