eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

Master and commander: la genuïna aventura

eliteratura | 22 Gener, 2008 15:30

"Digueu-me Ismael. Uns anys enrere -no cal precisar quants-, tenia pocs diners, o cap ni un, a la bossa, i no hi havia res de particular que m'interessés en terra, i vaig pensar d'anar-me'n a navegar una mica per veure la part líquida del món. És una manera que tinc de gitar la fel i de regular la circulació. Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m'afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets de la gent... aleshores m'adono que és ben hora d'anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala. Amb un floreig filosòfic, Cató es va llançar sobre la seva espasa; jo, agafo un vaixell silenciosament. No hi ha res de sorprenent en aquest fet. Encara que no ho sàpiguen, gairebé tots els homes, cadascú a la seva manera i en un moment o altre acaronen com jo els mateixos sentiments envers l'oceà".

Herman Melville

Moby Dick

Un dels començaments més brillants de la història de la literatura.
Quan no sàpigues que has de fer del teu cos ni de la teva ànima, embarca't, ves-te'n lluny, aigües endins, a l'altra banda de món, als confins de la terra.
Me costaria molt viure sense el blau i la claror mediterranis, encara que no he estat mai home de mar. Aquí, abans del turisme, hom es capbussava un cop a l'any, un dia de xeremies. Feien una bona vega, i fins l'any que ve. Més envant, quan jo era al·lot, la moda dels banys ja s'havia imposat. Hi anàvem al migdia -un banyet ràpid i a dinar- i, sobretot, al capvespre, a fer-hi la bereneta: pa acabat de desenfornar, formatge i sobrassada, i qualque melonet. Aquest és el record que en tenc.
La mare sempre vetllada que no ens féssim gaire endins, perquè -deia, i tenia raó- "la mar no té amics". Calia, doncs, anar amb compte. Hi havia un respecte per la mar, una por atàvica que a la pràctica impedia que ningú no s'ofegàs. En cas de produir-se una desgràcia, el succés romania en la memòria col·lectiva per temps infinit i contribuïa, així, a mantenir l'alerta.
Això no vol dir que Menorca no produís bons mariners. Al segle XVIII, arran de la dominació britànica de l'illa, es practicà el corsarisme, amb grans beneficis per als menorquins. De fet, a partir de la Guerra de Successió els vaixells anglesos ancoraven al preciadíssim port de Maó, el qual fou objecte de disputes entre britànics, espanyols i francesos.
L'enfrontament entre França i Anglaterra s'entengué fins al segle XIX, en ple apogeu de Napoleó. Aquest, precisament, és el context de la magnífica pel·lícula Master and Commander , basada en les novel·les de Patrick O'Brian. Llops de mar que romanien anys lluny de la pàtria i de la família, que vivien i morien a la mar, perseguint una idea o fugint, com Ismael, del propi destí.

Què pot empènyer un home a deixar-ho tot i fer la mar la seva llar? És evident que en un vaixell de principis del segle XIX les relacions havien de ser molt intenses. El Setphen Maturin

lideratge d'un home -com és el cas del capità Jack Aubrey - era crucial per portar aquells homes a situacions límit i evitar amotinaments. La motivació del líder, però, quina podia ser? Perseguir durant mesos i mesos, més enllà del deure militar, una nau enemiga com si fos un encarnació del mal? Això és el que li succeeix a Jack Aubrey, talment el capità Ahab . No hi ha dubte que en aquest aspecte Master and Commander beu de Moby Dick, encara que finalment Aubrey pren seny i en lloc de l'encaparrotament d'Ahab fa ús de l'enginy i l'astúcia, com Ulisses, aconseguint així la victòria. També les supersticions dels mariners, com a la gran novel·la de Melville i al film homònim de John Huston són presents al film, amb referències a la història del profeta Jonàs.

Master and Commander esdevindrà un clàssic, fins i tot més enllà del gènere. Hi ha aventura, abordatges, passió per la ciència (la figura del metge naturalista, Stephen Maturin, és fantàstica, i contrasta amb el món mariner i militar), heroisme, relacions de poder i d'amistat. Tot això enmig de la mar i en entorns exòtics i inexplorats per l'home occidental. Un paradís perdut (i, si un plau, no us en perdeu la música ).

El botxí, just un gest desesperançat

eliteratura | 18 Gener, 2008 17:09

Aquest estiu es celebraran els XXIX Jocs Olímpics a la ciutat de Pequín, capital de la Xina, república dita popular i estat que ostenta el rècord d'execucions al planeta. Esper que la pena de mort no esdevingui modalitat olímpica. Si fos així, els principals candidats a obtenir medalla serien la pròpia Xina, Iran, Pakistan, Sudan i nins soldat jugant amb una forca els Estats Units. Tanmateix, la història de la humanitat és plena d'actes criminals que, quan es van produir, van rebre el nom de justícia. Qui té poder sobre la vida d'un altra persona? En un estat en què encara sigui vigent la pena de mort, no voldria estar mai en la consciència d'un jutge. Tant miserable o més, és la situació de l'executor de la sentència. El botxí. No hauríem, però, de ser injustos amb ell i carregar-li tota la culpa. Això és típic de societats hipòcrites.
Hom pot arribar a entendre, encara que mai justificar, un assassinat en calent -els passionals són els més coneguts-, però l'execució de la pena capital és signe de la barbàrie que encara impera a molts llocs del món. En la majoria dels casos, la pena de mort és justifica per alliçonadora, amb el vistiplau de l'Església o de l'autoritat religiosa pertinent. La inclusió de la pena de mort, doncs, en els codis penals tindria com a objectiu fer por als possibles delinqüents. Tanmateix, pareix que la mesura presumptivament dissuasiva no serveix de gaire cosa. Més aviat, la violència genera violència. Així, en darrer terme, la pena de mort sembla més una venjança encoberta que una mesura que faci baixar de manera efectiva l'índex de criminalitat.

Temps enrere, com demostra abastament Joan de Déu Domènech a L'espectacle de la pena de mort, les execucions públiques enfervorien les masses. Ningú no es perdia l'esdeveniment. Per tant, l'execució havia d'estar a l'altura del que la gent esperava: la sang corria a dojo, els cossos desmembrats s'escampaven arreu de les ciutats, les flames purificaven els esperits...
Una figura cabdal en tot aquest procés era el botxí. Podríem pensar, vista l'espectacularitat de les execucions, que els botxins eren considerats una mena d'herois justiciers. Però no era així. Eren, certament, personatges proscrits, professionals de la mort. Gent que incomodava, un cop feta la feina, és clar. Molts cops l'ofici passava de pares a fills. I si no hi havia un botxí per a l'ocasió, se n'improvisava un. D'aquesta forma, es commutava la pena a un condemnat a mort, amb la condició d'exercir com a botxí. És difícil imaginar una feina més desagradable que aquesta. Luis García Berlanga en va fer un retrat genial a El verdugo , un film excel·lent de l'any 1963 que va esdevenir un al·legat contra la pena de mort en l'Espanya franquista. Humor negre (a tu, com t'agradaria morir, li demana l'enterramorts a la filla del botxí, mentre la festeja) i grans dosis d'humanitat.
Al mes d'agost, en l'efervescència dels Jocs, no hi haurà cap televisió que parli de la pena de mort mentre retransmetin la sens dubte brillant cerimònia d'obertura. Només de la suposada germanor que acompanya les Olimpíades i l'enfortiment de les relacions bilaterals. Es tracta de tancar els ulls perquè la Xina és un gran mercat. S'imposa l'economia global, que no la justícia. I encara que les execucions no són políticament correctes i l'agonia ja no és un espectacle públic, girar la vista du poca feina, només un gest, talment els botxins en executar la sentència.

Era una professió estranya, mal vista, reduïda al clos familiar, hereditària. Seguint nissagues d'executors, es veu com l'estiracordetes és un pelacanyes que es casa amb la filla de l'executor i espera la mort del sogre per ocupar-ne la plaça. La feina del botxí era executar les sentències de la justícia. Actuava sobre cossos i sobre objectes. Tortura i mort de persones.
(...)
El botxí era innominable, també intocable. Provocava angúnia i por. Se'l refusava. Igual que les putes, havia de viure en un lloc apartat, als afores, o en un lloc ben identificable.
(...)
Havia d'anar vestit d'una manera determinada, per tal que se'l distingís de les altres persones. (...) Quan el botxí anava a la taverna, havia de beure en el vas que ell mateix es portava, i al mercat no podia tocar els productes amb les mans, sinó que, amb una vareta, havia d'assenyalar el que volia.

Joan de Déu Domènech
L'espectacle de la pena de mort
La Campana

1a imatge extreta de La Revolución Creativa arran d'una campanya realitzada per Aministia Internacional per denunciar la participació de nins a les guerres.

2a imatge extreta de www.auladecine.com.

Càsting a la televisió pública

eliteratura | 10 Gener, 2008 15:30

Vaig estar a punt d'anar a un càsting per a la televisió amb la meva fill càsting televisió

a. He de reconèixer que tenia curiositat per veure això de la "tele" des de dins. Es tractava d'un programa nou d'IB3. Cercaven, precisament, membres d'una família (pares i fills, avis i néts...). Ja sé que en general els concursos televisius no són cap meravella, però, ingenu de mi, pensava que ens demanarien qualque tipus d'habilitat per passar el càsting. Saber fer qualque cosa amb una mica de gràcia, contestar un parell de preguntes o qualque cosa per l'estil.
Finalment, no hi vam anar. Em vaig assabentar que l'únic que havies de fer per passar el càsting era plantar-te com un estaquirot, no fer res. No participaves de cap concurs o prova, sinó que formaves part del decorat. T'utilitzaven com un monea. Això, la publicitat i les trucades per telèfon no ho explicaven. Hi anaves, doncs, mig enganat, atordit per la curolla televisiva. Pública, això sí (vol dir que tots hi apoquinam).

De ratpenats i guàrdia civils. Records d'infantesa

eliteratura | 09 Gener, 2008 00:00

la crueltat, tot i ser enorme, és finita i repetitiva
Joan de Déu Domènech

Els records d'infantesa, sovint, van lligats a la por. Por a la fosca, a la soledat i també a les coses més inverosímils.
Tenc constància de les meves pors infantils, fins devers els 6 o 7 anys. En aquell temps, a les acaballes del franquisme, per circumstàncies familiars, passava els estius al camp, a Sant Jaume, al lloc -és així com s'anomenen les finques rústiques amb habitatge a Menorca- que conreaven els meus oncles. Els vespres cremàvem romaní al pati, per fer enfora els moscards, i el meu relavi, que fregava els 90 anys, fumava tabac de pota mentre queia la serena. Feia poc temps que havien instal·lat l'electricitat al lloc, però passàvem la vetlada a defora perquè la calor no era tan intensa.
Jo, cada dissabte, anava a la papereria (que a més era quiosc, impremta, botiga de regals, llibreria...) a comprar un tebeo de Red Ryder, Gene Autry o El Llanero Solitario. Set pessetes valia aleshores cada exemplar. Tenia, encara, la innocència de la primera infància, i me costava entendre segons què. No entenia, per exemple, la publicitat intercalada als còmics: "Vuelve Batman. El hombre murciélago" -deia l'anunci-, amb una ratapinyada a dalt de tot. Pobre de mi, me pensava que aquell eslògan del fosc heroi era un avís per als al·lotells com jo, per a què anàssim amb compte, ja que era un fet habitual que, de nit, a les golfes de les cases de pagès hi entrassin els ratpenats.
Qualque matí, radiant de claror estiuenca, ens visitaven uns altres personatges ratapinyada ratpenat

que tampoc no me van agradar mai. Just n'ensumava la presència, m'amagava rere la porta per tal que no me veiessin, i els espiava per la retxillera que quedava entre aquesta i el bastiment. Eren dos i es veu que periòdicament s'aturaven als llocs de la contrada. Eren la parella de la guàrdia civil. Tots eren forasters, i residien al quarter que aleshores tenien a Alaior. N'hi havia un que nomia Cañete, com aquell ex-ministre que es va fer famós amb el problema de les vaques boges. El quarter ha estat esbucat, però molts d'ells, ara ja jubilats, encara resideixen al poble. Me pareix cert que aquest Cañete de què he parlat, de veu potent i bigoti espès, encara es viu.
Els reclams de la memòria són molt curiosos. I poc m'hagués pensat en llegir L'espectacle de la pena de mort que recordaria precisament aquesta anècdota de la guàrdia civil, el tal Cañete i les ratapinyades. D'aquest home, òbviament, no en tenc res a dir, encara que he de confessar que el cos policial al qual pertanyia mai no ha estat sant de la meva devoció. Quant al llibre de Joan de Déu Domènech, publicat per La Campana, el recoman fervorosament. Fa una anàlisi de diferents sistemes d'execució públiques, a la ciutat de Barcelona, i tot el cerimonial que els envoltava. Com diu molt bé el títol, es tractava d'un espectacle -l'execució i en molts casos la tortura públics- en el pitjor dels sentits, comparable al circ romà. L'excusa era que servís d'exemple, però hom sospita que hi ha quelcom més, obscuríssim, en la naturalesa humana que provoca la recreació en la violència sistemàtica, en el patiment, en la humiliació.
Què té a veure, però, aquesta obra amb els meus records infantils de ratpenats i guàrdia civils? Doncs que un dels apartats del capítol quatre es refereix al "canyet" -en espanyol, carnero-, lloc de morts, paratge inhòspit. Un lloc pl llop

e de "fumerols, aigües estancades, animals en descomposició, i una fetor immensa que arribava fins a mar. Era l'abocador on es llençava tot allò que no es vol, tot allò que molesta. Els heretges, els sense fe, els autors de crims abominables, eren tractats com a matèria immunda. Com els animals empestats, havien de morir lluny de la ciutat per no infectar-la, llençats a un territori on tot era putrefacció, un territori que tenia per amos els llops. De nit, la llopada, confiada i segura de trobar un rebost abundant, baixava de les boscúries d'Horta i Sant Genís dels Agudells. Udolava, remenava la carnassa i queixalava". Tanmateix, en espanyol, "cañete", tot i el cas esmentat del ministre de les vaques boges, no té res a veure amb el significat en català. Almenys això és el que diu el diccionari. Mentiria, però, si negàs que en llegir l'apartat del "canyet", vaig pensar en la guàrdia civil i en "el hombre murciélago". Coses de la infantesa que ni vull ni puc esborrar.

Imatges extretes de Wikipedia

Bon any a tothom

eliteratura | 31 Desembre, 2007 18:48

FELIÇ 2008 A TOTS ELS BLOGGERS

Una bona manera de començar l'any és esmerçant els errors. Quan des de València vaig escriure un parell de posts sobre el viatge familiar que hi vàrem fer, vaig afirmar entusiasmat que davora el Palau de la Generalitat hi havia un pati amb tarongers i una escultura de Sant Jordi. Avui, finalment, he anat a cercar el revelat. Hi ha l'escultura. Resulta, però, que no és Sant Jordi, sinó Sant Miquel Arcàngel. De totes maneres, m'encanta.

Per Nadal, cada ovella al seu corral. Encara que sigui amb avió

eliteratura | 31 Desembre, 2007 00:18

El tren, com venia a dir al darrer post, és un mitjà de transport anecdòtic, humà, fet a mida per a establir-hi, moltes vegades, relacions ocasionals, divertides. No hi ha, per descomptat, l'ordre i la correcció que trobam als aeroports. Allí l'ambient, tot i l'aire condicionat -a l'hivern, és clar- és més fred, sotmès gairebé a les regles del protocol. Fem coa per embarcar les maletes. En tornam a fer per a passar per l'escàner -es diu realment així?-, i també per recollir l'equipatge de mà. Aquí dins, si perds el DNI, et pots despedir de tornar a casa. Però la cosa va bé: duc tots els de la família, sempre a mà.
Un cop superats els obstacles inicials, ja som pròpiament a la zona d'embarcament. A mig camí, millor dit. Passats els controls, doncs, caminam per passadissos insondables, sempre costa avall, com perduts en la immensitat de l'aeroport de Palma. L'únic que pot trencar aquesta sensació és trobar-se qualcú conegut. Encara que al vostre poble, en creuar-vos al carrer, no us alceu ni una cella, a l'aeroport és norma i educació fer-vos un casser. Comentau la més mínima incidència o qualsevol trivialitat, tant és. Aquí tot és diferent. Creuau a la fi el darrer control, tot mostrant per enèsima vegada el DNI. Més valdria que en lliurar les maletes i assignar-vos els seients, us els penjassin pel coll. Ara que me pensava que després de la llarga passejada per les murades aeroportuàries, restaurants diversos i cintes transportadores, pujaríem a l'avió, encara caminam un tros més -definitivament, arribaré amb digestió enllestida. Ara ens fiquen en aquesta mena d'autobusos que et transporten per les pistes.
Comprov que el dia continua emboirat i trist, a conjunt amb l'aeroport. Un cop dins el bus, es trenca l'ambient que hi havia a l'interior de les instal·lacions. La gent va pujant i, a poc a poc, la cosa s'estreny. Els cossos s'apropen. Un jove estudiant maonès explica no-sé-què d'un porro que es fumaven a l'institut. Efectivament, ja no hi ha el recel, la calma tensa de les coes anteriors. Circulam per la pista fins arribar a l'avió que ens pertoca. Però no. Sembla que el conductor s'havia errat. Que bo, si ens embarquen cap a Alemanya! Perquè, ja ho haureu endevinat, volam amb Air Berlín, companyia alemanya de cap a peus. Les hostesses, mones elles, això sí, t'ho enfloquen tot en alemany, gairebé. Només al final fan un parell d'aclariments en espanyol macarrònic. Si en lloc d'alemany ho fessin en català, i un poquet d'espanyol en acabar, s'armaria un valga'm déu -porque estamos en España. En idioma germànic, però, no passa res. Això confirma la teoria que, en general, a la gent no li importa la llengua sinó l'efectivitat i el preu.
Han passat cinc minuts més. Encara estem aturats, ara ja a la pista, a punt d'enlairar-nos. Per la finestra veig dos molins, amb les torres respectives, enmig de tot aquest desgavell de construccions. Entre pista i pista, hi ha petites parcel·les de terra. Hi creixen males herbes. Podríem fer com a les rotondes, instal·lar-hi escultures, o missatges publicitaris: Welcome to Mallorca, i coses per l'estil. Aquesta herba, la deuen haver de segar, d'arrabassar en segons quins casos. Hi podrien fer una escola taller (pagada per la UE), i així els estudiants fracassats podrien aprendre l'ofici de jardiner. O, per a què semblàs més modern, en podrien dir "manteniment de pistes aeroportuàries"...
Davant nostre hi ha dos avions que fan coa per enlairar-se. Un cada dos minuts, més o manco. Sort que aquí ja no ens demanen el DNI. Ara passaran a repartir caramels. El vol de Palma a Maó és ràpid. Vint minutets de no-res. Ben segur que estaré més estona per picar això al blog. Seria fantàstic poder fer-ho al moment. Un wire-less als avions! Quin disbarat. Començ a estar acubat aquí dins. El meu fill de tres anys, que seu al meu costat i canta, mira la pantalleta de vídeo que, tanmateix, no ens informa dels motius del retard i sí que emet imatges tedioses. Ja partim.
Si per aquestes dates viatges amb Iberia et matxaquen amb "Navidad, Navidad" i "pero mira como beben". En canvi aquests alemanys que no en piulen ni una en català i un poquet en espanyol, van per feina i menys beneitures. Tot i això partim amb deu minuts de retard. Deu ser per culpa de l'aeroport, segur.
Sobrevolam Mallorca amb una indiferència que escarrufa. Volar, actualment, no és res fins que no t'estavelles. Te collons, la cosa. Passar pel mig d'un núvol: això abans era ben bé la glòria i ara gairebé ni ens hi fixam. Passen les hostesses. Tenen un aire marcial, amb pantalons i jersei ajustats. Just els manca la boina i serien com soldadetes. A la fi hem creuat el núvol. Aquí dalt brilla el sol. De vegades tenc la sensació que som a l'Antàrtida, com si el mar de núvols planíssim fos una capa de gel infinita. O també el cim d'una muntanya altíssima, tot cobert d'un mantell de neu cotonosa.
Ja arribam, i no, no ens han donat caramels, les hostesses uniformades. Tant és. Ens avisen que començam el descens i, cosa insòlita, l'hostessa, rere les cortines, es compixa de rialles, i ha d'aturar-se de donar la informació. L'avió s'inclina i veig el mar per la finestra. Me recorda un quadre de Miquel Barceló. A Menorca el dia també és tapat, lletjot. Tot i així m'agrada més que a Palma. L'arribada a Menorca sempre m'alegra, m'eixampla els pulmons. El paisatge és tan diferent. L'aterratge de primera. Ara sí, precisió alemanya.
Que bé, si poguéssim tornar a Mallorca en tren.

Trescar per Palma. Art, vídeos i literatura

eliteratura | 22 Desembre, 2007 01:04

Avui tresc per Palma. Vacances, a la fi. Agaf el tren de les nou i mitja, més o Lectura per al tren: L'espectacle de la pena de mort

manco. Així que ens acostam a Inca comença a pujar més gent. Sobretot batxillers i estudiants de Formació Professional. Van a cercar les notes. Per la cara que fan, pens que tothom deu haver aprovat amb excel·lents, com a mínim. Potser l'alegria els ve no de les notes, sinó de l'intermedi nadalenc. Són joves, i tots parlen un mallorquí quasi perfecte -¿en podria dir forà?-, i flastomen i fins i tot maleeixen. Juguen a cartes, els nins. Les nines escolten música amb l'MP3. El revisor, que es veu que els coneix, els fa una broma que no aconseguesc entendre.
En sortir de Manacor havia començat a llegir un assaig curiós, molt interessant, que vaig comprar a la llibreria d'Alaior "Una mar de llibres". Però l'al·lotea se m'ha tirat pràcticament a damunt i m'he hagut de canviar lloc. Deix la lectura i contempl la facècia. M'encanta, de tant en tant, anar a Palma en tren. El cotxe és més avorrit i just entr a Ciutat m'he de ficar als aparcaments del Corte Inglés, perquè si no rodes un quart per l'eixample sense trobar un trist llogarret on deixar el vehicle. A més, jo només passeig per la part més cèntrica: llibreries i botigues de DVDs. Res més. Per això no me fa falta el cotxe.
Per devers la porta de Sant Antoni me trob Daniel Capó, sempre tant atent. Llàstima que no hagem coincidit al tren. M'atur a la botiga de DVDs. Ho remèn quasi tot, però no tenc gaire comprera (més ben dit, no trob el que cercava: ni Las vírgenes suicidas, de Sofia Coppola, ni el pack sencer de les aventures d'Indiana Jones -nou és caríssim). Finalment he tingut sort i, per tan sols 3'95, m'emport la versió de David Lean d'Oliver Twist . No fa gaire en vaig veure la versió de Roman Polanski. Les compararé i potser en faré un post. Ja veurem.
En faig un tros més i arrib a la Llibreria Norma, on treballa el company Joan Miquel Morey, ànima de les firetes de llibres i tebeos vells. M'assessoren sobre uns còmics que he de regalar. De "mangas", millor dit. La veritat és que no en tenc ni idea. Però en surt amb quatre exemplars, en català i a bon preu. Curiós: la mateixa col·lecció, ben editadeta, més barata en català que en espanyol. Me'n faig creus. No passa el mateix amb Harry Potter, que és més car en català, i, el pitjor de tot,

més mal editat. Això sí que m'emprenya. No me sap greu , si és necessari, pagar una mica més, però la qualitat hi ha de ser. Hi afegesc dues figuretes d'en Tintín i el capità Haddock, molt gracioses. A una llibreria de Maó les tenien fetes de plastilina, superxules, però no les venien. Pel que me varen dir tenien molt d'èxit. A la meva filla li van encantar. Supòs que és per això que les he comprades. Jo que sé...
Continua la ruta per Ciutat. Quart Creixent, parada obligada, encara que no hi compr res. Cercava "Els exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments, organització". No hi era. En trob informació via La ribera guerrillera , blog personal de Jordi Manyes. Tanmateix, no hi he perdut el temps. El cervellet sempre funciona i he fet un repassó al fons d'aquesta llibreria imprescindible de Palma. Prov sort a Llibres Mallorca. Sí que el tenen. El fulleig però, vés per on, a la fi no compr aquest (de moment, no ho tenc clar), sinó dos volums dels meus predilectes Ponç Pons i Joan Francesc Mira (Dillatari i la traducció dels Evangelis, respectivament). Aprofit per saludar Àlex Volney (el seu article de dia 20-12-07 al Diari de Balears, En volia dos de recomanats , me va agradar molt; el felicit) qui, molt amable, me regala un calendari de la casa dedicat a Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897 - Cambridge, 1987). Jo, ignorant com som, el confonc amb un altre savi, felanitxer en aquest cas, Antoni Binimelis Sagrera. No ho podem saber tot. Així que molt bé per l'edició d'aquest calendari. A cada mes hi ha un text de Joan Mascaró. Decidesc que dia primer de cada mes penjaré a eLiteratura tot el text. Us en deix només un tast, una sola frase, corresponent al mes d'abril, referent a l'educació. Diu així: "El propòsit de l'educació és la virtut, no la utilitat".
Surt, doncs, de la llibreria més content que un gínjol. La motxilla comença a pesar. Encara tenc una mica de feina, tanmateix. he llegit que al Born inauguren avui horabaixa (bé, ahir) una exposició d'August Rodin. Rodin. Sí, sí. El famós escultor. Hi arrib i,

efectivament, les escultures hi són, però tapades amb un plàstic de "La Caixa", que es veu que ho patrocina (ara em qued més tranquil: veig que el que em xuclen cada mes serveix per qualque cosa més que per engreixar executius). Hi faig una foto (amb el mòbil, d'ençà de València hi tenc la mà trencada). Així pareix art modern, o una broma. Perquè al Born mateix, al Palau Sollèric, precisament hi ha dues exposicions molt relacionades amb l'humor.
Bona cosa. De veres. És que això de l'art, avui dia, despista al més benintencionat. Precisament l'altra dia veia una pel·lícula en què Julia Roberts (El somriure de Mona Lisa) s'interrogava sobre aquesta qüestió davant un ramat de nines pomes de l'any cinquanta, del segle passat és clar, a una universitat nord-americana. Bé, doncs, tal volta millor prendre's la cosa amb humor. Com Mateo Maté a Thanksgiving Turkey. VISITAU-LA, per favor no us la perdeu.

T'estim però me'n fot. Poesia i contradicció

eliteratura | 21 Desembre, 2007 01:12

"T'estim però me'n fot". Així comença un dels poemes més coneguts de l'escriptor manacorí Miquel Àngel Riera (MAR). Manacor, poble gran i ple de singularitats, ens ha ofert un dels millors poetes catalans del segle XX. També prosista, MAR, per a mi, és tothora un poeta que escriu novel·la. El seu estil refinat, acuradíssim, mai no deixa res a la improvisació. La frase s'estén com la visió del pla mallorquí, com un continuum; de manera natural es va subordinant per oferir-nos la màxima bellesa.

T'estim però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
-Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

Així, a l'inici del capítol 12 d'Els déus inaccessibles és capaç d'articular una frase tant brillant com aquesta:

"De la mateixa manera que, quant als escriptors o artistes que admiram, volem dominar l'espai on resta muntat el magnífic campament de la seva obra per on amb tant fruïció hem vagarejat, i, anant més enllà en els nostre desig d'enriquir-nos de substància seva, com a substitutiu d'una possessió física impossible però a la qual per mèrit de la nostra admiració infinita pensam que tenim dret, ens neix l'ànsia, aviat esdevinguda necessitat visceral, de saber-ho tot d'ells, d'aquella existència que ens fascina, i no acontentats amb visitar els llocs on visqueren, on potser ens limitarem a ser pura fisiologia, acabam adquirint, o fins i tot furtant, bitllets autògrafs, potser el seu tinter, un pinzell o qualsevol altre objecte sense més atractiu que el d'haver-los pertangut, a mi, respecte a Alexis, convertit ell ja tant en centre d'un fetitxisme en el qual, de sobte, en sols tres dies, hi havia destronat Virgili -de qui, impossibilitat de posseir res mes, m'hauria fet feliç tenir un cabell, una falange, fins i tot una dent o una ungla-, m'havia entrat un ànsia infinita de saber-ho tot."

Un ànsia infinita de saber-ho tot. De l'estimat, és clar. Portar aquesta ànsia de coneixement fins a les últimes conseqüències: "Saber-ho tant tot d'ell, tenir-lo tan assumit que, paradoxalment, arribàs el moment en què ja no fos necessària la seva existència, es convertí en l'objectiu immediat de la meva vida". Va ser mentre llegia aquest fragment, justament aquest, quan me va venir a la memòria el darrer vers del primer dels Poemes a Nai. On, efectivament i paradoxal, com ha explicat amb detall el poeta, culmina l'acte d'estimar i, per tant, la persona estimada esdevé prescindible; en definitiva, es pot morir! I ho diu MAR d'aquesta manera fotendosa, com si escopís les paraules. Però el concepte és brutal: estimar és conèixer, aprofundir en el coneixement de l'ésser estimat. I quan el coneixement és màxim, aleshores l'estimat ja és prescindible.

Estimar, doncs, és conèixer. Conèixer fins a les darreres conseqüències. Estimar brutalment, perdre el seny en un deliri de raciocini. És, aquesta, una manera inhumana d'estimar? Monstruosa? O només una fantasia, una llicència del poeta? Pens que sí. Perquè precisament al primer poema del Llibre de benaurances deixa molt clar que "T'estim perquè existeixes. La més clara / dimensió del meu amor, i la més alta, / la sent tocant-te".

Com quedam, doncs? Com diu molt bé Pere Rosselló Bover a la introducció de l'Obra Poètica Completa, MAR és un poeta contradictori. Ens topam finalment amb la contradicció, un concepte del qual, temps enrere, ja havia parlat en aquest blog. La contradicció enriqueix la poesia, sense voler dir que hagi de ser falsa. Simplement els estats del poeta canvien. No som sempre la mateixa persona, sinó que som polièdrics, canviants. Sortosament, amb matisos.

Miquel Àngel Riera
Obra poètica completa (1953-1993)
Edicions del Salobre, 2002

Miquel Àngel Riera
Els déus inaccessibles
Destino, 1992