Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Continua la censura a les emissions televisives en català

eliteratura | 26 Febrer, 2009 15:00

Si la cosa no canvia, a Mallorca, és molt probable que aviat no puguem veure el programa de llibres del Canal 33, L'hora del lector , i, quin remei, ens haurem de conformar amb el complement, d'altra banda magnífic, d'El blog del sr. Boix.
L'altra dia se'n queixava, amb molta raó, Joan Melià en un article publicat al Diari de Balears, IB3 - TV3: un pacte a favor dels crancs. D'ençà de la posada en marxa del TDT, han aparegut un allau de cadenes televisives que emeten en espanyol, sense que a hores d'ara hi hagi a les Illes Balears una oferta digna en català. Aquí, de moment, només hi podem veure IB3, però no TV3, el Canal 33, el 3/24 i el 300 (deixant de banda les qüestió del Canal 9 i el Punt 9). I això que el 2007 el Govern de les Illes Balears deia que tenia el compromís del Govern d'Espanya per a la recepció a les Illes dels canals públics en català. Mentides i excuses de mal pagador.
A la fi, dos anys després, la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears han signat un conveni pel qual s'acorda la reciprocitat d'emissions entre TV3 i IB3 en TDT. El conveni preveu la possibilitat d'incorporar un segon canal de Catalunya i les Illes Balears. Aquest segon canal a Balears no existeix. Difícilment, doncs, s'afegirà la recepció del Canal 33, i ja no en parlem dels altres dos.
I els directius d'IB3 diuen que no se'n saben avenir, de les crítiques que els arriben per part de sectors nacionalistes de les Illes. Tal volta aquests alts càrrecs es pensen que som beneits? Ja en vaig parlar a un post al mes de maig de l'any passat. Hi pronosticava, més o menys, el que sembla que succeirà: veurem TV3; si hi ha molta sort i més reivindicació, hi podrem afegir el Canal 33; la resta , res de res.
Tot plegat, vergonyós. I el més trist és veure com els nostres polítics, d'aquí i d'allà , es tapen les vergonyes i, amb argumentacions tècniques, es volen passar amb cançons. Mentre, a Madrid , es compixen de rialles.
 
Llegiu també a Vilaweb Entitats nord-catalanes reclament a l'assemblea francesa poder veure la TDT en català
 
Actualització 2-3-2009. Vilaweb: Entra en vigor el nou acord de reciprocitat entre TVC i IB3 amb crítiques
latafanera.cat meneame.net

L'educació en temps de Shakespeare

eliteratura | 24 Febrer, 2009 15:00

Aquesta és la magnífica imbecilitat del món, que, quan estem malalts en la fortuna (sovint per culpa dels excessos de la nostra conducta), donem la culpa dels desastres als sol, a la luna i a les estrelles, com si fóssim canalles per necessitat, beneits per obligació celestial; miserables, lladres i traïdors per les influències de les esferes; borratxos, mentiders i adulters per una obediència forçosa dels influxos planetaris, i tot allò que ens fa dolents, per un impuls diví. Quina excusa més admirable que té el putaire: descarregar la seva calentura sobre les estrelles! El meu pare i la meva mare s'ha van fer sota la cua del Dragó, i jo vaig néixer sota la inflùencia de l'Ossa Major, i d'això s'en deriva que sóc groller i luxuriós. Crist! Hauria estat el que sóc, encara que l'estrella més virginal hagués guspirejat sobre la meva bastardia. Edgard!

El rei Lear
 Acte II, escena III.



 
 
Montescos i capulets, fragment del ballet Romeu i Julieta, Serguei Prokofiev
 
L'educació ha canviat molt al llarg dels segles. Primerament l'educació formal era cosa de pocs. La immensa majoria de la població era analfabeta; només uns quants privilegiats tenien accés a la cultura escrita. A l'Edat Mitjana i al Renaixement, doncs, just les classes benestants i els eclesiàstics sabien de lletra.
En aquell temps a l'escola es seguia la retòrica clàssica que, segons indica Peter Ackroyd, era el que va aprendre William Shakespeare quan era al·lot, un cop assimilada la gramàtica. Aquesta pràctica va ser de gran utilitat al dramàtic anglès, ja que li ensenyaren a "inventar variaciones sobre un mismo tema y a introducir cambios no sólo en el sonido, sino en el significado de las palabras; aprendió a componer temas y a redactar discursos formales".
D'aquesta forma Shakespeare va transformar els mecanismes retòrics en actes de creació. També aprenien a "adoptar ambos lados de una misma cuestión.  La costumbre de los filósofos y los retóricos antiguos consistía en discutir utramque partem, es decir, de uno y otro lado de la argumentación. Así, cualquier acontecimiento o acto puede verse desde diversas perspectivas". D'aquí, l'agilitat i la gràcia de les rèpliques. Val a dir que aquest sistema eixampla la visió del món i permet que diferents personatges defensin amb contundència i absoluta versemblança postures antagòniques.
És el cas, per exemple, del comte de Gloucester i del seu fill bastard Edmund, a El Rei Lear. Hi ha una escena en la qual pare i fill aborden la situació catastròfica en què es troben immersos. Gloucester, noble i idealista, no dubta a atribuir-ho a la conjunció astral que no els és propícia; mentre que Edgard, personatge fosc dotat d'un gran pragmatisme i
lucidesa1, se'n riu, de les curolles astrològiques del pare: és l'home que forja el seu destí. Llàstima que que Edmund fos tan pervers.
Cal afegir que són els personatges, i no Shakespeare, qui parlen. En cap moment l'autor no es decanta pels arguments ni de l'un ni de l'altre. És important constatar-ho, ja que hi ha qui atribueix les opinions directament al dramaturg de Stardford. Què en pensava Shakespeare sobre aquest i molts altres temes és una altra qüestió la qual, molt probablement, romandrà sense resposta, si bé això no afecta la valoració de les obres.
Un altre aspecte a tenir en compte és la preeminència de la cultura oral per sobre de la cultura escrita. També Peter Ackroyd hi fa esment: els principals exponents de l'oralitat eren els predicadors, els eclesiàstics i els actors. A darrere hi havia una gran tradició medieval de recitadors de poesia, intèrprets de balades i romanços i, per descomptat, els joglars (l'aroma és hamletià). Tot plegat va permetre que el teatre es convertís en la principal activitat artística de l'època, l'espectacle per excel·lència.
L'ambient era propici, doncs, per a l'aparició de grans autors. I Shakespeare va ser el millor en l'art de la dramatització: tècnica i geni es van conjuntar en qui diuen que ha sabut llegir millor l'ànima humana.
 
 
Nota:

1. El discurs d'Edmund és d'una actualitat rabiosa. No fa gaire hi ha hagut polítics a Mallorca amb greus imputacions delictives que se n'han volgut disculpar amb vagues excuses relacionades amb suposades malalties mentals, toxicomanies i dependències diverses, les quals, un cop acceptades la culpes, els lliurarien d'obligacions. És a dir: no hi hauria responsabilitat per part dels acusats, ja que aquests no serien responsables dels seus actes; i la conducta d'aquests individus, doncs, atribuïble, com bé diu Edmund, a forces majors contra les quals no pot lluitar la condició humana.

latafanera.cat meneame.net

Perquè Shakespeare és millor, infinitament millor, que Dan Brown

eliteratura | 21 Febrer, 2009 09:00

No era mi intención que nos ensartáramos en un debate que sobrepasa el espacio de un blog, aunque no cabe duda del interés que el tema suscita. Cabe objetar que muy probablemente no lleguemos a un entendimiento total, si bien en algunos aspectos quizás no andamos tan lejos como pudiera parecer. Al fin y al cabo buscamos calidad y claridad, o eso espero, y no una disputa estéril.
Estoy de acuerdo: los críticos no deben de estar por encima del bien y el mal; tienen que rendir cuentas de sus juicios al público que los lee, aunque mucho me temo que estamos confundiendo la crítica literaria con la (efímera) reseña periodística.
Sam Abrams, en Criticar el crític, distingue precisamente entre crítica i reseñismo. Un crítico debe poseer "una vasta cultura literaria clásica y moderna, y un amplio bagaje teórico". El reseñista, en cambio, "es un comentarista de la actualidad literaria". Su actividad es "más epidérmica y más efímera, porque su labor principal consiste en promover día a día la lectura".  El crítico trabaja a largo plazo, mientras que el reseñista se mueve en las distancias cortas. Se trata, pues, de dos actividades con puntos en común, pero también con divergencias que no siempre, desgraciadamente, son tenidas en cuenta. Ocurre, al menos en el ámbito catalán, que el crítico literario no dispone de tribuna para darse a conocer, lo que produce un "sobredimensionamiento de la importancia del reseñista", que se ve revestido de una autoridad que no le corresponde.
Esta posición central del reseñista, concluye Abrams, se mantiene y fomenta por tres aspectos: la inadmisible distancia entre la universidad y la sociedad civil, el silencio crítico de la mayoría de escritores y la del público lector". Soluciones, según Abrams: romper el monopolio de los suplementos de prensa, crear plataformas para los críticos de verdad, democratizar y acercar la universidad a la sociedad, fomentar la participación de los escritores en el mundo de la crítica y, por último, crear vías de expresión para que los lectores puedan ejercer de críticos de la crítica.
Otro aspecto que me gustaría abordar se refiere a la función de la crítica, que no es otra que establecer un juicio de valor el cual, según Josep Maria Roquer, debería de gozar de dos virtudes: la claridad expositiva y la justificación. Es decir, no todo vale. Es imprescindible que el crítico se moje. Además, y esto es importante, la interpretación por si sola no es suficiente. Debe ir acompañada de una "declaración de honestidad" que significa "aceptar que hablamos desde nuestro punto de vista, desde nuestra manera de entender la belleza, las ideas y el mundo en general". De este modo, la opinión del crítico deja de estar en entredicho, deja de ser interesada, para considerarse plenamente una "opinión autorizada". O sea, digna de tener en cuenta. A eso vamos.
 
Com veis aquests darrers dies he mantingut un debat al blog literari Papel en blanco en relació al paper de la crítica. Ha estat, per part meva, la primera incursió en un blog espanyol i, com podeu observar, el meu castellà grinyola una mica.
Tanmateix, deixant de banda raons idiomàtiques, m'ha semblat interessant fer-ho perquè la qüestió debatuda estava  relacionada amb posts que vaig publicar no fa gaire (L'art de la indiferència i Picasso i Papini: la fi de l'art com a religió) els quals alhora feien referència a un altre (Elogio del individuo i Naturaleza muerta con brida) publicat a Món de llibres.
No sé, a hores d'ara, com acabarà la discussió. Sigui com sigui, m'haurà servit per reflexionar sobre l'activitat literària. I més ara que me trob submergit de ple en l'aventura shakesperiana. La grandesa dels clàssics només és atribuïble a ells mateixos. Shakespeare actualment ven menys que Dan Brown. Però, com ve a dir Salvador Oliva, d'aquí cent anys hi haurà gent que comprarà i llegirà Shakespeare, mentre que d'El Codi Da Vinci i de la polèmica que suscità no se'n recordaran ni els hereus de Brown.
Però la nostra època és aquesta. Vivim ara i aquí, i no en el futur. Precisam, doncs, d'un instrument crític que clarifiqui, i que justifiqui si cal, que els "browns" de moda,  tot i les supervendes, no són millors que els clàssics, que no tot està dins el mateix sac. Aquesta és la qüestió.
latafanera.cat meneame.net

És quan acluco els ulls que hi veig més clar

eliteratura | 17 Febrer, 2009 15:00

 

 

Tenc dues traduccions dels sonets de Shakespeare: la de Gerard Vergés i la de Salvador Oliva . Fa molt mal fer decantar-se per una o altra. I més quan el meu anglès no arriba ni de bon tros al d'aquests senyors. Cal molt de coratge per traduir Shakespeare. Hi ha molts matisos, imatges, metàfores, efectes sonors...
 
El 43 m'agrada especialment. Ben segur que el primer vers us serà familiar. No cal ser crític literari per adonar-se que J.V. Foix s'hi va inspirar per compondre el famós És quan dormo que hi veig clar ". D'aquest sonet, a més, hi ha una altra traducció a part de les esmentades abans, de l'eivissenc Marià Villangómez .
 
Al sonet 43 el poeta pateix per l'absència de la persona estimada. Com que no és present, només la "veu" de nit, quan tanca els ulls i hi somia, i ella brilla "foscament en la negror" ("And darkly bright, are bright in dark directed"). La vigília, el dia, no és important, no hi succeeix res que valgui la pena. Per això el poeta la voldria veure de dia: la seva ombra, que resplendeix com un estel i il·lumina amb llum pròpia les ombres (en el sentit d'obscuritat però també, segons comenta Salvador Oliva, relativa a les imatges mentals del poeta), encara brillaria més exposada a la claror diürna. Així, els seus ulls serien feliços, ja que la contemplació a ple dia significaria el retrobament. Tanmateix, els dies són com nits perquè res d'això no succeeix; però les nits esdevenen dies, si hi somia. Aquesta és, doncs, la paradoxal esperança.
 
When most I wink, then do mine eyes best see és un sonet ple de paradoxes, antítesis, hipèrboles... N'hem vist un exemple: és impossible que una ombra resplendeixi en l'obscuritat. Però Shakespeare aprofundeix en aquesta imatge poètica, en un joc de clarors (la vigília, trista per l'absència de l'estimada) i ombres (la nit, cega però brilant i clarivident ja que fa possible que el poeta, ulls clucs i sota el son profund, gaudeixi de la visió del rostre estimat). El sentit de la vista hi és omnipresent: contemplar, veure, mirar, aclucar, entreveure, brillar, irradiar, resplendir, ulls, parpelles, llum, claror, fosca, ombra. Però ja al primer vers ens adonem que la qüestió no és senzilla, ja que el poeta només hi veu clar quan té els ulls o les parpelles tancats; quan dorm, doncs. La seva visió passa de la més ombrívola desesperança a la il·lusió de la nit somnolenta i, en teoria, confusa: els papers, però, estan canviats. El poeta viu del somni que és la nit i, en certa manera, la mort ("dead night") quan la "bella imperfecta ombra" ("fair imperfect shade") se li fa present. M'atreviria a dir, tot i el risc d'equivocar-me, que preval el somni per damunt de la realitat. L'onírica ombra s'imposa per causa del desig malaltís del poeta que enyora l'amant. Com que no hi és, hi somia. Aquest és l'únic consol.
 
A continuació el sonet original i les tres traduccions.
 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

El Hamlet de Tomas Pandur

eliteratura | 13 Febrer, 2009 15:00

En temps de Shakespeare era habitual -obligació, millor, dit- que els papers femenins fossin interpretats per actors joves. Eren els inicis del Sarah Bernhardtteatre a Londres, i els comediants estaven mal vists, no eren gent de fiar, tot i que en aquell temps les companyies teatrals estaven patrocinades per nobles i fins i tot per la reina. Que Julieta fos un jovencell, al món teatral, no deixa de ser una convenció més. La gent hi estava avesada.
Supòs que avui apareixeran les primeres crítiques al Hamlet de Tomas Pandur. Hamlet és el personatge per excel·lència; el més enigmàtic, potser. En aquest cas, a més, és interpretat per una dona, la qual cosa, entenc, és un repte més a la interpretació. Hi ha misogínia en el personatge de Hamlet, violència contra la bella Ofèlia i fins i tot contra Gertrudis, reina de Dinamarca i mare de Hamlet. Mai no he acabat d'entendre Hamlet, personatge polièdric, intel·ligentíssim i malcriat.
Res a objectar, doncs, en relació al Hamlet femení, que no efeminat, protagonitzat per Blanca Portillo . Hi ha tradició de Hamlets interpretats per dones del segle XIX ençà. Altra cosa és el muntatge. Desconfio d'aquestes escenificacions estrambòtiques que, al  meu entendre, fan perdre el fil del text i que semblen pensades més per al lluïment del director que no pas l'enteniment de l'obra de Shakespeare.
En vaig tenir prou amb el Macbeth de Calixto Bieito.
 
El país: Santa Blanca Portillo sube a los cielos
El País: Ofelia, príncipe de Dinamarca.
ABC: Si Hamlet fuera mujer
Calle 20: Hamlet se transforma en mujer
 
 
 




latafanera.cat meneame.net

L'època elisabetiana: astrologia, política i literatura

eliteratura | 09 Febrer, 2009 15:00

Enric VI (primera part), de W. Shakespeare, arranca amb l'enterrament d'Enric V a l'Abadia londinenca de Westminster1. Hi assisteix la flor i nata de la noblesa anglesa. Tots els presents lloen el difunt, un gran monarca, el qual serà substituït per Enric VI, un rei feble i gens bel·licós que no estarà a l'alçada del seu predecessor.astrologia
Just al principi de l'escena el duc de Bedford invoca la Natura perquè "el cel es torni negre, i la claror cedeixi a la foscor". L'ambient és dolorós, tràgic, propi de l'acte fúnebre.
Durant les exèquies hom recorda les grandeses del difunt. De la seva banda, el duc d'Exeter assenyala els "planetes malignes" com a ordidors de la desgràcia -és a dir, de la mort-, encara que no descarta que hagi estat provocada  pels "fetillers francesos" amb "màgics encanteris". Es tracta d'una referència clara a mètodes procedents de la màgia, per explicar el traspàs d'Enric V (un rei modèlic als ulls dels contemporanis que causava terror als seus enemics). Les raons màgiques contrasten amb les pregàries de l'Església gràcies a les quals, segons afirma el bisbe de Winchester, el monarca va aconseguir guanyar "les batalles del Déu dels exèrcits".
Finalment, el duc de Bedford invoca l'espectre d'Enric V perquè allunyi els dies de desgràcia que preveu al reialme, que els salvi de les "lluites fratricides", que combati els astres malignes". Val a dir que la invocació de Bedford no servirà de res: precisament la pugna entre els nobles anglesos -inspirada en la Guerra de les Dues Roses- centrarà l'acció d'aquesta obra de Shakespeare.
Tanmateix, el que me crida l'atenció d'aquesta escena primera és la barreja, en franca contradicció, d'elements propis de la tradició cristiana amb elements pagans o màgics. Per a Salvador Oliva, la resposta a aquesta paradoxa, la trobam en la creença -vigent en plena època isabelina però originària de l'Edat Mitja- en l'ordre estable de l'Univers, creat per Déu i per tant perfecte, però descompost per causa del pecat original. Així, doncs, el desordre astrològic causant de la mort d'Enric V seria atribuïble a l'acció de l'home i no pas a la voluntat de Déu. D'aquesta forma quedaria descartat el determinisme.
No tothom, però, comparteix aquesta opinió. Alain de Libera, a Pensar la Edad Media, indica clarament la incompatibilitat entre astrologia i catolicisme:
 
"El naturalismo de la astrología, que la ponía directament en competencia con la explicación teológica cristiana del mundo, podía conducir al determinismo y al materialismo más rigurosos: la identificación de Dios con la naturaleza (Deus est natura), es decir, con una materia que gobierna la totalidad del universo (...). Se trataba, en cualquier caso, de un discurso absolutamente incompatible con la enseñanza de la Iglesia y de la fe católicas".
 
Malgrat tot, les corts de l'època eren plenes de mags i astròlegs que aconsellaven els prínceps fins i tot en afers d'estat. Tant és així que la pròpia Elizabeth I, que com el seu pare havia decretat un estatut contra la bruixeria, va protegir l'astròleg i alquimista John Dee (1527-1608), un visionari posseïdor de la millor biblioteca d'Anglaterra entre els volums de la qual n'hi havia molts dedicats a la màgia2. Shakespeare, doncs, recrea l'ambient de l'època i les contradiccions que hi veia. En obres posteriors hi aprofundí, personalitzant aquest món fantàstic de follets, bruixes i espectres, com si volgués anar més enllà de la realitat per donar raó de la psicologia humana.
 
 
Elisabeth I
 
 
Notes:
1. L'Abadia de Westminster és l'església més famosa de Londres. És el lloc habitual de coronació dels monarques anglesos i també n'hi molts d'enterrats. Com a curiositat, cal destacar que a l'abadia hi ha un lloc conegut com "el racó dels poetes" en el qual reposen Chaucer, Dickens, Kipling i l'estudiós de Shakespeare Samuel Johnson.

2. Vegeu Rosa Maria Martínez Ascaso: Shakespeare i la natura. Inspiració i simbolisme. Cossetània edicions.


latafanera.cat meneame.net

La polissonada de Shakespeare

eliteratura | 05 Febrer, 2009 15:00

Aquestes dues instantànies demostren no solament l'existència de Shakespeare sinó que, a més, era un polissó  genial i descregut.

 


 

latafanera.cat meneame.net

Picasso i Papini al "Llibre negre": la fi de l'art com a religió

eliteratura | 02 Febrer, 2009 15:00

Talment un fenomen austerià, després dels dos posts publicats a Món de Llibres i aquí mateix sobre l'art, me fan arribar un fragment de la novel·la Roberston Davies Lo que arraiga en el hueso, publicada no fa gaire a Llibros del Asteroide. Davies hi reprodueix aquestes paraules de Pablo Picasso:
 
"La masa ya no busca consolación y exaltación en el arte, pero los refinados, ricos y desocupados, destiladores de quintaesencias, persiguen la novedad, la rareza, la originalidad, la extravagancia, lo escandaloso. Yo mismo, des del cubismo e incluso antes, he satisfecho a esos expertos y críticos dándoles todas las rarezas cambiantes que me pasaban por la cabeza y cuanto menos me entendían más me admiraban. Enseguida me hice famoso divirtiéndome con todos esos juegos, disparates, rompecabezas, jeroglíficos y arabescos. Y para un pintor, la fama significa ventas, ganancias, fortuna, riqueza. Y hoy, como ya sabe usted, soy famosísimo y rico, pero cuando me quedo solo conmigo mismo, no tengo valor para considerarme un artista, en el sentido magníficoantiguo de la palabra. Giotto, Ticiano y Rembrandtfueron grandes pintores. Yo sólo alguien que entretiene al público porque ha comprendido los tiempos en que vive y explota al máximo la imbecilidad, la vanidad y la codicia de sus contemporáneos. Esta  es una confesión amarga , más dolorosa de lo que le pueda parecer, pero tiene el mérito de ser sincera."
 
I si non e vero, e ben trobato. Perquè aquestes declaracions de Picasso a Giovanni Papini, publicades a l'intrigant Llibre Negre, s'han fet famoses arreu del món, encara que no són certes per molt versemblants que semblin i hagin confós a més d'un. Posen de manifest el dubte que planeja sobre la veracitat de l'art. Papini, controvertit i provocador, les atribuí al genial Picasso. I Davies, en un doble salt mortal, les dóna literalment per certes reproduint-les en una novel·la en què el protagonista, durant la II Guerra Mundial, falsificava obres d'art per vendre-les als nazis. I així, l'autor de Lo que arraiga en el hueso, sense desmentir les paraules de Picasso, les disculpa atribuint-les a  "un mal moment" de l'artista.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS