Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Patrícia Gabancho. El fil secret de la història. Catalunya: un país heterodox?

eliteratura | 27 Novembre, 2008 15:00

Acab de llegir, a empentes i rodolons -no per manca d'interès sinó de temps, que és pitjor-, El fil secret de la història , de Patrícia Gabancho, un llibre extraordinari, ambiciós i desmesurat, que tothom hauria de llegir i pair. Només, quasi res, per entendre'ns una mica, a nosaltres mateixos, com a poble. Per conèixer, tot plegat, el perquè dels nostres, permeteu-ne un pleonasme, dissortats fracassos.
La prosa de Patrícia Gabancho, i sospit que també ho deu ser la seva conversa, és hipnotitzant, aclaparadora, immensa, clarificadora; El fil secret de la històriacom et contàs una història vora la llar de foc, a cau d'orella.
El fil secret de la història comença, com havia de ser, als inicis: a l'època de formació, quan els ulls de Catalunya, nació incipient, estaven posats a Occitània, bressol de l'heretgia càtara, país passat a foc i sang pels francesos amb la benedicció papal del culpable Innocenci III.
Partírem malament, doncs. Llavors aquesta nació jove i petita però deixondida es girà cap a la Mediterrània. I es feu més gran i conquerí terres mar enllà i al sud de la península Ibèrica. Però ja havia rebut. I es veu que és cert allò de que a gat escaldat, aigua tèbia li basta.
D'aquesta manera, Gabancho va teixint el fil d'aquesta història heterodoxa o d'heterodoxos, que, pel que conta, n'hem tingut abastament. Acaba així la primera part -intitulada El país de les tres cultures: cristiana, jueva i àrab, tolerant amb les tres- amb la fi de la dinastia catalana i, doncs, deixa pas a la coneguda època decadent de la nostra història, almanco en comparació amb l'esplendorosa però no tant edat mitjana catalana.
Desfilen a la segona part, que du per títol La mala memòria, bruixes i bandolers, amb el famós Joan Serrallonga, recuperat a mitges per TV3, en una sèrie en què els bons parlen xava (!) i els dolents, un català genuí de perfecta dicció. Hi ha espai, també, per a l'espanyolíssima inquisició "primera institució comuna (...) de tots els regnes peninsulars".
La tercera part, i darrera -La cultura conscient, en diu Gabancho- abasta la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme; i acaba, doncs, amb una -n'hi ha i n'hi ha hagut tantes- creuada contra Catalunya: la Guerra Civil Espanyola. Hi fa desfilar, l'autora, la crem de la crem de la catalanitat de l'època, gent curiosa, interessant, poc convencional, diversa, que a tothom li sona, alguns dels quals tristament sense saber ben bé de què. Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Salvador Dalí, Antoni Gaudí, Víctor Català, Ildefons Cerdà, Narcís Monturiol i d'altres catalans tocats per l'heterodòxia... els continuadors d'una nissaga (Fèlix de Tavèrnoles, l'abad Òliba, Ramon Llull, Anselm Turmeda, etc.) que començà la singladura fa més de mil anys i que encara avui dia té representants entre nosaltres. D'aquests, tal volta en farà un altre llibre. Així ho esper.

 

Entrevistes a Patrícia Gabancho

El bloc de la Sara: "És un retrat humà de personatges molt extravagants, molt bojos, molt rebels"

La pell de brau: "El PSC no ha apostat mai per la integració de la immigració espanyola ala cultura catalana"



latafanera.cat meneame.net

El compromís d'Obama amb la lectura

eliteratura | 25 Novembre, 2008 15:00

Després de llegir la conferència Bound to the word -que podríem traduir, més o menys, com "Vinculat (o lligat) a la paraula"- que Barack Obama pronuncià el 2005 a la sessió inaugural de l'American Library Association , vaig endarrer Obama llegint-tot i l'opinió de Noam Chomsky, que el situa molt escorat al centre-dreta- per conèixer quina serà la política educativa del president electe dels Estats Units.
A "Bound to the word" l'aleshores senador d'Illinois, a més de lloar la tasca dels bibliotecaris com a garants de la llibertat de pensament, va manifestar una fe en la paraula, la lectura i l'educació que l'honora com a persona i com a polític.
La paraula, la paraula lliure de censura, per a Obama, és imprescindible per accedir a la llibertat. La seguretat -l'11 de setembre ha planat durant els dos mandats de Bush fill- ha de ser compatible amb la llibertat. I no hi ha llibertat sense accés a la veritat. I no hi ha veritat sense paraula; és a dir, sense lectura, sense educació. L'educació, doncs, és la porta d'accés a la llibertat.
Això venia a dir Obama, qui va posar el dit a la llaga i va assenyalar amb contundència la problemàtica que arrosseguen els estudiants americans en relació a la lectura. Es tracta, poc més poc menys, de la mateixa situació que patim aquí: molt poca comprensió lectora i molta desmotivació. Resultat final: analfabetisme funcional.
Tanmateix, hi ha sempre en el pensament americà una necessitat pragmàtica que no es pot bandejar. Així, doncs, a més de les mínimes garanties de llibertat, una alta comprensió lectora és imprescindible per accedir al que Obama qualifica d'"economia del coneixement", imprescindible per a la supervivència (sic) al segle XXI.
Obama va parlar explícitament de canviar la mentalitat dels Estats Units en relació a la lectura, quan les escoles, les llars i la cultura americana estan ancorats encara al segle XX, o al XIX fins i tot.  I com no podia ser d'altra manera, va acceptar la responsabilitat del govern en aquest afer, mitjançant la millora de les escoles i la reforma de l'educació. Però també, afirmava, les famílies hi tenen part de responsabilitat, motivant els fills per a què llegeixin, tot i la competència de les noves tecnologies. Els pares, deia, hem de trobar el temps i l'energia per inculcar als nostres fills l'amor per la lectura. I les biblioteques són una eina fonamental per ajudar els pares a aconseguir-ho, adquirint així un paper fonamental en el desenvolupament de l'economia del coneixement. Finalment, va tornar a reivindicar per als infants el plaer de la lectura com a part del somni americà.
I acabava així:
 
"At the dawn of the 21st century, where knowledge is literally power, where it unlocks the gates of opportunity and success, we all have responsibilities as parents, as librarians, as educators, as politicians,  and as citizens to instill in our children a love of reading so that we can give them a chance to fulfill their dreams. That’s what all of you do each and every day, and for that, I am grateful."
 
Obama aviat tindrà el poder polític i, doncs, la capacitat de fer realitat aquesta part del somni. Tan de bo que fos així. I que aquí -que ens toca patir, vulguis o no, tot el que s'esdevé als Estats Units i que no anam gaire o gens sobrats en lectura i educació- en prengués nota tota la classe política. Que ens arribassin també les influències positives. Temps al temps.
 
Veugeu també: BibliObama: The Coming of a Literate President
 
latafanera.cat meneame.net

La literatura, segons Alberto Manguel

eliteratura | 18 Novembre, 2008 15:00

"La literatura és una mentida, una ficció, que ens permet entendre la realitat". Manguel Dixit.Todos los hombres son peligrosos
 
Alberto Manguel
Todos los hombres son mentirosos
RBA
 
Vegeu també El que fa imprescindible la literatura
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
latafanera.cat meneame.net

La crisi arriba a les llibreries

eliteratura | 14 Novembre, 2008 15:00

Europa ha entrat en recessió, però el món del llibre, aquí, fa molt de temps que pateix. Per bé que la indústria editorial és petita, sobretot si la comparam amb el món de l'automoció, la construcció o el turisme; no hi ha, doncs, el mateix enrenou i, en part, és comprensible encara que injust. Editorials i llibreries, algunes almanco -fa molt de temps que es tanquen llibreries i, en general, poca gent se'n alça una cella-, hauran de fer mans i mànigues per subsistir. Tanmateix, els llibres, en comparació al plaer que proporcionen -un plaer que, si l'obra és prou bona, es pot repetir tant com es desitgi-, encara són barats. I si no, hi ha el recurs de les biblioteques públiques -desassistides per part de l'administració, però amb una resistència prou digna-, les quals només solen ser notícia en relació al famós canon.

 

Visa llibre

 

Imatge extreta de Con valor: Librerías y crisis

 

latafanera.cat meneame.net

Joan Francesc Mira tanca la trilogia sobre València amb "El professor d'història"

eliteratura | 11 Novembre, 2008 15:00

Estam d'enhorabona. Aquesta setmana podrem trobar a les llibreries la  novel·la final de la trilogia sobre València que Joan Francesc Mira havia promès. Ja ho avançava en una entrevista esplèndida de quasi 50 pàgines que al mes de juny li va fer Joan Josep Isern.
Així en parla:
 

El professor d’història –aquest és el títol– és el llibre que, efectivament, tanca la trilogia i manté els trets substancials dels dos llibres anteriors. Hi ha un nou referent del que podríem dir la història urbana de València, la suposadament moderníssima, amb tot el que açò representa. Hi ha també una nova visió crítica de la contemporaneïtat i un nou personatge incapaç d’entendre el món que l’envolta.
Agafe el mite del Faust de Goethe, no pel tòpic del pacte fàustic, els plaers i el poder,  etcètera, sinó perquè la seua idea de fons és també l’intent de reconciliació amb la cultura clàssica. La gran aspiració de Doctor Faust és arribar a la comprensió, assolir la capacitat d’entendre el món.
La novel·la parla, per tant, d’açò. De la impossibilitat d’entendre el món d’ara i d’ací per part d’un professional de la contemporaneïtat, un professor d’història que ha dedicat a aquesta faena tota la seua vida. Açò contrastat i humanitzat a través d’una relació personal en la qual hi ha l’amor i altres atributs que, més o menys visibles, es troben en el Faust. També la ciència i la tecnologia hi apareixen en tant que elements de l’experiència contemporània davant dels quals el personatge mostra la seua perplexitat. I per damunt d’açò, lligant-ho tot, hi ha una història narrada i també un llarg procés d’escriptura que ara està ja en l’etapa final.



 
Serà, doncs, un bon moment per rellegir les dues primeres novel·les, Els treballs perduts i El Purgatori, o, en el cas de no haver-ho fet, iniciar-se la lectura d'aquesta obra excel·lent. Per als qui no puguin esperar -estic convençut que la prosa de Mira crea addicció, i no entenc, o potser ho entenc massa, perquè alguns mitjans parlen tant, per exemple, de Bolaño de Vila-Matas, escriptors respectabilíssims d'altra banda, i ignoren Mira, com si el fet d'escriure en una llengua determinada condicionàs la qualitat de l'obra- i en vulguin fer un tast, a Proa han penjat el primer capítol, del qual reproduesc a continuació un fragment, breu però m'arriscaria a dir que significatiu en relació al personatge que dóna títol a la novel·la.
Que en gaudiu.
 
 «Començarem», va dir, «preguntant-nos si es pot entendre el món, és a dir si la història dels humans és un camí que ha nascut en algun lloc original i va a algun lloc futur, si és una espiral sense fi, una sèrie de cercles o rodes que giren i giren,
o si no es pot interpretar ni entendre perquè és només un garbuix de ratlles com les que fan les criatures d’un any quan els dones un llapis i un paper.

 

Vegeu també: Joan F. Mira. Els treballs perduts: salvar-se a través dels llibres, l'intent fallit de posar ordre al món

La notícia a Vilaweb

latafanera.cat meneame.net

Najat El Hachmi. L'últim patriarca: la rebel·lió contra el masclisme ancestral

eliteratura | 06 Novembre, 2008 15:00

D'aquí a uns quants anys, en parlar de L'últim patriarca , molt probablement li atribuirem algunes qualitats que l'erigiran com un nou referent de la literatura catalana. Quan llegia la novel·la de Najat El Hachmi he tingut la sensació, unes quantes vegades, que en lloc de llegir un original en català m'enfrontava a una traducció, una bona traducció.
 
Constatam, doncs, el lligam entre dues cultures -l'amazic i la catalana- que conformen l'imaginari d'aquesta autora. Najat El hachmiAquí rau l'originalitat de l'obra: en l'intent lloable i notable d'inserir la història d'una filla d'immigrant marroquí en la literatura catalana.
 
Temps enrere ens vam fartar de sentir allò de "és català qui viu i treballa a Catalunya", definició que naixia, sens dubte, de la necessitat d'integrar milers d'immigrants espanyols, molts dels quals no tenien cap interès a esdevenir catalans. Avui dia no crec que hi hagi gaire gent que subscrigués aquesta afirmació; ni tan sols el propi Jordi Pujol.
 
La llengua era la pedra angular de les, sempre perseguides des de Madrid, polítiques catalanitzadores. Es donava per suposat, i era molt de suposar, que la resta (costums, referents culturals i festius, gastronomia...) s'assoliria, per inèrcia potser, a poc a poc, arribant així, en el millor dels casos, a una mena d'hibridació que enriquiria la cultura autòctona. Això, en conjunt, era possible per la relativa proximitat entre la cultura catalana i la dels -en el modern eufemisme- nouvinguts procedents d'Espanya.
 
Aquest procés d'integració1 va funcionar en alguns casos; en d'altres, molts, va fracassar estrepitosament. I va fracassar perquè la premissa inicial -és català qui...- no era correcta. Hi mancava la voluntat de ser, la voluntat de participar d'una nova cultura, ja que el context català no garantia la catalanització -però sí l'espanyolització- dels immigrants.
 
No vull fer, tanmateix, una lectura estrictament identitària de L'últim patriarca, encara que no hi ha dubte que l'autora, Najat El Hachmi, sap molt bé quins són els seus referents. I a banda del seu indubtable talent literari, que el té, l'èxit de la novel·la s'explica en part per haver sabut reflectir aquesta consciència de catalanitat sense rebutjar l'herència amazic. Nogensmenys, hi ha punts en comú entre berbers i catalans que deuen haver facilitat la interconnexió entre les dues cultures. La llengua berber o tamazight tampoc no és llengua d'estat i els seus parlants han patit també la marginació enfront del àrab, la llengua de l'Alcorà. De fet, aquesta situació es veu reflectida a la novel·la quan Mimoun, l'últim patriarca, vol passar la frontera per primera vegada i el funcionari marroquí de duanes el tracta despectivament i li etziba allò de "maleït rifeny", una maledicció no gaire allunyada del "puta catalán" o "catalán de mierda" tan presents en l'ideari col·lectiu espanyol.
 
Ens trobam, doncs, amb una novel·la en la qual els referents culturals són bàsics, tot i que no se'n fa bandera. Simplement formen part de la vida i, per tant, són presents en el drama quotidià de la joveneta d'origen magribí que només vol viure a Catalunya com una catalana més, malgrat els intents del pare per sotmetre-la igual que ho va fer amb la mare.
 
Amb paràgrafs curts i ben mesurats, que garanteixen una lectura àgil i entenedora, L'últim patriarca és una novel·la directa i sense embuts, hereva de la tradició oral, que vol arribar al gran públic sense fer rebaixes excessives en relació a la qualitat. Per això els capítols, episodis que s'obren i es tanquen com petits relats, estan tallats a mida, perquè cadascun suposi un petit descans -com agafar alè en un replà- que permeti agafar impuls per continuar la lectura.
 
L'últim patriarca ens parla d'immigració, de la partida d'un jove malcriat que fuig de ca seva per acomplir un destí que s'ha de materialitzar a l'estranger. Però els destí es torç i esdevé un malson. Perquè Mimoun, destinat a convertir-se en gran patriarca, porta la desgràcia a dins. Mimoun dóna mala vida a tots els que el rodegen i estimen. En tota la novel·la només li coneixem un amic, Hamed, magribí immigrat com ell i homosexual.
 
Les condicions de vida dels immigrants són sòrdides. L'existència és trista i bruta com el pis que habita Mimoun a Vic. Tanmateix, Mimoun hauria pogut ser feliç si hagués estat capaç d'estimar. Potser l'amor l'hauria redimit. Però el patriarca pateix un deliri paranoic que el fa desconfiar de tothom, d'homes i de dones.
 
Mimoun competeix amb els homes per ser el més mascle, el gall del galliner. I amb el primer que topa és amb el pare, a qui finalment desplaçarà. El germans tindran sempre la consideració de rivals. I en la família de Mimoun sempre hi haurà la sospita ben fundada que de petit provocà la mort del germà menor.
 
Mimoun rivalitza amb els homes i sotmet les dones. Les redueix a la condició de prostitutes. Les humilia. Les domestica. Les anul·la com a persones. Paradoxalment, el patriarca només arriba a aquesta condició amb el suport de les dones, les més properes, mare i germanes, que en tot moment el justifiquen i el malcrien. Només la filla -per altra banda, molt desitjada- s'atrevirà a trencar els lligams de submissió establerts pel patriarca. L'esposa, submisa, no té la força suficient per oposar-s'hi.
 
Així, doncs, la filla no ho té gens fàcil per emancipar-se. Tant és així que, quan a la fi aconsegueix casar-se amb l'home que ella ha escollit tot i l'oposició del pare, aviat s'adona que el marit intenta imposar-li els mateixos lligams que a ella tant li ha costat trencar. D'aquesta forma la filla del patriarca, més enllà dels possibles paral·lelismes biogràfics amb l'autora, esdevé una heroïna literària amb tots els ets i els uts, i romprà amb el passat, amb una tradició mil·lenària que condemna un ésser humà just pel fet de ser dona. És contra aquesta injustícia que es rebel·la la filla del darrer patriarca.
 
Nota
(1) Al seu llibre anterior, Jo també sóc catalana, Hachmi és molt crítica amb aquesta qüestió, en entendre que quan «quan algú diu que t’integris, el que en veritat t’està dient és que et desintegris, que esborris qualsevol rastre de temps anteriors».
 
Entrevistes
La 'pornografia étnica' también nos hace daño
L'origen no pot ser un àncora que ens condemni a estar sempre en el passat
Ninguna realidad es tan, tan dramática que no deje espacio para el alívio que supone una sonrisa
O la literatura catalana es deixa contaminar o es mor 
 
Vídeos
http://es.youtube.com/watch?v=qTGRba5XX9o
http://www.tv3.cat/videos/574909
 
Vegeu també
L'últim patriarca: simplement Mimoun
latafanera.cat meneame.net

El que fa imprescindible la literatura

eliteratura | 03 Novembre, 2008 15:00

No cal que mitifiquem la literatura, només que li facem justícia.
Tanmateix, amb el descrèdit de les humanitats, la societat actual cada cop valora menys la literatura, com si fos quelcom superflu,  sobrer, prescindible.
Què seria, però, la humanitat sense Homer, Dante o Shakespeare?
 
"La literatura no dóna el coneixement directe, dóna la relativització de la perspectiva, t'ensenya que les coses es miren des d'un angle determinat i que aquest angle condiciona la realitat, les realitats, si vol, la literatura ensenya que les realitats es creen. Em sembla que té una funció educativa de primer ordre, no la defenso perquè ensenyi uns valors patriòtics, culturals o morals, que també hi són, la defenso perquè la mentida literària ensenya les grans veritats humanes, perquè ajuda a entendre l'home, aquest és el seu gran ensenyament, és el que la fa imprescindible".
 
Jordi Castellanos, assagista, crític literatura i historiador de la literatura. Catedràtic de Filologia Catalana a la UAB.
Presència núm. 1914.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS