Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: l'arrogància dels "anatolis"

eliteratura | 22 Juny, 2010 14:00

Lev Tolstoi va ser un escriptor genial. Fa devers cent quaranta anys que va escriure Guerra i pau, una de les millors novel·les de la literatura universal. A l’igual que Tirant lo Blanc, Guerra i pau és una novel·la total: novel·la històrica, militar, política, de costums, amorosa, psicològica...
Parlar de Guerra i pau, doncs, no és gens senzill, perquè sempre et deixes qualque cosa al tinter. És gairebé inabastable. Tanmateix Tolstoi té la virtut de captar l’essència:
 
"Anatoli en la conversa no era ni brillant, ni agut, ni eloqüent; però a falta de tot això tenia una qualitat mundana preciosa: aplom i una seguretat impertorbables. Si un home tímid en una presentació no troba paraules i demostra que comprèn la inoportunitat del seu silenci i deixa veure que s’esforça a trobar alguna cosa per dir, fa un mal paper. Però Anatoli callava i balancejava la cama tot observant alegrement el pentinat de la princesa. Era evident que encara podia callar una estona i conservar l’aplom. «Si resulta anguniós per a algú, parleu, però jo per ara no vull parlar », semblava que digués amb els ulls. Altrament, en el tracte amb les dones, Anatoli tenia allò que els excita més la curiositat, la por i fins l’amor: la consciència desdenyosa de la seva superioritat. Semblava que digués: «Ja us conec, ja us conec, i quin interès voleu que tingui a parlar amb vós? Ja ho crec que us agradaria!». Potser no era això el que pensava en presencia de les dones (i fins era molt probable que no ho pensés, perquè en general pensava molt poc, però el seu posat, les seves maneres semblava que ho volguessin dir. La princesa ho comprengué i com si volgués demostrar-li que no havia tingut la intenció d’ocupar-lo, s’adreça al vell príncep. La conversa es generalitzà i es féu animada gràcies a la veu de la petita princesa, al seu llavi reduït cobert de borrissol que posava al descobert les seves dents blanques. S’encarà amb el príncep Basili amb aquell to de plasenteria que sovint usen les persones xerraires i alegres, que consisteix a suposar que entre ell i algú altre existeixen  bromes començades molt temps ha, bromes divertides que no tothom coneix, i records riallers, quan en realitat no hi ha res de tot allò; era el cas de la petita princesa i el príncep Basili.
El príncep Basili es prestava de bon grat a sostenir aquest to. La petita princesa introduïa en la conversa aventures divertides que no s’havien esdevingut mai, i Anatoli, al qual amb prou feines coneixia, compartia igual que la senyoreta Bourienne aquest records comuns; fins la princesa Maria se sentia enduta per aquells records joiosos".
 
M’encanten la subtilesa i la ironia de Tolstoi. Les maneja ambdues amb una facilitat impressionant. Així, l’autor rus vivifica els personatges, ens els acosta com si en realitat els coneguéssim de primera mà. Perquè tothom ha patit alguna experiència amb un Anatoli Kuraguin al llarg de la seva vida! I si no, molta sort ha duit.
El cas és que Tolstoi en dóna en cullereta a la majoria. En sap tant, que hi pot jugar a pler, amb els personatges. En el fragment transcrit, s’hi recrea en una mena de doble déjà vu que afecta d’una banda els personatges i de l’altra el propi lector. Val a dir que l’hem vista molt al cinema, aquesta mena de complicitats, però supòs que al segle XIX no era freqüent. I tot i que ja no ens venen de nou, encara somriem per les bromes sobreenteses, per les plasenteries, que gasten aquests nobles desenfeinats, parasitaris però encantadors, que poblen l’univers de Tolstoi.
Anatolin, en efecte, és una peça de museu. Més que un home, segons com, pareix un animaló amb una certa autoconsciència que en l’últim estadi evolutiu, abans de desaparèixer, actua només per instint. Tres-centes pàgines més envant, Tolstoi li torna a dedicar dos paràgrafs d’immensa glòria descriptiva:
 
"Anatoli estava sempre content de la seva situació, d’ell mateix i dels altres. Instintivament, estava convençut que no podia viure altrament de com vivia i de no haver fet res de mal en la seva vida. No pensava i era incapaç de reflexionar els efectes que els seus actes poguessin causar als altres o les conseqüències que poguessin venir-ne. Estava convençut que, així com l’ànec està conformat per viure a l’aigua, Déu l’havia creat a ell de manera que li calien trenta mil rubles l’any i una situació preponderant en la societat. N’estava talment convençut que en mirar-lo els altres n’estaven igualment convençuts i no li negaven ni el lloc preponderant ni els diners que manllevava al primer que s’esqueia, sense cap intenció de tornar-los mai.
No era jugador: és  a dir, no desitjava guanyar; no era vanitós, no es preocupava pel que deien d’ell, i no tenia cap mena d’ambició; moltes vegades havia disgustat el seu pare en perjudicar-se la carrera rient-se de tothom. No era avar ni negava un favor a qualsevol. L’única cosa que li agradava eren les dones. I com que, segons la seva manera de pensar, aquest gust no desdeia de la noblesa, com que era incapaç de reflexionar les conseqüències que la satisfacció dels seus gustos pogués tenir per als altres, es considerava un home irreprotxable, detestava francament els falsos i els dolents, i duia el cap ben alt, amb la consciència tranquil·la".
 
Hi ha un magnetisme brutal en Anatoli Kuraguin. Aquest personatge que, literalment, no pensa però que actua amb una convicció i una seguretat a prova de bomba. És simptomàtic, molt, que Tolstoi no usi la paraula “arrogància”. Nosaltres, a risc de caure en el prejudici, sí que el titllaríem d’arrogant. Però a les dones de l’època -pobra Natatxa Rostova!- els atreia justament la seguretat que destil·lava Kuraguin. Més enllà hi havia un precipici que tal volta també intuïen però que tanmateix preferien ignorar, fer veure que no hi era. Perquè el delit del present jovenívol guanyava inexorablement la partida al seny. I això, avui dia, no ha canviat gens ni mica: el món és ple d’”anatolis” que, per dret propi, trepitgen més fort que ningú.
Visca la clarividència tolstoniana.
 
ball rus
 
latafanera.cat meneame.net

La felicitat segons Tolstoi

eliteratura | 08 Juny, 2010 14:00

La felicitat és un tema important i recurrent en l'obra de Tolstoi. Sense anar més lluny, Anna Karènina comença amb una màxima famosíssima que es mereix una estona de reflexió:
 
"Les famílies felices són totes iguals; les famílies infelices ho són cadascuna a la seva  manera" Tolstoi
 
o, en una altra traducció,
 
"Totes les famílies felices s'assemblen, i cada família dissortada ho és a la seva manera".
 
Per a Tolstoi, hi hauria un denominador comú en la felicitat. I tothom en pot gaudir, ni que sigui per poc temps. En canvi, la infelicitat no té límits; un cop immersos en la dissort, ens trobem amb una multiplicitat de formes de viure la desgràcia.
Felicitat i amor formen un binomi igualment interessant. I felicitat i joventut. També solem associar amor i joventut; si més no, un tipus determinat d'amor. Encara que, probablement, la felicitat s'adigui més amb la maduresa, entesa com un estat d'equilibri o un intent de permanència. La felicitat és alegria a llarg termini.
L'època actual, però, amb canvis aguts i persistents, és poc propensa a la maduresa. La felicitat exposada a grans tensions, és alterable en gran mesura. Vivim temps  inestables i amb tendència a l'efímer. Ens allunyam, doncs, de l'estabilitat emocional. La felicitat, a més de previsible, pareix que és escassa.
A un altra gran novel·la de Tolstoi, Guerra i pau, trobam moments de felicitat atribuïbles a la família Rostov:
 
"En aquella època la casa dels Rostov se saturava d'una atmosfera particular d'amor, tal com passa en les cases on hi ha noies boniques.
Tots els joves que anaven a casa dels Rostov en mirar aquelles cares joves, mòbils, somrients a qualsevol cosa (probablement a la seva mateixa felicitat), en veure aquell anar i venir animat, en escoltar aquella xerradissa inconseqüent, per a punt per a tot, plena de fe en la joventut, en escoltar aquells sons barrejats, adés amb cançons, adés amb música, sentien la mateixa atracció de l'amor, el mateix desfici de felicitat que el mateix joventut de la casa dels Rostov".
 
Val a dir que la felicitat, tot i els obstacles assenyalats, s'encomana. Ens atreu. La majoria dels mortals, en canvi, ens fem tan enfora com podem de la dissort. Volem participar de la felicitat i intentam fugir de la desgràcia. Pura supervivència. De vegades, tanmateix, no hi ha alternativa i cal conviure-hi. En la majoria dels casos no estam preparats per a l'estrès emocional que suposa la infelicitat. Preferim pensar que no ens tocarà nosaltres.
Abans de la invenció de l'autoajuda, la religió s'ocupava d'aquests afers. En el ritus del matrimoni, tan avinent, hom prometia ser fidel "en la prosperitat i en l'adversitat, en la salut i la malaltia". Era una admonició realista d'on podien anar els trets. Ara això s'obvia com si la joventut, l'amor i la felicitat fossin eterns. I si no, canviam d'amor i allargam sine die l'etapa juvenil. Tothom se sent jove. Don't worry, be happy; hakuna batata: allunyeu el fantasma de la infelicitat. Fugiu, fugiu, tant  com pugueu. Evitem saber que la infelicitat és singular però majoritària. Així, ben segur, creurem haver-la exorcitzada.
 
Lev Tolstoi
Guerra i pau
Edicions 62
 
Lev Tolstoi
Anna Karènina
Proa
 
Màxima i novel·la. El cas de À la recherche du temps perdu. Tesi doctoral de Carles Besa Camprubí.


latafanera.cat meneame.net

Do not disturb...

eliteratura | 19 Maig, 2010 14:00

 

Do not disturb
 

 

latafanera.cat meneame.net

L'olimpisme me la bufa. Juan Antonio Samaranch, in memoriam

eliteratura | 22 Abril, 2010 14:00

Vivim en una època de veneració de l'esport. El guerrer ha estat substituït per l'esportista. És gairebé impossible aixecar la veu contra l'esport. Contra una determinada concepció de l'esport, s'entén.
Els joves han d'emmirallar-se en l'esportista d'elit com si aquest fos un déu. Tenen diners i fama. Gaudeixen de tot el que pot desitjar un Juan Antonio Samaranch, vestit amb l'uniforme falangista, amb Franco al fonsjove. Van d'aquí i d'allà. Competeixen i protagonitzen spots publicitaris. Són l'exemple a seguir. Elegits per a la glòria, viuen de manera despreocupada, d'acord amb l'esperit olímpic, un esperit regit pel capitalisme salvatge. En l'esport mana el mercat i l'especulació; les Olímpiades no són cap excepció.
Que s'han de celebrar a la República Popular de la Xina -es a dir, a la major dictadura del món-, doncs s'hi celebren. Una mica d'esperit olímpic per aquí, una mica per allà; no parlem de política que fa lleig. Obrim el calaix i repartim. L'olimpisme és una màquina de fer diners.
Aquest és l'esperit olímpic, tan lloat, que va impulsar Juan Antonio Samaranch. N'hi ha que hi estan d'acord. I és legítim, però això no justifica amagar la veritat per evitar la controvèrsia. No tot han de ser flors i violes per a l'home que "va revolucionar l'olimpisme". Encara que "el país oficial" amagui el passat franquista de Samaranch, a l'estranger no tenen cap problema per referir-s'hi. I en parlen, no només de la filiació a la dictadura de Franco sinó també dels problemes de corrupció que van afectar el COI. The New York Times no té pèls a la llengua:
 
"Però l'administració del Sr Samaranch també es va veure entelada per l'escàndol. Deu membres del Comitè Olímpic van renunciar o van ser-ne expulsats a finals de 1990 després de rebre més de d'un milió de dòlars en efectiu, regals, beques i altres beneficis com a part de la candidatura de Salt Lake City que guanya per al 2002 els Jocs d'Hivern. Altres membres estaven vinculats a irregularitats en la licitació dels Jocs Olímpics d'Atlanta i Sydney.
Com un ex funcionari esportiu a Espanya en el règim feixista de Franco, el Sr Samaranch havia arribat a tolerar un cert grau de corrupció. Tendia a cooptar els seus enemics i passar per alt la reputació desagradable d'alguns dels membres que ell va introduir COI, entre ells Francis Nyangweso, un ex cap de la defensa de l'assassí dictador d'Uganda Idi Amin".
 
Hi ha qui diu que Juan Antonio Samaranch va evolucionar políticament. Del franquisme a la democràcia, volen dir. Jo no crec que canviàs gaire: només va ser un home que sempre va estar al costat del poder. Que té el seu mèrit.
En pau descansi.
 
Actualització.
Recoman aquest article al Times: L'home que va robar la innocència als Jocs Olímpics. O com trair el llegat del baró de Coubertin.
latafanera.cat meneame.net

Per Sant Jordi, els afers de Napoleó i altres herbes adjacents

eliteratura | 21 Abril, 2010 14:00

D'ençà que a tercer de BUP (ei, per als més joves: BUP no és una onomatopeia, sinó el batxiller anterior a l'ESO) vaig fer un treball sobre la vida de Napoleó, m'ha intrigat aquest personatge. En aquella ocasió -encara el conserv, tot subratllat- vaig llegir la biografia que li va dedicar André Maurois.
Hi ha escriptors que els agrada indagar sobre la vida dels altres. Bé, en això consisteixen les biografies. Un gran biògraf, i també excel·lent escriptor, va ser Stefan Zweig, de qui recoman obertament la seva Maria Antonieta i, per sobre de tot, les impressionants memòries, El món d'ahir: memòries d'un europeu.
Napoléo va ser un personatge únic a la història, comparable a Alexandre el Gran, Juli Cesar i a no gaires més. El gran cineasta Stanley Kubrick va voler filmar-ne les vicissituds però, tot i llegir més de cinc-cents llibres -cinc-cents!- sobre l'emperador dels francesos, no va arribar a rodar la pel·lícula. De tot plegat en resta el testimoni d'un llibre monumental,  Stanley Kubrick's Napoleon: The Greatest Movie Never Made, que inclou els esborranys dels guió, fotos i material múltiple. Només n'hi ha mil exemplars numerats. Interessant, sens dubte, però molt car.
Per a butxaques més modestes, hi ha biografies a l'abast. Fa uns mesos me van regalar la biografia novel·lada signada per Valentin Hollander, que es llegeix d'una tirada. La nova edició és del 2008 i, més que en la figura pública, política i militar, es centra aspectes de caire més privat, en especial les relacions socials, familiars i amoroses. Els afers domèstics, com aquell qui diu. Napoleó, sempre ambiciós, exuberant i enfeinat, en alguns moments arriba a simultaniejar tres relacions sentimentals, amb l'esposa, l'amant i l'ex-dona; a més de tutelar la família -eren un fotimer de germans- que tenia literalment col·locada per Europa, regnant per aquí i per allà.  Entre i entre, se suposa que dirigia l'imperi francès. Genial.
Bromes a part, trobam altres obres interessants que completen la figura de Napoleó. Las guerras de Napoleón: una historia internacional ens parla de la visió europea -europeista, per ventura?- de Napoleó. Philippe-Paul de Ségur, contemporani de l'emperador, va escriure una obra ja clàssica, La derrota de Napoleón en Rusia, tema sempre recurrent per les similituds amb la campanya de Hitler a la II Guerra Mundial. Un altre clàssic de difícil classificació, el Napoleó de Stendal. Per acabar, una biografia potent: Napoleón. El camino hacia el poder, 1769-1799, de Philip Dwyer, gran especialista actual.
 

latafanera.cat meneame.net

Garzón, Egunkaria, el franquisme i la memòria històrica

eliteratura | 14 Abril, 2010 14:00

No tenc cap mena de simpatia per Garzón, més aviat al contrari. Tanmateix això no vol dir que li vulgui cap mal. Tractant-se d'un jutge només voldria, que ja és molt, que actuàs amb seny i imparcialitat, que és el mínim que es pot exigir a la justícia.
La justícia espanyola, però, està sota sospita. Són massa els casos en què s'han fet parts i quarts. Ahir, sense anar més lluny, l'Audiència Nacional es va pronunciar sobre el cas Egunkaria set anys després que un altre jutge, Del Olmo, pixàs també fora de test i tancàs l'esmentat diari just perquè s'editava íntegrament en eusquera. Un jutge es carregà de manera arbitrària la llibertat d'expressió, assimilant de passada una llengua, l'eusquera, amb terrorisme, el d'ETA. També hi va haver empresonaments d'innocents i denúncies fonamentades de tortura.
Tot plegat recorda massa les accions del jutge Garzón abans de les Olímpiades del 92, quan els empresonats van denunciar tortures que no van ser investigades, fet reconegut pel Tribunal Europeu dels Drets Humans en una sentència que condemnava el Regne d'Espanya precisament per la renúncia a esbrinar què havia succeït.
Ara Falange Espanyola ha denunciat Garzón per investigar un delicte que a l'Estat espanyol no existeix. La nefasta Llei d'Amnistia promulgada l'any 1977, una llei amnèsica origen de molts dels mals de la política espanyola, diu que no es podran investigar els crims comesos durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. Així de clar: la justícia espanyola, per llei, no és competent per investigar el franquisme.
Per això me fan gràcia els actes de suport a Garzón, un jutge polèmic i populista que ha actuat contra la llei, per injusta que sigui. Fns ara Memòria Històrica no ha demanat, que jo sàpiga, la derogació de la Llei d'Amnistia. En canvi, en fa una lectura enrevessada i una mica a conveniència. Segons publica dBalears la presidenta de Memòria Històrica de les Illes Balears, considera que "obrir una investigació pels crims franquistes sí s'ajusta a dret. I per què? Maria Antònia Oliver explica la visió de l'entitat. "Una llei d'Amnistia tan sols pot amnistiar qui ja ha estat jutjat, empresonat o condemnat". Per tant, la Llei del 77 té efectes sobre els presos polítics sorgits sota la dictadura franquista. "I sí hi hagués presos franquistes, també els afectaria. Ara bé, no és pot amnistiar allò que no ha estat condemnat". Els recuperadors de la memòria utilitzen, idò, un raonament de lògica. Ara bé, encara tenen un Pla B. "Tot i que acceptassin que l'amnistia també cobreix el bàndol feixista, els seus delictes entren dins la categoria de ‘Crims contra la humanitat" i la Justícia internacional els tipifica com a imprescriptibles. Per tant, es pot obrir causa en qualsevol moment de la història, hagin passats els anys que sigui".
Crec, i és una llàstima, que no en trauran el net. Perquè això deixaria l'Estat espanyol en evidència i posaria en dubte la "modèlica" Transició, un autèntic pegat que institucionalitza l'amnèsia i resumeix la dictadura franquista com una simple anècdota que, en definitiva, posa al mateix nivell víctimes i criminals.
latafanera.cat meneame.net

El Déu de Sinéad O'Connor. Post post-Setmana Santa

eliteratura | 08 Abril, 2010 16:30

S'enlaira l'avió de retorn, s'acaben les vacances de Pasqua. Incòmodament assegut a la butaca llegesc el diari. El trànsit aeroportuari sol ser apressat, estressant. Puges a l'avió i ja frises d'arribar. Així que obr El País per les pàgines d'opinió cercant una mica d'esplai. Hi ha pederastiaun article de Sinéad O'Connor: Una variante brutal del catolicismo.
Feia molt de temps que no sabia res d'aquesta dona irlandesa de veu fantàstica que l'any 1992, en el programa de televisió Saturday night live va improvisar una performance mentre interpretava la canço de Bob Marley "War". Sense pensar-s'ho dos cops O'Connor va esbocinar una foto de Karol Józef Wojtyła, més conegut per Joan Pau II, és a dir, el Papa d'aleshores, tan sant, ell, però per ventura també encobridor de pràctiques tan inhumanes com els abusos sexuals a infants.
Impressiona que una dona que es declara catòlica demani sincerament comptes al Vaticà. No li valen les excuses de mal pagador de Benet XVI, Papa actual, antic repressor eclesiàstic que tanmateix no va saber posar fi a les pràctiques pederastes dels capellans.
Sinéad O'Connor, que va patir a Irlanda durant la infantesa el que qualifica de "teocràcia catòlica", reclama justícia i responsabilitat al Papa des de la posició de creient, des de la fe. Tenc al costat la meva filla d'onze anys que llegeix els titulars de coa d'ull. Intrigada i amb molt sentit comú, comença a bombardejar-me amb preguntes de difícil resposta. La passatgera de davant -juraria que estudia un temari d'oposicions que, ves per on, inclou el conveni de col·laboració entre l'Estat espanyol i la Sant Seu- s'ha girat una mica, encuriosida. M'interroga inconscientment amb la mirada. Li dic: "costa de fer entendre això als joves". Però es mereixen una resposta. Ella assenteix amb el cap i torna al recull del BOE. Quina creu.
 

latafanera.cat meneame.net

La lògica de "Perdidos"

eliteratura | 30 Març, 2010 14:00

Hi ha un capítol de la cinquena temporada de la ja mítica sèrie Lost (Perdidos) en què el pèrfid Benjamin Linus és a punt de ser assassinat. Supòs que la majoria de seguidors de la sèrie se n'haurien alegrat. Tanmateix no és el Ben adult la víctima, sinó el Benjamin infant, que gairebé mor a mans de Sayid, antic oficial de comunicacions de la Guàrdia Republicana i torturador no redimit.
Sayid, que ha patit les maquinacions de Ben, no dubta a matar-lo encara que sigui en el passat. L'iraquià té un perfil assassí que el persegueix durant tota la sèrie. Sayid, doncs, intenta matar un innocent que en el futur esdevindrà un criminal genocida. Es tracta d'un dilema moral que dos altres protagonistes, Kate i Saywer, no estan disposats a passar per alt. No pas perquè l'infanticidi alteri l'esdevenidor sinó per pura humanitat, raons sentimentals, primàries, que impedeixen la mort del delinqüent en potència.
Si finalment el jove Ben hagués mort, s'hauria produït una paradoxa temporal, una irreparable alteració del futur, la qual cosa hauria comportat també conseqüències en l'evolució de la sèrie. Llevat que, com succeeix amb John Locke, l'illa el ressuscitàs i, per tant, s'acomplís el destí o el que els guionistes considerassin millor per a l'audiència.
No cal, doncs, que hi cerquem cap mena de lògica. Com argumentava el reportatge El nuevo lenguaje de la ficción, els guionistes de Lost utilitzen el que Hitchock va denominar 'MacGuffins'; és a dir, simples trucs que fan avançar la trama i enganxen l'espectador, però que no serveixen per a aprofundir, posem per cas, en la psicologia dels personatges.
Així, els protagonistes de Lost viatgen en el temps -el MacGuffin seria la roda- només perquè flipem una mica més cercant el cinquè peu al gat. La lògica ha canviat. Això no és Agatha Christie sinó més aviat al contrari. Els detectius encarregats de rastrejar Lost hi perdrien el seny. Aquesta és la seva gràcia, que el llenguatge és diferent, que és possible inventar situacions noves sense necessitat aparent de donar-ne explicació. És, tanmateix, una arma de doble tall, ja que la decepció pot ser monumental si el final no aconsegueix satisfer les expectatives.
 
Perdidos
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 ... 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS