Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Una versió de Fahrenheit 451

eliteratura | 03 Octubre, 2006 20:26

He trobat a Librosfera un vídeo que l'autora titula Books and Videos,  encara que a You Tube apareix com a Book shelf. El vídeo és entretingut. Consult els tags i acab, finalment, amb un llistat de vídeos inspirats en Fahrenheit 451, d’entre els quals trob un curtmetratge de dibuxos animats prou curiós, encara que una mica llarg i en anglès, però bo de llegir. I és que això de cremar llibres, és molt lleig.

latafanera.cat meneame.net

Integrisme islàmic i autocensura: amb la por al cos

eliteratura | 28 Setembre, 2006 21:54

D'ençà de la publicació de les famoses caricatures de Mahoma a la premsa danesa, qualque cosa ha canviat a Europa en relació a la llibertat d'expressió. Pareixia que tothom havia de demanar disculpes per uns dibuixos bastant faves que poca gràcia feien. Dic tothom perquèDia de la ira l’integrisme islàmic, una ideologia equiparable al nazisme o a l’estalinisme, en les seves violentes reaccions, no mira gaire prim. Mentre que aquí, a excepció d’Aznar, hom mira de diferenciar entre la gent pacífica que practica la religió musulmana i aquests nihilistes amants del terror, aquests miserables només cerquen la confrontació i la humiliació de les democràcies, com si tota la població occidental fos responsable directa dels seus mals reals o hipotètics.

Pel que es veu, polítics, religiosos, artistes, actors, escriptors, dibuixants... han d’anar més que alerta de no ferir la susceptibilitat d’aquests terroristes en realitzar manifestacions públiques, representar una obra, pronunciar una conferència, escriure una novel·la o oficiar una cerimònia. En cas contrari, arriben les amenaces de mort, els aldarulls i els atemptats. Però el pitjor de tot és que els sectors suposadament moderats els segueixen el joc. Així, la reacció de Al Azhar -la institució religiosa més prestigiosa del món islàmic- davant la famosa conferència de Benet XVI a Ratisbona (Alemanya) va ser suspendre el diàleg amb el Vaticà mentre no hi hagués una disculpa oficial. A continuació els Germans Musulmans d’Egipte i la Unió Mundial de Savis Islàmics (sic) van convocar el Dia de l’Ira pel mateix motiu.Ara l’Òpera de Berlín s’ha avançat i, en un acte d’autocensura sense precedents, ha suspès la programació d’Idomeneu, òpera de Mozart inspirada en la cultura grega clàssica. El detonant ha estat la posada en escena que, per dir-ho eufemísticament, podria ferir la sensibilitat dels creients musulmans ja que hi apareixen els caps tallats de Mahoma, Buda i Jesucrist. Les autoritats alemanyes s’han apressat a rebutjar aquesta mesura d’autocensura, però és evident que la gent té la por al cos.

Caldrà perdre la por, posar fil a l’agulla i treballar fermament per mantenir la llibertat d’expressió i els drets humans o aquesta colla de terroristes aconseguirà realment fer recular la democràcia i enfrontar occident amb el món musulmà. El diàleg serà necessari i els països lliures tenen el deure de promoure’l, però comença a ser hora que els governs del països islàmics hi posin una mica de la seva part per saber realment de quin peu boten.

latafanera.cat meneame.net

Enigma Cervantes: un film sobre la suposada catalanitat de l’autor del Quixot

eliteratura | 25 Setembre, 2006 22:11

Ha passat l’estiu, vacances incloses, i no trobava el moment de reiniciar l’escriptura al blog. Però vet aquí que avui, mentre revisava els canvis que balearweb ha realitzat a l’administració, Cartell del film Enigma Cervanteshe vist un comentari curiós que diumenge dia 24 de setembre, a les 7’40 del matí, qualcú havia efectuat a un post que vaig escriure per devers el mes de setembre de l’any passat sobre la teoria de Jordi Bilbeny segons la qual Cervantes realment va ser un català que nomia Miquel Servent. Com veureu, està farcit de faltes d’ortografia i signa WebMestre Histocat i enllaça directament al web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, en una pàgina del qual hi ha penjat l’avenç del film Enigma Cervantes. Tot i el comentari anterior del filòleg J.P.B., us recoman que visioneu el tràiler d’aquest documental sens dubte polèmic en el qual apareixen Marius Serra, Martí de Riquer, Carme Riera, etc.
latafanera.cat meneame.net

Emili Teixidor. Laura Sants: la corrupció del poder i de l'amor

eliteratura | 31 Juliol, 2006 12:04

Laura Sants m’ha decebut. Ara que ja ho he dit, ho matisaré tant com calgui. Però Laura Sants m’ha decebut. Potser ha estat la manca de poètica que el propi Emili Teixidor atribueix, de manera encertada, al present (evidentment, en contraposició a Pa negre). Tal volta ha estat la trama, que no m’ha acabat d’enganxar, o el protagonista, n’Andreu, una mica fat, ni figa ni rem. O tal vegada he estat jo mateix, que he situat el llistó tan alt que després no hi ha hagut manera d’assolir el cim.

Dit això, doncs, matisaré que Laura Sants és una novel·la valenta que revisita un clàssic de la literatura catalana (Laura a la ciutat dels Sants) des d’una òptica actual i fins i tot provocadora, incorporant a l’amor la temàtica de les corrupteles pròpies del poder.

El protagonista i narrador rep l’encàrrec d’elaborar un primer esborrany o guió per a una sèrie televisiva inspirada en el clàssic de Laura SantsMiquel Llor i que parli de la infidelitat matrimonial. Andreu es trasllada a Comarquinal (Vic) per redactar el guió i inspirar-se in situ.

Allà, per error, és abordat per Albert Dentell, personatge gris que es dedica a l’elaboració de dossiers confidencials, informació bruta que s’utilitza en contra de les persones investigades o afectades. D’aquesta manera tan simple, Andreu es veu involucrat en una lluita de poder de la qual en sortirà escaldat.

Encara que durant tota la novel·la planegi l’ombra del misteri –qui és la Laura que viu presonera a la Mallola?, quina vida va portar abans de la malaltia?– no es tracta pròpiament d’una novel·la d’intriga. L’acció és suspesa adesiara per les reflexions d’Andreu sobre l’amor, la sexualitat, el poder, la família, el matrimoni...

La novel·la és plena de referències a adúlteres famoses de la història de la literatura: burgueses o aristòcrates desenfeinades que pateixen mal d’amor, incompreses pel seu home. Són models propis d’un temps passat, del denou, quan les coordenades de l’amor i el matrimoni eren unes altres. Es tracta concretament de Madam Bovary, La regenta, Anna Karerina i Laura a la ciutat del Sants.

 Emili Teixidor, per boca d’Andreu, es demana un cop i un altre com seria actualment l’heroïna protagonista d’aquestes novel·les. És a dir, com seria Laura Sants.

 

Què em proposava, doncs? Buscar la Laura actual, la infidel d’ara, la insatisfeta d’avui, o presentar una noia senzilla i moderna i fer-la víctima de totes les maniobres de la infidelitat fins a deixar-la com un drap brut per culpa dels prejudicis que encara cuejaven, del masclisme prepotent i de totes les forces retrògrades que s’amagaven als racons de les petites capitals de comarca, terra endins?”.

 

Es trobam, doncs, amb una aproximació a aquesta “Laura actual” que fa anar Andreu de bòlit. A més, la Laura de la Mallola, esposa del batle de Comarquinal, comparteix amb la protagonista de Miquel Llor l’origen barceloní, un anatema que encara avui dia es veu que no té perdó a la ciutat de la boira. Finalment, no hi podia mancar l’adulteri consumat, amb conseqüències nefastes per a Laura.

 

El guió

El guió televisiu no és res més que una excusa per introduir el tema de la infidelitat matrimonial i situar l’acció a la mítica Comarquinal i la comarca d’Osona.

A banda d’això, hi trobam una crítica al model televisiu –s’entén que a TV3– i a la classe política que el sustenta, al nacionalisme d’espardenya revestit d’executiu. Així el el director de nous formats es ridiculitzat en afirmar que  la “terra marca, la història marca, i estic segur que descobrirem que si bé totes les famílies infelices ho són a la seva manera, també les parelles dissortades de la nostra terra ho són d’una manera diferent de la d’altres països”. És el nacionalisme portat al terreny de l’absurd.

Tampoc el cap de programes no se n’allibera. Així, els espais televisius han de cumplir les consignes polítiques, per tal d’evitar les crítiques per derrotisme “perquè no contenen prou informació útil. Volen que tot tingui un sentit, que quedi clar el fil històric que ens uneix a tots i que ens fa superar les dificultats”.

És evident que segons quina Laura no interessa políticament als directius de la televisió, que volen “tota la pantalla... per a la passió” i no tenen cap mena d’interès en una heroïna “obrera, marroquina, equatoriana, revolucionària o sindicalista”.

Segons Andreu, els comissaris polítics disfressats de tecnòcrates audiovisuals volien una dona alliberada i moderna, i no pas models antics i fracassats. En canvi ell  “cada cop veia més clar que la figura central de la nova sèrie havia de ser una dona immigrant com l’equatoriana Consuelo o una dona de poble com la mare d’en Marçal, sense cap més horitzó que la supervivència d’elles i de les famílies”.

Andreu vol actualitzar el que simbolitza Laura i, per a ell, aquesta figura femenina “es trobava a l’altre cantó de la distància, a la banda dels criats, els pobres, els ignorants, els callats, els immigrants i els bàrbars”. El seu problema no és amorós o sexual sinó econòmic o laboral. Això, però, no ven, televisivament parlant. No té glamour, ni és políticament correcte.

 

Per a la sèrie servia qualsevol Laura amb la condició que emocionés el públic, i per això, amb uns quants temes d’actualitat barrejats amb la història d’una parella qualsevol n’hi havia prou: maltractaments, abús de poder, dificultats per obtenir el divorci, el problema dels fills, un amant en l’horitzó com a contrafigura de la parella estable... “.

 

Us sona? Vent del Pla, per exemple? Sense comentaris.

 

La llibertat

Tanmateix, Andreu admet que no tot ho tenien dolent les aristòcrates i burgueses desenfeinades de la novel·la del XIX: “Elles havien començat a treure’ns a tots, no només a les dones casades, de la presó de les convencions socials i morals i ara ens trobàvem tots plegats amb la llibertat a les mans i no sabíem què fer exactament amb les nostres vides”.

D’altra banda, l’adulteri tenia un atractiu, era un espai de llibertat conquerit no sense patiment. Però ara que la llibertat ja era una realitat, calia sobreviure sense les convencions socials.

 

La vida amorosa i sexual de n’Andreu

La sexualitat d’Andreu és ambivalent. És bisexual i, segons Teixidor, “infidel per naturalesa”, incapaç de comprometre’s. Qualitat, aquesta, que lliga amb la indecisió del pare.

El Gran Meaulnes li retreu que és “com un tastaolletes sentimental, no vols implicar-te en res i l’amor i la parella volen dedicació, voluntat, compromís...”.

Arran de la confusió de què és objecte i la investigació un tant sui generis que Andreu dur a terme, rep el dossier sobre Bernat. És víctima del xantatge i se sent ferit.

 

Era difícil desprendre’s del sentiment de possessió total, quan estem amb algú. Devia ser alguna cosa corporal, física, alguna víscera desconeguda que se sentia commocionada, un sentiment ancestral del qual ens era difícil oblidar-nos. Seguretat, vanitat. Orgull ferit. Era difícil esborrar tots els tòpics quan l’afer et tocava de prop. Una cosa era la infidelitat i una altra, la dimensió desconeguda. Em vaig animar perquè començava a fer-hi broma”.

 

La dimensió desconeguda. Andreu té una quarantena d’anys, i no retreu a les seves parelles, més joves, gelosies ni infidelitats. Tanmateix, això no significa que ho accepti tot. De fet, ja té una certa necessitat de rutina en la vida sentimental, “una crossa vital” on sustentar-se.

 

La família: la figura del pare i la indecisió

Andreu és fill del protagonista de Pa negre.

 

Sempre m’havia pres la crònica familiar (...) com una història llunyana, petita, sense cap mena de grandesa. Una miserable saga de perdedors aclaparats pel pes del fat”.

 

La figura del pare plana sobre Andreu durant tota la novel·la. Li “feia por haver heretat la indecisió, l’aturament, la perplexitat paterna”.

Andreu defuig els problemes, defuig les relacions estables, no es mulla ni vol cap mena de compromís, ni polític ni sentimental.

 

Ara m’adonava de l’orgull íntim del pare, que en el fons menyspreava profundament tots els trepes caragirats de la capital, els polítics sinuosos que disfressaven la veritat, i que havia preferit una vida marginada i fosca que la humiliació dels pactes o les baixes complicitats. Ell no servia per fer segons quins papers, i a mi em passava igual. M’avorria la comèdia social i la pèrdua de temps i d’humor que comportava”.

 

El poder no el tempta. Més aviat se n’amaga. Què fer, doncs, al final de la novel·la, quan ha de prendre la decisió sobre un possible ascens, però que implica un compromís polític: “Com el pare. Fugir, amagar-se, ajupir-se, callar, tancar els ulls, no veure res, no dir res, no ser res”.

La indecisió és el tret psicològic més notable d’Andreu. Aleshores que és el que el va impulsar a actuar i mullar-se, per tant comprometre’s, per Laura i Marçal, el jove que cuidava els cavalls?

 

La compassió

No és l’amor el que mou Andreu. El guinista defuig, com hem vist, el compromís. En canvi, la situació dels dos personatges indefensos, febles, de la novel·la, l’impulsa a l’acció, a intentar fer qualque cosa per ells, o si més no a interessar-s’hi.

 

En Marçal viuria presoner de la seva casa, de la seva família, de la seva discapacitat. La Laura vivia presonera, a la Mallola, de les seves criades, masoveres o infermeres, de la seva neurosi. L’inici de la compassió que sentia per aquelles dues persones me les feia més properes, més meves, més desemparades. Com si m’haguessin adreçat, sense dir res, només per la seva presència muda i innocent, una súplica: protegeix-nos. Havia de fer força per trencar aquesta petició. Allunyar-me’n abans que la infecció compassiva m’infectés l’ànima”.

 

Potser rere la compassió hi ve l’amor. I ell, igual que el seu pare, és incapaç d’estimar i de comprometre’s; com si l’amor fos una infecció, intenta rebutjar aquest sentiment sense aconseguir-ho. L’amor consumeix, l’amor mata, llegíem a Pa negre.

Andreu s’interessa els cavalls de Marçal, que són “éssers indefensos, vulnerables, sotmesos al poder del més fort, igual que els infants, els immigrants, les dones..., els animals”. Els cavalls que passen els darrers dies als prats abans de morir simbolitzen la Laura actual que Andreu cerca per a la sèrie televisiva.

Serà la compassió, doncs, el que l’enfrontarà amb el poder.

 

El poder

El pitjor dels mals, la compassió que ha infectat Andreu fa que s’enfronti amb el poder. S’entrevista amb el batle, el marit de Laura, qui intenta comprar el seu silenci.

 

El poder vol conservar-se. Qui renuncia al poder, fins i tot sabent i tenint l’experiència que el poder és pervers i corrupte? Tots s’autoenganyen dient que volen el poder per posar-lo al servei dels altres, per millorar la vida dels més dèbils, per fer el bé... Excuses. El poder es reprodueix a si mateix i tendeix a augmentar sempre i a aixafar tots els obstacles que troba al seu pas”.

 

Andreu acaba enmig d’un foc creuat. Ha de girar cua i plegar. Tampoc, com hem vist, no vol acceptar el càrrec a la televisió. Sense saber si ha pres la decisió correcta, se n’anirà a l’estranger. Fuig, desil·lusionat.  Perquè, a manera de Flaubert, Laura Sants també és ell.

latafanera.cat meneame.net

En memòria de Miquel Àngel Riera, escriptor

eliteratura | 20 Juliol, 2006 12:03

Benaurat aquell que un jorn lliurà la vida

al compromís profund de cercar la bellesa

(...)

Miquel Àngel Riera

 

 

L’atzar ha volgut que dos dies després del 70è aniversari del cop d’estat del general Franco contra el govern democràtic de la II República, i que suposà l’inici de la guerra civil i la posterior dictadura del mateix general durant quatre dècades (així com estan les coses convé explicitar-ho clarament), es compleixin deu anys de la mort de l’escriptor Miquel Àngel Riera. I dic escriptor, i no gran escriptor, perquè ell mateix, Miquel Àngel Riera (MAR), considerava que “la paraula escriptor és l’únic substantiu del vocabulari que, Miquel Àngel Riera de fet, funciona com a adjectiu, de tal manera que una expressió gramaticalment tan correcta com seria <bon escriptor> constitueix tota una tautologia. Si en deim, d’algú, que és escriptor, no cal dir que és bo: si no ho fos, no seria escriptor”.

La perspectiva del temps li ha donat la raó. MAR, fins i tot nominat al Premi Nobel l’any 1987, va ser un escriptor polifacètic que cultivà la poesia, el conte i la novel·la. Ho va fer d’una manera admirable en els tres camps i mereix, sense cap mena de dubte, el record i la perdurabilitat, com a persona i com a escriptor per una obra absolutament vigent i de gran qualitat.

Amb la coincidència d’efemèrides de què parlava a l’inici, aprofitaré per recordar que, precisament, la guerra és un dels temes que conformen la novel·lística de MAR, concretament a Morir quan cal i a L’endemà de mai. Si bé no arribà mai a explicitar de quina guerra es tractava, és evident que el rerefons d’ambdues novel·les és la guerra civil. Pere Rosselló, en el seu estudi L’escriptura de l’home, afegeix que MAR aborda la guerra des d’una doble perspectiva: al front, al mar, d’una banda; al poble, de l’altra, on el conflicte s’escampa “com una epidèmia entre els homes que són germans”. Al poble es lliurava una guerra bruta i soterrada que ho contaminava tot: els crims personals, els secrets inconfessables. Amb la guerra, apareixen els trets més brutals de l’home, els instints que es dexondeixen abruptament i que no tenen aturall.

(...) “la guerra corre baix teulada i la gent comença a anar acostumada a no fer plans per a demà. Aquesta guerra, agreujada per la covardia de no dir-se guerra, que duu remogut el solam de cada família, fent-ne de cada membre un ganivet viu i carregat de fam, és el que em fa espant. (...) El poble, sobretot, és un infern. (...) Tenc por, fill meu, sobretot tenc por de mi mateix. Jo m’he vist als afores del poble, mirant com afusellaven un home”.

 

Per a Vicenç Lorca, amb Morir quan cal, "Riera dimensiona socialment la seva reflexió sobre el gènere humà. I ho fa a partir de l'experiència de la guerra, de l'anàlisi de l'instint de destrucció innat en l'home."

El missatge no és gaire encoratjador. A la fi, l’adolescent protagonista i sense nom no pot resistir-ho i es suïcida. És la gran tragèdia. La mort de la innocència enfront de la brutalitat, una brutalitat que es resisteix a desaparèixer.

Deix, doncs, aquest petit testimoni en memòria de l’escriptor Miquel Àngel Riera. Que el puguem llegir molts anys.

 

Miquel Àngel Riera. Morir quan cal. Edicions 62, 1974)

 

Miquel Àngel Riera. L'endemà de mai. Edicions Destino, 1996.

 

Pere Rosselló Bover. L’escriptura de l’home. Introducció a l’obra literària de Miquel Àngel Riera. Obra Cultural Balear. Universitat de Palma de Mallorca, 1982.

 

Miquel Àngel Riera. La meva experiència creativa i altres escrits. Fundació Sa Nostra, 2002.

 

Vicenç Llorca, Salvar-se en la paraula. La novel.lística de Miquel Àngel Riera. Edicions 62, 1995.

latafanera.cat meneame.net

Quines són les dues novel·les?

eliteratura | 13 Juliol, 2006 12:02

Estirat a la platja, amb un ull al llibre i un altre als meus fills que xapotegen a la vorera, rellegesc una novel·la que, si no vaig errat, no havia obert d’ençà del batxiller, una novel·la que he recuperat empès per una altra –les novel·les són com les cireres– que vull comentar la setmana que ve tot i que, ho avanç, no m’ha agradat gaire.

Quines són les dues novel·les?

Transcric un fragment de la primera per veure si qualcú ho endevina.

“La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira, fins que, potser a les deu o les onze, guanya la partida, clivella la massa de vapors emperisits. Un raig, pàl·lid, llisca de biaix entre un porticó mal clos al dormitori dels senyors de Muntanyola, topa amb un mirall i es desvia fins que s’atura al coixí dels nuvis”.

latafanera.cat meneame.net

Psicosi: la dualitat de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt

eliteratura | 06 Juliol, 2006 11:18

Psicosi és una de les grans pel·lícules d’Alfred Hitchcock. La famosa escena de la dutxa, impressionant en blanc i negre, amb la Anthony Perkinssang escolant-se pel desguàs, serà recordada per sempre més a la història del cinema. Marion Crane (Janet Leigh) hi mor assassinada a mans del psicòpata amb doble personalitat Norman Bates (Anthony Perkins). Una de les peculiaritats de Psicosi rau precisament en el fet que l’estrella protagonista, Jane Leigh, mor a mitjan film, fet inaudit que, tanmateix, no n’ha impedit ni molt manco el reconeixement.

De la seva banda, Anthony Perkins, erigit en el focus principal de l’acció, hi va tenir una actuació magnífica. Tant és així, que les característiques psicològiques del personatge de Norman Bates van marcar la seva filmografia de llavors en endavant, a més de relacionar sempre l’actor amb el personatge.

S’imposà, doncs, la dualitat autodestructiva de Norman Bates, fagocitat progressivament pel seu alter ego fins que, quan es descobreix tot el pastís, la personalitat del xicot ha desaparegut per sempre. La doble personalitat era un estat transitori.

Tot això me ve al cap arran de les declaracions de José Montilla sobre la cultura catalana que, segons ell, també és en castellà. La nostra cultura, sota una pretesa diversitat, es veu afectada per un trastorn dissociatiu molt perillós. Perquè no tenc cap dubte que a la fi hi haurà escriptors en espanyol a la Fira del Llibre de Frankfurt, encara que la convidada per al 2007 sigui la literatura catalana. Potser no seran molts –que té més!–, però hi seran. Serà la prova fefaent que la cultura catalana pateix, entre d’altres mals, d’una doble personalitat que la farà incognoscible internacionalment.

La cultura catalana presenta anomalies greus en tots els sentits: esquarterament intern i difuminació externa (si no tens estat propi, Un crani o una festa? Imatge extreta de http://www.fisimur.org/io_doble_personalidad.htmel nombre de parlants no compta) fins a fer-se fonedissa. Mentre que la cultura catalana ha de ser per força plural i diversa –si no, serà titllada d’excloent i aldeana–, la cultura espanyola no té necessitat d’adjectivació. És espanyola i punt. I quan hom parla de literatura espanyola, a ningú no se li acudeix pensar en Sánchez Piñol, Emili Teixidor, Sebastià Alzamora o Isabel-Clara Simó. Perquè és la llengua que defineix la cultura i, per tant, la literatura. Amb les literatures anglesa, alemanya o francesa passa el mateix. I hi ha exemples paradigmàtics en la història de la literatura que sempre surten a la llum –com és el cas de Kafka, Conrad, Nabokov o Kundera–, i que ara pretenen obviar-se com si els nostres escriptors, manllevant l’expressió d’Eva Piquer, formassin part d’una raça exòtica.

 

latafanera.cat meneame.net

La donna e mobile a radio.blog.club

eliteratura | 03 Juliol, 2006 09:59

Vaig descobrir radio.blog.club, a través de Fum i estalzi, fa bastant de temps. Es tracta d’una espècie de ràdio a la carta on tu cerques la cançó o la peça musical que vols escoltar. Ara feia estona que no hi entrava i me trobat que fins i tot pots posar un enllaç directe a la peça que t’interessa. Com veis, no he estat a temps a fer-ne una prova. He trobat aquesta versió de La donna e mobile que m’encanta. Llàstima que no hi aparegui l’intèrpret. Que en gaudiu.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS