eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols: la culminació del mal son

eliteratura | 14 Juliol, 2008 16:00

Els qui esperam amb delit la publicació de la novel·la que tancarà la trilogia iniciada amb La pell freda, ens hem hagut de conformar, de moment, amb el tast que ens ha ofert Albert Sánchez Piñol en aquest recull de contes intitulat Tretze tristos tràngols (que no tigres). Com el títol indica, es tracta de tretze contes tristos basats en un mal pas.

Partint d'una situació insòlita, límit o extenuant que portarà, en molts casos, el protagonista a la desesperació, el final

dels contes no serà mai reeixit: qualcú en patirà les conseqüències, ja sigui el propi protagonista (persona o animal) o bé qualcú altre, que li pot se proper (com en el cas de Ja no puc més) o llunyà, però de la mateixa espècie (Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana). En cap cas, doncs, no hi haurà satisfacció plena (La llei de la selva, Titus) i els personatges, en el millor dels casos, romandran en el dubte o, pitjor encara, en la insatisfacció permanent.

Tanmateix, la palma se l'endú L'espantaocells que s'estimava els ocells. El millor conte, al meu entendre, dels tretze. Hi ha molta mala bava en les històries de Piñol, però la desgràcia eterna de l'espantaocells simbolitza el punt sense retorn a partir del qual els personatges, maleïts pel destí o pels deus, no poden esperar res de bo de la vida. Així, l'espantaocells gaudirà per sempre més del favor dels homes. I serà, paradoxalment, aquest favoritisme el que li impedirà acomplir el seu somni (Xavier Cortadelles, amb encert, titula la seva ressenya Els millors malsons; Presència número 1897) de gaudir de la companyonia i l'amistat dels ocells.

Hem de concloure, doncs, que no hi ha somni possible en l'univers literari de Piñol. Al contrari, igual que en les dues novel·les anteriors, la desgràcia sempre és present. L'ambient és carregat, trist, espès, desolador (La nau dels bojos), tancat en si mateix: «En un món tan petit només pots odiar qui estimes», sentencia l'esquimal rebutjat per la família. L'atmosfera familiar també és espessa a De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant. La salvació, doncs, ha de venir de l'humor: de la ironia present en l'obra de Piñol, nascuda, en molts casos, de les limitacions dels propis personatges. Del corb intel·ligent que sap contar fins a set, dels familiars de l'afectat per la pota d'elefant, però també del surrealisme emanat per l'armari misteriós de Només digues si encara m'estimes.

Anau-vos-se'n a una platja allunyada de la massificació, d'horabaixa; estirau-vos a l'arena o sobre una bona hamaca, a l'ombra; sentiu com l'oratge us relaxa els sentits; però no us dormiu: emportau-vos Tretze tristos tràngols i gaudiu de l'estiu i la literatura.

Els promotors del "Manifiesto" i Goebbes. Parlar i escriure en català no és cap delicte (de moment)

eliteratura | 12 Juliol, 2008 10:00

Ha arribat l'hora, ara que fins i tot els morts signen el Manifiesto por la lengua común d'analitzar una mica més la tècnica de què ha fet ús El Mundo per difondre la mentida i criminalitzar els catalanoparlants.
La veritat no té cap mena d'interès per als promotors del Manifiesto. Al contrari, es tracta d'escampar l'engany i la falsedat al preu que sigui. Els arguments, doncs, s'adequaran tant com calgui a l'objectiu perseguit. La realitat no ha de fer nosa; si no s'adequa al discurs, se'n prescindeix. Es tracta de crear conflicte i massacrar la víctima la qual, un cop violada, serà acusada de provocar: parlar o escriure en català és una provocació, un presumpte insult a una Espanya d'essències imperials submergida en el monolingüisme espanyolíssim.
Tot plegat recorda, massa, els principis de la propaganda nazi ideats per Goebbels.

Principis de la propaganda de Goebbels (també versió en espanyol; el text en cursiva l'hi he afegit jo)

1.- Principi de simplificació i de l'enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.

O sigui, el català o el catalanisme (essencialment, són el mateix): l'enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.

Els parlants de les altres llengües de l'estat.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventen d'altres que distreguin".

Inventem agressions a la llengua espanyola, atacada, vilipendiada, marginada...

4.- Principi de l'exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

L'oficialització de la llengua catalana impedeix que un nin pugui estudiar en espanyol; un castellanoparlant monolingüe no va poder omplir un formulari oficial, etc.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

Encapçalar cada dia, durant un període de temps, el diari amb una notícia relativa a la persecució lingüística a què és sotmesa la llengua espanyola.

6.- Principi de l'orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en realitat".

Els catalanistes volen prohibir l'ús del castellà. Hi ha dificultats per parlar en espanyol a les comunitats autònomes on hi ha llengües cooficials. Tots els nacionalistes són violents. Etc.

7.- Principi de renovació.

S'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

Vegeu Catalunya hacia el fascismo.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sondes" o "informacions fragmentàries".

Crear categories universals a partir de casos particulars com el de Montserrat Caballé.

9.- Principi de l'acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.

Amagar les enquestes sobre l'ús social de la llengua catalana.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

Ja ho sabem que l'anticatalanisme ve d'enrere: Decret de Nova Planta, Reial Cèdula de 1.768. Basta llegir La persecució lingüística de la llengua catalana.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat.

Masivo apoyo de los lectores de El Mundo al manifiesto por el castellano.

Vegeu també:

Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común"

Rèplica al "Manifiesto por la lengua común": els agressors són ells

Una cronologia de la història del llibre

eliteratura | 11 Juliol, 2008 16:00

Un exemple de les grans possibilitats de les noves tecnologies.

Via Blogtailors

On és Firmin?

eliteratura | 10 Juliol, 2008 16:00

Firmin, la rata lectora desnonada d'una llibreria de segona mà a Boston, reposa a Sevilla, a la plaça de La Pescadería, i forma part d'un petit conjunt escultòric dedicat a Clara Campoamor, activista del temps de la II República que promovia la igualtat de les dones. L'escultura és de l'autora sueca Anna Jonsson.

El futur incert d'una biblioteca

eliteratura | 09 Juliol, 2008 16:00

"Haurien d'enterrar els llibres amb els seus propietaris, com feien els egipcis, perquè després la gent no pogués posar-hi les grapes al damunt; perquè els morts tinguessin alguna cosa per llegir en el llarg recorregut de l'eternitat".

Firmin

Construïm una biblioteca de futur incert, sense saber què en serà d'aquí a no-res, just hagem tombat el coll. Fins i tot les biblioteques de grans escriptors tenen problemes de supervivència. Una biblioteca és un ens viu que s'alimenta de les curolles literàries d'un lector que sap cert que, tanmateix, mai no aconseguirà llegir tot el que desitja; ni tan sols, probablement, una mísera desena part del que voldria. Ningú no gaudeix de la més mínima garantia que el seu llegat bibliòfil tengui cap mena de futur.

No ens ha d'estranyar, doncs, que Firmin, la rata lectora (per cert, ja sé on reposa i demà ho publicaré), proposi d'enterrar els llibres amb els propietaris. Així com les escultures medievals, com a símbol de fidelitat, representaven un ca als peus del sepultat, podríem agombolar el descans etern amb una bona selecció de clàssics que aportassin saviesa. Les novetats, per raons òbvies, quedarien descartades.

Complementa-ho amb Quan els llibres són un luxe.

Sevilla. Ànsia de posteritat (9)

eliteratura | 08 Juliol, 2008 16:00

Deixar una ciutat és com perdre un amor. Tens por de no veure'l mai més. No goses girar-te enrere. Vols recordar-lo per sempre en els moments de felicitat.
Hi ha ciutats en què hi respires història, com si et carregassis un sac d'anys a l'esquena. Tanmateix, la vida fa giravoltes i on abans hi havia Història amb majúscula, ara hi trobes la història de cada dia: carrerons amb folklòriques botigues de souvenirs i madones estrafolàries que et volen llegir la mà. La banalització del mite.
Però l'arquitectura, i també el sol, et galtegen l'ànima cada dues passes. L'esplendor d'una civilització caduca que es resisteix a morir. I com que no es pot viure del passat, el turisme reinventa la ciutat per subsistir en millors condicions.

El llibre en vies d'extinció. Escrits estivals (4)

eliteratura | 06 Juliol, 2008 16:00

Un espantaocells sense cervell. Escrits estivals (3)

eliteratura | 05 Juliol, 2008 10:00

Avui matí m'he comprat Tretze tristos tràngols , de l'admiradíssim Albert Sánchez Piñol. En fulleig l'índex i trob un conte que, de primeres, em crida l'atenció: L'espantaocells que estimava els ocells. És que, ahir vespre, llegia amb els meus fills un capítol d'El màgic d'Oz. Com tothom sap, la Dorothy, transportada per un cap de fibló al País d'Oz, vol tornar a ca seva, a Kansas. Per això es dirigeix a la ciutat de les Maragdes, a la recerca del Màgic que la hi retorni. Pel camí es troba un espantaocells sense cervell, simpàtic personatge amb qui la nina entaula amistat. Professionalment parlant, l'espantaocells és un fracàs, però té un sentit comú a prova de bomba.
Molt educat, l'home de palla demana a Dorothy sobre casa seva. La nina, ja ho hem dit, és de Kansas, un lloc llei, brut i gris. Estranyat, l'espantaocells li demana com és que vol tornar-hi, si és tan horrorós com ella explica, a la qual cosa Dorothy respon que tothom sense excepció vol tornar a casa. L'espantaocells no ho entén, però ho atribueix a la seva manca de cervell. Si en tingués un, pensa, ben segur que voldria tornar-hi, a casa, per lletja i bruta que fos, encara que el País d'Oz sigui de colors, molt més alegre, bonic i divertit.