Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

José Cardoso Pires. De profundis. Crònica de la desmemòria

eliteratura | 04 Desembre, 2006 00:03

Pensar que hi ha coses pitjors que la mort no ajuda a pair la vida. En qualsevol moment, encara que sortosament no ho tinguem present gairebé mai, podem deixar d'existir, passar a formar part del buit. No esser, en definitiva.

Però com deia a l'inici, hi pot haver coses pitjors. Morir en vida, arribar a les portes de la mort i quedar al llindar, entremig: perdre la memòria, la identitat, els sentiments, la capacitat d'entendre, d'escoltar, de llegir i escriure... I finalment, retornar de la mort blanca, com la va anomenar José Cardoso Pires.


Ya sé, la muerte blanca no existe, pero yo estuve en ella. Todo lo que me sucedió en esos parajes concernía a los otros, no me afectava”.

Era un glaciar, la muerte blanca: la memoria congelada”.


Cardoso Pires va viure una de les experiències més estranyes i inversemblants amb què pot trobar-se un ésser humà. Un matí, mentre berenava a casa amb la dona, de sobte va quedar amb la ment en blanc. No sabia qui era, no era ningú. Era l'altre, qualcú que s'havia apoderat del seu jo

De Profundis és un testimoni inquietant, (un mirall on es reflecteix) una imatge d'allò que pot emergir en qualsevol moment, un fantasma boirós que sorgeix de les clavagueres més profundes del cervell: la desmemòria. Un estat que, aleshores, Cardoso Pires no sabia quin temps havia de perdurar; fins i tot la noció de temps havia perdut. D'aquí neix, probablement, aquesta noció d'alteritat, de doble (im)personalitat en el fons profundament literària, que el portugués inventa per referir-se a l'espai de temps que va patir una isquèmia cerebral. L'oblit profund, el convenciment que tanmateix era inútil fixar l'atenció en qualsevol esdeveniment, “porque estaba convencido de que un segundo después iba a olvidarlo”. Si bé, paradoxalment, en certs moments l'envaeix el dubte sobre el seu estat mental:


Increíble. Yo, el Otro de mí, en viaje de pasos perdidos y preguntándome si no iría camino de la locura, y el caso es que, desconcertante o no, la pregunta existió y, para mayor sopresa, no la olvidé.


Així, doncs, en retornar no tot va ser oblit. Recordava poques coses sobre l'alteritat, però l'interrogant sobre el cami cap a la bogeria encara hi era. I sí, malgrat tot, Cardoso Pires no pot evitar poetitzar l'estat transitori de desmemòria que va patir i del qual, contra tot pronòstic, va recuperar-se


Yo. Yo, salido de la niebla, yendo al encuentro conmigo en la superficie de un cristal enmarcado y con la sensación o con la certeza (ah, sí, con la certeza y más que certeza) de que había recuperado la memoria”.




De Profundis.

José Cardoso Pires

Pròleg de Joao Lobo Antunes

Traducció de Carlos Manzano

Libros del Asteroide


latafanera.cat meneame.net

El perfum. Història d'una obsessió

eliteratura | 27 Novembre, 2006 23:25

Hi ha lectures que, encara que no en poguem determinar exactament els detalls, ens deixen un record inesborrable en la memòria. De tal manera que, només que ens esmentin el títol de l'obra, som capaços d'evocar-ne l'argument sense por d'equivocar-nos. Aquest, sens dubte, és el cas d'El Perfum, de Patrick Süskind, una novel·la aparescuda fa una vintena bona d'anys però que ha romàs en la memòria selectiva de molts lectors.

Del mateix autor vaig llegir també El contrabaix i El colom, obres que, juntament amb El perfum, pertanyen a un diguem-ne gènere que jo anomen “obssessiu”. Aquesta mena d'obres es caracteritzen per analitzar una tema, una experiència, una qualitat, una acció, etc. fins a l'extenuació. En aquest sentit, doncs, podríem dir que són pràcticament monotemàtiques.

En el cas d'El perfum el fil conductor és l'olfacte de Jean-Baptiste Grenouille, un fill de peixetera nat al París del segle XVIII abans de la Revolució. Ja des de petit, el tret principal d'aquest home era el finíssim sentit de l'olfacte, que tenia tant desenvolupat que el va convertir en un monstre.

El protagonista d'El perfum, com als mites de l'antiga Grècia, gosà desafiar déu. El seu coneixement va créixer més enllà de l'humanament i èticament admissible. El càstig imposat, però, va ser dur: la solitud, la incomunicació, l'aïllament que va haver de patir des de la infantesa. De fet, Grenouille es converteix en un misantrop que només es deixa seduir per l'essència de la vida a la qual, almenys fins després de l'experiència de l'orgia, s'aferra com un paparra.

La solitud i l'aillament de Grenouille es fan palesos en un fet singular: el més gran perfumista de la història no era perceptible per a ningú. Era inodor, un tret que a l'obra de Süskind equival pràcticament a la invisibilitat i, una passa més enllà, a la inexistència.

Així doncs, podem qualificar de paradoxal el fet de conèixer la història de Jean Baptiste Grenouille, un home del qual no van restar ni els ossos. Aquest ésser genial i abobinable, com ens assabentam just a l'inici de la novel·la, ha caigut en l'oblit no pas perquè fos inferior a d'altres “homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l'altivesa, el menyspreu pels seus semblants, la immoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugisser de les olors”.

Grenouille no va deixar cap rastre a la història; es va esvair com els perfums i les essències meravelloses que va crear. Fins i tot els que van assistir al seu triomf més gran, la bacanal, van borrar aquesta experiència de la seva memòria. Ara, però, podem gaudir de la novel·la, reeditada per Columna, i d'una versió cinematogràfica prou digna i molt ben ambientada encara que inferior a l'original de Süskind. Recoman, a més, el web del film, esplèndid. Ja m'ho sabreu dir.

Actualització: recoman el post publicat a Suntory Time sobre aquesta obra en relació al film. I també el de Victor Alexandre.

 

latafanera.cat meneame.net

CiU i ERC: s'han tornat bojos, aquests catalans

eliteratura | 24 Novembre, 2006 17:11

Hi ha d'haver qualque cosa que no entenc en la relació dels dos principals partits nacionalistesCarod-Rovira i Zapatero catalans al Principat de Catalunya. No pot ser que només sigui una qüestió de fílies i fòbies entre CiU i ERC. Hi ha d'haver qualque cosa més. Perquè si no, com els romans als còmics d'Astèrix, és que s'han tornat tots bojos. Fins fa no gaire, el Principat de Catalunya era un mirall on els catalanistes de les Illes Balears podíem trobar una mica de confort. Però ara ja no sé què pensar.

S'ho va pagar que CiU pactés amb Zapatero un estatutet miserablement retallat? S'ho va pagar que ERC pactàs amb el PSC-PSOE el govern de la Generalitat per després haver-ne de sortir per la porta de darrere, bàsicament per problemes amb l'Estatut que sí va aprovar CiU a Madrid? I ara els nacionalistes d'esquerra han d'actuar com si res no hagués succeït. ERC s'ha d'entendre no amb Maragall sinó, pitjor encara, amb un espanyolista (un espanyolista és un espanyolista, sigui català, espanyol, xinés o filipí) com Montilla. Com deia Salvador Cardús, ERC ha oblidat qui la va fer fora del govern.

Tanmateix no s'hi val a donar tota la culpa a ERC. Hi ha responsabilitats i responsabilitats. ERC i CiU, Carod-Rovira i Mas, han d'assumir l'espai que ocupen a l'electorat català. I si cap dels dos no aconsegueix majoria absoluta per governar en solitari, els pactes han de ser en clau nacional catalana, no per aconseguir prebendes i bona vida a Madrid.

Ho torn a repetir: és que s'han tornat bojos? CiU i ERC, en plena deriva, han perdut el nord.Mas, Duran Lleida i Zapatero Ambdós, cara i creu de la mateixa moneda, han confós l'adversari amb l'enemic. I ja n'hi ha prou d'entendre's amb Espanya. Tanmateix després, ja sigui el PSOE o el PP amb qui s'ha pactat, ens fan menjar morena. No és una qüestió partidista: és un assumpte d'estat. Per tant, cal que els representants del nacionalisme català actuïn en conseqüència; és a dir, pensant en el país. No és amb Espanya que s'han d'entendre. Cal mirar cap envant i no cap enrere. Posats a treure pedaços bruts, tant vergonyós és el pacte d'ERC amb el PSOE com el de CiU amb el PP fa uns quants anys. Aleshores, en plena decadència pujolista, bé que s'entengueren, tant a Catalunya com a Espanya. Per tant, el victimisme de CiU, electoralisme pur que no va més enllà del cap de cantó, tampoc no porta enlloc.

Com deia abans, ja n'hi ha prou de mirar cap enrere! L'horitzó dels Països Catalans ha de ser la independència. La independència. I només l'aconseguirem amb el suport dels ciutadans i amb l'entesa imprescindible dels partits d'obediència catalana. La resta només és perdre el temps i la llavor.

latafanera.cat meneame.net

Star Wars Episodi II: la por, l'odi i l'amor

eliteratura | 15 Novembre, 2006 23:38

He tornat a veure, després de molts anys, la saga de la Guerra de les Galàxies. De moment he visionat els dos primers episodis, corresponents a la infantesa i l'adolescència d'Anakin Skywalker. El jovenet és l'aprenent del Mestre Jedi Obi-Wan Kenobi. Tanmateix, el mestre Ioda ja ho havia advertit al Consell Jedi: hi havia molta por en aquell infant i, per tant, el perill imminent que es deixàs portar pels sentiments, cosa que mai no ha de fer un Jedi. No obstant això, el Mestre Jedi Qui-Gon Jinn, antic instructor de Kenobi, decideix pel seu compte entrenar l'infant per tal que esdevingui un Jedi, ja que estava convençut que era l'elegit, una mena de messies que portaria l'equilibri a la Força.

La por d'Anakin es fa evident al segon episodi, L'atac dels clons. Arran d'un malson, l'aprenentAnakin Skywalker de Jedi retorna a Tatooine per veure la seva mare, Schmi Skywalker, deu anys després de la partida. Schmi ha estat capturada per unes criatures que habiten el desert anomenades tusken raiders. Però no hi arriba a temps. La mare mor als braços d'Anakin en intentar alliberar-la. Aquest episodi és crucial en la vida de l'aprenent Jedi i tomba, de manera definitiva, la balança cap al costat fosc.

Anakin retorna de l'expedició al territori dels tusken raiders amb el cadàver amortallat de la seva mare. Desfet, declara la seva impotència i es conjura per arribar a ser el més gran dels Jedis. A continuació confessa a la reina Padme el que ha succeït al campament. L'espectador només ha vist unes breus imatges d'Anakin, corprès per l'odi i el sentiment -la por de què parlava el mestre Ioda-, mentre mata dos tusken raiders en sortir de la tenda on ha mort la seva mare.

L'escena de la confessió a Padme és realment dramàtica:

Els... vaig matar. Sí, a tots. Són morts. Tots són morts. I no només els homes. També les dones i els infants. Són com animals. I els he aniquilat com animals. Els odiï.”

A la qual cosa la princesa respon, disculpant-lo:

Enfurismar-se és humà”

I ell afegeix:

Sóc un jedi. Sé que estic per sobre d'això.”

I Anakin, convertit en un assassí, plora com un infant als braços de la reina.

Pareix clar que Anakin no ha superat la pèrdua de la mare, de qui es va separar quan teniaSchmi Skywalker, mare d'Anakin deu anys. El retrobament coincideix amb la mort d'aquesta i aleshores l'aprenent de Jedi, com hem vist, descarrega tota la frustració acumulada sobre els tusken raiders, matant dones i nins. Hi ha qui parla de conflicte edípic. No ho sé. És curiós, però, que Anakin, a més, mantengui una relació amorosa amb una dona que, encara que a la pantalla no ho sembli, cronològicament és més vella que ell (al primer episodi Skywalker encara és un nin i ella, una reina adolescent). I més madura. Realment, és una llàstima que l'actriu que interpreta la reina Padme no sigui més vella. Vull dir que la relació hauria guanyat dramatisme i, d'aquesta manera, s'hauria posat més de manifest aquest aspecte de la psicologia d'Anakin. D'altra banda, no podem oblidar la relació ambigua que als episodis posteriors Luke Skywalker, fill d'Anakin, mantindrà amb la princesa Leia, de qui és germà sense saber-ho.

latafanera.cat meneame.net

Saddam Hussein i Donald Rumsfeld: una foto que no té preu

eliteratura | 09 Novembre, 2006 15:06

 

Donald Rumsfeld i Saddam Hussein es donen la mà
 

 

Després dels esdeveniments d'aquests dies (comdemna a mort de Saddam Hussein i destitució fulminant de Donald Rumsfeld), s'explica que aquesta foto, trobada via Vol IB-1733, circuli molt per la xarxa. De qualque manera, malgrat la pèssima qualitat, passarà a formar part de la memòria història. I si qualcú ho dubta, que llegeixi l'article, clar com l'aigua, de Noam ChomskySaddam Hussein i els crims d'estat, publicat a El Periódico el 22 de desembre de 2003 i reproduït a Contrastant.

latafanera.cat meneame.net

Els enemics d'Internet

eliteratura | 08 Novembre, 2006 14:18

Parlava la setmana passada de la censura a Internet. Llegesc a Vilaweb que, en resposta a aquesta situació, Reporters sense fronteres ha engegat una campanya contra la censura a Internet i ha assenyalat amb el dit els estats que vulneren la llibertat d’expressió. Són els 13 enemics dInternet:  Arabia Saudí, Bielorrússia, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Egipte, Iran, Uzbekistan, Síria, Tunis, Turkmenistan i Vietnam.

En el web de RSF hi ha diferents apartats de denúncia entre els quals destaca l’adreçat a Yahoo per la seva col·laboració amb Xina, així com la llista de ciberdissidents que pateixen presó.

latafanera.cat meneame.net

Amenaçada la llibertat d'expressió a Internet

eliteratura | 29 Octubre, 2006 21:29

"Des de l’Iran fins a les Maldives, des de Cuba fins a Vietnam, els governs reprimeixen les persones que usen Internet per comunicar les seves opinions i neguen als seus ciutadans l’accés a l’abundància d’informació de la xarxa. S’empresona els usuaris de la xarxa, es tanquen cibercafès, la policia vigila els chat rooms i s’esborren els blocs. Els llocs web són bloquejats, les notícies de l’exterior són prohibides, i els motors de recerca filtren els resultats sobre matèries políticament delicades".


M'assabent a El País que Amnistia Internacional ha llançat una campanyaTiannamen IRREPRESIBLE.INFO a favor de la llibertat d'expressió. Cal recordar que a llocs com Iran, Vietnam i Arabia Saudí la pràctica de la censura és habitual. Tanmateix la Xina s'endú la palma, i es veu que és a la gran dictadura asiàtica on la col·laboració del grans com Google i Yahoo -l'economia mana- facilita molt més les coses als repressors dictatorials. Fins i tot el Microsoft del premiat Bill Gates amb el "Principe de Asturias" es esmentat per AI arran d'un afer l'any 2004 a Israel i també per crear un portal a la Xina que censura paraules com "llibertat" als textos dels blogs.

Podeu visitar la pàgina d'Irreprensible.info i afegir-hi el vostre granet d'arena signant la petició adreçada a governs i empreses per tal que garanteixin la llibertat a Internet.

Ben segur que a la Xina no poden veure aquest vídeo que paradoxalment he trobat penjat a Google Video España sobre la massacre de Tiannamen.

latafanera.cat meneame.net

La història de Mallorca, en mallorquí

eliteratura | 26 Octubre, 2006 18:36

No hi ha res com moure's, viatjar, encara que només sigui fins a Palma, per viure situacions insòlites com la que m'ha succeït avui matí en una coneguda llibreria de segona mà del carrer dels Oms.

El personatge en qüestió, vestit impecablement de blanc -com un infermer, un perruquer o un ajudant de dentista-, d'una quarantena llarga però ben duita, ha sol·licitat una història de Mallorca escrita en mallorquí. Perquè ell, ho ha deixat ben clar un parell de vegades en un to una mica desafiant, no entenia el català. La llibretera, sens dubte rata vella, li ha contestat que tenien la de Pere Xamena, de Felanitx, escrita en mallorquí i reeditada feia molt poquet, encara que hi trobaria escrit “la casa” enlloc de “sa casa”, però que la resta ho entendria tot. I l'home de blanc ha quedat més que satisfet. Això sí: el llibre, el volia nou, res de segona mà.

D'aquest pas, no tindré més remei que crear una categoria nova per identificar aquesta mena d'anècdotes, viscudes o llegides, com la de la dislèxia de l'altre dia o aquesta d'avui de la història de Mallorca.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS