Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

L’era del fast love. El joc amorós (2)

eliteratura | 08 Maig, 2007 21:29

L’amor és en gran mesura un joc. Ho va ser al seu inici –en paraules de Joan Fuster: “afer d’aristòcrates i de paràsits d’aristòcrates”. Altra cosa són els vincles matrimonials (la institució del matrimoni, originalment desvinculada de l’amor) i, d’altra banda, el sexe.

Seguim amb Joan Fuster. L’amor –aquest sentiment, sensació d’enamorament, aquest estat– és una invenció dels trobadors provençals. Els poetes posteriors i la literatura en general, més el cinema, en van provocar la universalització. La qüestió, doncs, és que l’amor tal i com el coneixem avui dia –diguem-ne amor romàntic– és pròpiament un invent i, com tal, variable i canviant. Vol dir que per ventura ja no és aquella passió/devoció desfermada que vam aprendre de Romeu i Julieta, de Madam Bovary, de Violeta Valery o fins i tot de Vivian, la prostituta de Pretty Woman.

El que possibilita l’amor romàntic, ens ve a dir Fuster al seu Diccionari per a ociosos, és la servitud de la dona respecte de l’home. La dona depèn de l’home: emocionalment, però sobretot econòmicament. La dona venerada pels romàntics és una dona que no és dona, sinó l’ideal que s’escampa amb la literatura, la música i el cinema.

És plausible, doncs, que un canvi en els factors socioeconòmis –l’emancipació de la dona, en aquest cas– provoqui alhora una modificació de les relacions amoroses, ja que s’estableix una relació nova entre iguals i sense dependències, almanco econòmiques. Això suposa, de facto, l’agonia de l’amor romàntic i la necessitat d’inventar-ne un altre.

Com es manifestaran, sentimentalment parlant, els herois i heroïnes del futur un cop assumida plenament la nova condició de la dona? Mitjançant la inestabilitat.

Els enamorats clàssics es juraven amor etern. L’amor tendia a l’eternitat, es perllongava en el temps fins i tot després de la mort. Avui dia, en canvi, l’eternitat és impensable, per lenta. El temps i les relacions transcorren més ràpid: és l’era del fast love. No hi ha moment per a imaginar un amor basat en l’estabilitat (emocional, professional, econòmica). Només uns quants privilegiats poden permetre’s el luxe de pensar a llarg termini.

L’amor romàntic és substituït progressivament per l’amor express. En l’amor, ja no hi ha sacrifici possible sinó només gaudi, que ha de ser immediat i amb un cost zero. Després ja vindran els efectes –de sempre n’hi ha hagut– col·laterals. És el preu per tancar els ulls i no fer-se gaire preguntes. Potser no tenen altre remei, els joves. I aquest és l’ideal: viure l’amor de pressa, abans que no es consumeixi.

latafanera.cat meneame.net

De Nador a Vic. El somni és possible

eliteratura | 06 Maig, 2007 21:47

Cal molt de coratge per partir de casa, deixar-ho tot enrere i emprendre el camí cap a un lloc en el fons desconegut.

Per això immigren els pobres, perquè no tenen futur.

I és trist per a una mare veure com parteixen els fills.

Per partir i triomfar, però, cal un somni. Creure que la vida et pot oferir quelcom millor del que tenies a casa teva.

Immigrar.

A la meva amiga Zohra no li agrada parlar d’immigrants, sinó d’immigrats. Immigrant denota moviment, com si hom no arribàs a arrelar mai més enlloc. I potser és així. No ho sé. Cada casa és un món. Cada cultura veu el món de manera diferent i basteix les relacions socials singularment.

Cada cultura és un món.

Quan hom travessa el llindar d’una altra cultura comença un procés que no sap com acabarà. Són les persones, però, que (inter)actuen, que es relacionen.

L’important són les persones, no les cultures. Però cap cultura ha de sobreposar-se a una altra.

 

Laila i Zohra

 

 

 (Segueix)
latafanera.cat meneame.net

L'home que muda

eliteratura | 03 Maig, 2007 22:35

L’home polièdric. L’home que muda, com els ocells canvien el plomatge i adquireixen, així, un aspecte nou i festejador.

En la mutació cercam l’aparent i inútil perdurabilitat, contradictòria lluita impotent i perduda contra el temps.

Canviar per rejovenir; canviar, en el fons, per mantenir, per no perdre.

Per no fer oi.

 

Camaleó
 

 

latafanera.cat meneame.net

Téntol. Só qui só. El joc amorós (1)

eliteratura | 02 Maig, 2007 22:14

A Manacor, quan els infants volen suspendre el joc criden “téntol”, moment a partir del qual l’acció s’interromp, encara que momentàniament. El joc, doncs, realment no s’atura, sinó que es retura, només per uns instants. Comentava Toni Ibàñez que havíem parlat del joc artístic, especialment de la literatura, i del joc filosòfic. He estat jo qui ha introduït el joc polític, més problemàtic, sí, perquè juga amb el poble i, per tant, va més enllà del joc literari, essencialment particular. És veritat.

La punyetera política em tempta. No en vull parlar i tanmateix qualque cosa, quasi un instint, m’impulsa a centrar-hi l’interès. I l’exemple de Mirebeau era tan clarificador quant a la contradicció! Però no. TÉNTOL! Parlaré de jo(c)s, d’identitat i literatura. Del que interessa, en definitiva.

Deix de banda, doncs, la política, encara que no el jo(c) i la literatura. Tot plegat, això de la identitat, m’ha fet venir a la memòria un poema encantador de Joan Timoneda, musicat fa molts anys per Raimon, que parla de l’amor i dels canvis que per causa d’aquest ha patit el poeta. Diu així:

 

Só qui só, que no só io,

puix d'amor mudat me só.

  

Io crec cert que res no sia,

o, si só, só fantasia,

o algun home que somia

que ve a alcançar algun do,

puix d'amor mudat me só.

 

Só del tot transfigurat;

só aquell que era llibertat,

i ara d'amors cativat

me veig molt fora raó,

puix d'amor mudat me só.

 

Si só, puix que en lo món vixc

i a mi mateix avorrixc,

i segons que discernixc

veig la qui em dóna passió

puix d'amor mudat me só.

 

El verb “mudar” hi apareix a totes les estrofes. No pas en el sentit d’abellir-se amb robes noves, sinó en el de transformar-se, de patir canvis, per causa, en aquest cas, de l’amor. Hi veig, tanmateix, en aquest poema, certa (auto)ironia, cosa que l’ha mantingut fresc fins a l’actualitat. El poeta descriu, veritablement, els canvis que copsa en ell mateix, i es veu “molt fora raó, / puix d’amor mudat me só”. Es capaç, doncs, de distanciar-se del sentiment que el trasbalsa i fer-lo objecte d’un poema, com qui es posa davant d’un mirall i diu: guaita com he canviat; he baratat tant, que no em reconeg.

Timoneda juga amb el sentiment, li dóna forma, però no tenc clar que fos realment un amor romàntic pel qual perdés el cap. Més aviat, pens, era un joc amorós, molt més divertit, que fa veure que enfolleix.
latafanera.cat meneame.net

Un joc de jos. De convencions i contradiccions

eliteratura | 01 Maig, 2007 23:15

A aquestes alçades ja no cal discutir que és impossible mantenir un únic jo, immaculat i sense contradicció (encara que és possible intentar evitar caure en la contradicció i potser emmalaltir-s’hi).

Un exemple de grans contradictors són, sens dubte, els polítics. No estic parlant de simples i deplorables mentiders ni de principiants, sinó de polítics amb majúscula, de gent que domina l’art de la contradicció. Un cas espectacular va ser el del comte Mirabeau, líder de l’Assemblea Nacional, en plena Revolució Francesa. Stefan Zweig, a la seva biografia de Maria Antonieta, dedica un capítol a explicar el cas d’aquest fenomen excepcional que va saber jugar alhora a favor i en contra de la Revolució. Diu així (la traducció és meva a partir de la versió en espanyol):

    

“Un polític mai no ha assumit una tasca més perillosa que aqueix doble paper, ningú mai no l’ha representat amb més genialitat (...) fins al final. (...) Pronuncia discursos a l’Assemblea i als clubs, agita, parlamenta, rep visites, llegeix, treballa, redacta al matí els informes i les propostes per a l’Assemblea i al capvespre els informes secrets per al rei. Tres, quatre secretaris treballen al mateix temps i just poden seguir la frisança del seu discurs, però tot això encara no és suficient per a la seva força inesgotable. Encara vol més treball, encara més perill, encara més responsabilitat, i al mateix temps, a més, viure i gaudir. Com un funambulista, tracta de mantenir l’equilibri, ara a la dreta, ara a l’esquerra, posant ambdues forces fonamentals (...) al servei de dues causes (...) fa girar tan aviat la fulla del sabre, que ningú no sap contra qui la dirigeix, si contra el rei o contra el poble, contra el nou poder o contra el vell, i tal volta ni ell mateix no ho sap en els moments d’entusiasme. Però a la llarga no es pot mantenir tal contradicció.”

 

Lluís XVI, sobirà de França, era un mesquinet, un pobre home l’únic interès del qual, pel que es veu, era la caça. Així que el veritable poder reial era a mans de la reina Maria Antonieta. Sense arribar a la ineptitud del seu home, la reina no arriba a entendre l’estratègia de l’intrèpid Mirabeau. El comte fa passes per posar fi a la situació de caos que regna en l’incipient període revolucionari. Però, segons ens indica Zweig, com que no es pot millorar la situació, Mirabeu vol posar-hi fi mitjançant el caos, de tal manera que sigui l’anarquia qui freni la Revolució. No calia

 

“esperar calma i pau, sinó al contrari: augmentar al màxim la injústicia i la insatisfacció del país i provocar així una forta necessitat d’ordre, del vell ordre; no retrocedir davant res, ni tan sols davant la guerra civil.”

El joc revolucionari, impressionant, modern, immoral, d’aquest noble vividor escollit pel poble i que, endeutat fins a l’ànima, va ser comprat per la reialesa, no va ser entès per Maria Antonieta. Mirabeau va morir el 1791 i enterrat com un heroi per la Revolució, fins que al cap de dos anys es va descobrir el doble joc de l’anomenat orador del poble i se’n va profanar la tomba.Vol dir que, en política si més no, el joc de contradiccions portat al límit no sol tenir una bona fi. Ben mirat, però, hauria de ser una convenció que la política és un joc en el qual la contradicció hi té un paper fonamental.

 

Tanmateix, probablement només hi ha un espai en què la contradicció està ben vista: l’art. I encara no sempre, perquè la gent s’entesta a intentar limitar la llibertat de creació. I la llibertat, en l’art, no té més límits que els que s’imposa l’autor. L’art, i per tant la literatura, només és un joc, un conjunt de convencions i fins i tot de contradiccions.

latafanera.cat meneame.net

Joc d'identitats

eliteratura | 01 Maig, 2007 08:04

La vida, com la literatura, és un joc. I cadascú hi té el paper que vol, almenys virtualment parlant. Que ningú pensi, ni que sigui per un moment, que és possible treure un pam de net de res. Es tracta, simplement, de jugar el millor que sabem. Perquè a la fi, per a tothom, el resultat serà el mateix. L’important, doncs, és jugar mentre sigui possible. I, si no el millor, un dels millors jocs és la literatura. Hi jugam?

latafanera.cat meneame.net

Homenatge a Rostropovich

eliteratura | 28 Abril, 2007 07:12

Ahir va morir el mestre i digne violoncelista Mstislav Rostropovich, que en pau descansi.

 

latafanera.cat meneame.net

Identitat digital i literatura. El cas de Toni Ibàñez a "Entrellum"

eliteratura | 25 Abril, 2007 21:46

Durant els darrers quinze dies he estat ocupat en un curs on line sobre “Identitat digital” que m’ha mantingut allunyat del blog. Com diuen en bon català, mentre filen no debanen.

Després de gairebé dos anys de mantenir obert eLiteratura, ha estat interessant reflexionar sobre la imatge que de mi mateix desprèn aquesta eina ciberespacial.

És evident que la identitat digital no es crea d’un dia per l’altre. Cada post afegeix, modifica, alterna, enriqueix, un tret de la nostra personalitat i mostra en públic la nostra ideologia, a banda de gustos literaris i cinematogràfics, etc. Actuam en el ciberespai i ens cream un “jo digital” que pot acostar-se més o manco al nostre “jo real”.

 (Segueix)
«Anterior   1 2 3 ... 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 ... 67 68 69  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS