Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La consciència a Ricard III: vici i maledicció (I)

eliteratura | 05 Maig, 2009 14:00

Ricard III és un personatge excitant que tanmateix no té, ni de lluny, la complexitat de Hamlet ni el pathos del rei Lear. Ricard, duc de Gloucester i després rei, té ressonàncies del Vici i, doncs, és hereu de les morality plays. Les obres morals eren una forma de representació teatral pròpia de l'edat mitjana que tenia per objectiu alliçonar els feligresos. Els personatges d'aquestes obres eren simbòlics, abstractes: el Bé, el Mal, el Vici, la Humanitat, la Mort, etc.

No hi ha dubte que Shakespeare va tenir ocasió de de veure'n representades. De fet, l'escena protagonitzada pels dos assassins de Clarence1 recorda els debats propis de les morality plays. Així, un dels assassins té remordiments de consciència perquè té por de condemnar-se, mentre que l'altre li recorda la paga que rebran un cop comès el crim.

El diàleg té la seva gràcia; en una de les rèpliques l'assassí II, dubitatiu fins aleshores, es refà ràpidament en recordar-li l'altre la recompensa que rebran de part de Ricard un cop enllestit el crim. Llavors, l'assassí I li demana on ha amagat la consciència que el turmentava, a la qual cosa l'assassí II respon que "a la bossa del duc de Gloucester". Finalment, l'assassí I li replica que quan Gloucester "obri la bossa per donar-nos la paga, se t'escaparà la consciència". Diners fan mal, deia Anselm Turmeda.

La consciència, doncs, és un problema, fa nosa; almanco per aquests dos assassins un tant escrupolosos que la voldrien eliminar:

"No m'hi tornaré pas a embolicar, perquè fa els homes covards; no pots robar sense que t'acusi; no pots renegar sense que t'enganxi; no pots jeure amb la dona del veí sense que se n'adoni; és com un esperit poruc i vergonyós que se't revolta en el pit; no fa sinó posar obstacles; una vegada em va fer tornar una bossa plena d'or que vaig trobar per casualitat. Et converteix en un captaire, si la tens; la desterren de tots els pobles i ciutats com a cosa perillosa, i tots els que volen viure bé s'esforcen a fiar-se de si mateixos i prescindir-ne".

Qui n'ha prescindit totalment és Ricard. Encara que després del somni espectral de les seves víctimes és mostra una mica afectat, presenta una moral descarnada, al servei de l'ambició i del mal en termes absoluts. En aquest sentit, l'inquietant Harold Bloom li atribueix literalment una sexualitat sadomasoquista, un "vitalisme metamorfosejat en pulsió de mort". Certament, la relació de Ricard amb lady Anne escarrufa: li ha mort l'home i el pare i encara la convenç per casar-s'hi! Ningú llevat de Ricard seria capaç d'imaginar-se una relació com aquesta. Ell mateix no se'n pot fer creus, d'haver-la convençuda:

Havia mai algú festejat una dona
amb un humor així? Havia mai algú
conquerit una dona amb un humor així?
La tindré; però no per gaire temps.
Jo, que li vaig matar el marit i el pare!
Guanyar-li el cor en l'odi més extrem,
amb malediccions als llavis, llàgrimes als ulls,
i tenint al costat la prova sangonosa
del meu odi; amb Déu, la seva consciència
i aquest taüt en contra meva! I jo,
sense ni un sol amic per donar-me suport,
tret del dimoni i dels meus ulls hipòcrites,
i tanmateix me l'he guanyada. Tot el món
contra un no-res. Ha, ha!

Ricard és íntegrament dolent, abraça el mal amb una intensitat fora mida. Fred i calculador, mestre de la retòrica, un cop casat amb Anne la despatxa amb un lacònic "ja ha donat la bona nit al món". El matrimoni amb la vídua, al meu entendre, es justifica només com a autoafirmació de Ricard, ja que no és útil a la seva estratègia. És més, la necessita morta per concertar un altre matrimoni, més profitós, amb la filla del seu germà i legitimar així el seu accés al tron.

Notes.
1. Clarence era germà de Ricard i va morir a mans de dos assassins contractats pel propi Ricard.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS