Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Comments on Shakespeare: un blog 100% shakesperià

eliteratura | 30 Juliol, 2009 14:00

Haureu observat que darrerament a eLiteratura hi ha molts posts sobre Shakespeare. Tant és així, que fins i tot m'he arribat a plantejar dedicar el blog de manera íntegra a aquest autor. Finalment, però, vaig decidir continuar com sempre.
Fa dos anys i escaig vaig escriure que un blog és, sobretot, un exercici de llibertat. I ho mantenc. Supòs que tot blogger passa per diferents etapes. Així que ara me ve de gust Shakespeare i un blog, en diria, més monotemàtic. No vol dir que més envant no torni a l'esquema anterior, o vés a saber. De totes formes, he detectat un cert relaxament a la catosfera i al món del blog en general. Les noves tecnologies tenen això. Hi ha moviments, modes, tendències... Ja veurem què succeeix al mes de setembre.
El cas és, però, que volia fer qualque cosa amb tant de post shakesperià. Així que he aprofitat la majoria dels posts publicats fins ara i els he reunit en un nou blog: Comments on Shakespeare.
Tanmateix Comments on Shakespeare és un blog subsidiari d'eLiteratura, només que he pensat que me pot ajudar a posar una mica d'ordre en relació als posts sobre el bard de Stratford-upon-Avon. De manera que el servei de blogs de Wordpress - diferent però no millor, ni de molt, que Balearweb- m'ha permès etiquetar els posts i, doncs, una forma diferent de treballar-hi. Així, a Balearweb els posts sobre Shakespeare apareixen a la categoria única "Shakespeare"; mentre que a Wordpress. de moment, ja hi ha vint etiquetes diferents, la qual cosa permet fer combinacions interessants a l'hora d'indexar els posts.
latafanera.cat meneame.net

Hacia los confines del mundo: Harry Thompson i "La tempesta", quan el títol sí que fa la cosa (i IV)

eliteratura | 27 Juliol, 2009 14:00

Harry Thompson tenia una gran experiència com a productor i guionista de televisió, però va escriure una única novel·la: This Thing of Darkness, títol magnífic que en una traducció més o manco literal en català podria ser Això fosc. Tanmateix és evident que en el títol original hi ha una referència clara a Heart Of Darkness (El cor de les tenebres), de Joseph Conrad. Als Estats Units –per què: aquesta és la qüestió– l'intitularen To The Edge Of The World, amb la qual cosa pren força el vessant aventurer de la novel·la; això sí, en detriment del costat obscur, que també hi és i en gran mesura.
Malauradament Thompson va morir al 2005, amb només quaranta-cinc anys, fet que em fa pensar que molt probablement el canvi de títol als Estats Units va ser sense el seu vist-i-plau. Perquè, a més, i això és significatiu, "this thing of darkness" és part d'un vers de La tempesta (acte V, escena I), l'enigmàtica obra de teatre de William Shakespeare. Amb el canvi, doncs, es perd la referència al bard anglès. Tot i això, desencertadament, en l'edició en espanyol, Salamandra va optar per traduir l'encapçalament americà.
 
El Beagle
 
 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

Hacia los confines del mundo: la biblioteca del Beagle (III)

eliteratura | 15 Juliol, 2009 14:00

El comandament d'un vaixell de la Marina Reial Britànica al segle XIX era una tasca àrdua. Un jovenet podia embarcar-se perfectament als dotze  anys i, si sobrevivia, no tornar a ca seva fins als desset o devuit. Als vint anys ja eren considerats persones adultes, i les responsabilitats a bord eren considerables. Abans dels trenta, un oficial competent (o no: també hi havia influències i corrupteles) era nomenat capità i llavors, a la pràctica, esdevenia amo i senyor de la tripulació. Robert Fitzroy, que es va fer càrrec del Beagle amb només vint-i-tres anys, després del suïcidi a Sud-amèrica del capità Pringle Stokes, era un home íntegre i il·lustrat; amant de la ciència, però defensor a ultrança de la literalitat bíblica.
Als vaixells mai no sobrava l'espai, que en conseqüència s'aprofitava al màxim. A l'edició de Salamandra d'Hacia los confines del mundo s'indica que l'eslora del Beagle era de devuit metres. Segurament es tracta d'un error. Segons Wikipèdia, l'eslora era de vint-i-vuit metres. Tanmateix, les cabines eren diminutes. La de Darwin feia tres metres quadrats i, a més, l'havia de compartir amb dos oficials. No dormien en llits sinó en hamaques, que penjaven i despenjaven cada nit. Tot i això, el capità Fitzroy, davant la perplexitat de Darwin en comprovar la petitesa de l'habitacle, creu sincerament que és prou espaiós!
Però la cosa no acaba aquí: la cabina en qüestió feia les funcions de cambra de derrota i de biblioteca, la qual, segons la novel·la de Harry Thompson, contenia volums de Byron, Cook, Milton, Humboldt, Lamarck, Lyell... a més de La geometria d'Euclides, Evidència del cristianisme, de Paley, i també els vint volums de l'Enciclopèdia Britànica. Tot un luxe a alta mar...
 
HMS Beagle
 
latafanera.cat meneame.net

Els gustos literaris de Darwin

eliteratura | 13 Juliol, 2009 14:00

Charles Darwin era un home honest amb una ment escrutadora, pràctica i atrevida, avesada al treball científic; però no destacava en el terreny artístic. En aquell temps els entreteniments de la gent eren senzills i la lectura constituïa una distracció de primer ordre. Les novel·les d'aventures, tan apreciades un temps pel públic juvenil, van gaudir d'una època daurada precisament a l'era victoriana.
Vicenç Pagès, a De Robinson a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil, explica que, segons George Steiner, a finals del XIX es va produir la fi de la innocència literària. Després havien de venir Nietzche, Freud, Marx... Pero fins llavors regnava l'optimisme i l'aventura:

El Regne Unit vivia un moment d'expansió: els descobriments científics i les aplicacions tecnològiques se succeïen en cascada. Era un moment dolç per als aventurers i exploradors, ja que els mapes incloïen espais en blanc on es podia anar a provar sort. No és casual que Jules Verne situés el protagonista de La volta al món en vuitanta dies a Londres: tan sols un anglès de l'època podia reunir la resolució, els mitjans i la confiança per abordar una empresa tan ambiciosa.
La conjunció entre la fe tecnològica, la ingenuïtat lingüística, la certesa que l'aventura era possible, l'aparició del lector popular, la combinació d'utilitarisme i romanticisme, així com el creixement de l'autoestima nacional va fer possibles un gran nombre de llibres que aviat esdevindrien "clàssics juvenils". La moral victoriana s'encarregava que passessin de puntetes pels racons més foscos de la realitat i que el final fos raonablement feliç.

No ens ha d'estranyar, doncs, que Darwin es declaràs optimista en relació a l'evolució de la humanitat. El futur era esplendorós. Si ho traslladam al camp literari, en consonància amb l'època, és lògic que trobés que una bona novel·la havia d'acabar bé i que, fins a cert punt, Shakespeare l'avorrís. I ho diu així, amb la senzillesa que el caracteritza:

He dit que en un aspecte la meva ment ha canviat els darrers vint o trenta anys. Fins que vaig tenir trenta anys, o una mica més,  m'agradava molt la poesia de molts tipus, com ara les obres de Milton, Gray, Byron, Wordsworth, Coleridge i Shelley. Fins i tot, a l'escola, m'ho passava molt bé amb Shakespeare, sobretot amb les peces històriques. També he dit que m'havien interessat força la pintura i molt la música. Però ara, des de fa molts anys, no puc llegir ni un vers. He mirat darrerament de llegir Shakespeare i l'he trobat tan intolerablement avorrit que em produeix nàusees. També he perdut quasi tot el gust per la música. La música vol fer-me pensar massa enèrgicament en la feina que estava fent, en comptes de distreure'm. Retinc el gust per paisatges bonics, però ja no me causen el delit exquisit que sentia abans. D'altra banda, les novel·les, que són obres de la imaginació però no d'un ordre molt elevat, durant anys han estat un consol i un plaer meravellosos, i sovint beneeixo els novel·listes. Me n'han llegides un nombre sorprenent, i m'agraden si són mitjanament bones i si no s'acaben malament, això hauria d'estar prohibit. Una novel·la, per al meu gust, no pot entrar en primera classe a menys que hi surti una persona que ens pugui caure bé, i si és una noia bonica millor.

Al final de la seva vida Darwin es penedeix de no haver cultivat "gustos estètics més elevats" i afirma que, si tingués una segona oportunitat, llegiria una mica de poesia i escoltaria música almenys un cop a la setmana. És l'opinió d'una ment científica que, als darrers anys, enyora l'activitat artística. Ho deia un home que va dedicar la vida a la ciència. Hauria de servir d'exemple en un temps com el nostre, en el qual la tecnologia, la saturació informativa i l'oci consumista han arraconat les arts i les humanitats,  indispensables per recuperar la fe en el coneixement i la felicitat .

latafanera.cat meneame.net

Hacia los confines del mundo. Darwin i Fitzroy: ciència versus religió (II)

eliteratura | 10 Juliol, 2009 14:00

Sembla lògic que un moment o altre Charles Darwin hagués de topar amb la religió. Pensar que només fa 150 anys hom creia cegament, al peu de la lletra, en la veritat revelada de la Bíblia, encara escarrufa. Però escarrufa més encara saber que avui dia hi ha gent, seguidors del «creacionisme», que s'entesten a negar tota evidència i assegura que la Terra té només devers 6.000 anys. I és això Charles Darwinel que volen que ensenyin a les escoles, com si el pensament mític fos coneixement científic.
La disputa entre ciència i religió, personalitzada en Darwin i Fitzroy, és un dels aspectes més suggestius d'Hacia los confines del mundo. Aquesta controvèrsia arriba al punt màxim avançada ja la novel·la, quan Fitzroy ha perdut l'esposa i Darwin una filla. Ambdós, doncs, pateixen per la pèrdua d'un ésser estimat. Però ho fan de manera diferent. Mentre que l'antic capità del Beagle cau en la resignació, Darwin no pot estar-se de remarcar les contradiccions del discurs cristià en relació a la mort i al patiment.
Per a Darwin, no  hi ha "cap propòsit diví" que justifiqui la pèrdua d'una filla. FitzRoy tampoc no és capaç de copsar-lo, però creu que hi ha de ser: si no, per què Déu hauria actuat de tal manera, sense cap mena d'objectiu? Hi ha d'haver un designi que, per força, ha de respondre a una finalitat positiva. Déu actua amb una raó redemptora que justifica el patiment. El naturalista, en canvi, no vol tenir res a veure amb aquest Déu cruel i, a la fi, perd els estreps, i de mala manera nega l'existència de l'Ésser superior.
Desconec si en la vida real, en alguna ocasió, Charles Darwin va arribar a negar l'existència de Déu amb la contundència amb què ho relata Harry Thompson. Pel que he llegit, Darwin va ser respectuós amb la religió (la seva esposa, sense anar més lluny, era profundament creient). La seva evolució cap a l'agnosticisme va ser lògica, raonada, educada i impecable. Tanmateix, li era impossible participar del Déu -d'aquell Déu venjatiu de qui cercaven la petja pels mars del sud en forma de diluvi universal- de l'Antic Testament.
Així mateix, com hem vist, l'interessa en gran mesura la "raó" del patiment. A la seva Autobiografia s'interroga sobre el dolor en relació al "perfeccionament moral", la qual cosa sí és possible per a l'home però impensable en el cas dels animals. Llavors, quin sentit, quin "designi", hi pot haver en el patiment de l'animalea? En paraules de Darwin:
 
"Ningú no discuteix que hi hagi molt de patiment al món. Alguns han provat d'explicar-ho en relació a l'home imaginant que és útil per al seu perfeccionament moral. Però el nombre de persones al món no és res comparat amb el total d'éssers sensibles, i aquests sovint pateixen molt sense cap perfeccionament moral. Un ésser tan poderós i tan ple de coneixement com un Déu que hagués creat l'univers hauria de ser, per a les nostres ments finites, omnipotent i omniscient, i la nostra comprensió es rebel·la en suposar que la seva benevolència no és il·limitada, car quin avantatge hi pot haver en el patiment de milions d'animals inferiors al llarg d'un temps quasi infinit?"
 
Per tant, el patiment, com a element impulsor de l'evolució, pot tenir un paper en la mutació de les espècies. Ara bé, només una ment recargolada i cruel podria idear-lo. És a dir, un Déu poc recomanable que no es fa estimar. O pitjor encara: un Déu absurd, innecessari i inhumà.
 
C. R. Darwin
Autobiografia 
Monografies de Mètode.
València, 2009.
latafanera.cat meneame.net

Hacia los confines del mundo: el sabor autèntic de l'aventura i la ciència (I)

eliteratura | 07 Juliol, 2009 14:00

Sobreviuen els més aptes, els més forts, els més dotats; la resta, per molt honestos que puguin ser i encara que formin part de la història, passen a un segon plànol, i finalment cauen en l'oblit.
És significatiu, doncs, que Harry Thompson, en rememorar novel·lísticament el viatge del cèlebre Beagle a Hacia los confines del mundo (This Thing of Darkness), doni més protagonisme a Robert FitzRoy, capità del vaixell, que al propi Charles Darwin.
Perquè FitzRoy va ser un perdedor, per més que també va ser un eficientíssim oficial de la Marina Reial Britànica, un cristià amb pretensions científiques (ara en diríem un «creacionista») i, per sobre de tot, un home fidel als seus principis.
Durant cinc anys FitzRoy va tenir al seu costat un gegant de la ciència com Darwin, compartint experiències en un món encara verge on l'aventura era possible. I així va ser com el capità hiperresponsable i el jove naturalista, cavallers britànics, es van fer amics.
Com és de suposar, al principi del viatge (1831) ambdós eren creients, però els descobriments de Darwin els havien de separar. Mentre FitzRoy quedava ancorat en el creacionisme, Darwin, a mesura que caramullava evidències, va anar articulant la teoria de l'evolució de les espècies, la qual finalment va fer pública l'any 1859 (vint-i-tres anys després de finalitzat el viatge del Beagle) sota el títol The origin of species. La publicació va significar la ruptura total, l'enemistat, entre els dos antics companys.
Tot això ho trobareu a aquesta magnífica novel·la d'aventures que narra, profusament documentada, les vicissituds d'aquests dos personatges històrics durant un període de trenta-vuit anys. Però l'ambiciosa i reeixida obra de de Thompson ens parla també de ciència i religió; de colonialisme i racisme; d'amistat, política i ambició. Ens parla de la vida i de la mort; d'alegries i frustracions. Amb el luxe impagable d'un toc d'humor, Hacia los confines del mundo és, en definitiva, una novel·la que no hauria de passar desapercebuda

Charles Darwin i Robert FitzRoy


Hacia los confines del mundo
Harry Thompson
Salamandra, Barcelona, 2007
 
Darwin, el Beagle, FitzRoy i Felip Bauzà
Assenyat Canal del YouTube amb vídeos que desmunten els arguments del creacionisme
Leyendo a la sombra
Dos hombres y un destino
 
Imatge extreta d'El Beagle y sus personajes
latafanera.cat meneame.net

Per què és important la literatura, segons Emili Manzano

eliteratura | 02 Juliol, 2009 14:00

La qüestió és: per què ens capficam tant en la qüestió literària?
 
"Jo no diria que la literatura és important per si mateixa, com ho són les matemàtiques, l’astronomia, la biologia o la filosofia, sino que hi ha gent per a qui la literatura és important, importantíssima, fins i tot indispensable per a la vida, com la música o la pintura. La literatura és una cosa absolutament inútil, i el mitjà perfecte per qüestionar o enfotre’s de les coses que ens volen fer passar per “importants”. Llegir és una manera de ser al món, una manera d’interpretar-lo, de disfrutar-lo, de soportar-lo... Tot i això, la literatura d’una certa qualitat, la que aspira a un cert grau d’exigència artística, sempre ha estat del gaudi d’una minoria al llarg de la història".
 
 

Llegiu l'entrevista sencera a Emili Manzano a Llibrofags

Com veis, la foto és del programa L'hora del lector, del Canal 33, canal que encara no podem veure pel TDT.

latafanera.cat meneame.net

Titània, reina de les fades. Apunts sobre "El somni d'una nit d'estiu" (IV)

eliteratura | 01 Juliol, 2009 14:00

El millor Shakespeare, per a mi, és el Shakespeare enjogassat, distès, fluït, amo i senyor de la paraula, que fa anar el discurs per on vol, com si cada vers fos la seqüència natural de l'anterior. És el Shakespeare de Mercutio i també de la reina Titània: un Shakespeare fantasiós però de sòlida declamació. Quan assoleix aquest nivell, cada intervenció és una festa, un poema dramatitzat per al gaudi de l'espectador o del lector.
 
Al món teatral hom és allò que fa i, sobretot, allò que diu, especialment en Shakespeare. A més, cal que el discurs s'adigui amb el personatge, que hi hagi una harmonia entre el que és i el que diu. Particularment, tenc predilecció pel vessant, jo en diria, surrealista de Shakespeare. Quan es mou dins aquests paràmetres, el geni de Stradford-upon-Avon fa un ús exquisit de la llibertat que suposa moure's dins el somni o la fantasia. És el cas d'El somni d'un nit d'estiu.
 
Titània
 
 (Segueix)
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS