Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Titus Andrònic: el Shakespeare més "gore"

eliteratura | 31 Març, 2009 14:00

Titus Andrònic és una obra polèmica. Els crítics no s'hi posen s'acord: n'hi ha que la dejecten tant, que fins i tot neguen l'autoria de Shakespeare, com si el dramaturg de Stratford-upon-Avon hagués nascut ensenyat i, per tant, no Lavínia. Titus Andrònicpogués haver escrit una obra fallida. El cas és que Titus no mata. O mata massa: massa sang, una cosa desmesurada i tarantinesca. L'argument és magre i tot plegat, com a tragèdia, no commou l'espectador, sinó que més aviat el desconcerta.
És versemblant que un home perdi vint fills a la guerra i torni amb el cap clar? I que a continuació, per una fotesa, en mati un que en va sortir il·lès? Diu Harold Bloom, sempre lúcid i provocador, que Titus Andrònic s'ha de llegir com una paròdia i no com una tragèdia.  Hauríem, doncs, d'interpretar el text més enllà de l'element tràgic que, de tant exagerat, provoca la reacció inversa en el públic: embafa o fa riure, però no hi ha empatia possible.
Així, als nostres ulls, l'aparatosa escena de la mutilació esdevé grotesca. Quan Titus, amb la mà acabada d'amputar, li diu a la seva filla Lavínia (qui ha estat violada i també manquen les dues mans i fins i tot la llengua) que la hi porti, mentre ell i el seu germà Marc Andrònic duen un per hom el caps dels fills del propi Titus executats per l'emperador a instàncies del malvat Aaron, l'impacte o l'emoció que puguem sentir no té res a veure amb el dolor causat, ni de lluny, per la mort de Cordèlia .
Tanmateix, quina era la reacció del public isabelí? L'únic segur és que l'obra va triomfar. Desconeixem, però, si la gent patia per Titus o entenia l'obra com una burla sanguinolenta? Peter Ackroyd afirma, amb força lògica, que era impossible la imitació burlesca d'un tema, la tragèdia de venjança, que llavors era encara novell. Si ens inclinam, doncs, per la tesi de Bloom, haurem d'admetre que Shakespeare s'avançava a l'època i descobria cartes amagades sense que ningú no se'n temés. És una possibilitat, encara que remota. Tal volta, es tractava d'un intent de sobrepassar Marlowe per exageració. De totes formes, cal considerar que actualment només és possible la representació de Titus Andrònic en el sentit indicat per Harold Bloom; és a dir, com a paròdia.
Quant als personatges, la troballa d'aquesta obra no és Titus sinó el moro Aaron, psicòpata que s'inspira i supera el Barrabàs de Marlowe a El jueu de Malta. Aaron és la personificació del mal en estat pur: mor amb el desig insatisfet de fer-ne més. No hi ha penediment; al contrari, desitja anar a l'infern per continuar el turment. El cas és que no en coneixem el motiu, de tant odi. Aaron és dolent sense pal·liatius ni disculpa i preludia malvats com Ricard III , Iago o Edmund . Amb un peu dins la tomba es referma en la maldat:
 
Fins i tot ara, maleeixo els dies
(tanmateix convençut que me'n queden ben pocs)
que no em van deixar fer ni una maldat notòria,
com matar un home, o ordir la seva mort,
violar una noieta, o fer que ho fessin,
acusar un innocent amb un fals jurament,
sembrar l'enemistat entre els amics,
trencar el coll dels ramats dels homes pobres,
calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses,
i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes.
 
Aaron és plenament conscient de la seva vilesa. Amo i senyor de les paraules, s'hi recrea. Juga amb el llenguatge, que és la seva arma veritable. Per això vol cremar al foc de l'avern i turmentar-hi els enemics, atenció, amb les "paraules".  Així mateix, són simptomàtics els seus mots darrers, abans d'executar-se la condemna de morir colgat a tall de coll, ja que Luci, el futur emperador, havia considerat que la forca era massa dolça per a ell. Diu així:
 
Que un diable m'inspiri a cau d'orella
totes les malediccions, i m'estimuli a dir
tot el verí mortal que tinc al cor!
 
No hi afegirem res més. El drama arriba a la seva fi tal i com havia començat, amb desmesura i barbàrie, canibalisme inclòs.
 
Aaron, el moro de Titus Andrònic
 
latafanera.cat meneame.net

Per molts anys

eliteratura | 26 Març, 2009 15:00

la vida és un passeig forassenyat
que compartim amb l'amor
de qui ens acompanya
cada dia del món
sense més fita
que passar i gaudir
de la dansa de les hores
juganeres entremaliades
disperses joioses
volàtils ocioses
matineres quan el sol despunta
a l'alba i els primers rajos
s'escolen entre els llistons
i ens il·lumina un somriure còmplice
que ve d'enrere i que entén
sense haver de parlar
latafanera.cat meneame.net

"Mosaic de lletres" a Manacor: el lloc del món amb més escriptors per quilòmetre quadrat

eliteratura | 24 Març, 2009 15:00

Manacor és una ciutat singular, bressol de personatges inversemblants que ubiquen en un món globalitzat la població d'un municipi de quaranta mil habitants que en aparença no faria enveja a ningú. Tanmateix qualque cosa té Manacor, la col·lectivitat manacorina, que a darrera hora sempre acaba sobresortint. I no me referiré a esportistes mediàtics o famosos ni a campions mundials: per sort o per desgràcia, Manacor n'ha tingut i en manté. Parlaré, és clar, de literats.

Diuen que Manacor és el lloc del món amb més escriptors per metre quadrat. Per demostrar-ho, un llibreter agosarat s'ha vist amb cor d'editar Mosaic de lletres, un recull de vint-i-set contes més dos poemes inspirats en aquesta controvertida ciutat capitalina del llevant mallorquí. Vint-i-nou manacorins, doncs, han fet ús de la ploma per donar fe del planter inextingible de literats que aquesta terra produeix des de fa molts anys.

Hi mancaran traspassats il·lustres: escriptors de la talla d'Antoni Maria Alcover, Miquel Àngel Riera, Guillem d'Efak o Gabriel Galmés. Però el relleu està garantit. Curiosament només dues dones a la llista, si bé estic convençut que en el futur n'hi haurà més. Dels vint-i-set restants, a més de novel·listes i poetes, hi ha historiadors, actors, un polític, un bibliotecari... car ja sabem que de la literatura no tothom hi pot viure. De vegades ni els millors ho han aconseguit. Només la posteritat els ha fet justícia.

La presentació és dissabte dia 28 de març, a les 8 del vespre, al Teatre de Manacor i comptarà amb la col·laboració de l'actor Antoni Gomila i els escriptors Guillem Frontera i Sebastià
Alzamora.
latafanera.cat meneame.net

El llibre és una porta oberta al món i el lector, un voyeur

eliteratura | 18 Març, 2009 15:00

Voyeur
Començar un llibre és com obrir la porta d'un sòtil llargament clausurat; dintre ens esguarden la memòria vestida de pols i els records oblidats d'una vida passada. Tal vegada entre mobles i bauls, entre balancins i canteranos, algú encuriosit ens observa; mantinguem les portes obertes.

 

Il·lustració de Soizick Meister, via Horas Serenas

latafanera.cat meneame.net

La biblioteca com a obsessió

eliteratura | 16 Març, 2009 15:00

Se'ns ha revelat que el que busquem ens espera
als llibres muts d'una biblioteca secreta
Josep Lluís Aguiló

 
És possible tornar a començar una vida, però no una biblioteca
Goran Bregovic
 
 
Hi ha poques coses tan belles com un llibre ben editat. Per això els ebooks tindran difícil imposar-se al llibre tradicional. Ja n'he parlat moltes vegades i no vull repetir-me, així que només parlaré de la relació sentimental amb el llibre, que té a veure tant amb el text com amb l'objecte.
Si pens, per exemple, en Madam Bovary o en Hamlet, els relacion amb una edició concreta que tenc a la meva biblioteca, un volum del qual potser en record el moment precís en què vaig adquirir-lo, me'l van regalar o el vaig llegir per primera vegada. Hi ha, doncs, una relació personal i intransferible entre l'objecte, el text i el lector la qual difícilment pot reproduir-se quan el llibre, un objecte peculiar i determinat, no és a l'abast.
Tanmateix, per molt de vulguem, mai no aconseguirem la biblioteca ideal. I encara que ens hi aproximem, que ja és dir, és impossible que la llegim tota. Ni tan sols podem retenir-ne per complet la part llegida. Som limitats i una biblioteca personal plasma les nostres limitacions.
Una biblioteca és un somni de grandesa que pot acabar en malson. I convé ser-ne conscient; començar a marcar els nostres límits, els assolibles s'entén, abans que no ens els doni entenent la biologia. Bartomeu Fiol, que no fa gaire va anunciar la donació a la ciutat de Palma de la seva biblioteca particular, diu clar i llampant que no hem de caure "en l'error de considerar els llibres que un ha arreplegat com unes fites més o manco melancòliques de la nostra biografia, com un petit museu i íntim de la vida privada d'un ". Arriba, doncs, el dia, terrible tal volta, en què el llibre esdevé eina més que objecte sentimental. És el lector que comença a plegar veles i que estableix jerarquies o taxonomies que només l'edat pot ajudar a discernir. Allò que nosaltres hem recollit amb tanta cura ha de traspassar la frontera domèstica i ha d'interessar altres lectors. D'aquesta forma, la tria de llibres ha de respondre a criteris més objectius que pas sentimentals. El gust, per ser bo, ha d'anar acompanyat de qualitat.
Donar la biblioteca, encara que només sigui una part, és començar a encarar la mort; a pensar què som i què hem fet i quines són les nostres limitacions. Donar la biblioteca, per tal que es mantengui sencera, significa quelcom més que un acte d'altruisme: és un intent singular d'afirmació més enllà de la vida. En definitiva, que la nostra biblioteca no mori, vol dir que nosaltres també ens hi perpetuam, ja que la singular composició llibresca ens defineix i identifica.
Com diu la capçalera d'aquest bog, som, també, allò que llegim.
 
 
Librerías de la Cuesta Moyano
 
 
Articles de Bartomeu Fiol
La relació entre la lletra i els lletraferits granats
En defensa d'una continuïtat
Llibres i límits
 
A més a més
Àlex Volney : El complement e-book
latafanera.cat meneame.net

L'amansiment de la fúria i L'art d'estimar. Shaskespeare i Ovidi a la Setmana del Llibre en Català

eliteratura | 12 Març, 2009 15:00

No cal dir que el millor de la Setmana del Llibre en Català -llàstima que un any més hagem de fer servir el qualificatiu- és el llibre de fons. Encara que just a l'entrada s'hi acaramullin, literalment, les novetats -el negoci és el negoci-, amb una mica de sort hi podrem adquirir aquell autor que ens delíem per retrobar o aquell clàssic que ens mancava. En bona mesura, entre tants volums, és el llibre que ve a nosaltres, i no a la inversa. Hi anam predisposL'art d'estimarats, d'acord, però res no pot explicar que ens arribi a les mans, per exemple, L'art d'estimar, d'Ovidi, justament ara que tenim a la capçalera L'amansiment de la fúria, de W. Shakespeare. Llavors no és casual que Petruccio, protagonista de l'obra i pretendent de la furiosa Caterina, segueixi part dels consells d'Ovidi per conquerir el cor de la jove, de caràcter conflictiu però no impossible d'amansir.
Precisament L'art d'estimar recomana als joves pretendents que evitin "de retreure els defectes a les vostres estimades; dissimular-los ha estat útil a molts. (...) Acostuma't a allò que suportes malament: aviat ho suportaràs bé. El transcurs del temps suavitzarà moltes coses, un incipient amor tot ho nota. Una branca tendra, mentre arrela en la verdosa escorça, tendra com és, caurà si bufa qualsevol brisa; però després quan s'hagi endurit amb el temps resistirà fins i tot els vents i, ferma ja com a arbre, donarà fruits".
No vol Ovidi centrar-se en els defectes, sinó convertir-los en virtuts. Entrellegim en aquest fragment la ironia i també una influència estoica notable. I això és el que observam igualment al discurs de Petruccio -un arribista que no amaga el desig de concertar un matrimoni de conveniència amb la filla de l'acabalat Baptista- en festejar Caterina a L'amansiment de la fúria; festeig que, d'altra banda, deriva ràpidament en una lluita dialèctica cent per cent shakesperiana entre els dos jovençans.
 
PETRUCCIO. No, això sí que no! Us trobo molt gentil.
    M'han dit que éreu molt dura, esquiva i rampelluda,
    i ara m'adono que era tot mentida,
    perquè us trobo agradable, juganera i educada.
    Sou lenta de paraula, però dolça
    com una flor primaveral. No corrugueu les celles,
    ni mireu de biaix, ni us mossegueu els llavis,
    com fan les dones malcarades.
    No trobeu gust a portar la contrària,
    i tracteu gentilment els que us festegen:
    teniu una conversa agradable i dolça.
    (...)
CATERINA. Vés-te'n, beneit, a manar els teus criats.
 
Tanmateix es casen, aquests dos. I Caterina esdevé tan submisa a Petruccio, que avui dia  l'obra ha adquirit un pòsit masclista del qual li és molt difícil desfer-se'n, com si el final desprengués una moral o lliçó de conducta defensada per l'autor; és a dir, de submissió total de la dona a l'home. En aquest sentit, Salvador Oliva, traductor de tota l'obra dramàtica de Shakespeare al català i per tant opinió qualificada, és partidari de llegir L'amansiment de la fúria com una farsa i no com una obra de tesi, la qual cosa, afirma, desvirtuaria la naturalesa de l'obra. Així, doncs, Caterina seria encara més llesta i intel·ligent que Petruccio en fingir el sotmetiment: Caterina ha de fer servir l'enginy per evitar mals majors i, tot i conèixer la seva pròpia vàlua, ha d'ocultar-la. Com ens recorda Oliva, aquesta interpretació encaixa perfectament en la mentalitat de l'època; interpretació, per tant, que suposaria no pas masclisme per part de Shakespeare sinó un exercici de clarividència expositiva i artística, en fer-nos avinent una situació versemblant als ulls dels seus contemporanis.
Així, doncs, Shakespeare no s'inclinaria per una solució massa simple a la lluita de sexes. Al contrari, construeix un final realista i irònic que posa les coses al seu lloc. Caterina que, com ja hem vist, està dotada de major intel·ligència que el seu espòs Petruccio, ho demostra amb astúcia i fingiment en llançar-se als seus peus després d'exhortar les altres dones a sotmetre's també als seus marits. Costa poc imaginar-se les riallotes dels tres homes, convençuts de llur superioritat, després de l'amansiment de la fúria. Només que Lucenzio,  una mica més lúcid que els altres dos, encara no s'explica perquè Caterina s'ho ha deixat fer...
La resposta, tal volta, l'hem de cercar en Ovidi, a qui no m'estranyaria que Caterina, una dona feta i amb criteri, hagués llegit. De manera que seria ella qui aplicaria la fórmula del dissimul i s'hauria acostumat -quin remei!- als defectes de Petruccio aprenent a ignorant-los o, més aviat, fent veure que no els tenia. Pura supervivència.
 
L'amansiment de la fúria
latafanera.cat meneame.net

El veritable rostre de Shakespeare

eliteratura | 10 Març, 2009 15:00

Retrat de William Shakespeare
 
 
Aquest home de trets refinats, ulls blavosos i barba rogenca, de quaranta-sis anys, és William Shakespeare. Així ho afirma Stanley Wells, exdirector de l'Institut Shakespeare.
Si les proves científiques ho confirmen, aquesta genial troballa seria l'únic retrat realitzat en vida -i, sens dubte, el que millor el caracteritza- del major dramaturg de la història.
 
Més informació
El rostre original de Shakespeare
Is this whtat Shakespeare looked like?
Portait of Shakespeare unveiled, 399 years late
In pictures: searching for Shakespeare
Identificat l'únic retrat de Shakespeare pintat en vida
Más refinado, mejor peinado y sin pendiente: el 'nuevo' Shakespeare
latafanera.cat meneame.net

Bellesa extrema

eliteratura | 04 Març, 2009 15:00

Diari d'un amant dels llibres

 

Diari de l'amant dels llibres

 

N'hi ha més aquí i aquí

Via Horas Serenas i Luterceiro

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS