Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La guerra financera entre la Xina i els EUA, el coronavirus i la crisi climàtica

eliteratura | 27 Maig, 2020 00:30

 

(...) els diners no tenen essència. No són res «en realitat»; per tant, la seva naturalesa ha estat i seguirà sent un afer de discussió política”.

 David Graeber

El primer que cal entendre és la veritable naturalesa dels diners. La gent no sap què són, encara que en faci ús cada dia. Molts economistes tampoc no ho entenen. No són una mercaderia. No són or ni plata ni bitcoins... Són una invenció social. Són una promesa. La promesa de pagar. No són més que això”.

Ann Pettifor

Fa uns quants dies van entrevistar l'economista Xavier Sala i Martín al Matí de Catalunya Ràdio sobre la (mala) relació entre els Estats Units i la Xina. La crisi del Coronavirus ha accelerat tendències que venien d'enrere, sobretot d'ençà de la crisi de 2008. S'augura, o més aviat ja en som víctimes i partícips, una nova "guerra freda" entre els dos gegants mundials, dues cares de la mateixa moneda que mantenen un pols per la supremacia: l'American First de Donald Trump contra el pragmatisme de Xi Jinping. Us encoman que presteu especial atenció quan l'economista català explica que la Xina, d'ençà d'una vintena d'anys, ha comprat una gran quantitat de bons del tresor dels EUA -devers 1,13 bilions de dòlars en títols de deute- i que, ara, la superpotència occidental, sottovoce, amenaça de no retornar el deute contret. És lògic, per tant, que qualcú es demani per què el major rival dels Estats Units li compra bons del tresor. Doncs, entre altres coses, "per mantenir el valor del dòlar i, així, el poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs". Consumidors que, després, compren els productes fabricats a la Xina per mà d'obra barata, en general, a fàbriques altament contaminants. La pregunta és formulada per David Graeber, autor d'En deuda. Una historia alternativa de la economía, una obra que estic convençut que esdevindrà un clàssic imprescindible per entendre l'economia mundial.

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

Emergència social, sanitària i ecològica

eliteratura | 12 Maig, 2020 00:28

He parlat sovint de "després del coronavirus", del desconcert que això provoca, del terratrèmol econòmic que això ocasionarà en una societat basada en el turisme com les Illes Balears i Pitiüses. Cal cercar respostes que no es basin en el sistema depredador que congriam des de fa decennis i que tothom sap que és una fugida cap al col·lapse. Fa uns anys, curiosament, quan l'emergència climàtica no era tan palpable com avui dia, van sorgir “partits verds” que, valgui la redundància, els partits tradicionals van assimilar i diluir. Com si no hi hagués alternativa. El sistema tot ho devora i qui es mou, ni que sigui un mil·límetre del cavat, és titllat d'antisistema, com si això fos un deshonor cercar alternatives al fracàs i fos assimilable a posar bombes. I així ens ha anat. Però cal veure una mica la llum i tenir un bri d'esperança, qualque cosa on agafar-nos per assolir un futur més esperançador.

Per això recoman l'article que la portaveu del GOB, Margalida Buades, va publicar dia 10 de maig a l'Ara sota el títol Imaginar el necessari. Buades, de manera ben argumentada, presenta una iniciativa que han anomenat La vida al centre, expressada mitjançant una pàgina web on han presentat un manifest al qual pot adherir-se tothom que ho desitgi.

Sabem que volem un món millor però necessitam una manera de dur-ho a la pràctica. I és això que precisament ens proposen, “Un canvi de direcció” que defineixi “una estratègia de decreixement turístic consensuada que ens prepari per a afrontar millor el futur i evitar el col·lapse ecològic i social”. Presenten una sèrie de propostes en diferents àmbits: Àmbit social i de cures, Àmbit laboral, Model econòmic, Àmbit agroecològic, Àmbit turístic, Àmbit territorial i ambiental i, finalment, Per a la participació i la democràcia. D'ambició, no els en falta. I jo diria que realisme, perquè si no, a les Illes Balears i Pitiüses tenim els dies comptats.

Em consta que fa un parell de dies, en una vídeoconferència entre col·lectius feministes, moltes de les assistents van enviar l'enhorabona a la presidenta Armengol, mitjançant la representant del PSIB-PSOE que hi havia assistit, per la gestió de la crisi del coronavirus. I és veritat que, en unes circumstàncies difícils, la presidenta de la CAIB ha tingut prou cintura per saber dur i esquivar la pèssima gestió amb què el govern d'Espanya ha afrontat l'emergència sanitària.

Però el que ens espera aquest estiu serà dolorós. En l'article de dia 11 de maig, també a l'Ara, Sebastià Alzamora apunta que, segons dades d'Idescat, Unicef, etc., les Illes té un 24'7% de la població al llindar de la pobresa. I la cosa va in creixendo.

Ha arribat, doncs, el moment de dir prou, de desmarcar-se del sistema depredador que ens ha duit fam i feina. L'Estat espanyol ens ha xuclat els diners, i ens vol xuclar l'ànima. I no d'ara, sinó de molt enrere. I només s'aturarà si la societat illenca diu prou de manera clara i contundent, com vam dir prou a la política suïcida del govern de José Ramón Bauzá en aquella manifestació històrica de 2013.

L'estat d'alarma, a banda de garantir el confinament de la població, ha servit per mantenir el debat a la premsa i a les xarxes. Però els ciutadans de les Illes, un cop passada l'epidèmia, haurem de sortir de nou al carrer per defensar precisament una “nova normalitat”. Però no la que defensen Sánchez, ni Casado ni Arrimadas, sinó la normalitat que encapçala el manifest de propostes per una transició ecosocial:

Demanam, en primer lloc que es generi l’espai necessari de debat amb tots els actors socials, polítics i empresarials a través d’una taula de diàleg social ampliada per a avançar en l’aprofundiment democràtic en la presa de decisions necessari per envestir una revisió dels pressupostos amb l’objectiu de reordenar prioritats i, posteriorment, reenfocar les polítiques per fer possible aquesta transició socioecològica que posi la vida al centre”.

Dubt molt que això es pugui realitzar d'Espanya estant. Però ben aviat la necessitat serà tan gran, que als sociòlegs i als centres demoscòpics se'ls girarà molta feina. I hi haurà, tant si com no, un enfrontament amb l'Estat espanyol. Qui comandi al Consolat de Mar, ja es pot arromangar.

latafanera.cat meneame.net

Una tarda a l'òpera, amb Mireia Freni i Lucciano Pavarotti

eliteratura | 09 Maig, 2020 01:29

Avui he escoltat una anècdota deliciosa sobre Mireia Freni i Lucciano Pavarotti al programa Una tarda a l'òpera de Catalunya Ràdio. Ambdós cantants, icones del segle XX en la seva especialitat operística, van néixer a Mòdena (Itàlia) el 1935. Eren de família humil i les mares treballaven a la fàbrica de tabac de la localitat. La feina de les cigarreres era dura i a l'Estat espanyol la primera fàbrica de tabac es va establir a Sevilla l'any 1793. Després les fàbriques es van escampar per la geografia hispànica i aviat van començar a contractar dones per a aquesta feina, ja que cobraven menys que els homes. L'ofici, segons indica l'article Les dones i la indústria del tabac: les cigarreres, es transmetia de mares a filles i cobraven per les unitats que produïen. A més, havien de compatibilitzar la feina a la fàbrica amb la feina a la llar. Per acabar-ho de reblar, el contacte amb el tabac feia tornar agre la llet materna. Per això, les cigarreres cercaven una dida que alletàs els infants. I vet aquí, que els futurs dos grans cantants van ser germans de llet. Freni, que era més aviat petitona, feia broma que Pavarotti, corpulent, n'havia tret més profit.

A més de dida, Mireia Freni i Lucciano Pavarotti van compartir mestres de cant i van coincidir als escenaris dels teatres d'òpera més famosos. Hi ha diversos enregistraments dels dos divos. He escollit el duet corresponent a “Parigi, o cara”, de la Traviata, enregistrat en directe el 1980, quan la parella protagonista, Violetta i Alfredo, planegen marxar de París amb la intenció que Violetta, afectada de tuberculosi, recuperi la salut. El final, ja el sabeu. “Encara” que només hi ha el so, té una gran sensibilitat, una interpretació magnífica i molt compenetrada entre els dos artistes.

Que en gaudiu.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS