Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Per Sant Jordi, els afers de Napoleó i altres herbes adjacents

eliteratura | 21 Abril, 2010 14:00

D'ençà que a tercer de BUP (ei, per als més joves: BUP no és una onomatopeia, sinó el batxiller anterior a l'ESO) vaig fer un treball sobre la vida de Napoleó, m'ha intrigat aquest personatge. En aquella ocasió -encara el conserv, tot subratllat- vaig llegir la biografia que li va dedicar André Maurois.
Hi ha escriptors que els agrada indagar sobre la vida dels altres. Bé, en això consisteixen les biografies. Un gran biògraf, i també excel·lent escriptor, va ser Stefan Zweig, de qui recoman obertament la seva Maria Antonieta i, per sobre de tot, les impressionants memòries, El món d'ahir: memòries d'un europeu.
Napoléo va ser un personatge únic a la història, comparable a Alexandre el Gran, Juli Cesar i a no gaires més. El gran cineasta Stanley Kubrick va voler filmar-ne les vicissituds però, tot i llegir més de cinc-cents llibres -cinc-cents!- sobre l'emperador dels francesos, no va arribar a rodar la pel·lícula. De tot plegat en resta el testimoni d'un llibre monumental,  Stanley Kubrick's Napoleon: The Greatest Movie Never Made, que inclou els esborranys dels guió, fotos i material múltiple. Només n'hi ha mil exemplars numerats. Interessant, sens dubte, però molt car.
Per a butxaques més modestes, hi ha biografies a l'abast. Fa uns mesos me van regalar la biografia novel·lada signada per Valentin Hollander, que es llegeix d'una tirada. La nova edició és del 2008 i, més que en la figura pública, política i militar, es centra aspectes de caire més privat, en especial les relacions socials, familiars i amoroses. Els afers domèstics, com aquell qui diu. Napoleó, sempre ambiciós, exuberant i enfeinat, en alguns moments arriba a simultaniejar tres relacions sentimentals, amb l'esposa, l'amant i l'ex-dona; a més de tutelar la família -eren un fotimer de germans- que tenia literalment col·locada per Europa, regnant per aquí i per allà.  Entre i entre, se suposa que dirigia l'imperi francès. Genial.
Bromes a part, trobam altres obres interessants que completen la figura de Napoleó. Las guerras de Napoleón: una historia internacional ens parla de la visió europea -europeista, per ventura?- de Napoleó. Philippe-Paul de Ségur, contemporani de l'emperador, va escriure una obra ja clàssica, La derrota de Napoleón en Rusia, tema sempre recurrent per les similituds amb la campanya de Hitler a la II Guerra Mundial. Un altre clàssic de difícil classificació, el Napoleó de Stendal. Per acabar, una biografia potent: Napoleón. El camino hacia el poder, 1769-1799, de Philip Dwyer, gran especialista actual.
 

latafanera.cat meneame.net

Garzón, Egunkaria, el franquisme i la memòria històrica

eliteratura | 14 Abril, 2010 14:00

No tenc cap mena de simpatia per Garzón, més aviat al contrari. Tanmateix això no vol dir que li vulgui cap mal. Tractant-se d'un jutge només voldria, que ja és molt, que actuàs amb seny i imparcialitat, que és el mínim que es pot exigir a la justícia.
La justícia espanyola, però, està sota sospita. Són massa els casos en què s'han fet parts i quarts. Ahir, sense anar més lluny, l'Audiència Nacional es va pronunciar sobre el cas Egunkaria set anys després que un altre jutge, Del Olmo, pixàs també fora de test i tancàs l'esmentat diari just perquè s'editava íntegrament en eusquera. Un jutge es carregà de manera arbitrària la llibertat d'expressió, assimilant de passada una llengua, l'eusquera, amb terrorisme, el d'ETA. També hi va haver empresonaments d'innocents i denúncies fonamentades de tortura.
Tot plegat recorda massa les accions del jutge Garzón abans de les Olímpiades del 92, quan els empresonats van denunciar tortures que no van ser investigades, fet reconegut pel Tribunal Europeu dels Drets Humans en una sentència que condemnava el Regne d'Espanya precisament per la renúncia a esbrinar què havia succeït.
Ara Falange Espanyola ha denunciat Garzón per investigar un delicte que a l'Estat espanyol no existeix. La nefasta Llei d'Amnistia promulgada l'any 1977, una llei amnèsica origen de molts dels mals de la política espanyola, diu que no es podran investigar els crims comesos durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. Així de clar: la justícia espanyola, per llei, no és competent per investigar el franquisme.
Per això me fan gràcia els actes de suport a Garzón, un jutge polèmic i populista que ha actuat contra la llei, per injusta que sigui. Fns ara Memòria Històrica no ha demanat, que jo sàpiga, la derogació de la Llei d'Amnistia. En canvi, en fa una lectura enrevessada i una mica a conveniència. Segons publica dBalears la presidenta de Memòria Històrica de les Illes Balears, considera que "obrir una investigació pels crims franquistes sí s'ajusta a dret. I per què? Maria Antònia Oliver explica la visió de l'entitat. "Una llei d'Amnistia tan sols pot amnistiar qui ja ha estat jutjat, empresonat o condemnat". Per tant, la Llei del 77 té efectes sobre els presos polítics sorgits sota la dictadura franquista. "I sí hi hagués presos franquistes, també els afectaria. Ara bé, no és pot amnistiar allò que no ha estat condemnat". Els recuperadors de la memòria utilitzen, idò, un raonament de lògica. Ara bé, encara tenen un Pla B. "Tot i que acceptassin que l'amnistia també cobreix el bàndol feixista, els seus delictes entren dins la categoria de ‘Crims contra la humanitat" i la Justícia internacional els tipifica com a imprescriptibles. Per tant, es pot obrir causa en qualsevol moment de la història, hagin passats els anys que sigui".
Crec, i és una llàstima, que no en trauran el net. Perquè això deixaria l'Estat espanyol en evidència i posaria en dubte la "modèlica" Transició, un autèntic pegat que institucionalitza l'amnèsia i resumeix la dictadura franquista com una simple anècdota que, en definitiva, posa al mateix nivell víctimes i criminals.
latafanera.cat meneame.net

El Déu de Sinéad O'Connor. Post post-Setmana Santa

eliteratura | 08 Abril, 2010 16:30

S'enlaira l'avió de retorn, s'acaben les vacances de Pasqua. Incòmodament assegut a la butaca llegesc el diari. El trànsit aeroportuari sol ser apressat, estressant. Puges a l'avió i ja frises d'arribar. Així que obr El País per les pàgines d'opinió cercant una mica d'esplai. Hi ha pederastiaun article de Sinéad O'Connor: Una variante brutal del catolicismo.
Feia molt de temps que no sabia res d'aquesta dona irlandesa de veu fantàstica que l'any 1992, en el programa de televisió Saturday night live va improvisar una performance mentre interpretava la canço de Bob Marley "War". Sense pensar-s'ho dos cops O'Connor va esbocinar una foto de Karol Józef Wojtyła, més conegut per Joan Pau II, és a dir, el Papa d'aleshores, tan sant, ell, però per ventura també encobridor de pràctiques tan inhumanes com els abusos sexuals a infants.
Impressiona que una dona que es declara catòlica demani sincerament comptes al Vaticà. No li valen les excuses de mal pagador de Benet XVI, Papa actual, antic repressor eclesiàstic que tanmateix no va saber posar fi a les pràctiques pederastes dels capellans.
Sinéad O'Connor, que va patir a Irlanda durant la infantesa el que qualifica de "teocràcia catòlica", reclama justícia i responsabilitat al Papa des de la posició de creient, des de la fe. Tenc al costat la meva filla d'onze anys que llegeix els titulars de coa d'ull. Intrigada i amb molt sentit comú, comença a bombardejar-me amb preguntes de difícil resposta. La passatgera de davant -juraria que estudia un temari d'oposicions que, ves per on, inclou el conveni de col·laboració entre l'Estat espanyol i la Sant Seu- s'ha girat una mica, encuriosida. M'interroga inconscientment amb la mirada. Li dic: "costa de fer entendre això als joves". Però es mereixen una resposta. Ella assenteix amb el cap i torna al recull del BOE. Quina creu.
 

latafanera.cat meneame.net

La lògica de "Perdidos"

eliteratura | 30 Març, 2010 14:00

Hi ha un capítol de la cinquena temporada de la ja mítica sèrie Lost (Perdidos) en què el pèrfid Benjamin Linus és a punt de ser assassinat. Supòs que la majoria de seguidors de la sèrie se n'haurien alegrat. Tanmateix no és el Ben adult la víctima, sinó el Benjamin infant, que gairebé mor a mans de Sayid, antic oficial de comunicacions de la Guàrdia Republicana i torturador no redimit.
Sayid, que ha patit les maquinacions de Ben, no dubta a matar-lo encara que sigui en el passat. L'iraquià té un perfil assassí que el persegueix durant tota la sèrie. Sayid, doncs, intenta matar un innocent que en el futur esdevindrà un criminal genocida. Es tracta d'un dilema moral que dos altres protagonistes, Kate i Saywer, no estan disposats a passar per alt. No pas perquè l'infanticidi alteri l'esdevenidor sinó per pura humanitat, raons sentimentals, primàries, que impedeixen la mort del delinqüent en potència.
Si finalment el jove Ben hagués mort, s'hauria produït una paradoxa temporal, una irreparable alteració del futur, la qual cosa hauria comportat també conseqüències en l'evolució de la sèrie. Llevat que, com succeeix amb John Locke, l'illa el ressuscitàs i, per tant, s'acomplís el destí o el que els guionistes considerassin millor per a l'audiència.
No cal, doncs, que hi cerquem cap mena de lògica. Com argumentava el reportatge El nuevo lenguaje de la ficción, els guionistes de Lost utilitzen el que Hitchock va denominar 'MacGuffins'; és a dir, simples trucs que fan avançar la trama i enganxen l'espectador, però que no serveixen per a aprofundir, posem per cas, en la psicologia dels personatges.
Així, els protagonistes de Lost viatgen en el temps -el MacGuffin seria la roda- només perquè flipem una mica més cercant el cinquè peu al gat. La lògica ha canviat. Això no és Agatha Christie sinó més aviat al contrari. Els detectius encarregats de rastrejar Lost hi perdrien el seny. Aquesta és la seva gràcia, que el llenguatge és diferent, que és possible inventar situacions noves sense necessitat aparent de donar-ne explicació. És, tanmateix, una arma de doble tall, ja que la decepció pot ser monumental si el final no aconsegueix satisfer les expectatives.
 
Perdidos
 
latafanera.cat meneame.net

John Kennedy Toole. Una conxorxa d'enzes: contra el poder del geni i la bogeria

eliteratura | 23 Març, 2010 16:00

"Amb l'ensulsiada del sistema Medieval, els déus del Caos, de la Insània i del Mal Gust guanyaren influència".
Ignatius J. Really. Anotacions als quaderns Big Chief.
 
 
Dia 26 de març farà  41 anys que John Kennedy Toole va encaixar una mànega al tub d'escapament del seu automòbil. Seguidament la va introduir al cotxe per la finestra del conductor: mort per inhalació de monòxid de carboni. Suïcidi i literatura. Autor maleït. Gran paradoxa: aconseguir la immortalitat mitjançant la pròpia defunció.
John Kennedy Toole era un escriptor de raça que, tot i que no va aconseguir publicar-la en vida, amb una sola novel·la va assolir el que d'altres no aconsegueixen en tota una carrera literària. El  seu personatge principal, l'inefable Ignatius J. Really forma part de la Història de la Literatura, talment el Tirant, el Quixot o Madam Bovary
(Un incís: tafanejant l'altra dia per la secció de biografies del Corte Inglés de Palma hi vaig trobar dos volums -no un, dos: és evident que saben què fan- d'Anna Karenina; no hi havia, malauradament, la del famós Really, tant com ens hauria agradat saber de la fugida amb la Mirna Mynkoff! Encara que Ignatius Really odia la classe mitja blanca americana
1, potser haurà assistit a algun dels famosos tea party, per documentar-se'n o per boicotejar-los...).
Novel·la singular, subversiva, divertida i irònica, àcida, políticament incorrecta -voldria que totes les novel·les ho fossin-, Una conxorxa d'enzes (A confederacy of dunces) és una gran sàtira contra la modernitat i el racionalisme
2.
"Charles Laugthon vestit de reina gitana", "Bette Davis amb agror d'estómac", "espasa venjadora del bon gust i la decència", Really no deixa de ser un idealista incomprès, un personatge perversament quixotesc i perillós -n'hi ha que triomfen!- que somia en salvar el món tot cercant consol en la filosofia boeciana.
Really:  heroi retrògrad que desitja alliberar-nos des del prejudici, la qual cosa l'acosta a la majoria dels mortals, no pas pel desig d'alliberament sinó pel vessant prejudicial. Ignatius Really és el fill que ningú no voldria tenir, la personificació de la vergonya aliena. I tanmateix hi ha quelcom d'innocent en aquest goranot gegantí que gasta dia i nit una gorra de caçador amb orelleres verdes. Ignatius, encara que egoista i covard, vessut i inútil,  no es deixa seduir pels cants de sirena i es manté fidel a la seva filosofia tronada. Really, tot i que marcat pel fanatisme, és incorruptible! És, doncs, perillosíssim. Aquesta és la gran singularitat del protagonista d'Una conxorxa d'enzes. Per això tot es torç i sent perseguit fins i tot per la seva mare. Però n'hi ha més que s'hi conxorxen: el trio de lesbianes, Gus Levy , Claude Robichaux, el patruller Mancuso... Definitivament, el món no té remei ni cap mena de lògica.
 
Notes
1. "Si un blanc de la classe mitjana fos prou suïcida per asseure's al meu costat, penso que el colpejaria sorollosament al cap i a les espatlles amb un gran cop de mà, i amb l'altra mà llançaria hàbilment un dels meus còctels Molotov contra un autobús que passés, carregat de blancs de classe mitjana. Tant si el meu setge durés un mes com uns anys, esticv segur que, a la fi, després que hom hagués avaluat la totalitat del carnatge i de la destrucció de la propietat, tothom em deixaria en pau".
 
2. "-Doncs cal que comencis immediatament un programa de lectura per tal que puguis comprendre les crisis de la nostra època -va dir solemnement l'Ignatius-. Comença pels antics romans, amb Boeci inclòs, naturalment. Després t'has d'endinsar pregonament en l'alta Edat Mitjana. Pots passar per sobre el Renaixement i la Il·lustració, on gairebé tot és propaganda perillosa. Ara que hi penso, també serà millor que saltis els Romàntics i els Victorians. Pel que fa al període contemporani, hauries d'estudiar alguns còmics ben seleccionats.
-Ets fantàstic.
-Et recomano especialment el Batman, car tendeix a transcendir la societat habismal on es troba immers. A més, la seva moralitat és força rigorosa. Jo el respecto molt, el Batman".
 
De les edicions en català
Fa uns quants anys que no es reedita en català Una conxorxa d'enzes. Jo tenc l'edició de Pòrtic, que és del 1988. També hi ha la de Columna, que és del 1997, amb canvis en el títol, La conxorxa dels ximples, en considerar que paraula "enze" no era prou coneguda en català.
En ambdós casos la traducció, dificultosa pel fet d'haver d'adaptar les particularitats dialectals de Nova Orleans, és de Maria-Antònia Oliver, i m'ha agradat bastant (vegeu la tesina Maria-Antònia Oliver, Traductora, de teresa Usó Segura). Altra cosa són les abundants errades tipogràfiques de l'edició de Pòrtic les quals, esper, hagin estat esmenades per Columna.
latafanera.cat meneame.net

Quan la literatura conquereix els carrers

eliteratura | 17 Març, 2010 15:00

Els llibres envaeixen Nova York.
 
"We want literature to seize the streets and become the conqueror of public spaces, freely offering to those who walk by a space free of traffic which for a few hours of the night will succumb to the modest power of the written word".
 
Luzinterruptus: cuando la literatura tome las calles
Luzinterruptus: Batalla ganada al tráfico
Books in the Street: 'literature versus traffic'
 
 
 
latafanera.cat meneame.net

Creativitat? Pla Bolonya i foment de la lectura (i II)

eliteratura | 11 Març, 2010 15:00

Critica demoledora al sistema educatiu i al Pla Bolonya per part del catedràtic de Literatura Española Francisco Díaz de Castro en una entrevista publicada al Diario de Ibiza.

M'estalviï presentacions i preàmbuls i transcric directament les preguntes i respostes que m'han semblat més interessants al respecte.


—Se dice que cada vez es más difícil conseguir que los alumnos lean...

—No leen nada y cuando leen no entienden lo que leen. Y no me refiero sólo a ESO y Bachillerato, sino también a la Universidad. Este año, por ejemplo, he puesto ocho lecturas obligatorias y ahora estoy comprobando, por las fichas que les he tenido que pedir que hagan, que muchos lo sacan todo de la Wikipedia. ¡Alumnos de 3º de Filológica Hispánica!

—¿El sistema educativo actual no propicia la lectura?
—Cada vez menos. No hay duda de que antes el sistema educativo era mejor, ya que salían lectores, muchos o pocos, pero salían. Ahora es imposible. Se insiste mucho en técnicas pedagógicas, en didácticas de la asignatura, pero si detrás de todo ello no hay un conocimiento de la literatura en sí, no sirve para nada. Sólo aprenden a rellenar fichitas. No hay lectura.

—¿Cómo ve hoy el papel de la Universidad en nuestra sociedad?
—Qué te puedo decir... Estamos en el Plan Bolonia, que es un disparate que ya ha fracasado en Francia y en Italia, como ya ocurrió cuando importamos la ESO.

—Vaya, ¿se trata entonces de otra ´crónica de una muerte anunciada...?
­—El Plan Bolonia es la consagración del poder de los pedagogos, que centran todos los objetivos en una especie de cartillita pedagógica, eliminando en buena parte el papel del profesor y los conocimientos que éste pueda transmitir. El profesor ya es un mero funcionario administrativo, que debe seguir a rajatabla unos objetivos, como, por ejemplo, calibrar las horas que va a tardar un alumno en leer una obra literaria, como si fuera posible saber cuánto tiempo necesitamos para leer el Quijote... Creo que vamos hacia una aculturización de la gente, a la que, además, se le saca más dinero que nunca, pues la Universidad es ahora una sirviente de las empresas privadas. Todo se ha convertido en un máster que cuesta mucho dinero, cualquier cursito de antes es hoy un máster caro.


Qüestions més candents:

  • Els estudiants no llegeixen i quan ho fan no entenen el que llegeixen.
  • El pla Bolonya és la consagració del poder del pedagogs: s'hi elimina el paper del professor, que no transmet coneixements sinó que es converteix en un simple funcionari.
  • La universitat és una serventa de les empreses privades.

Notícia publicada a El País: Los ministros europeos admiten fallos en las reformas de Bolonia
latafanera.cat meneame.net

Creativitat? Economia especulativa (I)

eliteratura | 09 Març, 2010 15:00

Tenc per mi que l'educació actual no afavoreix la creativitat. Per ventura mai no ha estat així. És més fàcil controlar una colla d'infants disciplinats que reciten la lliçó i responen perfectament a un guió marcat  per l'administració i una societat desorientada al qual el mestre només pot posar petits matisos. La pedagogia intenta donar resposta al com, però fa temps que ha tirat la tovallola en relació al què.
L'any que ve 24.000 alumnes tindran un miniordinador a l'aula. Hem de suposar que això és positiu. Sabem com aprendran. Què aprendran és la pregunta del milió. Allò que el mercat determini (en això consisteix, bàsicament, el famós Pla Bolonya). I qui diu el mercat, diu el capital. El mateix que demana ajut quan la mala praxi aboca el sistema a la fallida financera i provoca la crisi més gran d'ençà de la Gran Depressió.
Creativitat? Llevat d'excepcions molt lloables, pedagogia aplicada al benefici d'uns pocs.
 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 ... 62 63 64  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS