eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

Nostàlgia del futur

eliteratura | 25 Juliol, 2008 16:00

És possible sentir nostàlgia d'un temps que no vam viure, però que hem après a estimar a llibres i films.

No és que no m'importi l'esdevenidor: és que no m'agrada que m'enganyin.

El futur no és res més que la imaginació del passat: el resultat de passar pel sedàs de la memòria allò que voldríem ser.

Perquè res no serà que no siguem capaços d'imaginar.

El futur és un somni, una nebulosa, una pretensió.

No vull anar a la Lluna, vull que la Lluna vengui a mi!

Manuel Baixauli. L'home manuscrit: l'escriptura del gest

eliteratura | 24 Juliol, 2008 16:00

Augur que L'home manuscrit, novel·la sortosa i atípica, gaudirà de dilatada vida. És simptomàtic que els editors, una llarga corrua pel que he llegit, no en veiessin clara la publicació; encara que no tenc cap dubte que si aleshores l'autor, en lloc d'anomenar-se Manuel Drawing Hands

Baixauli, hagués tingut un nom més conegut en el món literari, no hauria patit cap mena d'entrebanc. Se'n publiquen tantes, de novel·les xerecones de cap a cap d'any, que hom no arriba a afinar quin és el criteri imperant!

Tal volta la clau és el tema: una novel·la catalana, escrita per un escriptor valencià, poc conegut, que parla del propi procés creatiu, en teoria, té mala pepida. Tanmateix, L'home manuscrit és una obra que, pel contingut i per la forma, és impossible que passàs desapercebuda un cop publicada. Que fos gràcies a un premi, és absolutament meritori si tenim en compte el descrèdit relatiu que pateixen els guardons literaris. Cal agrair, doncs, que el jurat fes la feina de manera honesta i permetés la publicació d'una bona novel·la; una novel·la metaliterària de la qual destaca, al meu entendre, l'estructura circular, eterna, molt ben calculada, impecable, que s'ajusta perfectament al tema, que no és altre que la pròpia literatura.

Però és que, a més a més, per a Baixauli, la reescriptura és l'essència de la literatura, un procés de recerca, condensació i abstracció en el qual queda molt poc marge per a la improvisació, amb la voluntat final de romandre, de crear una obra per a la posteritat. La literatura és essència. És la literatura, que defineix l'ésser. Així, el protagonista de la novel·la, desdoblat, reescriu la seva pròpia vida, l'emmotlla a l'existència que hauria volgut tenir. Es construeix, doncs, una biografia a mida -un Dietari: Magatzem de la Memòria- de la qual va fent abstracció a mesura que passen els anys, prenent per model l'autoretrat pictòric. De manera que la vida, reduïda a la mínima expressió, esdevé una successió d'autoretrats. I la millor biografia seria aquella que es pogués reduir a a una sola imatge, a una sola paraula. A un gest, repetit, pels segles dels segles. Fred però brillant.

Posts relacionats
Llunàtic: "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli
Palumpsests: Defensa de L'home manuscrit, de Baixauli
Anotacions rizomàtiques: Apunts sobre "L'home manuscrit" de Manuel Baixauli
La soca: "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli
Blog de Manuel Trallero: ¿Simplex et unum?
eLiteratura: Blog decadent. Rata de biblioteca

El poder hipnòtic de les ones

eliteratura | 22 Juliol, 2008 16:00

D'ençà que era infant, sempre he lligat l'estiu amb la mar. En una illa com Menorca és difícil que sigui d'una altra manera. Allà és impensable haver d'escollir entre mar o muntanya. Avui dia la tria, potser, és entre mar o piscina. Però aquest, és un dilema descafeïnat propi de turista hoteler del tot-inclòs.

The sun had not yet risen. The see was indistinguishable from the sky, except that the sea was slightly creased as if a cloth had wrinkles in it. Gradually as the sky whitened a dark line lay on the horizon dividing the sea from the sky and the grey cloth became barred with thick strokes moving, one after another, beneath the surface, following each other, pursuing each other, perpetually.

El sol encara no havia sortit. La mar no es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s'aclaria, a l'horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movient, una rere l'altra, sota la superfície, i se seguien l'una a l'altra, perpètuament.

Es tracta del principi de Les ones, de Virginia Woolf. Hi ha una traducció al català de Maria Antònia Oliver, publicada a Edhasa l'any 1989. L'any 2000 encara en vaig trobar una primera edició, magnífica, tapa dura, bons marges... Aleshores en vaig pagar 995 pessetes, però avui dia no crec que la trobeu per enlloc. Ni amb aquesta qualitat ni amb cap altra. Una llàstima.

Blog decadent. Rata de biblioteca

eliteratura | 21 Juliol, 2008 16:00

Aquest blog ha entrat en una època de sopor decadent, potser propi de l'estiu, en què fa mal planificar. Les lectures s'esplaien, la xafogor ho adormissa tot. El canvi de temps de la setmana passada, efectivament, n'ha tingut part de culpa. M'ha trencat el ritme dels horabaixes, a la platja, Rata de biblioteca

assegut a l'ombra de cara al mar, amb una novel·la tonificadora i l'anar i venir de les onades, relaxant.

Aquest blog, doncs, s'ha relaxat; i a l'agost, encara ho farà més. Mentre, busseig en d'altres blogs a la recerca d'inspiració. Veig que a Filant prim Josepmanel porta un ritme més que acceptable. Llegeix, si encara no l'ha acabat, L'home manuscrit, de Manuel Baixauli. Diari d'un llibre vell, en canvi, ressalta una fotografia de la magnífica biblioteca Cuypers, d'Amsterdam, que abans havia sortit publicada a BoekenDingen, on, quina casualitat, hi apareix, a dalt a la dreta, una petita reproducció del quadre Der Bücherwurm (més o menys, Rata de biblioteca).

Aquesta mena de coincidències, molt pròpies d'Internet, sempre m'han fascinat. Perquè aquests dies darrers rellegesc precisament la novel·la de Baixauli, tan premiada, L'home manuscrit, la qual, fet una mica insòlit, gaudeix de dues edicions: una de Proa i una altra de Moll. Doncs a la portada de l'Editorial Moll, gran encert, hi apareix també un detall de Der Bücherwurm.

Si tant relax no em guanya, de L'home manuscrit en parlaré un dia d'aquests. No obstant això, vull remarcar l'excel·lència d'un conte o relat que hi apareix: Saviesa. Per a mi, una obra mestra del gènere, que es pot llegir a banda de la pròpia novel·la. Des del moment que el protagonista bota la paret del cementiri, l'ordre i la lògica dels vius queden subvertits i entram, amb gran ironia, realment al món dels morts: el temps queda capgirat, no hi ha frisança; els més savis, són els inexperts; el coneixement més valorat és l'abstracte. És la mort eterna que es regeix per unes altres normes, alienes a la futilitat de la vida. Genial.

Tornem, però, a Der Bücherwurm. L'autor d'aquesta pintura, desconegut per a mi fins ara, és Carl Spitzweg, artista romàntic nascut a Alemanya, amb una obra curiosíssima que, en molts casos, adquireix un toc irònic com podreu apreciar a les reproduccions. Per exemple, El Poeta pobre o també Amic del cactus, a més de la Rata de biblioteca. Un altre aspecte a destacar d'aquest autor és l'aparició de llibres i escrits en general a la seva obra. Així, a Der Bücherwurm (vegeu-ne, també, aquesta paròdia), a més de la bonica biblioteca, el personatge encamellat dalt l'escala llegeix absort un volum amb la mà esquerra, però n'aguanta tres més: un amb la mà dreta, un altre fent pressió amb el colze i un darrer enmig dels genolls! El Poeta pobre també és per riure. El pobre home no té llit. Jeu enterra sobre el matalàs i un paraigua penjat al sostre tapa les goteres. Entre les dents -un cop més, posicions inversemblants, ridícules- sosté la ploma; mentre que el tinter, a punt de vessar, el té damunt una capsa, a terra. De qualque manera, doncs, podem prendre aquests simpàtics quadres com una mena de mirall distorsionat en el qual ens reflectim tots els malalts de literatura.

Au, a gaudir de l'estiu!

Llegir novel·les augmenta les habilitats socials

eliteratura | 18 Juliol, 2008 16:00

Sempre ho havia cregut, però ara un grup de psicòlegs canadencs diuen que ho han demostrat científicament: llegir ficció (novel·les) crea i augmenta les habilitats socials.
Keith Oatley, un dels autors de l'estudi, manifesta que "a través de la història, la ficció ha estat elogiada com a forma d'entreteniment i de comprendre el món i també com a forma d'educar la personalitat". "La gent -continua Oatley- que llegeix ficció aprèn a comprendre millor la vida en societat".
És curiós. Record una conversa, informal és clar, que vaig tenir amb un metge de capçalera en la qual me va dir, més o manco, el mateix.
El bagatge "novel·lesc", doncs, ajuda a fer més suportable l'existència i facilita la comunicació, un bé escàs en la era de informació.

Via Ediciona.

Handwriting: amb el dit dit dit!

eliteratura | 17 Juliol, 2008 16:10

By Michele Romo

Via Book Patrol: letterfingers

Grafologia: som com escrivim?

eliteratura | 16 Juliol, 2008 16:00

Malalts de literatura, podem creure que som el que llegim. Si a més som lletraferits, hi podem afegir que som el que escrivim. I es veu que som, també, com escrivim. Això, si més no, és el que ens diu la grafologia.

Un cop, devia tenir quatre o cinc anys, ves a saber per quin motiu -jo, que era un fillet aplicat i feia molta bonda-, me van castigar al parvulari. Vaig haver de romandre-hi una hora més, a una aula que no era la meva i amb un mestre grafologia

desconegut.
El càstig consistia a copiar un text o unes frases, supòs que a l'estil d'allò tan original i educatiu com "Mi mamá me mima". El cas és que jo era, i som, esquerrà, com a mínim per a escriure, i se'm va acudir que si copiava el text en qüestió amb la mà esquerra, encara me castigarien més. Així que vaig començar a escriure amb la dreta, amb uns resultats, supòs, tan esgarrifosos, que el mestre no devia entendre res.
Aleshores me va venir el plor. Venga plorar! I el mestre, desesperat, que no sabia què fer. I jo, aterrit, que no m'atrevia a dir-li que escrivia amb la mà esquerra.
De llavors ençà, mai més no he tornat a tenir aquesta mena de problemes. He exhibit, sense complexes i per tot arreu, la meva flamant escriptura esquerranosa. Encara que és ben cert que avui dia, a mà, no hi escric gaire. Hi prenc notes, als llibres, i hi escric qualque post aperduat, al cafè. La resta d'escrits, abrusadora majoria, neixen a l'ordinador.

Els infants, tanmateix, encara aprenen a escriure a mà. Segons indica la grafòloga Montse Perelló, és a partir dels 7 o 8 anys que, amb la singularització de la personalitat, la grafologia hi té qualque cosa a dir. Cal defugir, primer de tot, els antics patrons de bona lletra: aquella lletra cal·ligràfica. mongívola, pautada, rodoneta i pràcticament idèntica. La lletra, esdevinguda gairebé expressió de l'ànima, ha de ser lliure però intel·ligible. Fins aquí, doncs, la cosa pareix bastant lògica. No obstant això, tenc dubtes sobre la grafologia com a eina d'autoajuda. Em canviarà la personalitat si aprenc a fer la lletra "a" d'una altra forma? O potser és que no he de pressionar tant el bolígraf? Vols dir que puc curar-me l'estrès si modific la forma en què escric? Massa bonic per ser realitat.