Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

El poder màgic i protector de Medusa

eliteratura | 09 Novembre, 2010 15:00

Pal·las, sobrenom d'Atena, usual tant entre els grecs com els romans, era deessa de la saviesa. A més de coneixement, la filla de Zeus tenia mala llet. No debades sabem que Atena va tenir un paper primordial en la maledicció de la bella Medusa, convertint-la en prototipus de femme fatale. A la fi, després de múltiples aventures, GorgoneionPerseu va lliurar-li el cap i Atena el va col·locar al seu escut. Així la imatge de la Gòrgona mortal va esdevenir un signe escatològic i apotropaic (que, gràcies al seu poder màgic, allunya el mal o propicia el bé) molt interessant.
El poema Epitalami de Sidoni Apol·linar, bisbe, escriptor i senador romà del segle V, s'inicia amb una descripció d'Atena. El poema incideix en la terrible imatge que la deessa porta a la pitrera:
 
"El centre del seu pit l'ocupa la Gòrgona, que, àdhuc escapçada, és capaç de deixar immòbil el qui la mira; la seva arterosa imatge  refulgeix amb amb arrogància i la seva bellesa perviu fins després d'apagar-se-li la vida; un espès manyoc de cerastes eriça de rulls el seu cap espantós, la mossegosa cabellera retorç les seves espires clapejades i els cabells, quan s'aïren, deixen anar uns xiulets esfereïdors".
 
Hi ha un extens article, molt bo, d’Ana Maria Vazquez  Hoys i de Javier del Hoyo Calleja, titulat La Gorgona y su triple poder mágico on els autors analitzen el perquè de l'ús de la imatge de Medusa com a element protector l’origen del qual l’hem de cercar en les concepcions màgiques animistes que “acceptaven que tots els objectes contenien matèria i esperit”, de tal manera que ”el món podia ser manipulat pels conceptes de contacte, similitud i contrast”.
És aquest darrer concepte el que ens interessa: vol dir que el mal podia contrarestar-se amb el propi mal. Amb altres paraules, el mal quedava neutralitzat. Aquesta precisament era la funció dels amulets màgics que feien servir “figures d’éssers mitològics de formes irreals i monstruoses” per protegir-se.
Segons expliquen Vázquez i del Hoyo, per als antics, especialment els guerrers, com més lletja i terrible fos la imatge de l’amulet, més gran era la seva efectivitat. No ens ha d’estranyar, doncs, l’aparició de l’efigie de Medusa a tota mena d’objectes (tombes, vestits, armes, collars, monedes, copes, etc., etc.).
A més, corria la llegenda que el cap de la Gorgona donava la victòria a tothom que la posseïa. D’aquesta forma la testa de la Gòrgona (gorgoneion) esdevé “un signe màgic per excel·lència (...) per la suma dels tres elements màgics que la composen”.  
Aquests elements, seguint sempre l’article de Vázquez i del Hoyo, són els següents:
 
1. Els ulls que fascinen.
2. Les serps que li fan companyia i que formen els seus cabells.
3. El nu màgic sota la barra o el pit.
 
Dels ulls, de la mirada màgica, de la fascinació, n’hem parlat abastament en els darrers posts. Ens falta afegir-hi la mirada envejosa (és a dir, el mal d’ull), una creença universal contra la qual cal protegir-se mitjançant amulets grotescos o ridículs, monstruosos, també obscens, que poden provocar “l’espant d’una angoixa sagrada o bé l’esclafit de la rialla alliberadora”. Es pretén, en definitiva, allunyar el mal mitjançant l’obscenitat i la lletjor.
Amb les serps, el segon element màgic, esdevingut paradoxalment protector, hom combat el mal amb el mal. Així, doncs, un animal malèfic com la serp, “companya habitual de les divinitats infernals com Persèfone o Proserpina (...) és representada sovint com una força protectora, benèfica, perquè la seva figura expressa la força dels dels reis i els herois. I també la força destructora dels enemics, el que la converteix en un animal aprotropaic per excel·lència”.
Finalment, els nus màgics: de valor simbòlic, “comparable al de les operacions màgiques imitatives que el mag duia a terme per a rompre els encanteris, comparant la mala sort als nus que cal desfer perquè la sort retorni (...).
Certificam, així, el triple poder màgic de la Medusa: “ulls que fascinen, serps que espanten els enemics i protegeixen a qui les porta i els nus poderosos que impedeixen el moviment”. Era, en veritat, un excel·lent escut protector de gran valor en aquella època per ventura més inestable i incerta que la nostra, però més crèdula en molts sentits i també més supersticiosa.
latafanera.cat meneame.net

La mirada que petrifica

eliteratura | 02 Novembre, 2010 15:00

Qui no ha acotat el cap qualque vegada  per evitar una mirada fulminant o recriminatòria?
El poder de la mirada és infinit, inabastable.
Tendra o perversa, colpidora, incitant, dubitativa, vergonyosa, alegre, furtiva, obscura, irritant, escrutadora, suplicant, inquisitiva, infantil, terrorífica, resplendent, fugaç, inert, mortífera, paralitzant, traïdora... Petrificadora

Pascal Quignard en parla a El sexo y el espanto, un assaig sui generis sobre l'erotisme romà que s'ha de llegir amb gran deteniment. N'he escollit uns quants fragments en relació a Medusa i les mirades frontal i obliqua, dues formes de veure-hi i sentir.
 
A los antiguos romanos les aterraba la operación misma de ver, el poder (la invidia) que podía ejercer una mirada de frente. Para los El sexo y el espantoantiguos, el ojo que ve arroja su luz sobre lo visible. Ver y ser visto se encuentran a medio camino (...). Del mismo modo que los antiguos romanos dividían las actitudes amorosas en actividad y pasividad, la visión activa, impetuosa, es violenta, sexual, maléfica. La respuesta a la mirada que inspira espanto, a la mirada gorgónea, a la mirada médusant, es la noche súbita. Los mitos registran estas miradas maléficas, aterradoras, catastróficas, petrificantes.
(...)
La respuesta a la mirada frontal, anonadante, es la mirada oblicua de las mujeres romanas. La mirada oblicua, temerosa, pudibunda de las mujeres reanima la astucia de Perseo y responde tanto a la prohibición de mirar hacia atrás (Orfeo) com a la prohibición de mirar de frente (Medusa).
(...)
La fascinación significa lo siguiente: aquel que ve ya no puede apartar la vista. En el cara a cara frontal, tanto en el mundo humano com en el mundo animal, la muerte petrifica.
La máscara del Gorgo es la máscara de la fascinación; es la máscara que petrifica a la presa frente a su depredador; es la máscara que conduce el guerrero a la muerte. Es la máscara (phersu, persona) que del hombre vivo hace una piedra (una tumba). Es la máscara con el rictus que grita de la agonia en la bacanal de Hades. Cuando Eurípides describe la danza furiosa que bailan las bacantes de Hades, señala que se trata de una danza de lobos o de perros salvajes, a los que Lisa hace bailar a un ritmo de flauta conocido com el Terror (Phóbos). Eurípides añade: «Es Gorgona, hija de la noche, la de la mirada que petrifica, con sus víboras de cien cabezas» (Heracles, 884).
 

Pascal Quignard
El sexo y el espanto
Minúscula, 2005
latafanera.cat meneame.net

L'atractiu de Medusa

eliteratura | 28 Octubre, 2010 14:00

Hi ha un quadre un xic esgarrifós inicialment atribuït per Giorgio Vasari  a Leonardo da Vinci que representa Medusa decapitada. No va ser fins al segle XX que l'especialista Bernand Berenson va desfer l'error. Actualment aquest quadre, que pertany a la col·lecció de la Galleria degli Uffizi, és atribuït a un pintor anònim flamenc del 1.600.
Tanmateix un poeta romàntic anglès, Percy Bysshe Shelley, creient que l'obra era de l'artista florentí, li va dedicar un poema "On The Medusa of Leonardo da Vinci". L'error, doncs, s'ha esmenat, però el poema de Shelley roman per a la posteritat. Va ser publicat pòstumament per la seva viuda, Mary Shelley, l'autora del famós Frankenstein, dos anys després del traspàs del poeta, que va morir ofegat en un bot abans de fer els trenta.
 
Medusa
 
 

1.
It lieth, gazing on the midnight sky,
Upon the cloudy mountain-peak supine;
Below, far lands are seen tremblingly;
Its horror and its beauty are divine.
Upon its lips and eyelids seems to lie
Loveliness like a shadow, from which shine,
Fiery and lurid, struggling underneath,
The agonies of anguish and of death.
2.
Yet it is less the horror than the grace
Which turns the gazer's spirit into stone,
Whereon the lineaments of that dead face
Are graven, till the characters be grown
Into itself, and thought no more can trace;
'Tis the melodious hue of beauty thrown
Athwart the darkness and the glare of pain,
Which humanize and harmonize the strain.
3.
And from its head as from one body grow,
As ... grass out of a watery rock,
Hairs which are vipers, and they curl and flow
And their long tangles in each other lock,
And with unending involutions show
Their mailed radiance, as it were to mock
The torture and the death within, and saw
The solid air with many a ragged jaw.
4.
And, from a stone beside, a poisonous eft
Peeps idly into those Gorgonian eyes;
Whilst in the air a ghastly bat, bereft
Of sense, has flitted with a mad surprise
Out of the cave this hideous light had cleft,
And he comes hastening like a moth that hies
After a taper; and the midnight sky
Flares, a light more dread than obscurity.
5.
'Tis the tempestuous loveliness of terror;
For from the serpents gleams a brazen glare
Kindled by that inextricable error,
Which makes a thrilling vapour of the air
Become a ... and ever-shifting mirror
Of all the beauty and the terror there—
A woman's countenance, with serpent-locks,
Gazing in death on Heaven from those wet rocks.

 

Bellesa i terror: "el seu horror i la seva bellesa són divins". El tema, no hi ha dubte, és del gust dels romàntics. L'atractiu de la Gòrgona mortal és immens i molt productiu. Hi ha una antologia, The Medusa reader, que recull les aportacions artístiques, antropològiques, polítiques, etc., inspirades en Medusa.  Hi destaquen autors com Nietzsche, Freud, Walter Benjamin, Sartre, Sylvia Plath i molts altres. Llàstima que no en tinguem cap traducció.

latafanera.cat meneame.net

Perseu i Medusa: la pervivència del mite

eliteratura | 26 Octubre, 2010 14:00

El mite grec persisteix. Passen els segles i el discurs mític manté la força narrativa originària. Deus, herois i homes. Cadascun juga el seu paper i, a la fi, el destí s'imposa tot i la lluita d'alguns.
Inexorabilitat: una dona de bellesa irresistible provoca la lascívia de Posidó i això la convertirà en monstre per als homes. De què era culpable Medusa als ulls dels déus? Només sabem que n'esdevé una joguina monstruosa. La resta són conjectures.
Passen els anys. Un bon dia l'heroi Perseu, per evitar el matrimoni de la seva mare Dànae amb Polidectes, rei de Sèrifos, li promet per sortir del pas el cap de Medusa, l'única mortal de les tres Gòrgones.
El problema és que Perseu no sap on trobar-la, i encara menys com acabar amb ella. Qui sí que ho sap són tres jaies d'origen preolímpic, ancestrals, de vida anacoreta (el qualificatiu es de Pascal Quignard): les Grees, literalment "velles". Aquestes tres germanes, doncs, tenen la particularitat paradoxal d'haver nascut ancianes. I lletges, naturalment,. Nomien Dinos (por), Eni (horror) i Pefredo (alarma). A més a més, en el súmmum de la desgràcia, compartien un sol ull i una sola dent que s'anaven passant, per torns. Així sobrevivien, en la semiceguera, a l'occident extrem, la fi del món, on sempre era de nit.
El pitjor que els podia succeir, doncs, era perdre l'únic ull comunitari. Aquesta feblesa va ser aprofitada per Perseu per fer-les confessar l'amagatall de Medusa. A més, segons una versió destacada per Pierre Grimal, les Grees eren dipositàries d'un oracle gràcies al qual sabien com matar la Gòrgona. Perseu els va prendre l'ull i la dent mentre en feien el canvi i les va  obligar a revelar el secret de Medusa: l'heroi fill de Zeus i de Dànae havia d'aconseguir quatre objectes que eren en possessió de les nimfes: les sandàlies alades i la harpé (una falç) d'Hermes, el casc d'Hades (que li atorga la invisibilitat) i una alforja anomenada Kybissis on Perseu havia de dipositar el cap de la Gòrgona. Les nimfes van ser sol·lícites amb Perseu i li van concedir els objectes desitjats.
Ja sabem com acaba la llegenda. Perseu degolla Medusa i en porta el cap a Polidectes, el pretendent de la seva mare, que mor petrificat: tan grans eren les facultats de la Gorgona, que fins i tot morta mantenia el poder de la mirada! Però abans d'això, durant el viatge de retorn a Sèrifos, en passar per les costes d'Etiòpia, Perseu es va enamorar d'Andròmeda i la va salvar d'una mort segura a mans de Cetus, la balena, mític monstre marí enviat per Posidó per castigar  l'arrogància de Cefeu i Cassiopea, pares de la donzella.
El mite es diversifica. Tenim caps de fil per aquí i per allà. Ves per on, indirectament, Posidó "provoca" l'amor entre  Perseu i Andròmeda! Si el Déu del Mar no hagués violat Medusa, aquesta no hauria esdevingut un monstre cobejat com a arma letal i, per tant, Perseu no hagués emprès el viatge per aconseguir-ne el cap. D'altra banda, si Cassiopea i Cefeu no haguessin escampat que la bellesa de la seva filla era superior a la de les Nereides, Posidó no s'hagués emprenyat i condemnat Andròmeda a ser devorada per Cetus. En conseqüència, Perseu no l'hagués poguda rescatar.
És el destí qui ha juntat amb tal força Perseu i Andròmeda? Pura casualitat? No ho sabem cert. Tanmateix, per acabar de rematar les curioses coincidències del mite, no podem obviar que és plausible que Cetus (el monstre marí que de vegades és representat per una serp marina però principalment per una balena -en grec, ketos és balena, i també cocodril, hipopòtam i monstre marí en general) sigui la mare de les Gòrgones i les Grees.
Potser sí que és accidental la  perillosa relació de Perseu amb Cetus i seva descendència. Per a mi, la possible coincidència realça encara més la bellesa d'aquest mite i el fa, si cal, més aterridor. El happy end és un invent saludable però posterior a la mitologia grega. Deixe'm-ho aquí tot i que la narració continua. Perseu retorna a Sèrifos, allibera la mare però no pot defugir la veu de l'oracle desencadenant de la tota la història, el veritable i tràgic destí de Perseu: en una competició de llançament de disc en la qual participava té l'infortuni de matar Acrisi, rei d'Argos, el seu avi. Posteriorment, Perseu se'n refà, regna i fins i tot funda Micenes. És un heroi i, com a tal, digne de memorar: Atena, que també té un paper primordial en la història de Medusa, commoguda per l'amor d'Andròmeda i Perseu, va fixar al cel  les seves imatges, juntament amb les de Cassiopea, Cefeu, Pegasus i Cetus. I allà romanen, pels segles dels segles. Perquè tothom en recordi la història.
 
Perseu i Andròmeda
 
latafanera.cat meneame.net

La transformació de Medusa: de dona a monstre

eliteratura | 20 Octubre, 2010 14:00

latafanera.cat meneame.net

Mites i rondalles. La desgràcia de Medusa

eliteratura | 19 Octubre, 2010 14:00

Un fet curiós dels mites grecs és la quantitat de variants que presenten, de manera que fets importants de la narració poden canviar de manera significativa. Hi ha una versió terrorífica (bé, de fet tot el mite ho és) de la història de Medusa en la qual aquest personatge exerceix de sacerdotessa al temple d'Atena, deessa de la saviesa entre d'altres atributs, al famós Partenó d'Atenes.
És sabut que les sacerdotesses destinades al temple havien de ser verges. Així podien tenir cura, sense distraccions, de les necessitats d'Atena. Però la bella Medusa, gòrgona mortal,  va tenir mala sort: Posidó, poderós déu de la mar se'n van enamorar. I com que no la va poder haver per les bones, ho va fer per les males. La va violar, pobra Medusa, a l'interior del temple, la qual cosa encara va afegir més ferro a la desgraciat incident patit per la jove.
Atena reclamava venjança. Però Posidó, vell enemic de la deessa verge, era un dels grans, germà de Zeus, i tot i que Atena també era una deessa important al panteó grec no va poder fer res contra el violador.
La culpa, però, no podia quedar sense expiar. Així que va ser Medusa qui en va pagar els plats trencats. La víctima, en aquesta versió del mite, esdevé culpable. Atena la va transformar en un monstre terrible, amb serps enlloc de cabells i ullals de senglar enlloc de dents. A més, feia tornar de pedra tothom que la mirava als ulls esfereidors. Va esdevenir, doncs, un prototipus de dona fatal, aïllada de tothom. I això que era innocent.
Fins que un heroi, Perseu, fill de Zeus i de la mortal Dànae, va aconseguir matar-la gràcies a l'ajuda dels déus i de la seva astúcia. Va decapitar Medusa -qui sap si en certa manera ella ho va agrair- i  del coll tallat van aparèixer el cavall alat Pegàs i el gegant Crisàor, fills de la relació il·lícita amb Posidó. Finalment Perseu va lliurar el cap de Medusa a la deessa Atena qui, a la fi victoriosa, el va incorporar al seu escut, esdevingut arma letal.
És evident que hi ha un rerefons misogin al mite, fruit de l'època. També hi ha bellesa i crueltat. Alguns mites grecs em recorden les rondalles mallorquines. El propi Perseu, sense les sandàlies alades i altres elements màgics, no hauria mort Medusa i, en conseqüència, no hauria salvat sa mare. Però aquesta és una altra història. Quants herois dels contes populars no gaudeixen d'elements màgics per aconseguir l'èxit? Tanmateix hi ha una diferència entre les rondalles i els mites. Les contarelles populars sempre tenen un final feliç. S'hi imposa l'optimisme sense fissures, la confiança plena en la vida. En canvi el mites van més enllà i ens en recorden les penúries; que no sempre venç el millor; que a la fi, ens agradi o no, s'imposa la fatalitat i la injustícia. Llei de vida.
 
Perseu amb el cap de Medusa 
latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: què ens ensenya la literatura

eliteratura | 05 Octubre, 2010 14:00

Convindreu amb mi que Tolstoi tenia una concepció curiosa de la vida. Ben mirat hauria de dir artística, almanco en el cas de la novel·la, que és el que ens ocupa. Una bona novel·la, doncs, com a obra d'art, és un mirall que reflecteix una sensibilitat concreta, singular, de ser en el món. D'interpretar-lo.
Convindreu també que l'autor rus sabia parlar a l'ànima. Cent cinquanta anys després de Guerra i Pau, la literatura de Tolstoi diu coses que és impossible menystenir.

"En contar tot això a Natatxa sentia l'estrany plaer que donen les dones en escoltar algú, no les dones intel·ligents, que escolten procurant retenir el que senten per tal d'enriquir el seu esperit i, quan s'escaigui, servir-se'n o aplicar a la seva situació allò que els han contat, i comunicar tan de pressa com puguin aquelles paraules entenimentades elaborades en el seu laboratori espiritual, sinó que sentia aquell plaer que donen les veritables dones dotades de la capacitat de discernir i prendre el que hi hagi de bo en les manifestacions de l'ànima humana".

Tolstoi filava prim. No parlava d'un simple enamorament entre Pere Bezukhov i Natatxa Rostov. Va més enllà i anticipa allò que actualment coneixem com a "intel·ligència  emocional". Tolstoi no emfatitza l'utilitarisme, sinó més aviat l'empatia. Val a dir que hi ha un cert prejudici, fruit de l'època, envers Natatxa i les dones en general; però això no lleva que Tolstoi tingués molt clar a què es referia en definir una sensibilitat  capaç de discernir i, doncs, valorar en la justa mesura les relacions humanes. Aquesta és, precisament, una de les funcions de la literatura que s'hauria de tenir en compte a l'hora d'elaborar el currículum educatiu. Tanmateix no és així. Presumptes criteris d'eficiència han provocat la marginació de les humanitats a les aules. Després, les mateixes autoritats educatives responsables del desgavell pretenen educar en valors, i no saben per on han de partir. Posats a fer, podrien potenciar la literatura. Com diu Jordi Castellanos,

"La literatura no dóna el coneixement directe, dóna la relativització de la perspectiva, t'ensenya que les coses es miren des d'un angle determinat i que aquest angle condiciona la realitat, les realitats, si vol, la literatura ensenya que les realitats es creen. Em sembla que té una funció educativa de primer ordre, no la defenso perquè ensenyi uns valors patriòtics, culturals o morals, que també hi són, la defenso perquè la mentida literària ensenya les grans veritats humanes, perquè ajuda a entendre l'home, aquest és el seu gran ensenyament, és el que la fa imprescindible".

latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: l'esnobisme de la noblesa

eliteratura | 12 Juliol, 2010 14:00

A hores d’ara fris d’acabar de llegir Guerra i Pau. És el que sol succeir quan envesteixes una novel·la com aquesta, de més de mil pàgines, lletra petita i interlineat més aviat estret: corres el risc de perdre’t. Perquè Guerra i Pau no és una novel·la qualsevol. Temes i personatges configuren un mosaic complex, extraordinari, en el qual pots desorientar-te si el temps de lectura s’allarga massa. També hi ha la qüestió, curiosa, de les digressions -diguem-ne historicistes- de Tolstoi que s’allunyen del discurs pròpiament novel·lesc de Guerra i Pau per endinsar-se en la filosofia de la historia. Napoleó. Campanya a Rússia
Però de Tolstoi, com de tots els grans literats, n’hem de valorar fins el més petit detall. Assaborir-lo i recordar-lo per després veure com encaixa en el resultat final.
Al post anterior parlàvem d’aquesta categoria humana que conformen els “anatolins”. Coneixerem, més envant, com acaba la història d’Anatoli Kuraguin, personatge lligat al príncep Andrei Bolskonski i la joveníssima i perdudament enamorada Natatxa Rostova.
Tanmateix, avui hem ve de gust incidir en la germana gran de Natatxa, Vera, casada amb un soldat de carrera d’origen alemany, el coronel Adolf Berg. Aquest matrimoni aspira a fer-se un lloc entre l’alta societat i no escatimen esforços per aconseguir-ho. Per això conviden, entre d’altres, el controvertit i riquíssim comte Pere Bezukhov a una soirée (una mena de vetllada íntima, elegant: és significatiu el mot en francès) i també el general (no sabem quin), a més del comte Ilia Andreievitx Rostov, noble arruïnat i decadent, pare de Vera.
Vera i Berg es comporten com a nous rics i es tenen a ells mateixos en gran consideració. Tolstoi hi manté el mateix distanciament amb què tractava Anatoli Kuraguin. No hi ha referències directes -si eren així o si eren aixà-, però els ridiculitza magistralment
Embavat de glòria, Berg, “que no comptava la seva vida per anys, sinó per ascensos”, somreia mentre mirava la seva dona. Ambdós bescanvien una rialleta de satisfacció en sentir anunciar el comte Pere Bezukhov.

“Pere fou rebut a la sala nova, on era impossible de seure enlloc sense fer malbé la simetria, l’ordre, i es comprèn fàcilment que Berg es mostrés magnànim en proposar de trencar la simetria d’un seient de braços o d’un canapè per a un hoste tan estimable, però que com que ell mateix es trobava en una mena d’indecisió febril, deixà que l’invitat solucionés aquesta qüestió”.

Tot i la beneitura i la ridiculesa revestida de perfecció i simetria, tot i la disputa amagada entre marit i esposa, Adolf i Vera són feliços -o ho aparenten- i es congratulen que la seva soirée sigui tan respectable com les altres:

“Els vells amb els vells, els joves amb els joves, la mestressa de la casa prop de la taula del te, en la qual hi havia els mateixos dolços, les mateixes paneres que en les soirées dels Panin: tot era absolutament com a les altres cases”.

Es referma així la convicció de Tolstoi sobre la igualtat de certs estats d’ànim plenament satisfactoris -és a dir, dominats per la felicitat-, mentre que la dissort presenta formes diferents i, en definitiva, més interessants.
És en la dissort que els personatges creixen. El llindar de la mort, experiència extrema, o el fracàs amorós tenen més interès per a Tolstoi que no pas aquesta mena de felicitat basada en l’estupidesa.
Un altre cas de ximpleria extrema és el d’Elena, esposa de Pere Bezukhov. Elena i Pere conformen una parella estranya i desavinguda. Tanmateix això no és impediment per a què Elena, tan limitada com Vera i Berg, ocupi un lloc preeminent entre l’alta societat russa.

“Ésser admès al saló d’Elena equivalia a un certificat d’home espiritual. Els joves, abans d’anar a passar la vetlla a casa d’Elena, llegien llibres per tenir tema de conversa al saló; els secretaris d’ambaixada i fins els mateixos ambaixadors, li confiaven secrets diplomàtics, talment, que Elena era una mena de potència. Pere, que sabia que era molt curta, de vegades assistia a les soirées i als sopars, en els quals es parlava de política, de poesia i de filosofia, i experimentava un estrany sentiment de sorpresa i de por. En aquelles reunions sentia una mena de cosa com la que deu sentir el màgic que tremola a cada moment de por que no se li descobreixi l’embolic. Sigui, però, que per a dirigir un saló com aquell la ximpleria fos necessària, sigui perquè als enganyats els agrada d’ésser-ho, la mistificació no es descobria i la reputació de dona encisadora i espiritual que havia adquirit Elena Vasilievna Besukhova s’afermava talment que podia dir les coses més banals i més poca-soltes, que tothom se n’entusiasmava i tothom li cercava un sentit profund que ni ella mateixa no havia somiat mai”.


Només el marit sabia que Elena era molt curta. Vet-ho aquí. Però Pere era una mena d’outsider, extravagant, decoratiu fins i tot, l’opinió del qual no comptava i que, en el millor dels casos, per contrast, encara feia brillar més “el tacte i l’elegància de la dona”.

Espiritualitat o frivolitat? És obvi que als salons de Moscou i de Petersburg donaven gat per llebre, i que molts gaudien amb l'engany; és més, es deixaven entabanar creient inclús que això els feia millors. Pura inconsciència i frivolitat. Tothom s'hi recreava. És curiós, tanmateix, que aquesta actitud col·lectiva basada en l'autoengany es repeteixi tant al llarg de la història dels pobles.
En aquest cas només Pere Bezukhov -que representa l'individu enfront de la col·lectivitat- patia. Per què patia, però? Per por que no es descobrís l'engany de la seva dona? Ah! Besukhov no s'adona que tothom vol ser enganyat perquè tanmateix s'esdevindrà l'inevitable. Mentre els soldats russos es baten amb les tropes napoleòniques, la noblesa ho celebra amb pretesa elegància i esnobisme. Després, inútil classe dirigent, simplement abandonaren Moscou com si el destí els hi hagués empès.
Napoleó, que es cavava la pròpia tomba, se'n feia creus.

 


 

Imatge: "Napoleons Rückzug aus Russland", d'Adolph Northen

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS