Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La utilitat de l'inútil

eliteratura | 15 Juny, 2020 23:48

El saber constitueix per si mateix un obstacle contra el deliri d’omnipotència dels diners i l’utilitarisme”

el coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se”

Nuccio Ordine

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora".

Joan F. Mira


No cauré en el tòpic de dir que si Joan F. Mira fos anglès, francès o de déu sap on, amb l'única condició que aquest lloc o país tingués Estat propi, seria reconegut internacionalment com l'eminència que és: un savi amb una obra impressionant (articles, novel·les, traduccions, assajos, memòries…). Joan F. Mira, que va néixer el 1939, any en què es dona oficialment acabada la Guerra Civil Espanyola, encara que va deixar una ferida que supura per tots els costats, ha publicat fins ara dos volums de les seves memòries. Amb un estil precís, encaminat sempre a explicar-nos aquell detall que converteix la lectura en un plaer constant, al primer volum de les memòries, sota el títol d'El tramvia groci, l'autor valencià ens parla de la seva infantesa en un espai privilegiat, a les foranes de la ciutat de València, un lloc -com haurien de ser totes les infanteses- paradisíac, avui tristament desaparegut. Una geografia física i humana lligada a una cultura de la terra i de l'aigua que, com és natural, Mira recorda amb malenconia: "Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma". L’horta de València.

Ramon Lapiedra, astrofísic i exrector de la Universitat de València, va qualificar Joan F. Mira com a escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromès, agitador cultural i polític ocasional. Però sé ben cert que si l'haguéssim de definir amb una sola paraula, aquesta seria “humanista”. L'humanisme, en paraules d'Andrea Imaginario, que també té un currículum diria que preciós, significa, en un sentit ampli, “valorar l'ésser humà i la condició humana”. Alhora l'humanisme es relaciona “amb la generositat, la compassió i la preocupació per la valoració dels atributs i les relacions humanes”.

Les humanitats, tot i la bella definició, fa temps que van caure en el descrèdit, desplaçades per matèries valorades com a més útils i profitoses. Però, com el mateix Mira, hi ha qui es resisteix a aquesta concepció estrictament utilitarista de la vida i de l'ésser humà, una concepció pròpia del capitalisme desenfrenat que cerca el benefici immediat i a qualsevol preu, sense deturar-se a pensar en les conseqüències nocives de tal conducte per a les persones i el medi ambient.

Dia primer d'aquest mes, Ramon Alcoberro va publicar un article ben curiós al setmanari El Temps, Economia, la nova astrologia?, en què  palesava que d'ençà de 2008 -és a dir, coincidint amb la primera crisi capitalista del segle XXI- les universitats dels EUA es veien obligades a retallar els estudis “no essencials” per manca de fons. Qui diu no essencials, diu inútils. I els estudis de Lletres van ser els primers a rebre, de manera que les Humanitats i les Ciències Socials, desprestigiades, van de rota batuda per manca de “sortida pràctica”. Totes llevat de l'Economia, matèria la qual, pel que es veu, ningú no gosa a qualificar d'inútil o poc útil, tot i que en general tampoc no es que faixi llarg en l'encert dels seus pronòstics. Al mateix article, s’assenyalen les múltiples errades predictives d'insignes economistes, fins i tot d'uns quants que han obtingut el Premi Nobel. Un economista de prestigi com Sala-i-Martin, en una de les seves col·laboracions als Matins de Catalunya Ràdio, reconeixia que els economistes estudien el passat per intentar conèixer el futur, una tasca difícil per a la qual, en aquest temps de coronavirus, no tenen cap model anterior per a guiar-se. Estan a les fosques. I si al 2008 no hi estaven del tot, en general, tampoc no es van lluir. N’examinam els resultats i comprovam el fracàs del capitalisme financer i, pitjor encara, el fracàs de les receptes nòrdiques d’austeritat monetària que han condemnat els intents de reeixir d’una crisi consentida per uns governs que, just després de l’ensurt, es van omplir la boca amb projectes de reforma del sistema capitalista que, tanmateix, no van arribar mai a considerar-se seriosament. I el 2013, en plena ressaca de l’esclat financer, Nuccio Ordine va publicar La utilitat de l'inútilii, un manifest àmpliament argumentat que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les facultats i escoles de negocis.

El text d’Ordine defensa la vàlua del saber en si mateix “contra el deliri d'omnipotència dels diners i l'utilitarisme” (p.15). A la primera pàgina de la introducció el professor i filòsof italià explica què entén per utilitat:

Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context, considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors” (p. 9).

No hi ha diferència, doncs, entre ciències i lletres, entre matèries aplicades i el cultiu de l'esperit. L’error és cercar el benefici immediat, sigui en dòlars, euros o iuans, el qual en moltes ocasions, més aviat que tard, es tradueix en pobresa o misèria, física i moral, en llocs diversos del planeta, tant a orient com a occident, tant al primer com al tercer món.

Però l'estupidesa humana no té límits. I així com amb plantejaments econòmics aparentment sòlids i irrefutables es condemna a l’ostracisme la filosofia, la història, l'art i la literatura, també desapareixen les partides i els pressupostos destinats a la sanitat i a la investigació d'epidèmies i vacunes. Tot el que semblava haver-se alliberat del flagell de les retallades, finalment, és posat dins el mateix sac. I la suma dels despropòsits ara s’intenta tapar amb eslògans i màrqueting recentralitzador (“Este virus lo paramos unidos), pagat amb vides humanes.

Mario Capecchi, un altre savi, Premi Nobel de Medicina el 2007 i director del laboratori de la Universitat d'Utah, explica en una entrevista a La Vanguàrdia, a instàncies del periodista, què li ha ensenyat el Covid-19. El genetista d'origen italià, que va viure una infantesa digna d’una novel·la de Charles Dickens, diu que ha tornat a confirmar que la ciència té un ritme que no coincideix amb l'humà. Mentre que nosaltres els humans, davant l'atac d'un lleó, tenim la tendència -per raons evolutives- a lluitar o fugir, la ciència requereix temps i dedicació: “La ciència és posar-se a estudiar la genètica (...) del lleó -o del virus- durant anys per poder dominar-lo”. Per això el Covid-19 ens ha agafat amb els deures sense fer, perquè “és més fàcil fugir corrent que estudiar-lo durant dècades. Si haguéssim invertit a investigar vacunes dels SARS-CoV-1, que és molt semblant al Covid-19, ara trobar la nova hagués estat molt més fàcil i ràpid. Hauríem estalviat bilions”.

En aquest cas si més no, l'aplicació de la lògica del benefici imperant en l'economia neoliberal ha tingut uns resultats catastròfics en vides humanes i també en diners. La lògica empresarial curtterminista -córrer o lluitar in extremis- aplicada a la recerca i la universitat és terrible per a la humanitat. L'estudi, la creació i la investigació tenen el seu propi tempo el qual no es pot sotmetre a les arbitrarietats de la prima de risc per “justificar la sistemàtica destrucció de tot el que es considera inútil mitjançant el cilindre compressor de la inflexibilitat i de la retallada lineal de la despesa” (Ordine 2013: 25). I per arribar, ara sí, a veure la llum; per arribar a resultats fiables, cal fe i perseverança i, sobretot, no caure en el dogmatisme:

En efecte, qui està segur de posseir la veritat no necessita ja buscar-la, no sent la necessitat de dialogar, d'escoltar l'altre, de confrontar-se d'una manera autèntica amb la varietat del múltiple. Només qui estima la veritat pot buscar-la contínuament. És per això que el dubte no és enemic de la veritat, sinó un estímul constant per cercar-la. Només quan es creu de debò en la veritat se sap que l'única forma de mantenir-la sempre viva és posar-la tothora en dubte. I sense la negació de la veritat absoluta no hi pot haver espai per a la tolerància” (Ordine 2013: 128).

Ramon Llull va escriure: “Cap cosa no pot ser estimada si no és coneguda. Llull afirmava estimar Déu. Per tant, coneixia Déu. I en aquella època, amb això en tenia a bastament. Però nosaltres, els homo sapiens, del llatí 'uomo sapiente', a la segona dècada del segle XXI, tenim consciència del nostre desconeixement? El 4 de juny de 2020, amb els Estats Units potes enlaire pel Coronavirus i la mort de George Floyd, Donald Trump, en una nova exhibició d'arrogància, es va fer fotografiar amb una Bíblia a la mà davant l'Església de St. John (Washington). Nuccio Ordine, en l'apartat dedicat a l'escriptor rus Aleksandr Herzen, autor d'El passat i les idees, parafraseja aquest autor i ens diu que en “un context social en el qual es presta més atenció a l'aspecte «extern» que a la «dignitat interior» no és cap sorpresa si «la ignorància més grollera ha assumit l'aparença d'ensenyament». I aquesta és, sens dubte, la imatge de Trump mostrant la Bíblia que, feia uns segons, la seva filla Ivanka havia extret de la seva bossa MaxMara de 1540 dòlars.

La manca de dignitat de personatges com Trump ha embrutat la política de tot el món. Trump, Johnson, Bolsonaro... e tutti quanti representen en aquests moments la involució sorgida del 2008. A Espanya els beneficiaris de la crisi del sistema capitalista van ser els més acabalats, que en percentatge de riquesa van passar del 44 al 53%. Correlativament, la salut democràtica ha empitjorat encara més i ha ressorgit el “populisme”, un moviment polític difícil de definir. Per al cineasta i historiador veneçolà Carlos Oteyza, "El populisme no és una ideologia, sinó una manera de governar". El DIEC, en la segona accepció, el defineix com “Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. Les respostes del populisme són simplistes, barroeres, poc elaborades. El 2016 l'Ara va publicar un dossier sobre el populisme en què diferents experts d'arreu del món hi deien la seva. La filòsofa Marina Garcés indicava que el “terme 'populisme' confon més que no explica. (...) Què han fet els dirigents dels països suposadament desenvolupats i democràtics? Treballar pels interessos del capital i dels seus amos. El rostre bestial de Donald Trump és el rostre del món en què vivíem abans que ell aparegués com el seu nou dirigent. No ho volíem veure”. Més important que definir-lo, seria cercar-ne les causes de l'aparició. I contrarestar-lo i, en lloc de consentir-lo i pactar-hi, com ha fet la dreta espanyola de tota la vida, arraconar-lo evidenciar-ne la mala fe.

Bé ens cal, doncs, impulsar arreu una nova cultura, un nou paradigma, que vagi més enllà del resultadisme capitalista per, des de la llibertat, albirar un futur més acollidor tant des del punt de vista econòmic com social, en què cada persona es pugui sentir realitzada i aportar el millor d’ella mateixa a la comunitat. Com diu Ordine:

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertització de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…” (p.25).

 

MIRA, J. F. (2013): El tramvia groc. Barcelona: Proa.

ii ORDINE, N. (2013): La utilitat de l’inútil. Barcelona: Quaderns Crema.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS