eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

Love, Marilyn. Escrits estivals (2)

eliteratura | 04 Juliol, 2008 16:00

Summer Reading

Via Paper Cuts

La cultura del sol. Escrits estivals (1)

eliteratura | 03 Juliol, 2008 16:00

Entrada d'estiu. Llegesc a la platja tots els horabaixes. La brisa marina té propietats curatives, relaxants. Envest Les històries naturals , de Joan Perucho , en edició de butxaca, ideal per aquests afers estivals enmig d'arena abundant. M'amag del sol com un vampir; els meus fills, en canvi, estan virats. Les farmàcies fan l'agost al mes de juliol de tanta crema protectora que gastam.
Hi ha una cultura del sol que cal respectar. Als turistes, els haurien de fer un bon sermó just en trepitjar Mallorca. Fa llàstima veure infants cremats per mor de la ignorància paterna. Pells nòrdiques gens avesades als rajos solars que en un tres i no res passen del blanc lletós al vermell coent.

Nit de truc

eliteratura | 02 Juliol, 2008 16:00

Anit he somiat que jugava a truc amb el meu avi. Fa més de deu anys que va morir, així que ha estat un despertar emotiu. Tots els somnis tenen aquell punt en què no saps si et mous en un pla oníric o real; i és precisament aquest dubte terrible el que et fa patir.
L'avi va morir granat, 85 anys complits o més, amb la Guerra Civil i la postguerra a l'esquena. Jo n'era el nét més vell, i mai no el vaig acabar d'entendre. Arribava a un punt en què l'estat d'irritació el vencia. Llavors, jo tenia la sensació que ell ho confonia tot, que totes les putades de la vida se li feien presents, cosa que li produïa una mena d'estat de xoc. Militar de professió, es va mantenir fidel a la República i, com sol succeir amb les persones honestes, ho va pagar car.
A ca l'avi se'n parlava poc, de la Guerra. Les filles no ho volien, i potser feien bé. Feia massa por. Ma mare encara dur gravat al subconscient allò de «hija de rojo».
He estat content de veure el meu avi. Mai, que jo recordi, no vam jugar a les cartes.

Firmin, una rata extremadament humana

eliteratura | 01 Juliol, 2008 16:00

La rata és l'animal més nauseabund, fastigós i horripilant de què tenc coneixement. Tanmateix, he de confessar que, Firmin

malgrat la por atàvica i congènita que em produeix la rata, Firmin, una rosegador viciós i lletraferit, resulta un cas especial. Firmin és un compendi de virtuts i defectes sense polir, un exabrupte, un mirall mudat en novel·la que Sam Savage ens posa entre les mans per a què en gaudim com a lectors i patim com a humans.

Però no és la bondat sinó la sensibilitat el que ens acosta a Firmin, ja que fins i tot el més menyspreable dels humans pot ser capaç de crear i d'emocionar-se davant una obra d'art. El gran drama de Firmin, precisament, és la incapacitat de transmetre aquestes emocions, la impossibilitat de comunicar-se amb els humans, que el consideren un ésser inferior, mancat d'intel·lecte. I ell bé que ho intenta, amb el sublim "adéu cremallera", ridícula metàfora de la incomunicació.
Per això Firmin és un marginat, igual que l'escriptor fracassat i el llibreter de vell. No hi ha espai per a l'art, el gaudi i la sensibilitat. El cinema, l'antic teatre, la llibreria tot és presa de la devastació d'on ha d'emergir l'autista modernitat. Això és el món, en bona part.

Post relacionat: Firmin, el ratolí lector, a YouTube.

III aniversari d'eLiteratura

eliteratura | 29 Juny, 2008 16:00

A la xarxa tot sol no ets ningú. Dia 28 de juny de 2005 vaig escriure aquest primer post a eLiteratura. De llavors ençà no me aturat; ja vaurem fins quan dura. Així que ho vull celebrar amb els següents blogs amb els quals en algun moment d'aquests tres anys he mantingut relació, o bé també perquè m'agraden i me serveixen de model. Són els que són: només els justos i imprescindibles (esper no deixar-me'n cap):

5 sentits, Amo a Laura, Antaviana, Ariadna al laberint grotesc, Aristòcrata i obrer, B de llibre, Biblioaprenent, Escriviure, Bitassa a lloure, Bloc d'en Francesc Puigcarbó, Bloc d'una lectora, Blog d'en Valentí Torrà, Blogbuster, Casa inhòspita, Cucarella, Castell de cartes, Cau de poemes, Club de lectura de Sant Narcís, Col·lectiu d'antiartistes, De tard en tard, Des de Sants, Diari d'un llibre vell, Eines de llengua, El basar de les espècies, El blog de Gabriel Bibiloni, El cuirassat Potemkin, El llibreter, El racó dels gomets, El vertigen del trapecista, El violinista celest, Elena Vera, Els llibres de Proa Premià, Entrellum, Fam de fum, Filant prim, Flux, Hic et nunc, Identitat i reputació digital, Joan Lliteres, Joan Perelló, Kpitana64, La cantina dels encants, La panxa del bou, La paraula nostra, La paraula vola, La segona perifèria, La vida de l'escola, Lectures de l'Espolsada, L'efecte Jauss 2.0, L'escriptori, Letters, words and poetry, Libreros, Librosfera, L'illa dels llibres, Llegeixes o enriqueixes, Llegeixes o què?, Llegit, Llibrògafs, Maite Salord, Més llibres més lliures, Mireia, Món de llibres, Nau argos, Nausica, No em diguis que és un somni, Notes de lletres, Noves flors, Paraules i mots, Pep Rosselló, Petits fragments, Raons que rimen, Salms, Tens un racó dalt el món, Tinta xinesa, Tirant al cap, Tumateixllibres, Ucronies, Ultralocàlia, Un que passava, Vent d Cabylia.

Volàtic futur

eliteratura | 28 Juny, 2008 10:00

Tenia nou anys, màxim deu, quan ma mare em va cercar la primera feina d'estiu, just davant de casa. El propietari, "campana" de mal nom, sempre em va tractar amb condescendència, però sense parar gaire esment en mi. Hi vaig passar quatre o cinc estius, per dues-centes o tres-centes pessetes al mes. Els diners, ara ho entenc, no eren el més important, sinó que no vagàs tot l'estiu pel poble, d'aquí i d'allà, fent el bàmbol.

En aquell temps, la legislació era més laxa. Just en acabar l'EGB els al·lotells, amb tretze o catorze anys s'incorporaven al món laboral i, això és important, aprenien un ofici. La veritat, tanmateix, és que sentia enveja dels companys que es passaven les vacances escolars tot el dia pel carrer, jugant per Dalt el Munt de l'Àngel, per Dalt Sant Pere Nou. O ves a saber què feien. He reconèixer, però, que mai no m'hi vaig avorrir, a la fusteria. L'amo tenia aleshores tres homes -tots joves, vint anys acabats de complir, quasi adolescents- que treballaven per ell. I jo, el mosset, els acompanyava tot el dia. Anàvem per les cases a pintar persianes, empaperar, clavar frisos, arranjar portes; feinetes, en definitiva, de les quals em tocava la part més senzilla i, sovint, entretinguda.

Al taller la tasca més desagradable era escombrar: mantenir la fusteria neta era feina meva. Hi havia caramulls i caramulls de serradís i reganyols per tot arreu. Així que sempre anava ple de pols, una polsina que barrejada amb la suor produïa una olor genuïna, irrepetible.

Com que ca nostra era ben davant, hi anava a berenar, matí i capvespre. L'avia veia la "novel·la" al televisor. Record en especial El comte de Montecristo; me sabia molt de greu perdre-me-la. Mentre berenava, doncs, en veia un bocí, cada l'horabaixa. I en acabat, torna-m'hi a omplir sacs de serradís! Llavors la feina no era tan estressant. La gent feia aturadetes i es distreia més. Quan passava una estrangera pel carrer, els fusters i els electricistes veïns sortien a veure-la. Hi havia qualque xiulo, però la cosa no passava d'aquí.

Aquell estiu de feina va ser el primer de molts estius sense vacances. Després de la fusteria -tot i que la feina era entretinguda, mai no va acabar d'agradar-me: les màquines de serrar em feien una porada, era tan fàcil que volàs un dit!- va venir la botiga de souvenirs, el magatzem de la cooperativa, la paperia-impremta, el supermercat turístic, la fàbrica de gelats...

Tot i això, tenc la sensació que el futur dels joves, just fa vint o vint-i-cinc anys enrere, era més proper, tenia una cara més amable, com si la vida retés més. Un batxiller, en aquell temps, pareixia un ministre. Ara, un llicenciat és un no-ningú, un passerell que s'ha passat mitja vida estudiant sense treure res en net. Tal volta viuen més al vida perquè el futur és més incert. Aquest, segurament, és el secret: no deixar-se enganyar per promeses imprecises, dubtoses. Perquè el futur, com el petroli, és cru i volàtil.

Petita història del temps: el temps com a fenòmen cultural

eliteratura | 27 Juny, 2008 16:00

La manera de establecer la fecha en el mundo cristiano en los tiempos después de San Agustín era enumerar los años desde la Encarnación: anno domini (en el año de Nuestro Señor). El tiempo es la medida utilizada en el mundo creado por Dios (i.e.,temporal), pero no así en la eternidad (i.e., aeternitas).

Katherine Mille

Será que a organização do tempo em horas, dias, meses e anos é objectiva e universal? Por que razão uma semana dura sete dias? Em que momento histórico é que os minutos e os segundos passaram a existir? Porque é que há calendários lunares e calendários solares?

Num registo de divulgação para o leitor comum, Leofranc Holford-Strevens demonstra que as diferentes culturas e civilizações sempre mediram o tempo em função das suas exigências sociais. As unidades de tempo são, portanto, uma construção artificial do ser humano, cumprindo o objectivo essencial de satisfazer desejos, motivações ideológicas e necessidades económicas. Os exemplos vão da Roma Antiga, com a imposição do ano bissexto por Júlio César, até à estipulação de uma data fixa para a Páscoa, em 1920.

Leofranc Holford-Strevens, doutorado pela Universidade de Oxford, é consultor das edições académicas da Oxford University Press. Escreveu The Oxford Companion to the Year (com Bonnie Blackburn, 1999) e Aulus Gellius (2003).

Edições Tinta da China

Via Pó dos Livros

En vull més: Preguntes freqüents sobre calendaris

Rèplica al "Manifiesto por la lengua común": els agressors són ells

eliteratura | 25 Juny, 2008 16:00

És un fet que la Constitució Espanyola imposa la llengua castellana a l'Estat espanyol. L'article 3 de l'esmentada constitució diu textualment:

«El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».

Això no ho diu de cap altra llengua. Així, doncs, l'única llengua que imposa la Constitució Espanyola és la castellana. Ni més ni pus. Per tant, la llei fonamental de l'Estat espanyol imposa amb rotunditat un criteri territorial per a l'ús de la llengua castellana: tots els espanyols -els nascuts a territori espanyol, doncs- tenen el deure de conèixer la llengua castellana (i els nacionalitzats també). No es tracta, de cap manera, d'un dret individual, sinó d'un deure lligat al territori: l'Estat espanyol. Popularment, això es coneix per allò de "háblame en español, porque estamos en Espanya".

Els signants del "Manifiesto por la lengua común", doncs, fan demagògia quan afirmen que els territoris no tenen drets lingüístics. Obvien la Constitució espanyola i carreguen contra els territoris amb llengua autòctona. L'altra possibilitat és pensar que l'Estat espanyol no designa un territori sinó encara ara "una unidad de destino en lo universal".

Però fins i tot en el cas que no fos així -és a dir, que prevalgués el dret individual per sobre del territorial-, aquest dret es vulneraria, per exemple, per als catalanoparlants, ja que "sólo una de ellas -el castellano- goza del deber de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. I això no és un agravi, una injustícia o una vulneració del presumpte dret individual, sinó una simple "asimetría (...) porque en Espanya hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democràtico" (la negreta és meva).

Hi ha un altre aspecte destacable en el "Manifiesto" que és l'assignació gratuïta d'atributs positius a la llengua castellana i a l'Estat espanyol. Així, el castellà s'erigeix en "la lengua principal de comunicación democràtica en este país". Tenim, també, la sort de comptar amb "una lengua política común" que "és una enorme riqueza para la democracia", una llengua -recordem-ho, imposada per via constitucional- la qual no pot ser obviada pels ciutadans fent ús d'un suposat dret individual del qual només "gozan", en general, els monolíngües castellanoparlants gràcies a una asimetria, que no injustícia.

Finalment, en el cas que "las comunidades bilingües" aspirin a què tots els ciutadans aprenguin la llengua autòctona o pròpia "tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta". La imposició lingüística, com he demostrat al principi, només és per a la llengua castellana. La resta, que ni tan sols són esmentades per la Constitució Espanyola, queden relegades a un segon plànol i no gaudeixen ni poden gaudir d'un estatus plenament oficial o, com diuen els signants, tenir un paper de llengua principal de comunicació democràtica.

És trist constatar l'ús pervers del llenguatge que fan els intel·lectuals signants del "Manifiesto". No es tracta de demagogia barata sinó d'una argumentació destructiva que atempta contra la convivència i contra la veritat. Això els fa còmplices de l'intent de genocidi lingüístic contra les llengües catalana, gallega i basca; un intent de genocidi que començà segles enrere i que gaudeix d'una gran tradició a l'Estat espanyol. Encara que ens vulguin intimidar amb qüestions com el número de parlants i d'altres disquisicions falses com la presumpta superioritat de la llengua castellana, sabem que no tenen raó. És un error, també, creure que tots els castellanoparlants pensen com ells. La pròpia tradició genocida i totalitària d'aquesta gent i dels mitjans que els donen suport, però, impedeixen sentir les veus discordants. Hi ha, tot i això, qui s'atreveix a aixecar-la, per exemple el lingüista i professor universitari Juan Carlos Moreno, autor d'El nacionalismo lingüístico: una ideologia destructiva. És per això que, periòdicament, de la mateixa manera que un temps reaccionaven a cop de "pronunciamento" -perquè Espanya, sempre Espanya, estava en perill-, actualment, per mantenir la tensió i l'agressivitat, s'han d'inventar "manifiestos" en resposta a inventades agressions. Els agressors, tanmateix, són ells.

Vegeu també: Els promotors del "Manifiesto" i Goebbes. Parlar i escriure en català no és cap delicte (de moment)