Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

L'atractiu de Medusa

eliteratura | 28 Octubre, 2010 14:00

Hi ha un quadre un xic esgarrifós inicialment atribuït per Giorgio Vasari  a Leonardo da Vinci que representa Medusa decapitada. No va ser fins al segle XX que l'especialista Bernand Berenson va desfer l'error. Actualment aquest quadre, que pertany a la col·lecció de la Galleria degli Uffizi, és atribuït a un pintor anònim flamenc del 1.600.
Tanmateix un poeta romàntic anglès, Percy Bysshe Shelley, creient que l'obra era de l'artista florentí, li va dedicar un poema "On The Medusa of Leonardo da Vinci". L'error, doncs, s'ha esmenat, però el poema de Shelley roman per a la posteritat. Va ser publicat pòstumament per la seva viuda, Mary Shelley, l'autora del famós Frankenstein, dos anys després del traspàs del poeta, que va morir ofegat en un bot abans de fer els trenta.
 
Medusa
 
 

1.
It lieth, gazing on the midnight sky,
Upon the cloudy mountain-peak supine;
Below, far lands are seen tremblingly;
Its horror and its beauty are divine.
Upon its lips and eyelids seems to lie
Loveliness like a shadow, from which shine,
Fiery and lurid, struggling underneath,
The agonies of anguish and of death.
2.
Yet it is less the horror than the grace
Which turns the gazer's spirit into stone,
Whereon the lineaments of that dead face
Are graven, till the characters be grown
Into itself, and thought no more can trace;
'Tis the melodious hue of beauty thrown
Athwart the darkness and the glare of pain,
Which humanize and harmonize the strain.
3.
And from its head as from one body grow,
As ... grass out of a watery rock,
Hairs which are vipers, and they curl and flow
And their long tangles in each other lock,
And with unending involutions show
Their mailed radiance, as it were to mock
The torture and the death within, and saw
The solid air with many a ragged jaw.
4.
And, from a stone beside, a poisonous eft
Peeps idly into those Gorgonian eyes;
Whilst in the air a ghastly bat, bereft
Of sense, has flitted with a mad surprise
Out of the cave this hideous light had cleft,
And he comes hastening like a moth that hies
After a taper; and the midnight sky
Flares, a light more dread than obscurity.
5.
'Tis the tempestuous loveliness of terror;
For from the serpents gleams a brazen glare
Kindled by that inextricable error,
Which makes a thrilling vapour of the air
Become a ... and ever-shifting mirror
Of all the beauty and the terror there—
A woman's countenance, with serpent-locks,
Gazing in death on Heaven from those wet rocks.

 

Bellesa i terror: "el seu horror i la seva bellesa són divins". El tema, no hi ha dubte, és del gust dels romàntics. L'atractiu de la Gòrgona mortal és immens i molt productiu. Hi ha una antologia, The Medusa reader, que recull les aportacions artístiques, antropològiques, polítiques, etc., inspirades en Medusa.  Hi destaquen autors com Nietzsche, Freud, Walter Benjamin, Sartre, Sylvia Plath i molts altres. Llàstima que no en tinguem cap traducció.

latafanera.cat meneame.net

Perseu i Medusa: la pervivència del mite

eliteratura | 26 Octubre, 2010 14:00

El mite grec persisteix. Passen els segles i el discurs mític manté la força narrativa originària. Deus, herois i homes. Cadascun juga el seu paper i, a la fi, el destí s'imposa tot i la lluita d'alguns.
Inexorabilitat: una dona de bellesa irresistible provoca la lascívia de Posidó i això la convertirà en monstre per als homes. De què era culpable Medusa als ulls dels déus? Només sabem que n'esdevé una joguina monstruosa. La resta són conjectures.
Passen els anys. Un bon dia l'heroi Perseu, per evitar el matrimoni de la seva mare Dànae amb Polidectes, rei de Sèrifos, li promet per sortir del pas el cap de Medusa, l'única mortal de les tres Gòrgones.
El problema és que Perseu no sap on trobar-la, i encara menys com acabar amb ella. Qui sí que ho sap són tres jaies d'origen preolímpic, ancestrals, de vida anacoreta (el qualificatiu es de Pascal Quignard): les Grees, literalment "velles". Aquestes tres germanes, doncs, tenen la particularitat paradoxal d'haver nascut ancianes. I lletges, naturalment,. Nomien Dinos (por), Eni (horror) i Pefredo (alarma). A més a més, en el súmmum de la desgràcia, compartien un sol ull i una sola dent que s'anaven passant, per torns. Així sobrevivien, en la semiceguera, a l'occident extrem, la fi del món, on sempre era de nit.
El pitjor que els podia succeir, doncs, era perdre l'únic ull comunitari. Aquesta feblesa va ser aprofitada per Perseu per fer-les confessar l'amagatall de Medusa. A més, segons una versió destacada per Pierre Grimal, les Grees eren dipositàries d'un oracle gràcies al qual sabien com matar la Gòrgona. Perseu els va prendre l'ull i la dent mentre en feien el canvi i les va  obligar a revelar el secret de Medusa: l'heroi fill de Zeus i de Dànae havia d'aconseguir quatre objectes que eren en possessió de les nimfes: les sandàlies alades i la harpé (una falç) d'Hermes, el casc d'Hades (que li atorga la invisibilitat) i una alforja anomenada Kybissis on Perseu havia de dipositar el cap de la Gòrgona. Les nimfes van ser sol·lícites amb Perseu i li van concedir els objectes desitjats.
Ja sabem com acaba la llegenda. Perseu degolla Medusa i en porta el cap a Polidectes, el pretendent de la seva mare, que mor petrificat: tan grans eren les facultats de la Gorgona, que fins i tot morta mantenia el poder de la mirada! Però abans d'això, durant el viatge de retorn a Sèrifos, en passar per les costes d'Etiòpia, Perseu es va enamorar d'Andròmeda i la va salvar d'una mort segura a mans de Cetus, la balena, mític monstre marí enviat per Posidó per castigar  l'arrogància de Cefeu i Cassiopea, pares de la donzella.
El mite es diversifica. Tenim caps de fil per aquí i per allà. Ves per on, indirectament, Posidó "provoca" l'amor entre  Perseu i Andròmeda! Si el Déu del Mar no hagués violat Medusa, aquesta no hauria esdevingut un monstre cobejat com a arma letal i, per tant, Perseu no hagués emprès el viatge per aconseguir-ne el cap. D'altra banda, si Cassiopea i Cefeu no haguessin escampat que la bellesa de la seva filla era superior a la de les Nereides, Posidó no s'hagués emprenyat i condemnat Andròmeda a ser devorada per Cetus. En conseqüència, Perseu no l'hagués poguda rescatar.
És el destí qui ha juntat amb tal força Perseu i Andròmeda? Pura casualitat? No ho sabem cert. Tanmateix, per acabar de rematar les curioses coincidències del mite, no podem obviar que és plausible que Cetus (el monstre marí que de vegades és representat per una serp marina però principalment per una balena -en grec, ketos és balena, i també cocodril, hipopòtam i monstre marí en general) sigui la mare de les Gòrgones i les Grees.
Potser sí que és accidental la  perillosa relació de Perseu amb Cetus i seva descendència. Per a mi, la possible coincidència realça encara més la bellesa d'aquest mite i el fa, si cal, més aterridor. El happy end és un invent saludable però posterior a la mitologia grega. Deixe'm-ho aquí tot i que la narració continua. Perseu retorna a Sèrifos, allibera la mare però no pot defugir la veu de l'oracle desencadenant de la tota la història, el veritable i tràgic destí de Perseu: en una competició de llançament de disc en la qual participava té l'infortuni de matar Acrisi, rei d'Argos, el seu avi. Posteriorment, Perseu se'n refà, regna i fins i tot funda Micenes. És un heroi i, com a tal, digne de memorar: Atena, que també té un paper primordial en la història de Medusa, commoguda per l'amor d'Andròmeda i Perseu, va fixar al cel  les seves imatges, juntament amb les de Cassiopea, Cefeu, Pegasus i Cetus. I allà romanen, pels segles dels segles. Perquè tothom en recordi la història.
 
Perseu i Andròmeda
 
latafanera.cat meneame.net

La transformació de Medusa: de dona a monstre

eliteratura | 20 Octubre, 2010 14:00

latafanera.cat meneame.net

Mites i rondalles. La desgràcia de Medusa

eliteratura | 19 Octubre, 2010 14:00

Un fet curiós dels mites grecs és la quantitat de variants que presenten, de manera que fets importants de la narració poden canviar de manera significativa. Hi ha una versió terrorífica (bé, de fet tot el mite ho és) de la història de Medusa en la qual aquest personatge exerceix de sacerdotessa al temple d'Atena, deessa de la saviesa entre d'altres atributs, al famós Partenó d'Atenes.
És sabut que les sacerdotesses destinades al temple havien de ser verges. Així podien tenir cura, sense distraccions, de les necessitats d'Atena. Però la bella Medusa, gòrgona mortal,  va tenir mala sort: Posidó, poderós déu de la mar se'n van enamorar. I com que no la va poder haver per les bones, ho va fer per les males. La va violar, pobra Medusa, a l'interior del temple, la qual cosa encara va afegir més ferro a la desgraciat incident patit per la jove.
Atena reclamava venjança. Però Posidó, vell enemic de la deessa verge, era un dels grans, germà de Zeus, i tot i que Atena també era una deessa important al panteó grec no va poder fer res contra el violador.
La culpa, però, no podia quedar sense expiar. Així que va ser Medusa qui en va pagar els plats trencats. La víctima, en aquesta versió del mite, esdevé culpable. Atena la va transformar en un monstre terrible, amb serps enlloc de cabells i ullals de senglar enlloc de dents. A més, feia tornar de pedra tothom que la mirava als ulls esfereidors. Va esdevenir, doncs, un prototipus de dona fatal, aïllada de tothom. I això que era innocent.
Fins que un heroi, Perseu, fill de Zeus i de la mortal Dànae, va aconseguir matar-la gràcies a l'ajuda dels déus i de la seva astúcia. Va decapitar Medusa -qui sap si en certa manera ella ho va agrair- i  del coll tallat van aparèixer el cavall alat Pegàs i el gegant Crisàor, fills de la relació il·lícita amb Posidó. Finalment Perseu va lliurar el cap de Medusa a la deessa Atena qui, a la fi victoriosa, el va incorporar al seu escut, esdevingut arma letal.
És evident que hi ha un rerefons misogin al mite, fruit de l'època. També hi ha bellesa i crueltat. Alguns mites grecs em recorden les rondalles mallorquines. El propi Perseu, sense les sandàlies alades i altres elements màgics, no hauria mort Medusa i, en conseqüència, no hauria salvat sa mare. Però aquesta és una altra història. Quants herois dels contes populars no gaudeixen d'elements màgics per aconseguir l'èxit? Tanmateix hi ha una diferència entre les rondalles i els mites. Les contarelles populars sempre tenen un final feliç. S'hi imposa l'optimisme sense fissures, la confiança plena en la vida. En canvi el mites van més enllà i ens en recorden les penúries; que no sempre venç el millor; que a la fi, ens agradi o no, s'imposa la fatalitat i la injustícia. Llei de vida.
 
Perseu amb el cap de Medusa 
latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: què ens ensenya la literatura

eliteratura | 05 Octubre, 2010 14:00

Convindreu amb mi que Tolstoi tenia una concepció curiosa de la vida. Ben mirat hauria de dir artística, almanco en el cas de la novel·la, que és el que ens ocupa. Una bona novel·la, doncs, com a obra d'art, és un mirall que reflecteix una sensibilitat concreta, singular, de ser en el món. D'interpretar-lo.
Convindreu també que l'autor rus sabia parlar a l'ànima. Cent cinquanta anys després de Guerra i Pau, la literatura de Tolstoi diu coses que és impossible menystenir.

"En contar tot això a Natatxa sentia l'estrany plaer que donen les dones en escoltar algú, no les dones intel·ligents, que escolten procurant retenir el que senten per tal d'enriquir el seu esperit i, quan s'escaigui, servir-se'n o aplicar a la seva situació allò que els han contat, i comunicar tan de pressa com puguin aquelles paraules entenimentades elaborades en el seu laboratori espiritual, sinó que sentia aquell plaer que donen les veritables dones dotades de la capacitat de discernir i prendre el que hi hagi de bo en les manifestacions de l'ànima humana".

Tolstoi filava prim. No parlava d'un simple enamorament entre Pere Bezukhov i Natatxa Rostov. Va més enllà i anticipa allò que actualment coneixem com a "intel·ligència  emocional". Tolstoi no emfatitza l'utilitarisme, sinó més aviat l'empatia. Val a dir que hi ha un cert prejudici, fruit de l'època, envers Natatxa i les dones en general; però això no lleva que Tolstoi tingués molt clar a què es referia en definir una sensibilitat  capaç de discernir i, doncs, valorar en la justa mesura les relacions humanes. Aquesta és, precisament, una de les funcions de la literatura que s'hauria de tenir en compte a l'hora d'elaborar el currículum educatiu. Tanmateix no és així. Presumptes criteris d'eficiència han provocat la marginació de les humanitats a les aules. Després, les mateixes autoritats educatives responsables del desgavell pretenen educar en valors, i no saben per on han de partir. Posats a fer, podrien potenciar la literatura. Com diu Jordi Castellanos,

"La literatura no dóna el coneixement directe, dóna la relativització de la perspectiva, t'ensenya que les coses es miren des d'un angle determinat i que aquest angle condiciona la realitat, les realitats, si vol, la literatura ensenya que les realitats es creen. Em sembla que té una funció educativa de primer ordre, no la defenso perquè ensenyi uns valors patriòtics, culturals o morals, que també hi són, la defenso perquè la mentida literària ensenya les grans veritats humanes, perquè ajuda a entendre l'home, aquest és el seu gran ensenyament, és el que la fa imprescindible".

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS