Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La transformació de Medusa: de dona a monstre

eliteratura | 20 Octubre, 2010 14:00

latafanera.cat meneame.net

Mites i rondalles. La desgràcia de Medusa

eliteratura | 19 Octubre, 2010 14:00

Un fet curiós dels mites grecs és la quantitat de variants que presenten, de manera que fets importants de la narració poden canviar de manera significativa. Hi ha una versió terrorífica (bé, de fet tot el mite ho és) de la història de Medusa en la qual aquest personatge exerceix de sacerdotessa al temple d'Atena, deessa de la saviesa entre d'altres atributs, al famós Partenó d'Atenes.
És sabut que les sacerdotesses destinades al temple havien de ser verges. Així podien tenir cura, sense distraccions, de les necessitats d'Atena. Però la bella Medusa, gòrgona mortal,  va tenir mala sort: Posidó, poderós déu de la mar se'n van enamorar. I com que no la va poder haver per les bones, ho va fer per les males. La va violar, pobra Medusa, a l'interior del temple, la qual cosa encara va afegir més ferro a la desgraciat incident patit per la jove.
Atena reclamava venjança. Però Posidó, vell enemic de la deessa verge, era un dels grans, germà de Zeus, i tot i que Atena també era una deessa important al panteó grec no va poder fer res contra el violador.
La culpa, però, no podia quedar sense expiar. Així que va ser Medusa qui en va pagar els plats trencats. La víctima, en aquesta versió del mite, esdevé culpable. Atena la va transformar en un monstre terrible, amb serps enlloc de cabells i ullals de senglar enlloc de dents. A més, feia tornar de pedra tothom que la mirava als ulls esfereidors. Va esdevenir, doncs, un prototipus de dona fatal, aïllada de tothom. I això que era innocent.
Fins que un heroi, Perseu, fill de Zeus i de la mortal Dànae, va aconseguir matar-la gràcies a l'ajuda dels déus i de la seva astúcia. Va decapitar Medusa -qui sap si en certa manera ella ho va agrair- i  del coll tallat van aparèixer el cavall alat Pegàs i el gegant Crisàor, fills de la relació il·lícita amb Posidó. Finalment Perseu va lliurar el cap de Medusa a la deessa Atena qui, a la fi victoriosa, el va incorporar al seu escut, esdevingut arma letal.
És evident que hi ha un rerefons misogin al mite, fruit de l'època. També hi ha bellesa i crueltat. Alguns mites grecs em recorden les rondalles mallorquines. El propi Perseu, sense les sandàlies alades i altres elements màgics, no hauria mort Medusa i, en conseqüència, no hauria salvat sa mare. Però aquesta és una altra història. Quants herois dels contes populars no gaudeixen d'elements màgics per aconseguir l'èxit? Tanmateix hi ha una diferència entre les rondalles i els mites. Les contarelles populars sempre tenen un final feliç. S'hi imposa l'optimisme sense fissures, la confiança plena en la vida. En canvi el mites van més enllà i ens en recorden les penúries; que no sempre venç el millor; que a la fi, ens agradi o no, s'imposa la fatalitat i la injustícia. Llei de vida.
 
Perseu amb el cap de Medusa 
latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: què ens ensenya la literatura

eliteratura | 05 Octubre, 2010 14:00

Convindreu amb mi que Tolstoi tenia una concepció curiosa de la vida. Ben mirat hauria de dir artística, almanco en el cas de la novel·la, que és el que ens ocupa. Una bona novel·la, doncs, com a obra d'art, és un mirall que reflecteix una sensibilitat concreta, singular, de ser en el món. D'interpretar-lo.
Convindreu també que l'autor rus sabia parlar a l'ànima. Cent cinquanta anys després de Guerra i Pau, la literatura de Tolstoi diu coses que és impossible menystenir.

"En contar tot això a Natatxa sentia l'estrany plaer que donen les dones en escoltar algú, no les dones intel·ligents, que escolten procurant retenir el que senten per tal d'enriquir el seu esperit i, quan s'escaigui, servir-se'n o aplicar a la seva situació allò que els han contat, i comunicar tan de pressa com puguin aquelles paraules entenimentades elaborades en el seu laboratori espiritual, sinó que sentia aquell plaer que donen les veritables dones dotades de la capacitat de discernir i prendre el que hi hagi de bo en les manifestacions de l'ànima humana".

Tolstoi filava prim. No parlava d'un simple enamorament entre Pere Bezukhov i Natatxa Rostov. Va més enllà i anticipa allò que actualment coneixem com a "intel·ligència  emocional". Tolstoi no emfatitza l'utilitarisme, sinó més aviat l'empatia. Val a dir que hi ha un cert prejudici, fruit de l'època, envers Natatxa i les dones en general; però això no lleva que Tolstoi tingués molt clar a què es referia en definir una sensibilitat  capaç de discernir i, doncs, valorar en la justa mesura les relacions humanes. Aquesta és, precisament, una de les funcions de la literatura que s'hauria de tenir en compte a l'hora d'elaborar el currículum educatiu. Tanmateix no és així. Presumptes criteris d'eficiència han provocat la marginació de les humanitats a les aules. Després, les mateixes autoritats educatives responsables del desgavell pretenen educar en valors, i no saben per on han de partir. Posats a fer, podrien potenciar la literatura. Com diu Jordi Castellanos,

"La literatura no dóna el coneixement directe, dóna la relativització de la perspectiva, t'ensenya que les coses es miren des d'un angle determinat i que aquest angle condiciona la realitat, les realitats, si vol, la literatura ensenya que les realitats es creen. Em sembla que té una funció educativa de primer ordre, no la defenso perquè ensenyi uns valors patriòtics, culturals o morals, que també hi són, la defenso perquè la mentida literària ensenya les grans veritats humanes, perquè ajuda a entendre l'home, aquest és el seu gran ensenyament, és el que la fa imprescindible".

latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: l'esnobisme de la noblesa

eliteratura | 12 Juliol, 2010 14:00

A hores d’ara fris d’acabar de llegir Guerra i Pau. És el que sol succeir quan envesteixes una novel·la com aquesta, de més de mil pàgines, lletra petita i interlineat més aviat estret: corres el risc de perdre’t. Perquè Guerra i Pau no és una novel·la qualsevol. Temes i personatges configuren un mosaic complex, extraordinari, en el qual pots desorientar-te si el temps de lectura s’allarga massa. També hi ha la qüestió, curiosa, de les digressions -diguem-ne historicistes- de Tolstoi que s’allunyen del discurs pròpiament novel·lesc de Guerra i Pau per endinsar-se en la filosofia de la historia. Napoleó. Campanya a Rússia
Però de Tolstoi, com de tots els grans literats, n’hem de valorar fins el més petit detall. Assaborir-lo i recordar-lo per després veure com encaixa en el resultat final.
Al post anterior parlàvem d’aquesta categoria humana que conformen els “anatolins”. Coneixerem, més envant, com acaba la història d’Anatoli Kuraguin, personatge lligat al príncep Andrei Bolskonski i la joveníssima i perdudament enamorada Natatxa Rostova.
Tanmateix, avui hem ve de gust incidir en la germana gran de Natatxa, Vera, casada amb un soldat de carrera d’origen alemany, el coronel Adolf Berg. Aquest matrimoni aspira a fer-se un lloc entre l’alta societat i no escatimen esforços per aconseguir-ho. Per això conviden, entre d’altres, el controvertit i riquíssim comte Pere Bezukhov a una soirée (una mena de vetllada íntima, elegant: és significatiu el mot en francès) i també el general (no sabem quin), a més del comte Ilia Andreievitx Rostov, noble arruïnat i decadent, pare de Vera.
Vera i Berg es comporten com a nous rics i es tenen a ells mateixos en gran consideració. Tolstoi hi manté el mateix distanciament amb què tractava Anatoli Kuraguin. No hi ha referències directes -si eren així o si eren aixà-, però els ridiculitza magistralment
Embavat de glòria, Berg, “que no comptava la seva vida per anys, sinó per ascensos”, somreia mentre mirava la seva dona. Ambdós bescanvien una rialleta de satisfacció en sentir anunciar el comte Pere Bezukhov.

“Pere fou rebut a la sala nova, on era impossible de seure enlloc sense fer malbé la simetria, l’ordre, i es comprèn fàcilment que Berg es mostrés magnànim en proposar de trencar la simetria d’un seient de braços o d’un canapè per a un hoste tan estimable, però que com que ell mateix es trobava en una mena d’indecisió febril, deixà que l’invitat solucionés aquesta qüestió”.

Tot i la beneitura i la ridiculesa revestida de perfecció i simetria, tot i la disputa amagada entre marit i esposa, Adolf i Vera són feliços -o ho aparenten- i es congratulen que la seva soirée sigui tan respectable com les altres:

“Els vells amb els vells, els joves amb els joves, la mestressa de la casa prop de la taula del te, en la qual hi havia els mateixos dolços, les mateixes paneres que en les soirées dels Panin: tot era absolutament com a les altres cases”.

Es referma així la convicció de Tolstoi sobre la igualtat de certs estats d’ànim plenament satisfactoris -és a dir, dominats per la felicitat-, mentre que la dissort presenta formes diferents i, en definitiva, més interessants.
És en la dissort que els personatges creixen. El llindar de la mort, experiència extrema, o el fracàs amorós tenen més interès per a Tolstoi que no pas aquesta mena de felicitat basada en l’estupidesa.
Un altre cas de ximpleria extrema és el d’Elena, esposa de Pere Bezukhov. Elena i Pere conformen una parella estranya i desavinguda. Tanmateix això no és impediment per a què Elena, tan limitada com Vera i Berg, ocupi un lloc preeminent entre l’alta societat russa.

“Ésser admès al saló d’Elena equivalia a un certificat d’home espiritual. Els joves, abans d’anar a passar la vetlla a casa d’Elena, llegien llibres per tenir tema de conversa al saló; els secretaris d’ambaixada i fins els mateixos ambaixadors, li confiaven secrets diplomàtics, talment, que Elena era una mena de potència. Pere, que sabia que era molt curta, de vegades assistia a les soirées i als sopars, en els quals es parlava de política, de poesia i de filosofia, i experimentava un estrany sentiment de sorpresa i de por. En aquelles reunions sentia una mena de cosa com la que deu sentir el màgic que tremola a cada moment de por que no se li descobreixi l’embolic. Sigui, però, que per a dirigir un saló com aquell la ximpleria fos necessària, sigui perquè als enganyats els agrada d’ésser-ho, la mistificació no es descobria i la reputació de dona encisadora i espiritual que havia adquirit Elena Vasilievna Besukhova s’afermava talment que podia dir les coses més banals i més poca-soltes, que tothom se n’entusiasmava i tothom li cercava un sentit profund que ni ella mateixa no havia somiat mai”.


Només el marit sabia que Elena era molt curta. Vet-ho aquí. Però Pere era una mena d’outsider, extravagant, decoratiu fins i tot, l’opinió del qual no comptava i que, en el millor dels casos, per contrast, encara feia brillar més “el tacte i l’elegància de la dona”.

Espiritualitat o frivolitat? És obvi que als salons de Moscou i de Petersburg donaven gat per llebre, i que molts gaudien amb l'engany; és més, es deixaven entabanar creient inclús que això els feia millors. Pura inconsciència i frivolitat. Tothom s'hi recreava. És curiós, tanmateix, que aquesta actitud col·lectiva basada en l'autoengany es repeteixi tant al llarg de la història dels pobles.
En aquest cas només Pere Bezukhov -que representa l'individu enfront de la col·lectivitat- patia. Per què patia, però? Per por que no es descobrís l'engany de la seva dona? Ah! Besukhov no s'adona que tothom vol ser enganyat perquè tanmateix s'esdevindrà l'inevitable. Mentre els soldats russos es baten amb les tropes napoleòniques, la noblesa ho celebra amb pretesa elegància i esnobisme. Després, inútil classe dirigent, simplement abandonaren Moscou com si el destí els hi hagués empès.
Napoleó, que es cavava la pròpia tomba, se'n feia creus.

 


 

Imatge: "Napoleons Rückzug aus Russland", d'Adolph Northen

latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: l'arrogància dels "anatolis"

eliteratura | 22 Juny, 2010 14:00

Lev Tolstoi va ser un escriptor genial. Fa devers cent quaranta anys que va escriure Guerra i pau, una de les millors novel·les de la literatura universal. A l’igual que Tirant lo Blanc, Guerra i pau és una novel·la total: novel·la històrica, militar, política, de costums, amorosa, psicològica...
Parlar de Guerra i pau, doncs, no és gens senzill, perquè sempre et deixes qualque cosa al tinter. És gairebé inabastable. Tanmateix Tolstoi té la virtut de captar l’essència:
 
"Anatoli en la conversa no era ni brillant, ni agut, ni eloqüent; però a falta de tot això tenia una qualitat mundana preciosa: aplom i una seguretat impertorbables. Si un home tímid en una presentació no troba paraules i demostra que comprèn la inoportunitat del seu silenci i deixa veure que s’esforça a trobar alguna cosa per dir, fa un mal paper. Però Anatoli callava i balancejava la cama tot observant alegrement el pentinat de la princesa. Era evident que encara podia callar una estona i conservar l’aplom. «Si resulta anguniós per a algú, parleu, però jo per ara no vull parlar », semblava que digués amb els ulls. Altrament, en el tracte amb les dones, Anatoli tenia allò que els excita més la curiositat, la por i fins l’amor: la consciència desdenyosa de la seva superioritat. Semblava que digués: «Ja us conec, ja us conec, i quin interès voleu que tingui a parlar amb vós? Ja ho crec que us agradaria!». Potser no era això el que pensava en presencia de les dones (i fins era molt probable que no ho pensés, perquè en general pensava molt poc, però el seu posat, les seves maneres semblava que ho volguessin dir. La princesa ho comprengué i com si volgués demostrar-li que no havia tingut la intenció d’ocupar-lo, s’adreça al vell príncep. La conversa es generalitzà i es féu animada gràcies a la veu de la petita princesa, al seu llavi reduït cobert de borrissol que posava al descobert les seves dents blanques. S’encarà amb el príncep Basili amb aquell to de plasenteria que sovint usen les persones xerraires i alegres, que consisteix a suposar que entre ell i algú altre existeixen  bromes començades molt temps ha, bromes divertides que no tothom coneix, i records riallers, quan en realitat no hi ha res de tot allò; era el cas de la petita princesa i el príncep Basili.
El príncep Basili es prestava de bon grat a sostenir aquest to. La petita princesa introduïa en la conversa aventures divertides que no s’havien esdevingut mai, i Anatoli, al qual amb prou feines coneixia, compartia igual que la senyoreta Bourienne aquest records comuns; fins la princesa Maria se sentia enduta per aquells records joiosos".
 
M’encanten la subtilesa i la ironia de Tolstoi. Les maneja ambdues amb una facilitat impressionant. Així, l’autor rus vivifica els personatges, ens els acosta com si en realitat els coneguéssim de primera mà. Perquè tothom ha patit alguna experiència amb un Anatoli Kuraguin al llarg de la seva vida! I si no, molta sort ha duit.
El cas és que Tolstoi en dóna en cullereta a la majoria. En sap tant, que hi pot jugar a pler, amb els personatges. En el fragment transcrit, s’hi recrea en una mena de doble déjà vu que afecta d’una banda els personatges i de l’altra el propi lector. Val a dir que l’hem vista molt al cinema, aquesta mena de complicitats, però supòs que al segle XIX no era freqüent. I tot i que ja no ens venen de nou, encara somriem per les bromes sobreenteses, per les plasenteries, que gasten aquests nobles desenfeinats, parasitaris però encantadors, que poblen l’univers de Tolstoi.
Anatolin, en efecte, és una peça de museu. Més que un home, segons com, pareix un animaló amb una certa autoconsciència que en l’últim estadi evolutiu, abans de desaparèixer, actua només per instint. Tres-centes pàgines més envant, Tolstoi li torna a dedicar dos paràgrafs d’immensa glòria descriptiva:
 
"Anatoli estava sempre content de la seva situació, d’ell mateix i dels altres. Instintivament, estava convençut que no podia viure altrament de com vivia i de no haver fet res de mal en la seva vida. No pensava i era incapaç de reflexionar els efectes que els seus actes poguessin causar als altres o les conseqüències que poguessin venir-ne. Estava convençut que, així com l’ànec està conformat per viure a l’aigua, Déu l’havia creat a ell de manera que li calien trenta mil rubles l’any i una situació preponderant en la societat. N’estava talment convençut que en mirar-lo els altres n’estaven igualment convençuts i no li negaven ni el lloc preponderant ni els diners que manllevava al primer que s’esqueia, sense cap intenció de tornar-los mai.
No era jugador: és  a dir, no desitjava guanyar; no era vanitós, no es preocupava pel que deien d’ell, i no tenia cap mena d’ambició; moltes vegades havia disgustat el seu pare en perjudicar-se la carrera rient-se de tothom. No era avar ni negava un favor a qualsevol. L’única cosa que li agradava eren les dones. I com que, segons la seva manera de pensar, aquest gust no desdeia de la noblesa, com que era incapaç de reflexionar les conseqüències que la satisfacció dels seus gustos pogués tenir per als altres, es considerava un home irreprotxable, detestava francament els falsos i els dolents, i duia el cap ben alt, amb la consciència tranquil·la".
 
Hi ha un magnetisme brutal en Anatoli Kuraguin. Aquest personatge que, literalment, no pensa però que actua amb una convicció i una seguretat a prova de bomba. És simptomàtic, molt, que Tolstoi no usi la paraula “arrogància”. Nosaltres, a risc de caure en el prejudici, sí que el titllaríem d’arrogant. Però a les dones de l’època -pobra Natatxa Rostova!- els atreia justament la seguretat que destil·lava Kuraguin. Més enllà hi havia un precipici que tal volta també intuïen però que tanmateix preferien ignorar, fer veure que no hi era. Perquè el delit del present jovenívol guanyava inexorablement la partida al seny. I això, avui dia, no ha canviat gens ni mica: el món és ple d’”anatolis” que, per dret propi, trepitgen més fort que ningú.
Visca la clarividència tolstoniana.
 
ball rus
 
latafanera.cat meneame.net

La felicitat segons Tolstoi

eliteratura | 08 Juny, 2010 14:00

La felicitat és un tema important i recurrent en l'obra de Tolstoi. Sense anar més lluny, Anna Karènina comença amb una màxima famosíssima que es mereix una estona de reflexió:
 
"Les famílies felices són totes iguals; les famílies infelices ho són cadascuna a la seva  manera" Tolstoi
 
o, en una altra traducció,
 
"Totes les famílies felices s'assemblen, i cada família dissortada ho és a la seva manera".
 
Per a Tolstoi, hi hauria un denominador comú en la felicitat. I tothom en pot gaudir, ni que sigui per poc temps. En canvi, la infelicitat no té límits; un cop immersos en la dissort, ens trobem amb una multiplicitat de formes de viure la desgràcia.
Felicitat i amor formen un binomi igualment interessant. I felicitat i joventut. També solem associar amor i joventut; si més no, un tipus determinat d'amor. Encara que, probablement, la felicitat s'adigui més amb la maduresa, entesa com un estat d'equilibri o un intent de permanència. La felicitat és alegria a llarg termini.
L'època actual, però, amb canvis aguts i persistents, és poc propensa a la maduresa. La felicitat exposada a grans tensions, és alterable en gran mesura. Vivim temps  inestables i amb tendència a l'efímer. Ens allunyam, doncs, de l'estabilitat emocional. La felicitat, a més de previsible, pareix que és escassa.
A un altra gran novel·la de Tolstoi, Guerra i pau, trobam moments de felicitat atribuïbles a la família Rostov:
 
"En aquella època la casa dels Rostov se saturava d'una atmosfera particular d'amor, tal com passa en les cases on hi ha noies boniques.
Tots els joves que anaven a casa dels Rostov en mirar aquelles cares joves, mòbils, somrients a qualsevol cosa (probablement a la seva mateixa felicitat), en veure aquell anar i venir animat, en escoltar aquella xerradissa inconseqüent, per a punt per a tot, plena de fe en la joventut, en escoltar aquells sons barrejats, adés amb cançons, adés amb música, sentien la mateixa atracció de l'amor, el mateix desfici de felicitat que el mateix joventut de la casa dels Rostov".
 
Val a dir que la felicitat, tot i els obstacles assenyalats, s'encomana. Ens atreu. La majoria dels mortals, en canvi, ens fem tan enfora com podem de la dissort. Volem participar de la felicitat i intentam fugir de la desgràcia. Pura supervivència. De vegades, tanmateix, no hi ha alternativa i cal conviure-hi. En la majoria dels casos no estam preparats per a l'estrès emocional que suposa la infelicitat. Preferim pensar que no ens tocarà nosaltres.
Abans de la invenció de l'autoajuda, la religió s'ocupava d'aquests afers. En el ritus del matrimoni, tan avinent, hom prometia ser fidel "en la prosperitat i en l'adversitat, en la salut i la malaltia". Era una admonició realista d'on podien anar els trets. Ara això s'obvia com si la joventut, l'amor i la felicitat fossin eterns. I si no, canviam d'amor i allargam sine die l'etapa juvenil. Tothom se sent jove. Don't worry, be happy; hakuna batata: allunyeu el fantasma de la infelicitat. Fugiu, fugiu, tant  com pugueu. Evitem saber que la infelicitat és singular però majoritària. Així, ben segur, creurem haver-la exorcitzada.
 
Lev Tolstoi
Guerra i pau
Edicions 62
 
Lev Tolstoi
Anna Karènina
Proa
 
Màxima i novel·la. El cas de À la recherche du temps perdu. Tesi doctoral de Carles Besa Camprubí.


latafanera.cat meneame.net

Do not disturb...

eliteratura | 19 Maig, 2010 14:00

 

Do not disturb
 

 

latafanera.cat meneame.net

L'olimpisme me la bufa. Juan Antonio Samaranch, in memoriam

eliteratura | 22 Abril, 2010 14:00

Vivim en una època de veneració de l'esport. El guerrer ha estat substituït per l'esportista. És gairebé impossible aixecar la veu contra l'esport. Contra una determinada concepció de l'esport, s'entén.
Els joves han d'emmirallar-se en l'esportista d'elit com si aquest fos un déu. Tenen diners i fama. Gaudeixen de tot el que pot desitjar un Juan Antonio Samaranch, vestit amb l'uniforme falangista, amb Franco al fonsjove. Van d'aquí i d'allà. Competeixen i protagonitzen spots publicitaris. Són l'exemple a seguir. Elegits per a la glòria, viuen de manera despreocupada, d'acord amb l'esperit olímpic, un esperit regit pel capitalisme salvatge. En l'esport mana el mercat i l'especulació; les Olímpiades no són cap excepció.
Que s'han de celebrar a la República Popular de la Xina -es a dir, a la major dictadura del món-, doncs s'hi celebren. Una mica d'esperit olímpic per aquí, una mica per allà; no parlem de política que fa lleig. Obrim el calaix i repartim. L'olimpisme és una màquina de fer diners.
Aquest és l'esperit olímpic, tan lloat, que va impulsar Juan Antonio Samaranch. N'hi ha que hi estan d'acord. I és legítim, però això no justifica amagar la veritat per evitar la controvèrsia. No tot han de ser flors i violes per a l'home que "va revolucionar l'olimpisme". Encara que "el país oficial" amagui el passat franquista de Samaranch, a l'estranger no tenen cap problema per referir-s'hi. I en parlen, no només de la filiació a la dictadura de Franco sinó també dels problemes de corrupció que van afectar el COI. The New York Times no té pèls a la llengua:
 
"Però l'administració del Sr Samaranch també es va veure entelada per l'escàndol. Deu membres del Comitè Olímpic van renunciar o van ser-ne expulsats a finals de 1990 després de rebre més de d'un milió de dòlars en efectiu, regals, beques i altres beneficis com a part de la candidatura de Salt Lake City que guanya per al 2002 els Jocs d'Hivern. Altres membres estaven vinculats a irregularitats en la licitació dels Jocs Olímpics d'Atlanta i Sydney.
Com un ex funcionari esportiu a Espanya en el règim feixista de Franco, el Sr Samaranch havia arribat a tolerar un cert grau de corrupció. Tendia a cooptar els seus enemics i passar per alt la reputació desagradable d'alguns dels membres que ell va introduir COI, entre ells Francis Nyangweso, un ex cap de la defensa de l'assassí dictador d'Uganda Idi Amin".
 
Hi ha qui diu que Juan Antonio Samaranch va evolucionar políticament. Del franquisme a la democràcia, volen dir. Jo no crec que canviàs gaire: només va ser un home que sempre va estar al costat del poder. Que té el seu mèrit.
En pau descansi.
 
Actualització.
Recoman aquest article al Times: L'home que va robar la innocència als Jocs Olímpics. O com trair el llegat del baró de Coubertin.
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 62 63 64  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS