Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La XBS: tot s'hi val per arribar a la independència

eliteratura | 25 Octubre, 2006 21:54

Ahir me vaig registrar com a membre de la XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes) i vaig cometre un petit error que l'administrador va tenir l'amabilitat de resoldre i, seguidament, contestar-me.

Es veu que som el primer membre de la XBS que té el blog allotjat a Balearweb i m'encoratja a publicitar la iniciativa entre els bloguistes de la nostra comunitat. Val a dir que la XBS va néixer arran de la campanya iniciada per Xavier Mir “Jo també vull un estat propi” (d'impropi, ja en tenim un, afegiria jo). De fet n'és la continuació i vol ser una eina més en el procés sobiranista. Es tracta, doncs, d'un web que recull els blogs els autors del quals comparteixen el projecte independentista dels Països Catalans. No cal que el blog tracti de manera explícita de política, sinó que comparteixi aquest compromís patriòtic amb la nació catalana.

Concretament, al web de la XBS hi apareixen els darrers posts dels blogs registrats. Així que ja ho sabeu: si estau d'acord amb la filosofia sobiranista, registrau-vos-hi.

Salut i independència.

latafanera.cat meneame.net

L'espanyol, una llengua clara com l'aigua

eliteratura | 22 Octubre, 2006 20:40

Molts dissabtes tenc per costum llegir aquesta mena d’entrevistes impertinents que Matías Vallés publica a la contraportada del Diario de Mallorca. Sempre n’hi ha d’interessants o de divertides, o les dues coses alhora. Aquesta setmana tocava el problema de la dislèxia, i l’entrevistada, pel que deduesc, assessora, educadora i especialista en el tema, a més de mare de dislèxic, contesta les preguntes a la contra del singular periodista. Vull manifestar, per endavant, que no dubt de la bona fe d’Araceli Salas, però precisament per això surten a la llum els prejudicis d’aquesta senyora quan, com a especialista en el tema, hauria de procurar no caure-hi. Vull dir que afirmar, a la brava, que “el castellano es más transparente, suena como se lee” -ergo és millor que els nins dislèxics aprenguin en espanyol-, només pot ser fruit de la ignorància o de la mala fe. Com que ja he dit que no dubt, ni vull dubtar-ne, de les bones raons de l’assessora/educadora no tenc més remei que deduir que es tracta de desconeixement, la qual cosa és igualment greu i no puc sinó recomanar-li la lectura d’un llibret de Jesús Tusón titulat Mal de llengües.

No cal ser filòleg ni expert en fonètica per adonar-se que la llengua espanyola no es llegeix així com s’escriu: sense haver de recórrer al cas de la varietat andalusa, basta afinar una mica l’oïda per copsar, per exemple, que en espanyol no es diferencia el so de la “ll” del de la “y”, ni el so de la “b” al de la “v”. Potser hi ha d’altres llengües que presenten més dificultats per a les persones que pateixen trastorns dislèxics, però no és necessari atiar encara més els prejudicis de la gent. Per això, ja hi ha els que, com l’AFA Educaciónsí actuen de mala fe.

latafanera.cat meneame.net

La guerra israelo-palestina (I)

eliteratura | 16 Octubre, 2006 22:26

Quan encara és calent l’enfrontament d’aquest estiu entre Israel i Hezbolà al Líban, he llegit amb devoció, durant un mes llarg, la monografia de Joan B. Culla Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina. L’autor, en un esforç de síntesi, fa un recorregut per més de cent anys de conflicte essent –tal i com indica el propi Culla a la introducciól’experiència històrica israeliana el fil conductor de l’estudi.

És impossible entendre els conflictes de llarga durada si no se’ls contextualitza de manera adequada. I el d’Israel i Palestina –hauria de dir Israel i gran part del món àrab– no n’és una excepció. No fa quatre dies que àrabs i israelians, desgraciadament, es maten de mala manera. A ambdós costats, a ambdós, encara que no tothom pareix tenir-ho clar, hi ha hagut enganyifes i traïcions, males arts i terrorisme.

Hi ha molta història d’Europa en la història dels jueus, i també, és clar, en la dels israelians. Les matances de jueus arreu del vell continent, inclosa la Rússia tsarista i la URRS de Stalin, passant pel terrible Holocaust que ara alguns gosen negar  i ridiculitzar. Potser sense la mala consciència d’Europa no hagués estat possible la creació de l’Estat d’Israel, però tampoc no podem deixar d’esmentar el paper cabdal dels Estats Unitats i de la Unió Soviètica en temps de la Guerra Freda, avui ja quasi oblidada davant la imminència dels fets d’ençà de l’11 de setembre, com si la Història hagués començat ahir. I d’això es tracta, que el món fa molts anys que fa voltes i que res no és tan senzill com sembla. Que els bons d’avui, ahir eren els dolents, i viceversa. Que les simpaties polítiques canvien però els problemes resten sense resoldre. No és estrany, doncs, que el film Munich, de S. Spielberg, no agradàs ni a israelians ni a palestins. Potser als darrers no els va fer gràcia haver de recordar els fets deplorables protagonitzats per Setembre Negre, mentre que als primers ben segur que no els agradà veure com un director del prestigi de Spielberg destapava les clavegueres pudentes d’Israel.

Arribats a aquest punt, la pregunta clau que cal formular-se és la següent: té dret a existir, l’Estat d’Israel? És possible la convivència entre israelians i palestins?

 


 

latafanera.cat meneame.net

Novel·les d'aventures, sense complexos

eliteratura | 05 Octubre, 2006 18:42

Qui s’hauria aficionat a la lectura si, de petits, no haguéssim tingut aquelles col·leccions de còmics i novel·les d’aventures (Stevenson, Salgari, Verne...) que devoràvem amb emoció,  sense necessitat de les estridències audiovisuals d’avui dia?

Mitjançant Librosfera, un cop més, tenc coneixement de larticle de Sánchez Piñol –absolutament recomanable– a El País sobre les preteses novel·les de gènere les quals, segons afirma, no existeixen, sinó que, com deia Vázquez Montalbán, només hi ha dos tipus de llibres: els bons i els dolents. Qui l’hagi llegit, sens dubte, sabrà perquè ho diu.

Nota: si de cas no funciona el vincle –estic una mica escalivat amb el problema de you tube que, com podreu comprovar al post anterior, no me funciona–, us el podeu baixar aquí en formar pdf.

Joyas Literarias Juvenils

latafanera.cat meneame.net

Una versió de Fahrenheit 451

eliteratura | 03 Octubre, 2006 20:26

He trobat a Librosfera un vídeo que l'autora titula Books and Videos,  encara que a You Tube apareix com a Book shelf. El vídeo és entretingut. Consult els tags i acab, finalment, amb un llistat de vídeos inspirats en Fahrenheit 451, d’entre els quals trob un curtmetratge de dibuxos animats prou curiós, encara que una mica llarg i en anglès, però bo de llegir. I és que això de cremar llibres, és molt lleig.

latafanera.cat meneame.net

Integrisme islàmic i autocensura: amb la por al cos

eliteratura | 28 Setembre, 2006 21:54

D'ençà de la publicació de les famoses caricatures de Mahoma a la premsa danesa, qualque cosa ha canviat a Europa en relació a la llibertat d'expressió. Pareixia que tothom havia de demanar disculpes per uns dibuixos bastant faves que poca gràcia feien. Dic tothom perquèDia de la ira l’integrisme islàmic, una ideologia equiparable al nazisme o a l’estalinisme, en les seves violentes reaccions, no mira gaire prim. Mentre que aquí, a excepció d’Aznar, hom mira de diferenciar entre la gent pacífica que practica la religió musulmana i aquests nihilistes amants del terror, aquests miserables només cerquen la confrontació i la humiliació de les democràcies, com si tota la població occidental fos responsable directa dels seus mals reals o hipotètics.

Pel que es veu, polítics, religiosos, artistes, actors, escriptors, dibuixants... han d’anar més que alerta de no ferir la susceptibilitat d’aquests terroristes en realitzar manifestacions públiques, representar una obra, pronunciar una conferència, escriure una novel·la o oficiar una cerimònia. En cas contrari, arriben les amenaces de mort, els aldarulls i els atemptats. Però el pitjor de tot és que els sectors suposadament moderats els segueixen el joc. Així, la reacció de Al Azhar -la institució religiosa més prestigiosa del món islàmic- davant la famosa conferència de Benet XVI a Ratisbona (Alemanya) va ser suspendre el diàleg amb el Vaticà mentre no hi hagués una disculpa oficial. A continuació els Germans Musulmans d’Egipte i la Unió Mundial de Savis Islàmics (sic) van convocar el Dia de l’Ira pel mateix motiu.Ara l’Òpera de Berlín s’ha avançat i, en un acte d’autocensura sense precedents, ha suspès la programació d’Idomeneu, òpera de Mozart inspirada en la cultura grega clàssica. El detonant ha estat la posada en escena que, per dir-ho eufemísticament, podria ferir la sensibilitat dels creients musulmans ja que hi apareixen els caps tallats de Mahoma, Buda i Jesucrist. Les autoritats alemanyes s’han apressat a rebutjar aquesta mesura d’autocensura, però és evident que la gent té la por al cos.

Caldrà perdre la por, posar fil a l’agulla i treballar fermament per mantenir la llibertat d’expressió i els drets humans o aquesta colla de terroristes aconseguirà realment fer recular la democràcia i enfrontar occident amb el món musulmà. El diàleg serà necessari i els països lliures tenen el deure de promoure’l, però comença a ser hora que els governs del països islàmics hi posin una mica de la seva part per saber realment de quin peu boten.

latafanera.cat meneame.net

Enigma Cervantes: un film sobre la suposada catalanitat de l’autor del Quixot

eliteratura | 25 Setembre, 2006 22:11

Ha passat l’estiu, vacances incloses, i no trobava el moment de reiniciar l’escriptura al blog. Però vet aquí que avui, mentre revisava els canvis que balearweb ha realitzat a l’administració, Cartell del film Enigma Cervanteshe vist un comentari curiós que diumenge dia 24 de setembre, a les 7’40 del matí, qualcú havia efectuat a un post que vaig escriure per devers el mes de setembre de l’any passat sobre la teoria de Jordi Bilbeny segons la qual Cervantes realment va ser un català que nomia Miquel Servent. Com veureu, està farcit de faltes d’ortografia i signa WebMestre Histocat i enllaça directament al web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, en una pàgina del qual hi ha penjat l’avenç del film Enigma Cervantes. Tot i el comentari anterior del filòleg J.P.B., us recoman que visioneu el tràiler d’aquest documental sens dubte polèmic en el qual apareixen Marius Serra, Martí de Riquer, Carme Riera, etc.
latafanera.cat meneame.net

Emili Teixidor. Laura Sants: la corrupció del poder i de l'amor

eliteratura | 31 Juliol, 2006 12:04

Laura Sants m’ha decebut. Ara que ja ho he dit, ho matisaré tant com calgui. Però Laura Sants m’ha decebut. Potser ha estat la manca de poètica que el propi Emili Teixidor atribueix, de manera encertada, al present (evidentment, en contraposició a Pa negre). Tal volta ha estat la trama, que no m’ha acabat d’enganxar, o el protagonista, n’Andreu, una mica fat, ni figa ni rem. O tal vegada he estat jo mateix, que he situat el llistó tan alt que després no hi ha hagut manera d’assolir el cim.

Dit això, doncs, matisaré que Laura Sants és una novel·la valenta que revisita un clàssic de la literatura catalana (Laura a la ciutat dels Sants) des d’una òptica actual i fins i tot provocadora, incorporant a l’amor la temàtica de les corrupteles pròpies del poder.

El protagonista i narrador rep l’encàrrec d’elaborar un primer esborrany o guió per a una sèrie televisiva inspirada en el clàssic de Laura SantsMiquel Llor i que parli de la infidelitat matrimonial. Andreu es trasllada a Comarquinal (Vic) per redactar el guió i inspirar-se in situ.

Allà, per error, és abordat per Albert Dentell, personatge gris que es dedica a l’elaboració de dossiers confidencials, informació bruta que s’utilitza en contra de les persones investigades o afectades. D’aquesta manera tan simple, Andreu es veu involucrat en una lluita de poder de la qual en sortirà escaldat.

Encara que durant tota la novel·la planegi l’ombra del misteri –qui és la Laura que viu presonera a la Mallola?, quina vida va portar abans de la malaltia?– no es tracta pròpiament d’una novel·la d’intriga. L’acció és suspesa adesiara per les reflexions d’Andreu sobre l’amor, la sexualitat, el poder, la família, el matrimoni...

La novel·la és plena de referències a adúlteres famoses de la història de la literatura: burgueses o aristòcrates desenfeinades que pateixen mal d’amor, incompreses pel seu home. Són models propis d’un temps passat, del denou, quan les coordenades de l’amor i el matrimoni eren unes altres. Es tracta concretament de Madam Bovary, La regenta, Anna Karerina i Laura a la ciutat del Sants.

 Emili Teixidor, per boca d’Andreu, es demana un cop i un altre com seria actualment l’heroïna protagonista d’aquestes novel·les. És a dir, com seria Laura Sants.

 

Què em proposava, doncs? Buscar la Laura actual, la infidel d’ara, la insatisfeta d’avui, o presentar una noia senzilla i moderna i fer-la víctima de totes les maniobres de la infidelitat fins a deixar-la com un drap brut per culpa dels prejudicis que encara cuejaven, del masclisme prepotent i de totes les forces retrògrades que s’amagaven als racons de les petites capitals de comarca, terra endins?”.

 

Es trobam, doncs, amb una aproximació a aquesta “Laura actual” que fa anar Andreu de bòlit. A més, la Laura de la Mallola, esposa del batle de Comarquinal, comparteix amb la protagonista de Miquel Llor l’origen barceloní, un anatema que encara avui dia es veu que no té perdó a la ciutat de la boira. Finalment, no hi podia mancar l’adulteri consumat, amb conseqüències nefastes per a Laura.

 

El guió

El guió televisiu no és res més que una excusa per introduir el tema de la infidelitat matrimonial i situar l’acció a la mítica Comarquinal i la comarca d’Osona.

A banda d’això, hi trobam una crítica al model televisiu –s’entén que a TV3– i a la classe política que el sustenta, al nacionalisme d’espardenya revestit d’executiu. Així el el director de nous formats es ridiculitzat en afirmar que  la “terra marca, la història marca, i estic segur que descobrirem que si bé totes les famílies infelices ho són a la seva manera, també les parelles dissortades de la nostra terra ho són d’una manera diferent de la d’altres països”. És el nacionalisme portat al terreny de l’absurd.

Tampoc el cap de programes no se n’allibera. Així, els espais televisius han de cumplir les consignes polítiques, per tal d’evitar les crítiques per derrotisme “perquè no contenen prou informació útil. Volen que tot tingui un sentit, que quedi clar el fil històric que ens uneix a tots i que ens fa superar les dificultats”.

És evident que segons quina Laura no interessa políticament als directius de la televisió, que volen “tota la pantalla... per a la passió” i no tenen cap mena d’interès en una heroïna “obrera, marroquina, equatoriana, revolucionària o sindicalista”.

Segons Andreu, els comissaris polítics disfressats de tecnòcrates audiovisuals volien una dona alliberada i moderna, i no pas models antics i fracassats. En canvi ell  “cada cop veia més clar que la figura central de la nova sèrie havia de ser una dona immigrant com l’equatoriana Consuelo o una dona de poble com la mare d’en Marçal, sense cap més horitzó que la supervivència d’elles i de les famílies”.

Andreu vol actualitzar el que simbolitza Laura i, per a ell, aquesta figura femenina “es trobava a l’altre cantó de la distància, a la banda dels criats, els pobres, els ignorants, els callats, els immigrants i els bàrbars”. El seu problema no és amorós o sexual sinó econòmic o laboral. Això, però, no ven, televisivament parlant. No té glamour, ni és políticament correcte.

 

Per a la sèrie servia qualsevol Laura amb la condició que emocionés el públic, i per això, amb uns quants temes d’actualitat barrejats amb la història d’una parella qualsevol n’hi havia prou: maltractaments, abús de poder, dificultats per obtenir el divorci, el problema dels fills, un amant en l’horitzó com a contrafigura de la parella estable... “.

 

Us sona? Vent del Pla, per exemple? Sense comentaris.

 

La llibertat

Tanmateix, Andreu admet que no tot ho tenien dolent les aristòcrates i burgueses desenfeinades de la novel·la del XIX: “Elles havien començat a treure’ns a tots, no només a les dones casades, de la presó de les convencions socials i morals i ara ens trobàvem tots plegats amb la llibertat a les mans i no sabíem què fer exactament amb les nostres vides”.

D’altra banda, l’adulteri tenia un atractiu, era un espai de llibertat conquerit no sense patiment. Però ara que la llibertat ja era una realitat, calia sobreviure sense les convencions socials.

 

La vida amorosa i sexual de n’Andreu

La sexualitat d’Andreu és ambivalent. És bisexual i, segons Teixidor, “infidel per naturalesa”, incapaç de comprometre’s. Qualitat, aquesta, que lliga amb la indecisió del pare.

El Gran Meaulnes li retreu que és “com un tastaolletes sentimental, no vols implicar-te en res i l’amor i la parella volen dedicació, voluntat, compromís...”.

Arran de la confusió de què és objecte i la investigació un tant sui generis que Andreu dur a terme, rep el dossier sobre Bernat. És víctima del xantatge i se sent ferit.

 

Era difícil desprendre’s del sentiment de possessió total, quan estem amb algú. Devia ser alguna cosa corporal, física, alguna víscera desconeguda que se sentia commocionada, un sentiment ancestral del qual ens era difícil oblidar-nos. Seguretat, vanitat. Orgull ferit. Era difícil esborrar tots els tòpics quan l’afer et tocava de prop. Una cosa era la infidelitat i una altra, la dimensió desconeguda. Em vaig animar perquè començava a fer-hi broma”.

 

La dimensió desconeguda. Andreu té una quarantena d’anys, i no retreu a les seves parelles, més joves, gelosies ni infidelitats. Tanmateix, això no significa que ho accepti tot. De fet, ja té una certa necessitat de rutina en la vida sentimental, “una crossa vital” on sustentar-se.

 

La família: la figura del pare i la indecisió

Andreu és fill del protagonista de Pa negre.

 

Sempre m’havia pres la crònica familiar (...) com una història llunyana, petita, sense cap mena de grandesa. Una miserable saga de perdedors aclaparats pel pes del fat”.

 

La figura del pare plana sobre Andreu durant tota la novel·la. Li “feia por haver heretat la indecisió, l’aturament, la perplexitat paterna”.

Andreu defuig els problemes, defuig les relacions estables, no es mulla ni vol cap mena de compromís, ni polític ni sentimental.

 

Ara m’adonava de l’orgull íntim del pare, que en el fons menyspreava profundament tots els trepes caragirats de la capital, els polítics sinuosos que disfressaven la veritat, i que havia preferit una vida marginada i fosca que la humiliació dels pactes o les baixes complicitats. Ell no servia per fer segons quins papers, i a mi em passava igual. M’avorria la comèdia social i la pèrdua de temps i d’humor que comportava”.

 

El poder no el tempta. Més aviat se n’amaga. Què fer, doncs, al final de la novel·la, quan ha de prendre la decisió sobre un possible ascens, però que implica un compromís polític: “Com el pare. Fugir, amagar-se, ajupir-se, callar, tancar els ulls, no veure res, no dir res, no ser res”.

La indecisió és el tret psicològic més notable d’Andreu. Aleshores que és el que el va impulsar a actuar i mullar-se, per tant comprometre’s, per Laura i Marçal, el jove que cuidava els cavalls?

 

La compassió

No és l’amor el que mou Andreu. El guinista defuig, com hem vist, el compromís. En canvi, la situació dels dos personatges indefensos, febles, de la novel·la, l’impulsa a l’acció, a intentar fer qualque cosa per ells, o si més no a interessar-s’hi.

 

En Marçal viuria presoner de la seva casa, de la seva família, de la seva discapacitat. La Laura vivia presonera, a la Mallola, de les seves criades, masoveres o infermeres, de la seva neurosi. L’inici de la compassió que sentia per aquelles dues persones me les feia més properes, més meves, més desemparades. Com si m’haguessin adreçat, sense dir res, només per la seva presència muda i innocent, una súplica: protegeix-nos. Havia de fer força per trencar aquesta petició. Allunyar-me’n abans que la infecció compassiva m’infectés l’ànima”.

 

Potser rere la compassió hi ve l’amor. I ell, igual que el seu pare, és incapaç d’estimar i de comprometre’s; com si l’amor fos una infecció, intenta rebutjar aquest sentiment sense aconseguir-ho. L’amor consumeix, l’amor mata, llegíem a Pa negre.

Andreu s’interessa els cavalls de Marçal, que són “éssers indefensos, vulnerables, sotmesos al poder del més fort, igual que els infants, els immigrants, les dones..., els animals”. Els cavalls que passen els darrers dies als prats abans de morir simbolitzen la Laura actual que Andreu cerca per a la sèrie televisiva.

Serà la compassió, doncs, el que l’enfrontarà amb el poder.

 

El poder

El pitjor dels mals, la compassió que ha infectat Andreu fa que s’enfronti amb el poder. S’entrevista amb el batle, el marit de Laura, qui intenta comprar el seu silenci.

 

El poder vol conservar-se. Qui renuncia al poder, fins i tot sabent i tenint l’experiència que el poder és pervers i corrupte? Tots s’autoenganyen dient que volen el poder per posar-lo al servei dels altres, per millorar la vida dels més dèbils, per fer el bé... Excuses. El poder es reprodueix a si mateix i tendeix a augmentar sempre i a aixafar tots els obstacles que troba al seu pas”.

 

Andreu acaba enmig d’un foc creuat. Ha de girar cua i plegar. Tampoc, com hem vist, no vol acceptar el càrrec a la televisió. Sense saber si ha pres la decisió correcta, se n’anirà a l’estranger. Fuig, desil·lusionat.  Perquè, a manera de Flaubert, Laura Sants també és ell.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS