Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

L'edició en català necessita milions de lectors...

eliteratura | 30 Novembre, 2009 15:00

L'entrevista de Vilaweb a Josep Maria Castellet —qui ha publicat no fa gaire Seductors, il·lustrats i visionaris, un retrat de sis personatges destacats del món de la cultura— acaba amb una contradicció (aparent) que l’eminent editor, crític literari i assagista ens convida a resoldre. Segons ell, "mai s'havia estat tan bé en cap dels nivells culturals de Catalunya. Mai. Ara, és insuficient". Aquest "insuficient", doncs, com en les notes escolars, vol dir que hem de millorar; però sense canviar gens ni mica les regles del joc. Molta gent, com el senyor Castellet, ho creuen així, de bona fe, sense adonar-se que aquesta via condueix a un carreró sense sortida que porta per nom Espanya.

Ja ho sabem, per tant, que la situació actual és insuficient. Però, amb el cor a la mà, dubt molt —és més, me'n faig creus— que mai no haguéssim estat tan be. La pròpia entrevista, amb tots els respectes pel senyor Castellet, reflecteix al 100% la situació d'anormalitat que pateix la cultura i la societat catalanes.

Tan bé estem que, segons l'editor, ens manquen lectors en català per poder editar amb una certa tranquil·litat, tot i que en la contesta a la pregunta anterior havia manifestat textualment "que el públic català llegeix amb absoluta normalitat". Com a prova d'això, Castellet esmenta les vendes d'autors internacionals. O sigui que les traduccions dels grans noms —Saramago, Auster...— funcionen bé, econòmicament parlant. Perquè tothom sap qui són, i hi ha catalans –com veurem, 20% màxim– que fins i tot s’atreveixen a llegir-los en català. Normalitat: absoluta? Tal volta ha fet una mica llarg, el senyor Castellet.

Seguim, tanmateix. Per al crític i editor, "el moment és bo, però ens falten mil lectors". Mil lectors? Voleu dir que això es soluciona amb mil lectors? Entenc que els mil lectors, xifra simbòlica, servirien per mantenir l'edició en català dins uns marges, esquifits però suficients, per a sobreviure. Sobreviure: hi aspiram. Només això?

L’anàlisi del senyor Castellet aparentment es basa en la demografia. El discurs és el següent: com que som més pocs que els espanyols, les edicions en català es venen menys que les edicions que en espanyol. Fins i tot a casa nostra. Resignació. Però molt-molt-molt-menys: de fet les enquestes indiquen que només el 20% —senyal d’alarma!— dels ciutadans de Catalunya llegeixen habitualment en Català; a les Illes Balears, el percentatge encara és més baix: només un 8% llegeix en català. Més resignació. O no.

Per tant, el problema no és demogràfic sinó sociolingüístic. La solució, doncs, és política: identitària, pressupostària i fronterera. En definitiva, no calen mil lectors en català; cal una altra cosa d’ordre polític per capgirar la tendència. Tan bé no estem quan devers el 80% dels lectors catalans llegeixen bàsicament en espanyol. I així i tot –miracle!- hi ha una indústria editorial en català que subsisteix quan ni tan sols tenim, Castellet dixit, “un cos d'autors en el qual la societat catalana s'hi senti representada”.

Els escriptors catalans, llevat de quatre mediàtics que deixen aparèixer a TV3, són uns desconeguts ; no sé si perfectes. És culpa dels editors? No! És culpa dels autors? No! És culpa dels lectors? No! És culpa dels polítics? És culpa de segons quins polítics? Calent, calent. És culpa de tothom i de ningú: és culpa d’una situació de subordinació —econòmica, social, cultural, esportiva fins i tot— que com molt bé explica Miquel Calzada també a Vilaweb, només té una via de solució que és la independència.

I sí, calen també més campanyes i promocions de la lectura. Però ja les farem després, les incrementarem tant com calgui, quan les generacions futures deixaran de patir aquest vincle forçat amb Espanya que no ens deixa ser com volem.

 

(Vull aclarir, per si aquest post suscita qualque dubte, que les citacions de l'entrevista a Josep Maria Castellet no amaguen cap intenció irrespectuosa cap a aquest senyor; al contrari, sé que en el fons compartim l'objectiu d'enaltir la nació catalana. Només que, al meu entendre, certes paraules del senyor Castellet posen de manifest un discurs, implícit i en certa manera involuntari i paradigmàtic, que supedita la cultura catalana a l'espanyola sense que això no es posi en qüestió i, per tant, presentat com un fet irreversible.)

latafanera.cat meneame.net

(particular) Enciclopédia da Estória Universal

eliteratura | 29 Novembre, 2009 09:00

Qualquer ser humano
tem pe lo menos duas almas.
Uma que desce,
outra que sobe.
Do conflito entre ambas
gera-se un nó,
um nó cego,
a que chamamos coraçao.

 
Este é um livro de factos - e de ficções, burlas, citações - esquecidos ou ignorados pela História e encruzilhados uns nos outros em forma de labirinto. Um espaço entre mordomos coronéis, metáfora, mentiras, assassínios, deuses duplos, cabalistas fabulosos, ascetas hindus e narrativas absolutamente orientais.
 
Una genialitat d'Afonso Cruz
latafanera.cat meneame.net

Instint, sexe i religió

eliteratura | 25 Novembre, 2009 15:00

D'ençà que vaig llegir el Caín de Saramago, faig voltes a la qüestió del fet religiós: aquesta necessitat de l'home de cercar resposta més enllà del que podem conèixer de primera mà; aquesta necessitat de transcendir; aquesta Rene Magritte: El castell dels Pirineusmancança, tan humana, que ens impulsa a fabular històries que expliquin orígens desconeguts i més aviat indesxifrables. L'ésser humà, limitat com és, cerca contesta. Els animals, en canvi, tenen altres preocupacions, més mundanes.
Però Jostein Gaarder -que es va fer famós amb El món de Sofia i que ara publica una altra novel·la, El castell dels Pirineus, sobre la fe i la raó- pensa que "la religió és un instint tan bàsic com el sexe". L'escriptor noruec, en una aposta interessant, situa sexe i religió en un mateix nivell. La religiositat, doncs, seria una mena d'instint, una curiositat innata que l'ésser humà ha de satisfer de qualque manera. Llavors el més fotut no seria la religiositat (la incògnita), sinó com es plasma aquest anhel de coneixement. Hi ha dues possibilitats: religió (certesa) o ciència (simple aproximació). La religió ens presenta la veritat, que és inalterable, dogmàtica, i ho explica tot. La ciència, més modesta, obté respostes canviants, mutables; aspira, només aspira, a saber una mica més.
Ciència i religió tenen un origen comú, però difereixen en les respostes. Gaarner, tanmateix, fa raonaments un tant paradoxals. Diu: "Com més astrofísica llegeixo, més religiós em sento. I com més llegeixo la història de les religions, menys religiós sóc". Per què? Tal volta perquè ambdues, ciència i religió, estan abocades al fracàs. Per què les respostes, en el fons, mai no acaben de satisfer-nos. Fracassa l'Homo sapiens i fracassa també l'Homo religiosus. Senzillament, perquè la condició de l'home és el fracàs de l'autoconsciència (precisament allò que ens fa humans i, per tant, febles, limitats, temorosos).
Posats a triar o a salvar qualque cosa d'aquest naufragi em qued, permeteu-me que ho digui amb paraules de Miquel Àngel Riera, amb la bellesa de l'home que crea bellesa.
 
Imatge: El castell dels Pirineus, de Rene Magritte
latafanera.cat meneame.net

"Una teoria general de l'amor" o comprar el llibre pel disseny de la portada

eliteratura | 22 Novembre, 2009 09:00

No hi ha dubte que les caràtules dels discs de vinil eren més atractives que les dels CDs actuals. Hi ha caràtules famosíssimes, com la del Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, que avui dia són impensables. Impossibles, millor dit. I això, per una qüestió tan simple com el tamany de la caràtula. En aquest cas, doncs, les dimensions sí que importen, molt. I també el format.
D'aquí a uns quants anys, si es popularitzen els ebooks, succeirà el mateix amb les cobertes, que s'empobriran en passar del paper al format digital. Precisament culejant per la xarxa he descobert aquest genial Book Cover Archive blog, que s'atreveix a fer la tria dels Top Ten of Covers of the '00s; és a dir, les deu millors portades de l'incipient mil·lenni. I us dic que hi ha veritables obres d'art com aquesta A General Theory of Love: el disseny és de John Gall i la fotografia -extraordinària: dues cadires enamorades?- de Boris Schmalenberger.
¿És necessari indicar que una bona coberta
(una de les que més m'han agradat darrerament és la d'Els jugadors de wisht: fotografia en blanc i negre amb un toc de magenta superfashion que lliga perfectament amb molts aspectes de la novel·la) hauria de reflectir, intentar-ho almanco, el contingut del llibre?
 
 
Una teoria general de l'amor
 
latafanera.cat meneame.net

Gran Torino: l'heroi sorgeix quan la societat fracassa

eliteratura | 18 Novembre, 2009 15:00

Poc m'hagués pensat que Clint Eastwood, de 79 anys, esdevindria un dels grans directors de cinema del segle XXI. Però és així: mentre molts directors joves s'entrebanquen amb una tecnologia que han acabat de pair, aquest home que va néixer amb el crac del 29 sap contar històries amb un estil propi. Al cap i a la fi, fer cinema i escriure novel·les consisteix precisament en això, a saber contar (un cop més) una història amb un toc personal.
Qui hagi vist Gran Torino, sabrà de què parl. I si no, veieu-la: Clint Eastwood hi reinventa el western, el fa urbà i el transporta a l'època actual. Gran Torino ens parla d'educació, d'amor, d'amistat, de xenofòbia, de violència. En definitiva, de fracàs social.
La societat fracassa quan no sap, no pot o no vol protegir els dèbils.Tot això em fa pensar en la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, data simbòlica que va posar punt i final al fallit experiment comunista i a la Guerra Freda. De llavors ençà vivim la globalització. N'hi va haver que s'atreviren a parlar de fi de la història, que era una cosa tan simple i estúpida com pregonar el triomf absolut del capitalisme.
Ara sabem, per bé o per mal, que no hi ha alternativa. Però la realitat sempre posa les coses al seu lloc. El capitalisme salvatge, com a idea, també ha fracassat. Encara que els seus defensors hagin partit amb les butxaques ben plenes.
No ha caigut cap altre mur; la caiguda de les torres va ser pitjor, i premonitòria.
La humanitat ha fracassat. Els damnificats són milions. Vivim un temps d'herois. Vivim un temps sense ànima.

 


 

Llegiu també André Schiffrin. Una educación política: ètica i estètica de l'edició independent

 

latafanera.cat meneame.net

Els drets del lector

eliteratura | 16 Novembre, 2009 15:00

 

drets dels lectors
  • Dret a no llegir
  • Dret a botar pàgines
  • Dret a no acabar un llibre
  • Dret a rellegir
  • Dret a llegir qualsevol cosa
  • Dret al bovarisme (malaltia transmissible textualment)
  • Dret a llegir a qualsevol lloc
  • Dret a llegir "d'aquí i d'allà"
  • Dret a llegir en veu alta
  • Dret a restar en silenci
N'hi afegiria, com a mínim, un: dret a llegir en la pròpia llengua (és clar que ells no hi pensen, ja que els castellanoparlants no pateixen aquesta situació injusta).

 

Via  Libreros

latafanera.cat meneame.net

Educació per a la vida, educació per a la felicitat

eliteratura | 11 Novembre, 2009 15:00

La vida no és senzilla i avui dia hi ha massa gent que s'entesta a fer-la encara més complicada.
Cal aprendre molt: a ser feliç, a relativitzar un fotimer de coses; però també a esforçar-nos per créixer com a persones.
La nostra societat aparentment ens ho dóna tot fet. Tanmateix arriba un moment o altre en què ens llença al buit i cal aprendre a volar o t'estavelles sense remei. Volar!

felicitat


Via dirty.ru
latafanera.cat meneame.net

El càntic del muetzí cec

eliteratura | 09 Novembre, 2009 15:00



"El mati es comença a moure damunt les cases, la pell de l'aigua es torna mirall del cel, i aleshores el muetzí inspira profundament i crida, agudíssim, Allau akbar, pregonant als aires la Muetzísuperior grandesa de Déu, i ho repeteix, igual com cridarà i repetirà les fórmules següents, en cant extàtic, posant el món per testimoni que no hi ha cap més déu fora d'Al·là, i que Mahoma és l'enviat d'Al·là, i dites aquestes veritats essencials crida l'oració, Veniu a l'azal·là, però essent l'home com és de natural mandrós, baldament cregui en el poder d'Aquell que mai no dorm, el muetzí renya caritativament aquells a qui encara pesen les parpelles, L'oració és millor que la son, As-salatu jayrun min an-nawn, per als qui en aquesta llengua ho entenen, i conclou finalment proclamant que Al·la és l'únic Déu, La ilaha illa llah, però ara només una vegada que és tot allò que cal quan es tracta de veritats definitives. La ciutat murmura les oracions, el sol ha despuntat i il·lumina els terrats, no trigaran els ciutadans a treure el cap als patis. El minaret està en plena llum. El muetzí és cec".
 
Aquest fragment, com haureu endevinat, correspon a la novel·la de Jose Saramago Història del setge de Lisboa. L'he escollit pel respecte i per la tendresa amb què s'hi retrata el ritual, propi dels muetzís, de la crida matinal a l'oració.
El muetzí, que és cec, pregona la "superior grandesa" d'Al·là, que no és el Déu musulmà, sinó com els musulmans anomenen Déu -en aquest cas, en majúscula, i no pas com a Caín, la novel·la també de Saramago on el Déu de l'Antic Testament, coses de l'estil o pura irreverència, apareix en minúscula. El muetzí, doncs, exhorta els fidels, els "renya caritativament" per a què s'espolsin la son i s'aixequin del llit per pregar; és a dir, per lloar Al·là, que, com en el cas del cristianisme i el judaisme, exigeix exclusivitat: "No hi ha cap altre déu que Déu" proclama la xahada.
Tanmateix el to "extàtic", espiritual, de l'escena descrita no té res a veure amb les increpacions que apareixen a Caín. Saramago és molt dur amb el Déu bíblic i, si més no en aquest cas, condescendent amb el Déu de Mahoma. Vol dir que Saramago, per a qui la religió no ha servit mai per apropar els essers humans, de vegades cau en la contradicció i extreu bellesa d'una manifestació religiosa concreta com és la crida a l'oració?
És evident que hi ha una estètica, un ritual, una sensualitat en el càntic del muetzí que han despertat la simpatia d'aquest autor ateu. En altres paraules, Saramago capta la poesia, la bellesa de l'acte, més enllà de la religiositat estricta. I això, per a mi, és cultura. Però ho són també els mites de l'Antic Testament, la qual cosa em fa pensar que, tal volta, el problema de Saramago és que és incapaç de discernir que hi ha maneres diferents d'entendre la religiositat la qual, com qualsevol altra manifestació humana, és respectable.  Sempre i quan es practiqui des de la tolerància i la consideració deguda cap a les altres creences.
 
Imatge via xarquia.blogspot.com

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS