eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

El futur de la catalanitat

eliteratura | 05 Febrer, 2008 15:30

"L'origen no pot ser una àncora que ens condemni a estar sempre en el passat"

Najat El Hachmi, guanyadora del Premi Ramon Llull 2008

Posts relacionats:

Víctor Alexandre: El missatge xenòfob de Duran i Lleida

eLiteratura: De Nador a Vic. El somni és possible

Imatge extreta de www.osona.com

Fidelitat

eliteratura | 05 Febrer, 2008 00:15

Hi ha llibres amb els quals estableixes una relació íntima, ja sigui pel contingut, ja sigui per l'extensió. Un llibre breu però intens deixa una empremta difícil d'esborrar. A més, gràcies a la brevetat, el podem rellegir amb assiduïtat i recrear-nos-hi tant com vulguem.

Les obres extenses, en canvi, requereixen un altre sistema. Jo, finalment, he optat per les anotacions en el propi llibre, indicant-hi a la primera pàgina on podré localitzar aquells fragments els quals vaig considerar imprescindibles. D'aquesta forma, en escollir el llibre de la prestatgeria, només he de cercar les pàgines indicades i gaudir del plaer de la relectura. Si una obra és realment interessant, en pot arribar a tenir moltes d'anotacions! Cal, doncs, ser caut, i escollir just els fragments essencials. En cas contrari, les notes es trepitgen unes amb les altres, formant un galimaties sense ordre ni concert.

Tanmateix, hi ha un tercer cas: què succeeix quan rellegim sovint una obra extensa? Aviat les notes es supe Hamlet

rposen. Amb cada relectura, es van omplint els marges, s'intensifiquen els subratllats, es reprodueixen les anotacions, desapareixen els espais en blanc. El llibre es converteix en una mena de relíquia de la qual, per obra i gràcia de les anotacions, es pot establir la història de la lectura d'aquell volum en concret. Tenc un Hamlet del 86 -comprat el 89 en una llibreria de segona mà que, cada cop que el rellegeixo, en puc recordar les lectures anteriors. Fins i tot moments concrets en què vaig llegir-lo, estat físic i psicològic. Aquest llibre, doncs, té una història particular i intransferible que desapareixerà amb mi. És més, estic convençut que sí rellegís Hamlet amb un altre volum, cosa que només he fet parcialment, perdria part del bagatge literari i vital que aquesta obra m'ha aportat. De manera que, tot i que diverses vegades he estat temptat a comprar-me'n un altre, a darrera hora m'ha estat impossible ser-li infidel.

Hivern

eliteratura | 04 Febrer, 2008 15:30

Fa un dia lleig, rúfol, impredictible, que acabarà en no-res, sense pena ni glòria. Un dia mediocre, brut i humit. Apareix, d'amagat, un rajolinet de sol, empegueïdor, rere el gris monòton del cel. Mitjan hivern. L'odiï. Ja no puc més. He de mester el solet d'abril, el despertar de la terra per sortir d'aquest ensopiment hivernenc. No sé com hi ha gent que pot viure mesos i mesos sense sol, sense la claror neta de la Mediterrània.

A la fi, el dia s'ha estirat. Si no fes vent, hauria estat agradós i tot. Tanmateix, els llençols estesos ho han agraït. En recollir-los, sent la tebior momentània del sol hivernenc -sobri, justet, agraït- que implora l'adveniment de la primavera.

Jo sóc català

eliteratura | 02 Febrer, 2008 11:20

                                   Enmig de la mar
                          s'aixeca ma terra
                          fins tocar el cel,
                          que es deixa en la Serra,
                          banderes de blau.
                          Jo sóc balear,
                          jo sóc de Mallorca,
                          català insular.
                          Tot el meu passat
                          que la història allunya,
                          el tenyeix de glòria
                          la Gran Catalunya.
                          En les rels profundes
                          de la meva gent,
                          un conqueridor
                          portà, proa al vent,
                          la nau que a Salou
                          deixà ses amarres,
                          seguint la bandera
                          de les quatre barres.
                          Jo sóc de la raça,
                          vella i gegantina,
                          que espantà dels mars
                          la gent sarraïna.
                          Jo sóc de la Pàtria
                          dels agermanats,
                          Joanot Colom,
                          vells antepassats,
                          defensors heroics
                          de tradicions,
                          que en sang ofegaren
                          Àustries i Borbons.

                          Herois de Mallorca,
                          herois catalans,
                          que en les hores greus
                          us dàreu les mans,
                          fent del nostre exemple
                          un sagrat costum,
                          jo us tinc en ma vida
                          de guia i de llum.
                          Jo sóc mallorquí,
                          i és la meva glòria
                          esser català
                          per la meva història.

                          Estim Catalunya
                          perquè té un passat
                          de lluita incansable
                          per la llibertat;
                          perquè dins un regne
                          d'oprobi i de sang,
                          teixí la grandesa
                          del Corpus de Sang;
                          perquè en tots els segles
                          contra l'esclavatge.

...

Pere Capellà

Catosfera literària

eliteratura | 01 Febrer, 2008 10:00

M'hagués agradat assistir a les jornades catosfèriques celebrades a Granollers del 25 al 27 de gener d'enguany. No va poder ser. Tanmateix vull donar l'enhorabona, amb una mica de retard, a l'organització de l'event, especialment als de la taula rodona "Blogs i la literatura", que he seguit amb interès.
Fa devers dos anys i mig que vaig iniciar-me en això dels blogs, amb eLiteratura. El meu blog, com el seu nom indica, tot i l'evolució que ha sofert en aquest període de temps, sempre ha mantingut una relació especial amb la literatura. Al principi, només m'atrevia a fer ressenyes de llibres que havia llegit (sobretot els que me agradaren). Poc a poc, però, he anat agafant confiança i prenent consciència del fet que publicar un blog és, si hi ha aquesta voluntat, una activitat literària cent per cent (amb la gran llibertat que això suposa). De major o menor qualitat, però literària. No cal, doncs, editar un llibre per fer literatura. Bloguejar -repeteixo, si hi ha la intenció- és una forma literària que participa del format digital. Ciberliteratura.
Les possibilitats de la ciberliteratura són infinites. Els blogs, Internet, han obert nous espais a la creació literària. El text ja no és (només) unidireccional. El (ciber)text explora i s'endinsa en les possibilitats de la xarxa i beu d'infinites fonts; de totes, de les convencionals (format paper) i de les noves tecnologies (arxius de vídeo, de so, fotografia...). L'hipertext ha possibilitat noves formes de significació, noves maneres de relacionar-nos amb les paraules, les quals s'impregnen de matisos impossibles de reproduir en la literatura convencional (per molta il·lusió que ens faci veure els nostres textos editats ). En definitiva, ens trobam amb un nou llenguatge que tot just hem començat a conèixer, ja que una dels trets principals d'aquest és l'evolució constant. Això, a la llarga, canviarà la percepció i la concepció de la literatura. No ho dubteu: hi haurà un abans i un després de la ciberliteratura, de la mateixa manera que hi hagué un abans i un després de la impremta. Els ebooks, doncs, -els llibres que s'escriguin expressament per publicar-se en format electrònic- forçosament hauran de tenir en compte les potencialitats del cibertext, l'ús de les quals tindrem dret a exigir al ciberescriptor. No vull llegir qualsevol novel·la en un llibre electrònic. Això ja està inventat fa molt de temps i no suposa cap novetat ni cap avenç literari. Què guany realment de llegir Mort de Dama en un llibre electrònic? Res, ja que aquest format no hi aporta cap canvi significatiu. El ciberescriptor de poemes, contes i novel·les ens oferirà un producte nou, el 3D de la literatura. Hi haurà noves sensacions, nous mecanismes de suggestió provocats pel nou llenguatge ciberliterari, la literatura del segle XXI.
Hi ha un altre aspecte, relacionat directament amb els blogs, també nou en el camp de la literatura. Es tracta de la gran facilitat que hi ha per crear comunitats virtuals, d'aprofitar el gran ventall d'oportunitats que permet el "format blog". La interacció entre bloguistes, l'intercanvi de comentaris i opinions, l'enllaç mutu, suposa un vincle afectiu i intel·lectual entre persones que comparteixen una afecció -l'afecció- per la literatura. L'estudi, en el futur, d'aquestes relacions globlals i múltiples serà comparable, i probablement més complexa, a l'estudi de l'intercanvi epistolar entre literats, etc. Caldrà separar el gra de la palla, però serà molt més difícil silenciar o marginar ningú. En la ciberliteratura no hi haurà possibilitat de tiranies ni autors maleïts. Tothom té dret a ciberpublicar, a fer-se un lloc entre els elegits. La literatura s'ha democratitzat, no hi ha censors possibles a la xarxa, però només els que excel·leixin passaran a formar part de l'Olimp virtual. Serà el dia en què, quan els alumnes acabin d'asseure's a l'aula, el professor no els dirà "obriu el llibre per la pàgina tal", sinó "obrir l'ordinador i cerqueu a Internet les obres de... ".

Aprofit l'avinentesa d'aquest post per fer una ampliació dels enllaços d'aquest blog. He fet ús del llistat de Blogs & Literatura, primera antologia de la catosfera literària, per triar els blogs que m'han agradat més, sense cap altra pretensió ni criteri. També n'hi he afegit uns quants que tenia al meu blogroll. L'ordre, si més no de moment, és simplement el d'entrada dels enllaços. Els últims seran els primers: en aquest cas ha estat cert.

Sega de mots	laie CCCB	El racó dels gomets
Ultralocàlia	L'illa dels llibres	Ara plou
Pocamandra	Kpitana64	L'habitació grisa
Poemes des de l'Alguer	Jordi Romero: els llibres que he llegit	Ilercavònia
Depasseig	Joan Perelló	Combray - Balbec
La nit de la iguana	Hic et nunc	Escrits
Meo Quidem Animo	Gamoia	No em diguis que és un somni
Nau Argos	Fèlix	Poeta per un dia
Va de bo, cavallers!	Els llibres de Proa Premià	Letters, words and poetry
De tard en tard	Comicat	Salms
La cuca al cau	Bloc de Lletres	Més llibres, més lliures
El cuirassat Potemkin	Bloc d'en Francesc Puigcarbó	Versos que em fan absent
Anotacions rizomàtiques	B de llibre	Castell de cartes
Misissi	Aristòcrata i obrer	El basar de les espècies
Melcior Comes	Biblioaprenent	La panxa del bou
Llegeixes o enriqueixes	Tumateix llibres, parlem de llibres	Plagueta de Bord
Lectures de l'Espolsada	Saragatoga	Diari d'un llibre vell

Dones d'aigua. Na Maria Enganxa

eliteratura | 29 Gener, 2008 17:48

Aquest cap de setmana vam anar d'excursió. El temps va ser esplèndid. La primavera s'ha avançat. El camp és verd i els ametlers -gran ametllers florits

espectacle que ens ofereix l'interior de Mallorca- han florit.
Caminam, per l'asfalt encara, cap als Tossals Verds . A la fi agafam una drecera empinada que marca el camí a la perfecció. Ens acostam als darrers revolts, després de tres quarts d'hora, i el caminoi, al tram final, és empedrat, a l'antiga. Me recorda una via romana. Hi ha bassiotets, aigua que regalima pendent avall. L'ambient és agradable, una avançada de bon temps que un dia o altre s'acabarà. Però avui l'hem d'aprofitar. Arribam al refugi. Hi ha una gentada. Uns quants torren davall d'un porxo i d'altres dinen escampats per l'esplanada. Trobam taula davall una ombra. Hem arribat suats i, ara, sense l'escalfor del sol, fa fresca. Me tap una mica i començam a treure el dinar. Els nins remuguen de gana que tenen. La caminada se'ls ha fet una mica llarga, però ara reposaran i, encara no hauran acabat de dinar, tornaran a partir a córrer.
Al costat nostre hi ha una taulada d'anglesos. Es torren per dins i per defora: no hi ha cap arbre que els faci ombra, però sí un bòtil de vi per hom. A més els han donat el dinar fet!
Just acabada la menjua m'agafa un xubec de no dir. L'endormiscament no dura gaire. Comanam cafès a la cuina del refugi. A la cafetera italiana li costa agafar el bull; i quan finalment arriba la beguda exitant ja ha començat a refredar-se. El cafè fred no val res. Tanmateix un amic, excompany de pis que no sé per on para, se'n bevia gots grossos plens a vessar, sense sucre. I hauries jurat que no s'havia posat nerviós en tota la vida!

Amb la panxa plena me dedic a observar el paisatge. Un parell de cabres belen dalt del coster, enfora. Són animals poc sociables, les cabres. Mon pare en va tenir dues, fa devers trenta anys. Les traginava dins el 600, d'una pastura a una altra. Era de bojos, però divertit. Més aprop hi ha dos rucs. No me refereixo a cap dels anglesos que ja s'acaben la respectiva botella de vi, sinó a dos veritables ases, preciosos, de raça mallorquina. Aquests sí que s'acosten rere la barrera i es deixen tocar.
Pareix que arrodonirem l'excursió amb una volteta curta fins al Pou de Sa Coma. El cartell diu quinze minuts. Clar que això depèn del ritme. Amb en Damià, que encara no ha fet els quatre anys, això podria suposar mitja hora, si tot va bé. Partim cap al pou. Hi ha gent escampada aquí i allà. Un jove toca les xeremies, dret com un fus. Els deixam enrere i començam a baixar cap a una petita vall. Quan els nins es cansen de l'eco, es fa el silenci. No hi estem avesats. Aquesta manca de soroll pot arribar a ser fins i tot torbadora. Qued una mica endarrerit, observant les formes, fantasmagòriques, de les oliveres. És la màgia de la muntanya.
En arribar al pou el paisatge ja m'ha colpit. Herències del romanticisme. El dia comença a tombar. El sol ja no encalenteix com al matí. Les formes s'han suavitzat. El pou, lúgubre, és a l'ombra. Abans d'escriure l'adjectiu me n'assegur al diccionari. Trob que és encertat: "que denota o suscita una pregona tristesa (...)". És cert. Aquest pou -quant de temps deu fer que ningú no hi beu?- m'ha fet posar melancòlic. M'acost al coll tenyit de gris i hi guait. La fosca és profunda i absorbent. Al fons, però, s'hi albira l'aigua.

No puc assegurar si va ser en aquest precís instant que vaig recordar el poema de Josep Lluís Aguiló "Maria Enganxa". Però us puc jurar que si hagués aparegut una dona d'aigua no ho hagués trobat gens estrany. Pel que he llegit, na Maria Enganxa -que espantava els infants i, així, sàviament, les padrines els feien enfora dels perills de pous i cisternes- està emparentada amb aquestes antigues divinitats locals de les aigües i els corrents. Algunes d'aquestes dones mitològiques a les quals es rendia culte en temps passats han sobreviscut, si bé, segons Joan Amades, moltes van abandonar "llurs cataus per a fer lloc a la Mare de Déu". Eren vius els primers cristians: no prohibien, sinó que substituïen. (És curiós aquest afany persecutori de les religions "oficials" de perseguir la gent que no comparteix les seves conviccions. Amb les llengües oficials succeeix tres quarts del mateix. Probablement deuen haver estudiat al mateix llibre). De totes formes, als pobles de Mallorca encara hi ha cases amb cisterna i na Maria Enganxa hi té un cert predicament...
Hem de partir. Les tornades acostumen a ser més apressades. No hi ha temps per a l'observació. El camí és llarg fins al cotxe i les cames comencen a flaquejar. Qui sap si entre qualque olivera centenària qualcú ens observa gelós del cau. La muntanya, quan fosqueja, és una mar de misteris. Nosaltres, tanmateix, ja no ho veurem.

Maria Enganxa

A la cisterna, devora la manxa
que rega la llimonera olorosa,
hi neda l'anguila més llefiscosa
i m'hi aguaita na Maria Enganxa.

Na Maria porta un ganxo de ferro
tot rovellat, amb la punta corcada
i em vigila tot el temps, afamada,
quan trec el poal per omplir el gerro.

Espera ajaguda sota el mirall
que tapa l'aigua obscura. El garfi untat
de salivera profetitza el tall

que m'arrosegarà al seu fred llit blau.
Cos ofegat, ceruli enamorat,
seré de na Maria el mort esclau.

Monstres
Josep Lluís Aguiló
Proa. Barcelona, 2005

Tota la resta és silenci

eliteratura | 25 Gener, 2008 15:30

Biblioteca Cappuccini Redentore - Venezia

Fotografia de Candida Höfer

Via: Diari d'un llibre vell

Llegir i potser somiar

eliteratura | 25 Gener, 2008 01:21

Tots, conscientment o inconscient, cercam respostes en els llibres. Succeeix, però, que molts cops no sabem quina és la pregunta adequada. Sovint és el propi llibre qui sàviament ens interroga. I nosaltres, ingenus i amb un autoengany del qual només l'home és capaç, llavors ens giram cap a ell i creiem haver trobat la solució. Aquesta sensació d'èxtasi, però, no dura gaire temps. Aviat el dubte, impertèrrit, es torna a fer present. De manera que aquest dolç turment ens acompanyarà fins a la fi de la nostra existència. Per això continuam amb la recerca i omplim de volums i més volums la nostra humil biblioteca particular. Mai no perdrem la il·lusió de descobrir el llibre de llibres, l'obra mestre que ens il·luminarà el camí i farà menys dolorosa la condició humana.