Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

"Ses illes"

eliteratura | 27 Febrer, 2010 09:00

Cada vegada que sent parlar de "ses illes" m'escarruf. Ja sé que hi ha gent, la majoria, que ho diuen de bona fe, pensant que fan un ou de dos vermells. Però és igual. Això de "ses illes" és un disbarat tan gros, que passa de mida.
Temps enrere vaig renunciar a practicar un dels esports nacionals: el debat lingüístic. Val a dir que això limita moltíssim socialment ja que, com tothom sap, cada català és un lingüista en potència. Te'n vas al bar a fer un cafè i tant poden parlar de l'alineació del Barça com de gramàtica històrica: una discussió científicament fonamentada, és clar, amb arguments irrefutables extrets de la saviesa popular infusa.
Així que -de la mateixa manera que no em pos a enraonar sobre integrals o sobre física quàntica- ni puc ni vull donar lliçons d'etimologia, de lexicologia, de morfologia o de gramàtica. Però quan qualcú diu allò de "tu, que ets de ses illes", no puc evitar la sensació de desassossec, i bot. Així, doncs, rompré en part la regla d'or i en parlaré.
D'ençà que tenc record, ni a Mallorca ni a Menorca he sentit a parlar "d'illes". La gent diu "Mallorca" o "aquí a Menorca", però mai "aquí a l'illa". Ni tampoc, en general, "a les Balears". Encara menys, llevat de documentació oficial o en un context similar, de Comunitat Autònoma de les Illes Balears. És més, la "realitat balear" no existeix. Ni la província ni, per descomptat, la comunitat autònoma responen a una fet sociològic. Tot plegat són rèmores de colonialisme espanyol passat pel sedàs del franquisme i d'un autonomisme mal entès.
Essencialment, doncs, les Illes Balears no existeixen. Si no existeixen "les" illes, encara menys "ses" illes, aquesta forma simpàtico-paternalista  amb què alguns mitjans es refereixen a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
En definitiva, "ses Illes" ni és correcte ni fa gràcia. Si us plau, evitau aquesta expressió desafortunada. Mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers us estarem agraïts.
 

latafanera.cat meneame.net

Tan poc temps...

eliteratura | 24 Febrer, 2010 15:00

 

 

 

"Una biblioteca no és un luxe, sinó una de les necessitats de la vida"
Henry Ward Beecher

Via Book lovers never go to bed alone

 

latafanera.cat meneame.net

Elogi de la mediocritat

eliteratura | 22 Febrer, 2010 15:00

Vaig llegir atordit que, en una intervenció als Tea Party, Sarah Palin va afirmar que l'actiu principal de Scott Brown, senador electe substitut del traspassat Ted Kennedy,  és el fet de ser "simplement un home amb una camioneta".
La mediocritat, l'igualitarisme, l'elogi de la ignorància, són raó de pes per a qui no té altres arguments amb què guanyar-se la confiança.
De vegades hi ha qui confon democràcia amb relativisme. Que tothom sigui igual davant la llei, no vol dir que tothom sigui igual en tot. O, pitjor encara, que qui excel·leixi o sigui diferent hagi de ser marginat. És la política dels mediocres i ressentits.
Al contrari. Com afirmen Ian Buruma i Avishai Margalit, "el capitalisme liberal és per definició un monument a la desigualtat, ja que no tothom té els mateixos dons, ni la mateixa sort".

 

sarah palin
 

 

latafanera.cat meneame.net

La intermediadora, l'imam i la batlessa. Política i religió en democràcia.

eliteratura | 17 Febrer, 2010 19:00

La mediadora intercultural de Cunit, Fàtima Ghailan, va denunciar el 19 de desembre de 2008 assetjament i amenaces per part de l'imam en funcions de Cunit. El jutge va trobar que hi havia prou indicis per decretar l'ordre d'allunyament de l'imam, la seva dona, la seva filla i el president de l'Associació Islàmica de Cunit.
Resta pendent el judici. Veurem quina és la sentència. Passi el que passi, però, hi ha una qüestió que ens hauria de fer reflexionar: la importància de l'estament religiós en tot aquest afer, improcedent en un estat democràtic al segle XXI.
La majoria de marroquins residents a l'Estat espanyol, pel que he pogut observar, no disposen d'interlocutors laics. Tot passa per l'imam, l'associació islàmica o alguna entitat d'ordre religiós. Des d'aquesta òptica, doncs, no hi ha pròpiament ciutadans d'origen marroquí sinó musulmans. La condició religiosa ultrapassa l'àmbit privat, íntim -absolutament legítim- i es situa en el pla social i polític. Com diu Jordi Moreres, antropòleg i especialista en islam a Europa, anteposar la religió a la ciutadania és un error. Entre d'altres coses perquè no deixa espai cívic als ciutadans del Magrib. Els restringeix la llibertat.
En conflictes d'ordre públic, per tant, no hi ha interlocució possible amb associacions de caire religiós, ja que d'aquesta forma se'ls atorga implícitament la representativitat del col·lectiu immigrant marroquí.
És el cas, per exemple, del Consell Islàmic de Catalunya, que s'ha oferit com a mitjancer en l'afer de Cunit a través del seu portaveu Mohamed Halhoul. Tanmateix, el Consell Islàmic ha fet parts i quarts en desacreditar la mediadora intercultural, treballadora de l'administració pública, i posar en dubte la seva professionalitat. Ni una paraula, però, de l'ordre d'allunyament contra l'imam en funcions dictat pel Jutjat d'Instrucció número 1 del Vendrell. Per a Mohamed Halhoul el conflicte és "familiar". D'això se'n diu intermediar. Quin prestigi que s'ha guanyat aquest home!
L'any 2003 Pilar Rahola, en un article titulat Preguntes al Consell Islàmic, ens prevenia sobre el perfil polític del senyor Halhoul. El portaveu del Consell, entrevistat per Antoni Aira el 28 d'agost de 2003 (entrevista no disponible a l'hemeroteca on line de l'Avui), va provocar la crítica de Rahola, ja que el líder espiritual va "dir que el fet religiós havia de ser socialment central, negant una qüestió fonamental de la democràcia, la naturalesa privada de la relació amb la transcedència". També es demanava la periodista si l'Alcorà seria "usat com a text religiós o com a paraigua justificar de l'opressió femenina."
El va ben clissar, Pilar Rahola. Perquè el Consell Islàmic, aquesta associació de caire religiós, de formes i discurs aparentment moderats, articula quan li convé un missatge subtilment  misogin i antioccidental.  Cal que llegim, a tall d'exemple, la seva pàgina web l'apartat de Resum i conclusions de El estatus de la mujer en el islam (III),  on es contraposa clarament el moviment d'alliberament de la dona a Occident al segle XX als "drets islàmics de les dones ", els quals són concedits "voluntàriament" pels homes (la cursiva és meva):

"El decreto Divino de los derechos de la mujer han sido detallados tanto en el Noble Corán como en las tradiciones del Profeta Muhammad (la paz sea con él), y no pueden ser manipulados por ningún hombre en cualquier intento de reducir, distorsionar o cancelar tales derechos. Esto es completamente diferente de lo que los movimientos de liberación femenina del siglo 20 han conseguido luego de luchas y muchos sacrificios.
Los derechos Islámicos de las mujeres son concedidos voluntariamente por el hombre como un acto de adoración, mientras que otros derechos son arrebatados por las mujeres en la desafiante batalla que los hombres sienten haber perdido.
Una de las tristes consecuencias de esta batalla entre los dos sexos es la prisa de las mujeres modernas por el otro extremo bajo el incorrecto lema de emancipación, liberación y total igualdad con los hombres.
Los resultados de esta llamada desequilibrada son más explotación y degradación de las mujeres en todas las formas de medios de comunicación, más corrupción de las generaciones jóvenes, más disrupciones en las familias y destrucción de la bondad de la familia y el reemplazo del matrimonio por la cohabitación, más desviaciones y perversiones en el comportamiento de ambos (hombres y mujeres) (por ejemplo la homosexualidad) y más destrucción del hombre".

Especialment desafortunats són els dos darrers paràgrafs, on es critica l'emancipació de la dona i la total igualtat amb els homes, com a resultat de la qual apareix la destrucció de la bondat de la família, més "desviacions" i "perversions" com ara l'homosexualitat. No és casual que la part més rància i intolerant del discurs sigui tan semblant al de la Conferència Episcopal Espanyola, una associació formada pels bisbes espanyols la qual, sortosament, no media ni dicta justícia en relació a conflictes d'ordre públic o de caràcter delictiu.
És palesa, doncs, la inoportunitat de mediació per part del Consell Islàmic: perquè no els correspon aquest paper en un estat de dret i perquè, directament o indirecta, són part implicada en el conflicte.
Finalment, cal posar de manifest l'actuació inversemblant, absolutament desafortunada de la senadora del PSC i l'alcaldesa de Cunit, Judith Alberich, en voler, segons recull l'acta judicial, frenar l'arrest de l'imam per evitar un conflicte amb el col·lectiu islàmic del poble. A la fi, com Pilat, la batlessa se n'ha rentat les mans, se n'ha destit, i ha volgut posar les coses a lloc (amb l'excusa de mediar en el conflicte, volia que es retirassin les demandes).Tampoc no entenc gens la posició de la batlessa en afirmar (vegeu-ne el vídeo) que fins ara no havia fet declaracions ni havia donat suport púbic a la mediadora comunitària de l'Ajuntament de Cunit per respecte a Fàtima qui, sempre segons Judith Alberich, volia mantenir aquest conflicte a l'àmbit privat. Un funcionari municipal amenaçat per causa de la feina, que denuncia que li volen cremar la casa, i resulta que vol mantenir-ho en l'anonimat! Em costa moltíssim creure-ho.
Com he dit al principi, sigui quina sigui ara la resolució d'aquest conflicte, cal que el patiment de Fàtima Ghailan i la seva família (vegeu el vídeo de l'entrevista que li van fer al Matí de Catalunya Ràdio)  no hagi estat en va. La justícia farà el seu camí. Tanmateix ha de quedar clar que la intromissió de la religió, sigui quina sigui, en la vida pública, laboral o política és inadmissible en una democràcia.
Els guies espirituals i religiosos no han de disputar el poder polític ni han d'imposar el seu credo. Precisament l'article sis de la Llei de Llibertat Religiosa garanteix el respecte a les creences religioses, això sí, "sin prejuicio del respeto de los derechos y libertades reconocidos por la Constitución, y en especial de los de libertad, igualdad y no discriminación".
La Llei ja ho diu. Ara només cal que l'apliquin.


Resum de notícies

Palestines a Cunit

Ordre d'allunyament a l'imam de Cunit perquè no s'acosti a la mediadora i la seva família

El jutge dicta una altra ordre d'allunyament contra l'imam de Cunit

La mediadora de Cunit carrega contra l'alcaldessa Judith Alberich

Abren diligencias penales al imán de Cunit por presionar a una mujer que se negaba a llevar velo

El Consell Islàmic de Catalunya s'ofereix com a intermediari entre l'imam de Cunit i la mediadora cultural

Jordi Moreras, antropólogo social: "Es un error anteponer la religión a la ciudanadía"

Cunit, una cuestió de liderazgo. Claves de poder en el conflicto entre musulmanes.

El imam no tiene tanto poder en la mezquita. Líderes de la comunidad musulmana se desmarcan del caso Cunit

Entrevista a l'imam en funcions de Cunit

Tres col·lectius de dones donen suport a Ghailan

Youtube: Entrevista a Fàtima Ghailan a Catalunya Ràdio

Entrevista a Fatima Ghailan publicada a El Pais

Youtube: Entrevista a catalunya radio Mohamed Halhoul, del Consell Islàmic Cultural

El país: La alcaldesa de Cunit frenó el arresto del imán extremista acusado de acoso

El fiscal demana presó per a un imam per assetjar una dona que va deixar el vel
latafanera.cat meneame.net

Gabriel Bertotti: la negació del somni a "La aventura ausente"

eliteratura | 15 Febrer, 2010 15:00

Todo placer vive a través de la mente, y toda aventura a través de la proximidad de la muerte que aletea a su alrededor.
Erns Jünger: Annaeherunger: Drogen und Rausch (Apropaments: drogues i ebrietat).
 
No había historia y por lo tanto nada que contar.
 
És inusual que una llibreria es dediqui, encara que només sigui de forma esporàdica, a l'edició. Tanmateix és el cas de "Món de Llibres", que en un parell d'anys ha presentat dos títols força curiosos. El primer va ser Mosaic de lletres, un recull de textos d'autors manacorins, una aventura entranyable per bé que un tant anecdòtica. El segon títol -em permetré un joc de paraules no gaire reeixit-  també ha volgut ser aventurer tot i que contradictori. Perquè sé cert que la tasca que ha conduït a la publicació dels relats que conformen La aventura ausente no ha estat mancat d'emoció, encara que la prosa tallant, lacònica i concisa de Gabriel Bertotti incita a l'estaticisme, a la negació del temps i, en definitiva, a una odissea interior.
 
Soy así, cíclicamente, un mendigo y un tipo formal.
Descubro angustiado que la vida es sólo eso.
Momentos en que las acciones no se notan.

 
I també:
 
Reflexionando, descubrió también que el presente es algo despojado. Que sólo se viven hechos individuales.
 
Però de què ens parla Gabriel Bertotti, aquest autor argentí resident a Mallorca que d'entrada ens provoca amb la paradoxa d'una aventura sense gens d'èpica? Doncs de vida i dolor, i de mort (Su tiempo se ha difuminado), i de malaltia, i de sexe i desamor, i de solitud (un cigarrillo y el momento espantoso de vacío), i d'incomunicació (Las palabras son meras manchitas. / Tarde he descubierto que nada significan). I de la família. I del propi acte  literari: traté de escribir, però sólo pude llorar. Amb la precisió d'un director de cinema curt de pressupost que ha de planificar cada pla perquè sap que no pot excedir-se ni un dia en el rodatge, Bertotti té cura de la paraula, la ubica al lloc escaient per obtenir l'emoció desitjada. El muntatge és impecable: els mots de Bertotti ressonen en la nostra ment perquè han adquirit un timbre especial que, carregat de ressonàncies poètiques, suggereix significats nous:
 
Por ejemplo: ahora soy una pared.
Fuerte, maciza, blanca.
¿Tendré recuerdos como pared?
¡Ah, la memoria!
 
Val a dir que l'estil de Bertotti és poc convencional. Contingut i forma, en arribar gairebé a l'abstracció del llenguatge en alguns contes, configuren un univers particular, dens, complex i, segons com, irònic (l'home separat: Todavia no llegué al tràgico punto de lavar la ropa). De vegades la pròpia autonomia de les paraules, solitàries, portadores de desgràcia, adquireixen una duresa inusual. Frases curtes, tallants, sense connectors. Punts i aparts. La paraula nua -missatge directe, sense subterfugis- com un martell que colpeja l'enclusa i ressona metàl·lica.
 
Picana
En los dientes.
En el ano.
Y los baldes.
Los cubos llenos de mierda y agua sucia.
El agua sucia.
 
Ens adonam així que Bertotti, gran conversador, paradoxalment no és un autor de contes; és un poeta, un somiador que redueix el somni a la mínima expressió (Tengo prohibido soñar). El domestica: no hi ha, en veritat, aventura possible més enllà de la vida anodina de l'home contemporani. L'aventura quotidiana consisteix a fer coa per apuntar-se a la llista d'aturats o, vet aquí, a cercar amistats al Facebook. L'aventura és una vida miserable i insegura que s'esmuny, o les paraules pronunciades just abans de la mort (no eres el amor de mi vida) -quina mala llet que té el moribund!
Diguem-ho clar: la prosa de Bertotti traspua pessimisme o, si volem filar més prim -com em va dir amb molt de seny un bon amic-, desassossec. No hi ha lloc per a la redempció a l'aventura bertottiana. Els personatges tenen la mirada  perduda no pas en la llunyania, sinó al sostre. Fumen. Es deshumanitzen. Perden contacte amb la realitat: la filera de mongòlics desfilant a bord de l'Estrella de Belem, llegendes de dones que es feien estimar per anormals, fa·lus desproporcionats... Realisme màgic? Realisme brut, en tot cas: la vida és bruta, carn podrida fruit de l'activitat sexual! Paraules grolleres en una llengua inintel·ligible!
 
Su manera procaz de hablar quedó registrada en las anotaciones. Agregaba a sus historias detalles como el ruido de sus riñones, la imposibilidad de expulsar semen, sangre en el suelo de tierra, y palabras de amor en lenguas extrañas.
 
I no us resolgueu a demanar per la bellesa: La belleza es puro horror.
 
Qui es submergeixi en profunditat a La aventura ausente descobrirà tal volta que la literatura que es vol perdurable respon a un estat d'ànim per al qual cal una certa predisposició. En acabar el llibre de Bertotti, com si haguéssim contingut l'alè -ininterrompudament durant vint-i-un relats per mantenir el gaudi intemporal-, respiram alleujats (O cualquier día de estos dejo de respirar y listo). Sabrem llavors que som sortats. Enlloc de mirar el sostre nu i la paret blanca amb regalims d'escopinades, sortirem al carrer o obrirem la finestra perquè l'aire fresc ens purifiqui: abandonam el somni prohibit, abandonam l'horror, i donam gràcies -riem fins i tot- de tenir una vida senzilla i sense gaire sentit. Sense més sentit que el fet inqüestionable de donar una passa rere l'altra en acompanyar els fills a escola o al metge. Sense més sentit que la certesa moral (A pesar del cielo y del viento no hay ninguna certeza) que en articular un reguitzell de paraules hi ha qualcú capaç de dotar-les de significat. Ecce Homo.
 
Gabriel Bertotti
La aventura ausente
Ed. Món de Llibres.
Manacor, 2009
latafanera.cat meneame.net

Contra el tedi, la immensitat de la imaginació

eliteratura | 11 Febrer, 2010 15:00

Via Nosololibros

latafanera.cat meneame.net

El tedi de la democràcia. El govern dels honestos

eliteratura | 09 Febrer, 2010 15:00

Un dels arguments que utilitzaven els detractors de la democràcia a l'època dels feixismes a Europa era que aquest sistema de govern era tediós i avorrit, que no deixava marge a l'aventura, l'heroisme i la grandesa1. El resultat d'aquest entusiasme va ser la II Guerra Mundial.
La democràcia, per definició, ha de garantir la llibertat. La democràcia ha de permetre la crítica. Sense discrepància no coa atur és possible el manteniment d'aquest sistema de govern. Tanmateix, les llibertats formals, imprescindibles, no són suficients per a garantir la democràcia. A més cal actuar amb justícia.
Som en un moment crucial de la història de democràcia. El món pateix la major crisi econòmica, crisi del sistema capitalista, d'ençà de la Gran Depressió. Hom té la sensació, hauria de dir  la certesa, que no són els causants principals de la crisi qui en paguen les majors conseqüències. Més aviat al contrari. Són els més febles els principals perjudicats.
Vivim una època d'incerteses. Al segle XXI no hi ha lloc ni moment per a l'heroisme. Regna la desconfiança i el més perillós és el recel envers el propi sistema, una malfiança que la classe política s'ha guanyat a pols en no saber posar fi als escàndols de corrupció ni preveure la magnitud de la crisi.
Corrupció, crisi, ineptitud: pèrdua de fe en el futur. Això no és bo ni per al sistema ni per a la gent. Cal una regeneració, un govern dels honestos, un govern que recuperi les virtuts de la democràcia liberal i comenci a bastir un nou ordre internacional basat en la justícia social. Això, o un avenir encara més llastimós.

 

1. Vegeu Ian Buruma i Avishai Margalit:Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental. Península, 2005. (capítol 3: Héroes y mercaderes). Una monografia molt interessant de la qual ja vaig parlar una mica aquí.

latafanera.cat meneame.net

Llegir hauria d'estar prohibit...

eliteratura | 06 Febrer, 2010 09:00

Un llibre és com una finestra.
 
Qui no llegeix, és com
 algú que roman
lluny de la finestra...
 
...i només pot veure una
petita part del paisatge.
 
                                                                                    Gibran Khalil
 
 
 
 
Via Luterceiro

«Anterior   1 2 3 ... 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 ... 67 68 69  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS