Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Tant poc

eliteratura | 20 Maig, 2013 16:00

Per què "sabem" tant d'economia i tant poc d'art?
latafanera.cat meneame.net

Cinquagesma

eliteratura | 19 Maig, 2013 14:43

El meu fill assisteix a una primera comunió. Un capella jove oficia la cerimònia. A l'hora del sermó s'acosta als infants micròfon en mà. Explica, amb dots pedagògiques, que avui acaba la festa de Pasqua. Avui és cinquagesma, o pentecosta, el cinquantè dia després de la resurrecció  de Jésus. Se'n diu, també Pasqua Granada, i commemora es descens de l'esperit sant sobre els apòstols. El capellà du una casulla vermella elengantíssima, pròpia de la festivitat d'avui. El problema, tanmateix, és el context. Cap jove ja no sap a què es refereix el mossèn. L'element màgicoprotector de l'esperit sant, tan important un temps, ha perdut sentit i ja no és un referent per a la majoria de la societat.

A la sortida de l'esglėsia, tres nins juguen i riuen dins el confessionari.

latafanera.cat meneame.net

"Elogi dels diners". Play it again, Sam

eliteratura | 22 Novembre, 2011 17:45

Anselm Turmeda va ser un personatge nascut a Palma (encara no en deien de Mallorca) al segle XIV. Si fos americà, o fins i tot espanyol, seria famós i hi hauria una pel·lícula ben peculiar sobre aquest teòleg cristià i escriptor que es convertí a l'Islam, supòs que per inspiració divina i que es traslladà a viure a Tunis (d'on més o manco ara arriben les "pateres").

Aquest home, a més, símbol de la crisi espiritual que va patir l'home en el trànsit de l'Edat Mitja a l'Edat Moderna, va escriure un poema molt celebrat i d'una vigència extraordinària que Raimon va tenir l'encert de cantar i enregistrar i així popularitzar de bell nou després de la prohibició de la llengua catalana a les escoles on ara el podrien fer aprendre de cap per entendre una mica si més no el perquè de tot plegat; és a dir, de la crisi que ens està fotent a tothom llevat d'una minoria que la va provocar o que se n'aprofita per fer més calerons a costa de la penúria de la resta, que això és en part el bessó del capitalisme.

Sense més preambuls, el poema

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
       puix que d'ells haja.
 
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
       segons que els usa.
 
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
 
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
 
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
 
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
 
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
 
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
        papa de Roma.
 
Si vols haver bé o no dan
per advocat té sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan
       en esta vida
latafanera.cat meneame.net

La història de Perseu i Medusa en vídeo

eliteratura | 29 Novembre, 2010 15:00

latafanera.cat meneame.net

El poder màgic i protector de Medusa

eliteratura | 09 Novembre, 2010 15:00

Pal·las, sobrenom d'Atena, usual tant entre els grecs com els romans, era deessa de la saviesa. A més de coneixement, la filla de Zeus tenia mala llet. No debades sabem que Atena va tenir un paper primordial en la maledicció de la bella Medusa, convertint-la en prototipus de femme fatale. A la fi, després de múltiples aventures, GorgoneionPerseu va lliurar-li el cap i Atena el va col·locar al seu escut. Així la imatge de la Gòrgona mortal va esdevenir un signe escatològic i apotropaic (que, gràcies al seu poder màgic, allunya el mal o propicia el bé) molt interessant.
El poema Epitalami de Sidoni Apol·linar, bisbe, escriptor i senador romà del segle V, s'inicia amb una descripció d'Atena. El poema incideix en la terrible imatge que la deessa porta a la pitrera:
 
"El centre del seu pit l'ocupa la Gòrgona, que, àdhuc escapçada, és capaç de deixar immòbil el qui la mira; la seva arterosa imatge  refulgeix amb amb arrogància i la seva bellesa perviu fins després d'apagar-se-li la vida; un espès manyoc de cerastes eriça de rulls el seu cap espantós, la mossegosa cabellera retorç les seves espires clapejades i els cabells, quan s'aïren, deixen anar uns xiulets esfereïdors".
 
Hi ha un extens article, molt bo, d’Ana Maria Vazquez  Hoys i de Javier del Hoyo Calleja, titulat La Gorgona y su triple poder mágico on els autors analitzen el perquè de l'ús de la imatge de Medusa com a element protector l’origen del qual l’hem de cercar en les concepcions màgiques animistes que “acceptaven que tots els objectes contenien matèria i esperit”, de tal manera que ”el món podia ser manipulat pels conceptes de contacte, similitud i contrast”.
És aquest darrer concepte el que ens interessa: vol dir que el mal podia contrarestar-se amb el propi mal. Amb altres paraules, el mal quedava neutralitzat. Aquesta precisament era la funció dels amulets màgics que feien servir “figures d’éssers mitològics de formes irreals i monstruoses” per protegir-se.
Segons expliquen Vázquez i del Hoyo, per als antics, especialment els guerrers, com més lletja i terrible fos la imatge de l’amulet, més gran era la seva efectivitat. No ens ha d’estranyar, doncs, l’aparició de l’efigie de Medusa a tota mena d’objectes (tombes, vestits, armes, collars, monedes, copes, etc., etc.).
A més, corria la llegenda que el cap de la Gorgona donava la victòria a tothom que la posseïa. D’aquesta forma la testa de la Gòrgona (gorgoneion) esdevé “un signe màgic per excel·lència (...) per la suma dels tres elements màgics que la composen”.  
Aquests elements, seguint sempre l’article de Vázquez i del Hoyo, són els següents:
 
1. Els ulls que fascinen.
2. Les serps que li fan companyia i que formen els seus cabells.
3. El nu màgic sota la barra o el pit.
 
Dels ulls, de la mirada màgica, de la fascinació, n’hem parlat abastament en els darrers posts. Ens falta afegir-hi la mirada envejosa (és a dir, el mal d’ull), una creença universal contra la qual cal protegir-se mitjançant amulets grotescos o ridículs, monstruosos, també obscens, que poden provocar “l’espant d’una angoixa sagrada o bé l’esclafit de la rialla alliberadora”. Es pretén, en definitiva, allunyar el mal mitjançant l’obscenitat i la lletjor.
Amb les serps, el segon element màgic, esdevingut paradoxalment protector, hom combat el mal amb el mal. Així, doncs, un animal malèfic com la serp, “companya habitual de les divinitats infernals com Persèfone o Proserpina (...) és representada sovint com una força protectora, benèfica, perquè la seva figura expressa la força dels dels reis i els herois. I també la força destructora dels enemics, el que la converteix en un animal aprotropaic per excel·lència”.
Finalment, els nus màgics: de valor simbòlic, “comparable al de les operacions màgiques imitatives que el mag duia a terme per a rompre els encanteris, comparant la mala sort als nus que cal desfer perquè la sort retorni (...).
Certificam, així, el triple poder màgic de la Medusa: “ulls que fascinen, serps que espanten els enemics i protegeixen a qui les porta i els nus poderosos que impedeixen el moviment”. Era, en veritat, un excel·lent escut protector de gran valor en aquella època per ventura més inestable i incerta que la nostra, però més crèdula en molts sentits i també més supersticiosa.
latafanera.cat meneame.net

La mirada que petrifica

eliteratura | 02 Novembre, 2010 15:00

Qui no ha acotat el cap qualque vegada  per evitar una mirada fulminant o recriminatòria?
El poder de la mirada és infinit, inabastable.
Tendra o perversa, colpidora, incitant, dubitativa, vergonyosa, alegre, furtiva, obscura, irritant, escrutadora, suplicant, inquisitiva, infantil, terrorífica, resplendent, fugaç, inert, mortífera, paralitzant, traïdora... Petrificadora

Pascal Quignard en parla a El sexo y el espanto, un assaig sui generis sobre l'erotisme romà que s'ha de llegir amb gran deteniment. N'he escollit uns quants fragments en relació a Medusa i les mirades frontal i obliqua, dues formes de veure-hi i sentir.
 
A los antiguos romanos les aterraba la operación misma de ver, el poder (la invidia) que podía ejercer una mirada de frente. Para los El sexo y el espantoantiguos, el ojo que ve arroja su luz sobre lo visible. Ver y ser visto se encuentran a medio camino (...). Del mismo modo que los antiguos romanos dividían las actitudes amorosas en actividad y pasividad, la visión activa, impetuosa, es violenta, sexual, maléfica. La respuesta a la mirada que inspira espanto, a la mirada gorgónea, a la mirada médusant, es la noche súbita. Los mitos registran estas miradas maléficas, aterradoras, catastróficas, petrificantes.
(...)
La respuesta a la mirada frontal, anonadante, es la mirada oblicua de las mujeres romanas. La mirada oblicua, temerosa, pudibunda de las mujeres reanima la astucia de Perseo y responde tanto a la prohibición de mirar hacia atrás (Orfeo) com a la prohibición de mirar de frente (Medusa).
(...)
La fascinación significa lo siguiente: aquel que ve ya no puede apartar la vista. En el cara a cara frontal, tanto en el mundo humano com en el mundo animal, la muerte petrifica.
La máscara del Gorgo es la máscara de la fascinación; es la máscara que petrifica a la presa frente a su depredador; es la máscara que conduce el guerrero a la muerte. Es la máscara (phersu, persona) que del hombre vivo hace una piedra (una tumba). Es la máscara con el rictus que grita de la agonia en la bacanal de Hades. Cuando Eurípides describe la danza furiosa que bailan las bacantes de Hades, señala que se trata de una danza de lobos o de perros salvajes, a los que Lisa hace bailar a un ritmo de flauta conocido com el Terror (Phóbos). Eurípides añade: «Es Gorgona, hija de la noche, la de la mirada que petrifica, con sus víboras de cien cabezas» (Heracles, 884).
 

Pascal Quignard
El sexo y el espanto
Minúscula, 2005
latafanera.cat meneame.net

L'atractiu de Medusa

eliteratura | 28 Octubre, 2010 14:00

Hi ha un quadre un xic esgarrifós inicialment atribuït per Giorgio Vasari  a Leonardo da Vinci que representa Medusa decapitada. No va ser fins al segle XX que l'especialista Bernand Berenson va desfer l'error. Actualment aquest quadre, que pertany a la col·lecció de la Galleria degli Uffizi, és atribuït a un pintor anònim flamenc del 1.600.
Tanmateix un poeta romàntic anglès, Percy Bysshe Shelley, creient que l'obra era de l'artista florentí, li va dedicar un poema "On The Medusa of Leonardo da Vinci". L'error, doncs, s'ha esmenat, però el poema de Shelley roman per a la posteritat. Va ser publicat pòstumament per la seva viuda, Mary Shelley, l'autora del famós Frankenstein, dos anys després del traspàs del poeta, que va morir ofegat en un bot abans de fer els trenta.
 
Medusa
 
 

1.
It lieth, gazing on the midnight sky,
Upon the cloudy mountain-peak supine;
Below, far lands are seen tremblingly;
Its horror and its beauty are divine.
Upon its lips and eyelids seems to lie
Loveliness like a shadow, from which shine,
Fiery and lurid, struggling underneath,
The agonies of anguish and of death.
2.
Yet it is less the horror than the grace
Which turns the gazer's spirit into stone,
Whereon the lineaments of that dead face
Are graven, till the characters be grown
Into itself, and thought no more can trace;
'Tis the melodious hue of beauty thrown
Athwart the darkness and the glare of pain,
Which humanize and harmonize the strain.
3.
And from its head as from one body grow,
As ... grass out of a watery rock,
Hairs which are vipers, and they curl and flow
And their long tangles in each other lock,
And with unending involutions show
Their mailed radiance, as it were to mock
The torture and the death within, and saw
The solid air with many a ragged jaw.
4.
And, from a stone beside, a poisonous eft
Peeps idly into those Gorgonian eyes;
Whilst in the air a ghastly bat, bereft
Of sense, has flitted with a mad surprise
Out of the cave this hideous light had cleft,
And he comes hastening like a moth that hies
After a taper; and the midnight sky
Flares, a light more dread than obscurity.
5.
'Tis the tempestuous loveliness of terror;
For from the serpents gleams a brazen glare
Kindled by that inextricable error,
Which makes a thrilling vapour of the air
Become a ... and ever-shifting mirror
Of all the beauty and the terror there—
A woman's countenance, with serpent-locks,
Gazing in death on Heaven from those wet rocks.

 

Bellesa i terror: "el seu horror i la seva bellesa són divins". El tema, no hi ha dubte, és del gust dels romàntics. L'atractiu de la Gòrgona mortal és immens i molt productiu. Hi ha una antologia, The Medusa reader, que recull les aportacions artístiques, antropològiques, polítiques, etc., inspirades en Medusa.  Hi destaquen autors com Nietzsche, Freud, Walter Benjamin, Sartre, Sylvia Plath i molts altres. Llàstima que no en tinguem cap traducció.

latafanera.cat meneame.net

Perseu i Medusa: la pervivència del mite

eliteratura | 26 Octubre, 2010 14:00

El mite grec persisteix. Passen els segles i el discurs mític manté la força narrativa originària. Deus, herois i homes. Cadascun juga el seu paper i, a la fi, el destí s'imposa tot i la lluita d'alguns.
Inexorabilitat: una dona de bellesa irresistible provoca la lascívia de Posidó i això la convertirà en monstre per als homes. De què era culpable Medusa als ulls dels déus? Només sabem que n'esdevé una joguina monstruosa. La resta són conjectures.
Passen els anys. Un bon dia l'heroi Perseu, per evitar el matrimoni de la seva mare Dànae amb Polidectes, rei de Sèrifos, li promet per sortir del pas el cap de Medusa, l'única mortal de les tres Gòrgones.
El problema és que Perseu no sap on trobar-la, i encara menys com acabar amb ella. Qui sí que ho sap són tres jaies d'origen preolímpic, ancestrals, de vida anacoreta (el qualificatiu es de Pascal Quignard): les Grees, literalment "velles". Aquestes tres germanes, doncs, tenen la particularitat paradoxal d'haver nascut ancianes. I lletges, naturalment,. Nomien Dinos (por), Eni (horror) i Pefredo (alarma). A més a més, en el súmmum de la desgràcia, compartien un sol ull i una sola dent que s'anaven passant, per torns. Així sobrevivien, en la semiceguera, a l'occident extrem, la fi del món, on sempre era de nit.
El pitjor que els podia succeir, doncs, era perdre l'únic ull comunitari. Aquesta feblesa va ser aprofitada per Perseu per fer-les confessar l'amagatall de Medusa. A més, segons una versió destacada per Pierre Grimal, les Grees eren dipositàries d'un oracle gràcies al qual sabien com matar la Gòrgona. Perseu els va prendre l'ull i la dent mentre en feien el canvi i les va  obligar a revelar el secret de Medusa: l'heroi fill de Zeus i de Dànae havia d'aconseguir quatre objectes que eren en possessió de les nimfes: les sandàlies alades i la harpé (una falç) d'Hermes, el casc d'Hades (que li atorga la invisibilitat) i una alforja anomenada Kybissis on Perseu havia de dipositar el cap de la Gòrgona. Les nimfes van ser sol·lícites amb Perseu i li van concedir els objectes desitjats.
Ja sabem com acaba la llegenda. Perseu degolla Medusa i en porta el cap a Polidectes, el pretendent de la seva mare, que mor petrificat: tan grans eren les facultats de la Gorgona, que fins i tot morta mantenia el poder de la mirada! Però abans d'això, durant el viatge de retorn a Sèrifos, en passar per les costes d'Etiòpia, Perseu es va enamorar d'Andròmeda i la va salvar d'una mort segura a mans de Cetus, la balena, mític monstre marí enviat per Posidó per castigar  l'arrogància de Cefeu i Cassiopea, pares de la donzella.
El mite es diversifica. Tenim caps de fil per aquí i per allà. Ves per on, indirectament, Posidó "provoca" l'amor entre  Perseu i Andròmeda! Si el Déu del Mar no hagués violat Medusa, aquesta no hauria esdevingut un monstre cobejat com a arma letal i, per tant, Perseu no hagués emprès el viatge per aconseguir-ne el cap. D'altra banda, si Cassiopea i Cefeu no haguessin escampat que la bellesa de la seva filla era superior a la de les Nereides, Posidó no s'hagués emprenyat i condemnat Andròmeda a ser devorada per Cetus. En conseqüència, Perseu no l'hagués poguda rescatar.
És el destí qui ha juntat amb tal força Perseu i Andròmeda? Pura casualitat? No ho sabem cert. Tanmateix, per acabar de rematar les curioses coincidències del mite, no podem obviar que és plausible que Cetus (el monstre marí que de vegades és representat per una serp marina però principalment per una balena -en grec, ketos és balena, i també cocodril, hipopòtam i monstre marí en general) sigui la mare de les Gòrgones i les Grees.
Potser sí que és accidental la  perillosa relació de Perseu amb Cetus i seva descendència. Per a mi, la possible coincidència realça encara més la bellesa d'aquest mite i el fa, si cal, més aterridor. El happy end és un invent saludable però posterior a la mitologia grega. Deixe'm-ho aquí tot i que la narració continua. Perseu retorna a Sèrifos, allibera la mare però no pot defugir la veu de l'oracle desencadenant de la tota la història, el veritable i tràgic destí de Perseu: en una competició de llançament de disc en la qual participava té l'infortuni de matar Acrisi, rei d'Argos, el seu avi. Posteriorment, Perseu se'n refà, regna i fins i tot funda Micenes. És un heroi i, com a tal, digne de memorar: Atena, que també té un paper primordial en la història de Medusa, commoguda per l'amor d'Andròmeda i Perseu, va fixar al cel  les seves imatges, juntament amb les de Cassiopea, Cefeu, Pegasus i Cetus. I allà romanen, pels segles dels segles. Perquè tothom en recordi la història.
 
Perseu i Andròmeda
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 62 63 64  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS