Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Imposició d'un disbarat (il·)legítim a les urnes

eliteratura | 22 Maig, 2013 23:19

Joana Maria Camps, consellera d'Educació, Cultura i Universitats a dBalears: “No puc fer cas a les manifestacions en contra del Decret de Llengües, les urnes m’han legitimat ”.
Hauria de saber, senyora conselleria, que hi ha hagut dictadors que han arribat al poder per la via democràtica. No basta amb véncer, cal convèncer i, a més, tenir raó.
latafanera.cat meneame.net

Maurinho for ever

eliteratura | 21 Maig, 2013 22:16

"El Reial Madrid reconeix que ha fracassat amb Mourinho i l'acomiada". Quina llàstima. Ara que deixat tot el club fet un bunyol, l'acomiaden; acomiaden el salvador, el manager general am la llengua més afilada, l'entrenador més megalomaníac i maleducat del món, malperdedor, intrigant, pèrfid, maquiavèlic... I tot plegat, per una supercopa, una copa del rei i una lliga en tres anys. En guardiola va guanyar més títols en només una temporada. Per l'amor de Déu, que li facin un contracte vitalici!
latafanera.cat meneame.net

Tant poc

eliteratura | 20 Maig, 2013 16:00

Per què "sabem" tant d'economia i tant poc d'art?
latafanera.cat meneame.net

Cinquagesma

eliteratura | 19 Maig, 2013 14:43

El meu fill assisteix a una primera comunió. Un capella jove oficia la cerimònia. A l'hora del sermó s'acosta als infants micròfon en mà. Explica, amb dots pedagògiques, que avui acaba la festa de Pasqua. Avui és cinquagesma, o pentecosta, el cinquantè dia després de la resurrecció  de Jésus. Se'n diu, també Pasqua Granada, i commemora es descens de l'esperit sant sobre els apòstols. El capellà du una casulla vermella elengantíssima, pròpia de la festivitat d'avui. El problema, tanmateix, és el context. Cap jove ja no sap a què es refereix el mossèn. L'element màgicoprotector de l'esperit sant, tan important un temps, ha perdut sentit i ja no és un referent per a la majoria de la societat.

A la sortida de l'esglėsia, tres nins juguen i riuen dins el confessionari.

latafanera.cat meneame.net

"Elogi dels diners". Play it again, Sam

eliteratura | 22 Novembre, 2011 17:45

Anselm Turmeda va ser un personatge nascut a Palma (encara no en deien de Mallorca) al segle XIV. Si fos americà, o fins i tot espanyol, seria famós i hi hauria una pel·lícula ben peculiar sobre aquest teòleg cristià i escriptor que es convertí a l'Islam, supòs que per inspiració divina i que es traslladà a viure a Tunis (d'on més o manco ara arriben les "pateres").

Aquest home, a més, símbol de la crisi espiritual que va patir l'home en el trànsit de l'Edat Mitja a l'Edat Moderna, va escriure un poema molt celebrat i d'una vigència extraordinària que Raimon va tenir l'encert de cantar i enregistrar i així popularitzar de bell nou després de la prohibició de la llengua catalana a les escoles on ara el podrien fer aprendre de cap per entendre una mica si més no el perquè de tot plegat; és a dir, de la crisi que ens està fotent a tothom llevat d'una minoria que la va provocar o que se n'aprofita per fer més calerons a costa de la penúria de la resta, que això és en part el bessó del capitalisme.

Sense més preambuls, el poema

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
       puix que d'ells haja.
 
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
       segons que els usa.
 
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
 
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
 
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
 
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
 
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
 
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
        papa de Roma.
 
Si vols haver bé o no dan
per advocat té sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan
       en esta vida
latafanera.cat meneame.net

La història de Perseu i Medusa en vídeo

eliteratura | 29 Novembre, 2010 15:00

latafanera.cat meneame.net

El poder màgic i protector de Medusa

eliteratura | 09 Novembre, 2010 15:00

Pal·las, sobrenom d'Atena, usual tant entre els grecs com els romans, era deessa de la saviesa. A més de coneixement, la filla de Zeus tenia mala llet. No debades sabem que Atena va tenir un paper primordial en la maledicció de la bella Medusa, convertint-la en prototipus de femme fatale. A la fi, després de múltiples aventures, GorgoneionPerseu va lliurar-li el cap i Atena el va col·locar al seu escut. Així la imatge de la Gòrgona mortal va esdevenir un signe escatològic i apotropaic (que, gràcies al seu poder màgic, allunya el mal o propicia el bé) molt interessant.
El poema Epitalami de Sidoni Apol·linar, bisbe, escriptor i senador romà del segle V, s'inicia amb una descripció d'Atena. El poema incideix en la terrible imatge que la deessa porta a la pitrera:
 
"El centre del seu pit l'ocupa la Gòrgona, que, àdhuc escapçada, és capaç de deixar immòbil el qui la mira; la seva arterosa imatge  refulgeix amb amb arrogància i la seva bellesa perviu fins després d'apagar-se-li la vida; un espès manyoc de cerastes eriça de rulls el seu cap espantós, la mossegosa cabellera retorç les seves espires clapejades i els cabells, quan s'aïren, deixen anar uns xiulets esfereïdors".
 
Hi ha un extens article, molt bo, d’Ana Maria Vazquez  Hoys i de Javier del Hoyo Calleja, titulat La Gorgona y su triple poder mágico on els autors analitzen el perquè de l'ús de la imatge de Medusa com a element protector l’origen del qual l’hem de cercar en les concepcions màgiques animistes que “acceptaven que tots els objectes contenien matèria i esperit”, de tal manera que ”el món podia ser manipulat pels conceptes de contacte, similitud i contrast”.
És aquest darrer concepte el que ens interessa: vol dir que el mal podia contrarestar-se amb el propi mal. Amb altres paraules, el mal quedava neutralitzat. Aquesta precisament era la funció dels amulets màgics que feien servir “figures d’éssers mitològics de formes irreals i monstruoses” per protegir-se.
Segons expliquen Vázquez i del Hoyo, per als antics, especialment els guerrers, com més lletja i terrible fos la imatge de l’amulet, més gran era la seva efectivitat. No ens ha d’estranyar, doncs, l’aparició de l’efigie de Medusa a tota mena d’objectes (tombes, vestits, armes, collars, monedes, copes, etc., etc.).
A més, corria la llegenda que el cap de la Gorgona donava la victòria a tothom que la posseïa. D’aquesta forma la testa de la Gòrgona (gorgoneion) esdevé “un signe màgic per excel·lència (...) per la suma dels tres elements màgics que la composen”.  
Aquests elements, seguint sempre l’article de Vázquez i del Hoyo, són els següents:
 
1. Els ulls que fascinen.
2. Les serps que li fan companyia i que formen els seus cabells.
3. El nu màgic sota la barra o el pit.
 
Dels ulls, de la mirada màgica, de la fascinació, n’hem parlat abastament en els darrers posts. Ens falta afegir-hi la mirada envejosa (és a dir, el mal d’ull), una creença universal contra la qual cal protegir-se mitjançant amulets grotescos o ridículs, monstruosos, també obscens, que poden provocar “l’espant d’una angoixa sagrada o bé l’esclafit de la rialla alliberadora”. Es pretén, en definitiva, allunyar el mal mitjançant l’obscenitat i la lletjor.
Amb les serps, el segon element màgic, esdevingut paradoxalment protector, hom combat el mal amb el mal. Així, doncs, un animal malèfic com la serp, “companya habitual de les divinitats infernals com Persèfone o Proserpina (...) és representada sovint com una força protectora, benèfica, perquè la seva figura expressa la força dels dels reis i els herois. I també la força destructora dels enemics, el que la converteix en un animal aprotropaic per excel·lència”.
Finalment, els nus màgics: de valor simbòlic, “comparable al de les operacions màgiques imitatives que el mag duia a terme per a rompre els encanteris, comparant la mala sort als nus que cal desfer perquè la sort retorni (...).
Certificam, així, el triple poder màgic de la Medusa: “ulls que fascinen, serps que espanten els enemics i protegeixen a qui les porta i els nus poderosos que impedeixen el moviment”. Era, en veritat, un excel·lent escut protector de gran valor en aquella època per ventura més inestable i incerta que la nostra, però més crèdula en molts sentits i també més supersticiosa.
latafanera.cat meneame.net

La mirada que petrifica

eliteratura | 02 Novembre, 2010 15:00

Qui no ha acotat el cap qualque vegada  per evitar una mirada fulminant o recriminatòria?
El poder de la mirada és infinit, inabastable.
Tendra o perversa, colpidora, incitant, dubitativa, vergonyosa, alegre, furtiva, obscura, irritant, escrutadora, suplicant, inquisitiva, infantil, terrorífica, resplendent, fugaç, inert, mortífera, paralitzant, traïdora... Petrificadora

Pascal Quignard en parla a El sexo y el espanto, un assaig sui generis sobre l'erotisme romà que s'ha de llegir amb gran deteniment. N'he escollit uns quants fragments en relació a Medusa i les mirades frontal i obliqua, dues formes de veure-hi i sentir.
 
A los antiguos romanos les aterraba la operación misma de ver, el poder (la invidia) que podía ejercer una mirada de frente. Para los El sexo y el espantoantiguos, el ojo que ve arroja su luz sobre lo visible. Ver y ser visto se encuentran a medio camino (...). Del mismo modo que los antiguos romanos dividían las actitudes amorosas en actividad y pasividad, la visión activa, impetuosa, es violenta, sexual, maléfica. La respuesta a la mirada que inspira espanto, a la mirada gorgónea, a la mirada médusant, es la noche súbita. Los mitos registran estas miradas maléficas, aterradoras, catastróficas, petrificantes.
(...)
La respuesta a la mirada frontal, anonadante, es la mirada oblicua de las mujeres romanas. La mirada oblicua, temerosa, pudibunda de las mujeres reanima la astucia de Perseo y responde tanto a la prohibición de mirar hacia atrás (Orfeo) com a la prohibición de mirar de frente (Medusa).
(...)
La fascinación significa lo siguiente: aquel que ve ya no puede apartar la vista. En el cara a cara frontal, tanto en el mundo humano com en el mundo animal, la muerte petrifica.
La máscara del Gorgo es la máscara de la fascinación; es la máscara que petrifica a la presa frente a su depredador; es la máscara que conduce el guerrero a la muerte. Es la máscara (phersu, persona) que del hombre vivo hace una piedra (una tumba). Es la máscara con el rictus que grita de la agonia en la bacanal de Hades. Cuando Eurípides describe la danza furiosa que bailan las bacantes de Hades, señala que se trata de una danza de lobos o de perros salvajes, a los que Lisa hace bailar a un ritmo de flauta conocido com el Terror (Phóbos). Eurípides añade: «Es Gorgona, hija de la noche, la de la mirada que petrifica, con sus víboras de cien cabezas» (Heracles, 884).
 

Pascal Quignard
El sexo y el espanto
Minúscula, 2005
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS