Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

L'olimpisme me la bufa. Juan Antonio Samaranch, in memoriam

eliteratura | 22 Abril, 2010 14:00

Vivim en una època de veneració de l'esport. El guerrer ha estat substituït per l'esportista. És gairebé impossible aixecar la veu contra l'esport. Contra una determinada concepció de l'esport, s'entén.
Els joves han d'emmirallar-se en l'esportista d'elit com si aquest fos un déu. Tenen diners i fama. Gaudeixen de tot el que pot desitjar un Juan Antonio Samaranch, vestit amb l'uniforme falangista, amb Franco al fonsjove. Van d'aquí i d'allà. Competeixen i protagonitzen spots publicitaris. Són l'exemple a seguir. Elegits per a la glòria, viuen de manera despreocupada, d'acord amb l'esperit olímpic, un esperit regit pel capitalisme salvatge. En l'esport mana el mercat i l'especulació; les Olímpiades no són cap excepció.
Que s'han de celebrar a la República Popular de la Xina -es a dir, a la major dictadura del món-, doncs s'hi celebren. Una mica d'esperit olímpic per aquí, una mica per allà; no parlem de política que fa lleig. Obrim el calaix i repartim. L'olimpisme és una màquina de fer diners.
Aquest és l'esperit olímpic, tan lloat, que va impulsar Juan Antonio Samaranch. N'hi ha que hi estan d'acord. I és legítim, però això no justifica amagar la veritat per evitar la controvèrsia. No tot han de ser flors i violes per a l'home que "va revolucionar l'olimpisme". Encara que "el país oficial" amagui el passat franquista de Samaranch, a l'estranger no tenen cap problema per referir-s'hi. I en parlen, no només de la filiació a la dictadura de Franco sinó també dels problemes de corrupció que van afectar el COI. The New York Times no té pèls a la llengua:
 
"Però l'administració del Sr Samaranch també es va veure entelada per l'escàndol. Deu membres del Comitè Olímpic van renunciar o van ser-ne expulsats a finals de 1990 després de rebre més de d'un milió de dòlars en efectiu, regals, beques i altres beneficis com a part de la candidatura de Salt Lake City que guanya per al 2002 els Jocs d'Hivern. Altres membres estaven vinculats a irregularitats en la licitació dels Jocs Olímpics d'Atlanta i Sydney.
Com un ex funcionari esportiu a Espanya en el règim feixista de Franco, el Sr Samaranch havia arribat a tolerar un cert grau de corrupció. Tendia a cooptar els seus enemics i passar per alt la reputació desagradable d'alguns dels membres que ell va introduir COI, entre ells Francis Nyangweso, un ex cap de la defensa de l'assassí dictador d'Uganda Idi Amin".
 
Hi ha qui diu que Juan Antonio Samaranch va evolucionar políticament. Del franquisme a la democràcia, volen dir. Jo no crec que canviàs gaire: només va ser un home que sempre va estar al costat del poder. Que té el seu mèrit.
En pau descansi.
 
Actualització.
Recoman aquest article al Times: L'home que va robar la innocència als Jocs Olímpics. O com trair el llegat del baró de Coubertin.
latafanera.cat meneame.net

Per Sant Jordi, els afers de Napoleó i altres herbes adjacents

eliteratura | 21 Abril, 2010 14:00

D'ençà que a tercer de BUP (ei, per als més joves: BUP no és una onomatopeia, sinó el batxiller anterior a l'ESO) vaig fer un treball sobre la vida de Napoleó, m'ha intrigat aquest personatge. En aquella ocasió -encara el conserv, tot subratllat- vaig llegir la biografia que li va dedicar André Maurois.
Hi ha escriptors que els agrada indagar sobre la vida dels altres. Bé, en això consisteixen les biografies. Un gran biògraf, i també excel·lent escriptor, va ser Stefan Zweig, de qui recoman obertament la seva Maria Antonieta i, per sobre de tot, les impressionants memòries, El món d'ahir: memòries d'un europeu.
Napoléo va ser un personatge únic a la història, comparable a Alexandre el Gran, Juli Cesar i a no gaires més. El gran cineasta Stanley Kubrick va voler filmar-ne les vicissituds però, tot i llegir més de cinc-cents llibres -cinc-cents!- sobre l'emperador dels francesos, no va arribar a rodar la pel·lícula. De tot plegat en resta el testimoni d'un llibre monumental,  Stanley Kubrick's Napoleon: The Greatest Movie Never Made, que inclou els esborranys dels guió, fotos i material múltiple. Només n'hi ha mil exemplars numerats. Interessant, sens dubte, però molt car.
Per a butxaques més modestes, hi ha biografies a l'abast. Fa uns mesos me van regalar la biografia novel·lada signada per Valentin Hollander, que es llegeix d'una tirada. La nova edició és del 2008 i, més que en la figura pública, política i militar, es centra aspectes de caire més privat, en especial les relacions socials, familiars i amoroses. Els afers domèstics, com aquell qui diu. Napoleó, sempre ambiciós, exuberant i enfeinat, en alguns moments arriba a simultaniejar tres relacions sentimentals, amb l'esposa, l'amant i l'ex-dona; a més de tutelar la família -eren un fotimer de germans- que tenia literalment col·locada per Europa, regnant per aquí i per allà.  Entre i entre, se suposa que dirigia l'imperi francès. Genial.
Bromes a part, trobam altres obres interessants que completen la figura de Napoleó. Las guerras de Napoleón: una historia internacional ens parla de la visió europea -europeista, per ventura?- de Napoleó. Philippe-Paul de Ségur, contemporani de l'emperador, va escriure una obra ja clàssica, La derrota de Napoleón en Rusia, tema sempre recurrent per les similituds amb la campanya de Hitler a la II Guerra Mundial. Un altre clàssic de difícil classificació, el Napoleó de Stendal. Per acabar, una biografia potent: Napoleón. El camino hacia el poder, 1769-1799, de Philip Dwyer, gran especialista actual.
 

latafanera.cat meneame.net

Garzón, Egunkaria, el franquisme i la memòria històrica

eliteratura | 14 Abril, 2010 14:00

No tenc cap mena de simpatia per Garzón, més aviat al contrari. Tanmateix això no vol dir que li vulgui cap mal. Tractant-se d'un jutge només voldria, que ja és molt, que actuàs amb seny i imparcialitat, que és el mínim que es pot exigir a la justícia.
La justícia espanyola, però, està sota sospita. Són massa els casos en què s'han fet parts i quarts. Ahir, sense anar més lluny, l'Audiència Nacional es va pronunciar sobre el cas Egunkaria set anys després que un altre jutge, Del Olmo, pixàs també fora de test i tancàs l'esmentat diari just perquè s'editava íntegrament en eusquera. Un jutge es carregà de manera arbitrària la llibertat d'expressió, assimilant de passada una llengua, l'eusquera, amb terrorisme, el d'ETA. També hi va haver empresonaments d'innocents i denúncies fonamentades de tortura.
Tot plegat recorda massa les accions del jutge Garzón abans de les Olímpiades del 92, quan els empresonats van denunciar tortures que no van ser investigades, fet reconegut pel Tribunal Europeu dels Drets Humans en una sentència que condemnava el Regne d'Espanya precisament per la renúncia a esbrinar què havia succeït.
Ara Falange Espanyola ha denunciat Garzón per investigar un delicte que a l'Estat espanyol no existeix. La nefasta Llei d'Amnistia promulgada l'any 1977, una llei amnèsica origen de molts dels mals de la política espanyola, diu que no es podran investigar els crims comesos durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. Així de clar: la justícia espanyola, per llei, no és competent per investigar el franquisme.
Per això me fan gràcia els actes de suport a Garzón, un jutge polèmic i populista que ha actuat contra la llei, per injusta que sigui. Fns ara Memòria Històrica no ha demanat, que jo sàpiga, la derogació de la Llei d'Amnistia. En canvi, en fa una lectura enrevessada i una mica a conveniència. Segons publica dBalears la presidenta de Memòria Històrica de les Illes Balears, considera que "obrir una investigació pels crims franquistes sí s'ajusta a dret. I per què? Maria Antònia Oliver explica la visió de l'entitat. "Una llei d'Amnistia tan sols pot amnistiar qui ja ha estat jutjat, empresonat o condemnat". Per tant, la Llei del 77 té efectes sobre els presos polítics sorgits sota la dictadura franquista. "I sí hi hagués presos franquistes, també els afectaria. Ara bé, no és pot amnistiar allò que no ha estat condemnat". Els recuperadors de la memòria utilitzen, idò, un raonament de lògica. Ara bé, encara tenen un Pla B. "Tot i que acceptassin que l'amnistia també cobreix el bàndol feixista, els seus delictes entren dins la categoria de ‘Crims contra la humanitat" i la Justícia internacional els tipifica com a imprescriptibles. Per tant, es pot obrir causa en qualsevol moment de la història, hagin passats els anys que sigui".
Crec, i és una llàstima, que no en trauran el net. Perquè això deixaria l'Estat espanyol en evidència i posaria en dubte la "modèlica" Transició, un autèntic pegat que institucionalitza l'amnèsia i resumeix la dictadura franquista com una simple anècdota que, en definitiva, posa al mateix nivell víctimes i criminals.
latafanera.cat meneame.net

El Déu de Sinéad O'Connor. Post post-Setmana Santa

eliteratura | 08 Abril, 2010 16:30

S'enlaira l'avió de retorn, s'acaben les vacances de Pasqua. Incòmodament assegut a la butaca llegesc el diari. El trànsit aeroportuari sol ser apressat, estressant. Puges a l'avió i ja frises d'arribar. Així que obr El País per les pàgines d'opinió cercant una mica d'esplai. Hi ha pederastiaun article de Sinéad O'Connor: Una variante brutal del catolicismo.
Feia molt de temps que no sabia res d'aquesta dona irlandesa de veu fantàstica que l'any 1992, en el programa de televisió Saturday night live va improvisar una performance mentre interpretava la canço de Bob Marley "War". Sense pensar-s'ho dos cops O'Connor va esbocinar una foto de Karol Józef Wojtyła, més conegut per Joan Pau II, és a dir, el Papa d'aleshores, tan sant, ell, però per ventura també encobridor de pràctiques tan inhumanes com els abusos sexuals a infants.
Impressiona que una dona que es declara catòlica demani sincerament comptes al Vaticà. No li valen les excuses de mal pagador de Benet XVI, Papa actual, antic repressor eclesiàstic que tanmateix no va saber posar fi a les pràctiques pederastes dels capellans.
Sinéad O'Connor, que va patir a Irlanda durant la infantesa el que qualifica de "teocràcia catòlica", reclama justícia i responsabilitat al Papa des de la posició de creient, des de la fe. Tenc al costat la meva filla d'onze anys que llegeix els titulars de coa d'ull. Intrigada i amb molt sentit comú, comença a bombardejar-me amb preguntes de difícil resposta. La passatgera de davant -juraria que estudia un temari d'oposicions que, ves per on, inclou el conveni de col·laboració entre l'Estat espanyol i la Sant Seu- s'ha girat una mica, encuriosida. M'interroga inconscientment amb la mirada. Li dic: "costa de fer entendre això als joves". Però es mereixen una resposta. Ella assenteix amb el cap i torna al recull del BOE. Quina creu.
 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS