eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

Blogs & Literatura. Llibres i solidaritat

eliteratura | 17 Desembre, 2007 15:30

No som gaire partidari de premis com el que m'ha atorgat l'amic Josepmanel. Perquè, ho confés, som una persona empegueïdora, encara que mumare sempre

diu que només s'han d'empegueir de robar. El cas és que aquest premi, que no té cap tipus de remuneració econòmica, l'atorguen companys que comparteixen aquesta curolla dels blogs. Concretament "es tracta de distingir set bloggaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir". La causa, doncs, és bona, i l'accept. I en faig ressò, una mica singular, per dues raons:

1) Perquè premia la tasca altruista i solidària.

2) Perquè la solidaritat ben entesa comença per un mateix. I no ho dic per mi, sinó per al nostre poble. Internet, de fet, en va plena de campanyes solidàries. Mil i una històries dignes totes elles. Però com va dir el president Macià, "Catalunya només ens té a nosaltres". No cal anar a la Xina per denunciar actes de censura. I el que han fet amb TV3 -mitjà el que no m'he privat de criticar quan ha fet falta- no té perdó de Déu.

Per tot això, he decidir "premiar" dues iniciatives, només dues, però que afecten molts blogs:

1) La campanya de criteri.cat en contra del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià.

2) La iniciativa "Blogs & literatura " que culminarà amb la publicació de la primera antologia de la catosfera literària . Tots els bloggers que hi vulguin participar han d'enviar els seus textos a catosfera2008@gmail.com fins al 31 de desembre de 2008(vegeu-ne les bases ). L'edició serà a càrrec de Cossetània Edicions i els beneficis seran destinats a fins solidaris.

Firmin, el ratolí lector, a YouTube

eliteratura | 12 Desembre, 2007 15:30

Firmin, un rosegador addicte als llibres. Excepcional.

Via: Espai de Llibres

Neus Canyelles. L'alè del búfal a l'hivern: La il·lusió i el neguit d'escriure

eliteratura | 11 Desembre, 2007 23:54

L'alè del búfal a l'hivern. Una peça delicada, llenceria fina, volgudament femenina, que es pot llegir com la relació entre tres dones -Esther March, assagista i aspirant a escriptora, l'escriptora Gwen Rees i la seva filla Charlotte (en honor a Charlotte Brönte)-, però també, i sobretot, com un homenatge a la pròpia literatura. Escriure com a ofici i malefici.

La novel·la de Neus Canyelles, guardonada amb el premi "El lector de l'Odissea" i finalista del "Llibreter", presenta una estructura ben travada -segurament, el millor de la novel·la- que funciona com una peça de rellotgeria. Un rellotge d'arena que marca pausadament l'esdevenir aventurer de Gween Rees i l'admiració d'Esther March per aquesta.

Capítols curts, senzills, alternant el relat d'Esther March amb les memòries de la vella escriptora, antiga corista, i, entre i entre, les cartes que s'intercanvien Charlotte i Esther, a més de dos relats breus, intercalats. Així, en fem una lectura àgil però no estressant. Al contrari. Cada capítol és un tast, un àpat frugal i energètic, lleuger i saborós, fresc, amb un estil dominat, en general, per la senzillesa de la frase, de to col·loquial i amb ressons poètics, esquitxat de petits matisos -repeteixo: volgudament femenins- que tanmateix no aconsegueixen amagar el drama (femme fatale, escriptora maleïda i alcohòlica) de Gween Res (personatge inspirat en l'escriptora angloantillana, a la qual Neus Canyelles tant admira, Jean Rhys ).

L'alè del búfal a l'hivern és una novel·la de confidències, de comentaris i memòries, de secrets i lectures vora el foc, i dies de pluja. Una obra que ens parla de la feblesa d'un temps ja extingit, irrecuperable "com l'espurneig d'una lluerna a la nit", en què una escriptora cèlebre podia desaparèixer, abans d'això que en diuen globalització. De quan els viatges eren llargs i plens d'incògnites. De quan la gent escrivia cartes, encara.

Esther March:

"Vaig tornar a la sala. Gween Rees s'havia adormit. Tenia el cap tombat al respatller del sofà. Respirava tranquil·lament. Li vaig mirar el rostre, la pell fina de les mans, aquells turmells nus que guaitaven sota la manta. Com podia ser que em toqués vetllar el son de l'escriptora? Com era possible que jo fos allà per atiar el seu foc? Em vaig asseure al seu costat, sense fer renou, i vaig esperar que es despertés, pensant".

Charlotte:

"Ella renuncià a mi perquè escriure era més important per a ella. L'únic lloc on es trobava segura era en l'escriptura. Ella s'havia d'aïllar. Ningú no l'entenia, perquè no és possible entrar dins el cervell de ningú".

Gween Rees:

"He vengut aquí per escriure. Només això. Al principi no ho sabia. Em pensava que havia vengut per tenir una casa amb bones habitacions. Per posar-hi cortines i catifes. Posar flors als gerros. Però la veritat és que jo vaig travessar Europa i vaig caure en aquesta illa només per escriure".

Jean Rhys

Imatge extreta de www.modernista.es

No només de literatura viu l'home

eliteratura | 10 Desembre, 2007 00:58

Acab de veure el capítol d'aquesta setmana de "Porca misèria". Brutal: és el millor que he vist a TV3, amb diferència. Avui tres històries paral·leles, pràcticament en temps real. I la càmera que anava i venia com una esperitada. I en Roger que posa aquella cara de fuit, que ja no toca voreres.

Abans he llegit un altre capítol de Les aventures de Pinotxo als meus fills. Ja el tenim pràcticament enllestit. És que són gairebé dues-centes pàgines. I els nins es cansen. Normal. Així que el dosificam, però just ens queden dos capítols. És una edició de l'Editorial Joventut, amb il·lustracions, molt boniques, de Susanna Campillo. La traducció, si no vaig errat, és de 1934. Fantàstica. Molt treballada. No com ara, que trot està farcit de castellanismes i català light. Com si els nins fossin imbècils i no poguessin entendre un text més ric.

"A les vetlles s'exercitava a llegir i escriure. Havia comprat, per pocs cèntims, en el poble veí, un llibre molt gros, al qual mancaven la portada i l'índex, i era el que li servia per a la lectura. Per escriure se servia d'una estella tallada com si fos una ploma; i com que no tenia ni tinta ni tinter, sucava en una ampolleta plena de suc de móres i de cireres."

Avui ha estat un dia complet. Venim de matances. El meu sogre era carnisser, i cada any matam un porc o dos. Me sap un greuer no haver fotografiat el porc a la banqueta. Més de cent vuitanta quilos, l'animalot. No me cansat tant com altres anys. Encara estic d'humor per picar això. Deu ser que m'ha caigut bé aquest pont.

Ahir vam anar a Palma, a trescar una mica. Vaig carregar de pel·lícules. Una mica de tot: Braveheart, Master & comander, Lost in traslation, Maria Antonieta, El mundo perdido, Tiburón, Los otros, Toro salvaje, Nosferatu, El acorazado Potemkin i Metropolis. Variadet, certament. La majoria ja les he vistes, però me feien il·lusió. Així, quan m'agafa la curolla de veure-les, no tenc cap problema. Gran invent el DVD!

Havia de penjar una ressenya de L'alè del búfal a l'hivern, i no l'he acabada. No hi ha manera. I això que m'ha agradat. L'acabaré, ho promet. Però, com diu l'encapçalament del post, no només de literatura viu l'home. El món està ple de distraccions. Encara més els dies de festa. Si no prens el llis a la lectura, estàs ben llest. Després has de tornar a enganxar la novel·la, o l'article. No és que no hagi comprat res, aquests dies, no. Dos assajos (L'espectacle de la pena de mort i Història del Diable (de Daniel Defoe! ) que, després de llegir-ne bocins, sé cert que m'encantaran, i una novel·la (Nit de l'ànima) de la qual es parlarà molt. També vam veure betlems. La plaça Major n'estava plena. I el de Cort és un encant.

Imatges i sensacions. Adéu a València

eliteratura | 26 Novembre, 2007 20:01

Aterram a l'aeroport de Palma, amb un gran estabor: són el motor i el vent tramuntanal. València queda enrere. Estic content perquè, almanco en part, se m'ha trencat el mite de la València rància i blavera. El cas és que m'ha fet el pes. Si més no, el mateix que Palma o Barcelona. Perquè: qui no s'ha trobat, encara que sigui al poblet més recòndit del nostre país, amb el tristement famós "no le entiendo: hábleme en castellano", en totes les seves versions?

Vull quedar-me, doncs, amb la botella mig plena com a record d'aquesta estada: amb l'amable cambrer del Kansas i les seves creïlles, amb el recepcionista mig peruà mig valència i amb en Josep-Manel (amb qui quasi ens coneguérem personalment). Amb tota la bona gent valenciana.

València, segon dia

eliteratura | 24 Novembre, 2007 23:07

Avui hem fet contents els infants. Visitam el famós oceanogràfic. Dofins a dojo. Tot això està molt bé, però confès que no m'acaba de fer el pes. Tenc la sensació que he passat el matí dins una gran superfície. I m'esgota. Els nins també se cansen. Cal dir, de totes maneres, que l'arquitectura d'aquesta zona impressiona. Però entre tant de peix fent el turista queda una mica kitx. Estic cansat. L'horabaixa hem trescat un altre cop per la València antiga. Hem estat de sort: tres llibreries. Encara al·lucin. A l'entrada de dues hi havia "madelmans" (sic) a 2 euros. D'aquells que me duien els Reis Mags fa trenta i busques d'anys. A la fi una escultura, eqüestre com la de Palma, del Rei en Jaume, passada la Porta del Mar, al Jardins de la Glorieta (no voldria equivocar-me). Nova ovació per part del nin, que m'ha sortit una mica guerrer, que me demana per la quatribarrada. Prenim cap al carrer de la Pau, fins a la plaça de la Reina. Xocolata amb xurros i cap a l'hotel. Estic retut. Tenc problemes amb el ordinador i no puc penjar les fotos, ni justificar, ni triar el tipus de lletra... Sortirà el que sortirà. Coses del directe. Bona nit des de València.

Des de València, amb amor

eliteratura | 23 Novembre, 2007 20:02

Visit, per primer cop, la ciutat de València. Passejam per la ciutat antiga i, me cag en el món -perdonau-me l'expressió-, me resulta familiar. A estones me recorda Palma i d'altres, Barcelona. A la Llonja hi ha un grup d'escolars que escolten més o manco embadalits una guia joveneta que els demana si qualcú ha estat mai a Palma, perquè l'arquitectura de la Seu és molt similar. Estic a punt d'afegir-hi que la Llonja de Palma encara s'hi assembla més. Però call. Més envant, ara sí, ens trobam la Seu, de València, que, ara no, no s'assembla gens a la Catedral de Palma. Travessam el carrer del Miquelet i la plaça que hi ha a continuació, falleres incloses, me resulta -com ho diria- amical. Més enllà hi ha un patiet amb tarongers, amb una escultura de Sant Jordi -el meu fill petit s'entusiasma-, a un cap de cantó. Tot està farcit d'escuts amb la quatribarrada. Darrere, evidentment, hi ha el Palau de la Generalitat.

Som a València. M'encanta. Visquen els Països Catalans!

Pd: Promet més fotos i de millor qualitat.

Quim Monzó: Mil cretins. I què més?

eliteratura | 21 Novembre, 2007 00:07

Tenir la baixa era pel pare la demostració d'una gran habilitat d'anar per la vida. La mateixa paraula -baixa-, la pronunciava amb el respecte amb què altra gent pronuncia el nom del rei, de l'autor del millor llibre d'història o del científic que ha descobert la vacuna més anhelada. <<M'han donat la baixa>>, deia amb orgull. Que al pare no li agradava treballar era evident i comprensible, perquè la feina que feia no li interessava gens -¿a qui li interessa perdre la vida, dia rere dia, entre les parets d'una fàbrica?- i feia grans lloances del que (com ell n'hi havia uns quants) aconseguien escaquejar-se tant com podien, i els posava com a exemple a seguir, i ell mateix es vanagloriava de treballar tan poc com podia. Arribar a enllaçar una baixa rere l'altra: aquest era el seu objectiu a la vida. I tant va perseverar-hi que amb el pas dels anys va aconseguir, més que no pas agafar una baixa de tant en tant, viure en una mena de baixa quasi perpètua que ocasionalment es veia trencada per algun dia de feina. Fins que a la fi, un dia gloriós que el sol estellava les pedres i els àngels del cel cantaven la bondat divina, li va arribar la gran notícia: <<la baixa per llarga malaltia>>. Biien! hauria cridat el pare si en aquella època el crit de triomf hagués estat aquest, com després ho ha estat.

He llegit, quasi tot al bar on esper la meva filla mentre és a classe d'anglès, el darrer recull de contes de Quim Monzó. Francament, fa respecte parlar d'un escriptor com Monzó. Vull dir que fa cosa dir això és bo o això no ho és tant; m'agrada o no m'agrada. I una altra parlar d'una vaca sagrada. Però clar, ens pot agradar o no el que escriu Monzó, o qualsevol altre escriptor. El cas és que Monzó m'agrada. Però no tot. He de reconèixer que amb Mil cretins he patit una mica, com els culers, fins que he envestit L'arribada de la primavera. Per gaudir de la vintena llarga de pàgines d'aquest conte, ja s'ho paga comprar el recull. I llegir-lo tot, evidentment. La qüestió és que quan vaig arribar al fragment que encapçala aquest post, al bar, vaig esclafir a riure. Tant, que fins i tot vaig passar una mica de vergonya amb aquell "biien" que me va remoure les rialles. "Biien", un barbarisme ben encaixat, en aquest cas, que m'ha recordat precisament un post de Gabriel Bibiloni, Velles castellanades innòcues, en el qual el lingüista recorda la Mallorca de la primera meitat del segle XX i esmenta castellanismes de categoria ("quin tiempo!", quina noche!" i d'altres per l'estil). I no com ara, que s'han tornat tant vulgars que fa oi parlar-ne.
De totes maneres, tornant a Quim Monzó, si me veiés en el supòsit d'haver de triar un conte seu, només un, pens que triaria El dia de cada dia, que forma part de Guadalajara (1996), publicat després de l'èxit apoteòsic d'El perquè de tot plegat. Deia, doncs, que davant la disjunció, jo escolliria El dia de cada dia, conte protagonitzat per un mentider compulsiu conegut per tot el poble el qual, tanmateix, aconsegueix il·lusionar els clients del bar amb la fantasia de l'arribada d'un gran circ. Aquest conte curtet acaba amb el mentider compulsiu seguit per la clientela del bar, i fins i tot l'amo, que se'n van a veure com munten l'envelat inexistent del circ imaginat. Encara hi ha il·lusió, tot i saber que és mentida. La il·lusió que he trobat a faltar a Mil cretins, potser perquè davant el dolor, la vellesa i la mort no hi ha engany possible.