Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Els 500 millors films de la història?

eliteratura | 31 Octubre, 2008 15:00

La revista Empire ha realitzat una macroenquesta cinematogràfica (10.000 lectors, 150 professionals de Hollywood i 50 crítics destacats in the most ambitius movie poll ever attempted) amb resultats molt curiosos.
Han escollit els millors films de la història -cinc-cents, ni més ni manco- i la major glòria ha estat per a El Padrino, Indiana Jones a la recerca de l'arca perduda i L'imperi contrataca. De la primera, com és natural no en tenc res a objectar; però en el cas de la segona i la tercera, tot i que m'encanta el gènere d'aventures i que som fan de les dues sèries, val a dir que és un pèl exagerat.
Pas de coa d'ull, no hi ha un llistat sinó un slideshow, les pel·lícules més ben classificades. Entre les cent primeres no n'hi ha cap de John Ford, que no apareix fins a la posició 164, amb Centaures del desert.
No sé què pretenia Empire amb l'enquesta, ni si en treurà res en net, però, més que coneixement o afició, al meu entendre, el llistat demostra el mal gust i la poca cultura cinematogràfica dels enquestats.
 
Llegiu-ho també a 
latafanera.cat meneame.net

André Schiffrin. Una educación política: ètica i estètica de l'edició independent

eliteratura | 27 Octubre, 2008 15:00

Quan finalment remeti -caigui qui caigui; ja ho sabem, tanmateix, que sempre n'hi ha que cauen de més amunt- l'actual crisi econòmica, en essència, res no haurà canviat en el sistema capitalista. Les grans multinacionals i els depredadors de coll blanc que hi campen al darrere continuaran amb la política d'expansionisme sense restriccions, a Acudit crisi econòmicala recerca del màxim benefici en el mínim temps possible, mentre la resta de mortals en patiran les conseqüències en major o menor mesura.
 
El sistema, en aparença indestructible, oblidarà amb rapidesa l'intervencionisme forçat dels estats en bancs i asseguradores. Els més puristes, tal volta encara de genollons, hauran acotat cap; a canvi, el deute i les incerteses s'hauran eixugat per art de màgia, tancant-se així el cercle viciós més pervers que hauria pogut imaginar un detractor del capitalisme: la socialització del deute enfront de la privatització del benefici. Un benefici cridaner, fruit del consumisme i l'especulació; sovint improductiu, deslocalitzador i antisocial; creador de desigualtat i mantenidor de la injustícia.
 
Tot plegat, propi del sistema decadent, pretesament igualitari i descafeïnat en què s'ha convertit la democràcia. Qui comanda, més que mai,  és l'economia, que s'ha fet global i indomable. Els salvatges que que en tenen les regnes es creuen els amos del món, trepitgen fort i no segueixen altra doctrina que la del benefici a qualsevol preu. Tant és que veus formades i informades els retreguin les contradiccions. Els crítics són reclosos en l'anonimat, decantats com si fossin malalts de lepra. Fins que la realitat, caparruda, els dóna la raó.
 
És el cas, sens dubte, d'André Schiffrin (París, 1935), editor independent d'origen jueu i autor d'unes singulars memòries intitulades Una educación política , on aquest franco-americà fill de l'alta cultura ens demostra com l'honestedat intel·lectual d'un llibre pot canviar la nostra percepció del món i acostar-nos una mica a la veritat.
 
Víctima prematura de la invasió nazi de França i del Règim de Vichy, emigrà forçosament als Estats Unitats quan encara era un infant (amb escala inclosa a Casablanca, en un èxode digne d'inspirar el film del també jueu Michael Curtiz). A Nova York s'educà en una escola quàquera anomenada Friends Seminary. L'etapa universitària, la passà a les prestigioses universitats de Yale i de Cambridge, en una època marcada per la Guerra Freda i el mccarthysme. Va viure també la tensió i l'efervescència social i política dels anys seixanta, les conseqüències de la crisi dels 70 i el nefast període de la presidència de Ronald Regan. De Bill Clinton, en canvi, no en parla; però sí la famosa dama de ferro, Margaret Thatcher, iniciadora de les nefastes polítiques neoliberals les quals després continuaria amb gran aplicació Tony Blair. Menció especial, finalment, per les mentides de George Bush.
 
Tornem, però, una mica enrere. Acabada l'etapa de formació, s'incorporà a la prestigiosa editorial Pantheon Books, on Una educación políitcaja havia treballat el seu pare, Jacques Schiffrin. L'edició, en aquell temps, era un ofici del qual avui dia se n'han perdut els fonaments. La concentració editorial, a la recerca del benefici màxim en detriment de la qualitat, ha convertit l'edició en un negoci lucratiu però amb poc prestigi. Només les editorials independents, amb devers un 1% dels llibres editats, mantenen el llistó de la qualitat per sobre de la quantitat.
 
Schiffrin, tanmateix, destaca com a editor de la vella escola, quan els best-sellers ajudaven a finançar d'altres llibres més aviat crítics, de llarg recorregut (assajos, llibres d'història, política...), però de vendes més escasses.
 
Per això, quan Random House, que havia adquirit Pantheon Books l'any 1962, va iniciar polítiques editorials agressives, i el capital va desplaçar la cultura i els executius van substituir els editors, Schiffrin no va trigar gaire a adonar-se, tot i que el procés va ser colpidor, que havia de deixar aquella editorial. Arran d'això va néixer The New Press, editorial independent i, per tant, no sotmesa als dictàmens purament econòmics mantenidors de l'status quo.
 
Quan els grans grups de la indústria editorial es posen al servei del poder, el llibre perd la raó de ser; així és molt més senzill imposar la censura. L'ombra de l'11 de setembre és allargada i regira. En conseqüència, la Guerra d'Iraq  i tot el que hi té relació esdevingué un tema tabú als Estats Units. La democràcia en sortí encara més debilitada. Però la política de concentracions, una música agradable a les orelles dels neoliberals, no es limita als Estats Units. Els taurons europeus segueixen el camí marcat pels americans. Tothom es veu amb cor de donar lliçons de liberalisme triomfant. Almanco fins fa un parell de mesos, quan l'Estat -és a dir, el contribuent- ha hagut de salvar els bancs de la fallida.
 
Veurem, finalment, què en surt de tot plegat. La meva incredulitat, a hores d'ara, és gairebé absoluta. No veig sortida airosa a molts problemes de caire estructural que pateix el sistema, al primer món (manca d'oportunitats dels joves, treball precari, habitatge a preu d'or...)  i tampoc al tercer (fam, malalties...).
Mantenc la fe, ingènuament potser, en l'amor a la cultura i als llibres, i en personatges com André Schiffrin, que, sense renunciar als seus principis, es veuen amb coratge de fer front a la marabunta del capitalisme salvatge. Llegiu, llegiu Schiffrin perquè us insufli optimisme; sentiu la veu d'un mestre, d'un home savi que encara no ho dóna tot per perdut. Tant de bo tengui raó.
 
 
André Schiffrin
Una educación política. Entre París i Nueva York
Ed. Península
 
André Schiffrin
L'edició sense editors
Ed. Destino
 
André Schiffrin
El control de la paraula
Pagès Editors
 
 
Acudit extret de Dirty.ru
latafanera.cat meneame.net

El millor acudit de blogs

eliteratura | 23 Octubre, 2008 14:00

La dèria del blog ens ha duit més d'una vegada a extrems com a mínim divertits. Tothom té qualque anècdota fruit d'una encalentida davant l'ordinador. Aquest acudit (clicau-hi damunt per engrandir-lo) publicat a Secundaris ho exemplifica a la perfecció.
 
Acudits sobre blogs
 
 
Via Secundaris
latafanera.cat meneame.net

Llibres gegants: quin carrer més agradós!

eliteratura | 21 Octubre, 2008 14:00

 

Llibres gegants, Biblioteca Pública de Kansas

 

Biblioteca Pública de Kansas

Via Sobre Llibres

latafanera.cat meneame.net

El "Premio Planeta" financia el terrorisme cultural de Fernando Sabater

eliteratura | 16 Octubre, 2008 14:00

A hores d'ara dubt molt, de fet n'estic convençut, que hi hagi ningú que associï el Premio Planeta amb qualitat literària. Potser un temps enrere va tenir un paper en el món de la literatura, però avui dia no és més que un gran mostrador premio planetapromocional d'un grup que té molt de poder (primer grup editorial espanyol i setè del món...).
El "Premio Planeta", doncs, no té res a veure amb la literatura. La nit del Planeta és un plató, una desfilada glamurosa amb princesa inclosa, el buc insígnia d'una editorial espanyola que, com a empresa que és, es dedica per sobre de tot a fer diners. Res a dir, fins aquí. Que cadascú compri i llegeixi el que li doni la gana.
Tanmateix el lliurament a Barcelona del "Premio Planeta", amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, a un element com Fernando Sabater, impulsor del "Manifiesto por la lengua común" i espanyolista fervorós, no és un acte innocent. És una provocació i una mostra de suport al terrorisme cultural que, contra els Països Catalans,  promouen els redactors i signants del "Manifiesto".
Ja no els cal més publicitat.
latafanera.cat meneame.net

Vicky, Cristina, Barcelona?

eliteratura | 14 Octubre, 2008 14:00

Romandrà en el temps una Barcelona tòpica, de postal, idíl·lica i un tant idiota, que es salva (una mica) només pel geni dosificat, i molt, d'un Woody Allen que potser ha fet un intent d'entendre Espanya, però que no n'ha calat ni mitja de Catalunya. El context barceloní (?) a Vicky, Cristina, Barcelona, absolutament prescindible, podria haver estat substituït per qualsevol altra ciutat i la pel·lícula no se n'hauria ressentit.
Posats a dir, hi salvaria els diàlegs de la primera meitat del film, el que és 100% Woody Allen. Amb l'aparició de Penélope Cruz -expressament sobreactuada, entenc-, la cosa empitjora, amb el final typical spanish inclòs.
Una llàstima.
 
Vicky, Cristina, Barcelona
 
 
Altres opinions
Víctor Alexandre
No em diguis que és un somni
Encauats
Lamevaillaroja
Opinions i reflexions
latafanera.cat meneame.net

Identitat i educació

eliteratura | 07 Octubre, 2008 14:00

Diu Patrícia Gabancho, en un assaig excel·lent i molt ben valorat, que "un dels trets de la identitat és la qualitat de l'educació". L'educació formal, vol dir; aquella que prové de l'escola, de la institució educativa per excel·lència, El preu de ser catalansalmanco fins fa no gaire temps.
Jo també ho crec: l'educació forma part activa de la construcció de la identitat. Per això estic, ara, tan preocupat. A l'educació les coses van mal dades. En aquest país gairebé ningú no creu en l'educació, esdevinguda un simple tràmit que s'ha de passar, com una malaltia que s'encomana.
Part de la meva estada a l'escola va ser durant el franquisme i el post-franquisme. Tanmateix, la flaire de l'espíritu nacional era ja molt tènue. Va poder anar. L'escola em va marcar positivament tot i que, com és obvi, era lluny de l'excel·lència. La vida era més simple que l'actual, amb menys problemes. I ningú no discutia sobre la conveniència o el dret, per exemple, de jugar al carrer.
La llengua vehicular a l'aula era l'espanyol, però al patí i a casa aprenies un català genuí, envejable. De manera que quan, a vuitè d'EGB -enyorat Ensenyament General Bàsic-, s'introduí l'estudi de la llengua catalana, la majoria no va tenir cap problema, ans al contrari. Tampoc els forasters, ja que la llengua de carrer i de joc era la catalana.
Parlàvem en pla, català de Menorca. I tothom l'entenia. La cosa s'aguantava per l'ambient familiar que s'hi respirava. Escoles petites, mestres respectats i famílies, algunes, interessades en l'educació com a mitjà d'ascensió social.
L'alta cultura quedava lluny, però l'ambient era sa. Tal volta estic idealitzant una mica -la infantesa és la infantesa-, però no hi havia el desgavell actual. L'escola tenia un sentit, una missió, una visió compartida i factible. Avui dia demanam l'impossible a l'escola, ara que ha perdut el prestigi i la referència social que la caracteritzava.
Volem que l'escola posi remei a les mancances familiars i socials. Per què fa 30 anys, en general, l'escola era més eficient? Perquè el context en què s'educava era més procliu, la comunitat educativa menys problemàtica. Cert és que hi havia algunes discriminacions avui dia impensables, almanco en teoria. El problema rau en què ens hem quedat en la teoria.
L'escola ha de fer, ha de fer i ha de fer. Cada dia hi ha nous continguts l'aprenentatge dels quals és confia a l'escola. I l'escola no dóna abast. Es desborda, es massifica, s'internacionalitza en el pitjor dels sentits. Mor el mestre tradicional i neix l'especialista: el més u, la PT, el mestre de suport, la logopeda, l'especialista en idiomes i educació física... El grup tanmateix no avança. Es rebaixen continguts; s'incrementa el fracàs escolar. Escoles de dues, tres línies. Claustres immensos. L'educació es despersonalitza i perd qualitat. I, ai las!, aquesta és la identitat que es fomenta: la sistematització de la incultura, amb molts joves que acaben l'ensenyament secundari com a analfabets funcionals.
 
"Estic convençuda que un dels trets de la identitat és la qualitat de l'educació. (...) Ho vaig aprendre al batxillerat, contestava jo. El sensat batxillerat argentí: universal, aplicat, exigent, d'abans d'internet i d'abans que els llibres de text fossin volums d'estampes amb unes quantes línies subratllades; un batxillerat que abastava l'anatomia humana i els rius d'Àfrica, les batalles de Napoleó i els llibres de Cortázar, la taxonomia dels insectes o la fórmula del lleixiu".
 
Patrícia Gabancho
El preu de ser catalans
Editorial Meteora
latafanera.cat meneame.net

La matèria osbcura: el bé contra el mal en dimensions còsmiques

eliteratura | 01 Octubre, 2008 14:00

Hi ha novel·les de les quals esperes molt i que, un cop llegides, un tant decebut per no haver assolit les expectatives, no saps què dir-ne. Fa temps vaig fer-me el propòsit de no escriure res sobre allò que no m'hagués agradat, i Adam, Eva i Satanàsrecomanar només lectures plaents. Què fer, però, si una obra queda a mig camí?
Vaig dedicar part de les vacances a llegir la trilogia La matèria obscura (His Dark Materials). Es tracta de tres novel·les enginyoses, entre el gènere fantàstic i la ciència ficció, que l'erudit Philip Pullman desenvolupa exactament en 1.344 pàgines en l'edició catalana.
És obvi que, per escriure més d'un milenar de pàgines, cal tenir una història. Pullman no té problema: preneu un bon grapat de bruixes, esperits i fantasmes, àngels de diferent rang, dimonions en gran quantitat, capellans i inquisidors, óssos parlants, personatges mitològics, gitanos, nanets, un vaquer excèntric, una exmonja que es dedica a la investigació i un jovenet assassí que encara faria més per salvar sa mare. Finalment, afegiu-hi una joveneta pre-adolescent, bona nina però destra en l'art de la mentida i la invenció d'històries, més un pare i una mare absolutament atípics i dominats per la bogeria. A continuació inspirau-vos, sobretot, en Milton , Blake , el Gènesi i les darreres teories de la física quàntica. Resultat: fantasia, aventura i un atac directe a l'església i l'autoritarisme. El bé contra el mal en dimensions còsmiques.
A la fi, tanmateix, tenc por que la monumentalitat de l'obra no us deixarà plenament satisfets. Encara que com era d'esperar Pullman fa convergir les diferents històries cap a un final tenyit d'apocalipsi i romanticisme, hom no pot deixar de pensar si tal resultat justifica 1.344 pàgines.
Bé que tancar tants fronts no era fàcil. Bé que és una obra a la contra, demoníaca, que s'alimenta dels clàssics. Bé que, en general, supera el nivell de les obres destinades al públic juvenil. Però això no és suficient. No valdria més que esmerçàssim esforços -i m'aplic la recepta- a llegir directament les fonts?
Un llibre 100% recomanable només és aquell que el plaer de la lectura compensa i supera amb escreix el temps que s'hi ha dedicat, de manera que hom ha d'estar disposat a rellegir-lo, sigui quan sigui. I això, certament, no puc garantir-ho en el cas de La matèria obscura.
De tota manera, mai no podem deixar de banda la indulgència. Ben pensat, és difícil que un adolescent s'interessi pel mite del Gènesi o, posats a dir, pel món dels morts -així, de cop i volta- si abans no en té cap referència embolcallada de fantasia. La passa següent, doncs, serà cercar els orígens, d'on neix la història i adonar-se, no sé si amb tristesa, que fa massa anys que cercam resposta a les mateixes incerteses.
 
Vegeu també: Literatura, política, cinema i religió
                       Comenzó la semana de los libros censurados (increïble: inclou el de Pullman!)
 
Imatge via commons.wikipedia.org
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS