Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

En memòria de Miquel Àngel Riera, escriptor

eliteratura | 20 Juliol, 2006 12:03

Benaurat aquell que un jorn lliurà la vida

al compromís profund de cercar la bellesa

(...)

Miquel Àngel Riera

 

 

L’atzar ha volgut que dos dies després del 70è aniversari del cop d’estat del general Franco contra el govern democràtic de la II República, i que suposà l’inici de la guerra civil i la posterior dictadura del mateix general durant quatre dècades (així com estan les coses convé explicitar-ho clarament), es compleixin deu anys de la mort de l’escriptor Miquel Àngel Riera. I dic escriptor, i no gran escriptor, perquè ell mateix, Miquel Àngel Riera (MAR), considerava que “la paraula escriptor és l’únic substantiu del vocabulari que, Miquel Àngel Riera de fet, funciona com a adjectiu, de tal manera que una expressió gramaticalment tan correcta com seria <bon escriptor> constitueix tota una tautologia. Si en deim, d’algú, que és escriptor, no cal dir que és bo: si no ho fos, no seria escriptor”.

La perspectiva del temps li ha donat la raó. MAR, fins i tot nominat al Premi Nobel l’any 1987, va ser un escriptor polifacètic que cultivà la poesia, el conte i la novel·la. Ho va fer d’una manera admirable en els tres camps i mereix, sense cap mena de dubte, el record i la perdurabilitat, com a persona i com a escriptor per una obra absolutament vigent i de gran qualitat.

Amb la coincidència d’efemèrides de què parlava a l’inici, aprofitaré per recordar que, precisament, la guerra és un dels temes que conformen la novel·lística de MAR, concretament a Morir quan cal i a L’endemà de mai. Si bé no arribà mai a explicitar de quina guerra es tractava, és evident que el rerefons d’ambdues novel·les és la guerra civil. Pere Rosselló, en el seu estudi L’escriptura de l’home, afegeix que MAR aborda la guerra des d’una doble perspectiva: al front, al mar, d’una banda; al poble, de l’altra, on el conflicte s’escampa “com una epidèmia entre els homes que són germans”. Al poble es lliurava una guerra bruta i soterrada que ho contaminava tot: els crims personals, els secrets inconfessables. Amb la guerra, apareixen els trets més brutals de l’home, els instints que es dexondeixen abruptament i que no tenen aturall.

(...) “la guerra corre baix teulada i la gent comença a anar acostumada a no fer plans per a demà. Aquesta guerra, agreujada per la covardia de no dir-se guerra, que duu remogut el solam de cada família, fent-ne de cada membre un ganivet viu i carregat de fam, és el que em fa espant. (...) El poble, sobretot, és un infern. (...) Tenc por, fill meu, sobretot tenc por de mi mateix. Jo m’he vist als afores del poble, mirant com afusellaven un home”.

 

Per a Vicenç Lorca, amb Morir quan cal, "Riera dimensiona socialment la seva reflexió sobre el gènere humà. I ho fa a partir de l'experiència de la guerra, de l'anàlisi de l'instint de destrucció innat en l'home."

El missatge no és gaire encoratjador. A la fi, l’adolescent protagonista i sense nom no pot resistir-ho i es suïcida. És la gran tragèdia. La mort de la innocència enfront de la brutalitat, una brutalitat que es resisteix a desaparèixer.

Deix, doncs, aquest petit testimoni en memòria de l’escriptor Miquel Àngel Riera. Que el puguem llegir molts anys.

 

Miquel Àngel Riera. Morir quan cal. Edicions 62, 1974)

 

Miquel Àngel Riera. L'endemà de mai. Edicions Destino, 1996.

 

Pere Rosselló Bover. L’escriptura de l’home. Introducció a l’obra literària de Miquel Àngel Riera. Obra Cultural Balear. Universitat de Palma de Mallorca, 1982.

 

Miquel Àngel Riera. La meva experiència creativa i altres escrits. Fundació Sa Nostra, 2002.

 

Vicenç Llorca, Salvar-se en la paraula. La novel.lística de Miquel Àngel Riera. Edicions 62, 1995.

latafanera.cat meneame.net

Quines són les dues novel·les?

eliteratura | 13 Juliol, 2006 12:02

Estirat a la platja, amb un ull al llibre i un altre als meus fills que xapotegen a la vorera, rellegesc una novel·la que, si no vaig errat, no havia obert d’ençà del batxiller, una novel·la que he recuperat empès per una altra –les novel·les són com les cireres– que vull comentar la setmana que ve tot i que, ho avanç, no m’ha agradat gaire.

Quines són les dues novel·les?

Transcric un fragment de la primera per veure si qualcú ho endevina.

“La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira, fins que, potser a les deu o les onze, guanya la partida, clivella la massa de vapors emperisits. Un raig, pàl·lid, llisca de biaix entre un porticó mal clos al dormitori dels senyors de Muntanyola, topa amb un mirall i es desvia fins que s’atura al coixí dels nuvis”.

latafanera.cat meneame.net

Psicosi: la dualitat de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt

eliteratura | 06 Juliol, 2006 11:18

Psicosi és una de les grans pel·lícules d’Alfred Hitchcock. La famosa escena de la dutxa, impressionant en blanc i negre, amb la Anthony Perkinssang escolant-se pel desguàs, serà recordada per sempre més a la història del cinema. Marion Crane (Janet Leigh) hi mor assassinada a mans del psicòpata amb doble personalitat Norman Bates (Anthony Perkins). Una de les peculiaritats de Psicosi rau precisament en el fet que l’estrella protagonista, Jane Leigh, mor a mitjan film, fet inaudit que, tanmateix, no n’ha impedit ni molt manco el reconeixement.

De la seva banda, Anthony Perkins, erigit en el focus principal de l’acció, hi va tenir una actuació magnífica. Tant és així, que les característiques psicològiques del personatge de Norman Bates van marcar la seva filmografia de llavors en endavant, a més de relacionar sempre l’actor amb el personatge.

S’imposà, doncs, la dualitat autodestructiva de Norman Bates, fagocitat progressivament pel seu alter ego fins que, quan es descobreix tot el pastís, la personalitat del xicot ha desaparegut per sempre. La doble personalitat era un estat transitori.

Tot això me ve al cap arran de les declaracions de José Montilla sobre la cultura catalana que, segons ell, també és en castellà. La nostra cultura, sota una pretesa diversitat, es veu afectada per un trastorn dissociatiu molt perillós. Perquè no tenc cap dubte que a la fi hi haurà escriptors en espanyol a la Fira del Llibre de Frankfurt, encara que la convidada per al 2007 sigui la literatura catalana. Potser no seran molts –que té més!–, però hi seran. Serà la prova fefaent que la cultura catalana pateix, entre d’altres mals, d’una doble personalitat que la farà incognoscible internacionalment.

La cultura catalana presenta anomalies greus en tots els sentits: esquarterament intern i difuminació externa (si no tens estat propi, Un crani o una festa? Imatge extreta de http://www.fisimur.org/io_doble_personalidad.htmel nombre de parlants no compta) fins a fer-se fonedissa. Mentre que la cultura catalana ha de ser per força plural i diversa –si no, serà titllada d’excloent i aldeana–, la cultura espanyola no té necessitat d’adjectivació. És espanyola i punt. I quan hom parla de literatura espanyola, a ningú no se li acudeix pensar en Sánchez Piñol, Emili Teixidor, Sebastià Alzamora o Isabel-Clara Simó. Perquè és la llengua que defineix la cultura i, per tant, la literatura. Amb les literatures anglesa, alemanya o francesa passa el mateix. I hi ha exemples paradigmàtics en la història de la literatura que sempre surten a la llum –com és el cas de Kafka, Conrad, Nabokov o Kundera–, i que ara pretenen obviar-se com si els nostres escriptors, manllevant l’expressió d’Eva Piquer, formassin part d’una raça exòtica.

 

latafanera.cat meneame.net

La donna e mobile a radio.blog.club

eliteratura | 03 Juliol, 2006 09:59

Vaig descobrir radio.blog.club, a través de Fum i estalzi, fa bastant de temps. Es tracta d’una espècie de ràdio a la carta on tu cerques la cançó o la peça musical que vols escoltar. Ara feia estona que no hi entrava i me trobat que fins i tot pots posar un enllaç directe a la peça que t’interessa. Com veis, no he estat a temps a fer-ne una prova. He trobat aquesta versió de La donna e mobile que m’encanta. Llàstima que no hi aparegui l’intèrpret. Que en gaudiu.

 

latafanera.cat meneame.net

François Truffaut. La femme d’à Côté: només la mort pot sadollar el desig

eliteratura | 30 Juny, 2006 12:20

"Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí.

Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari."

Manuel de Pedrolo

Joc brut

 

Fa temps que ho tenc difícil per anar al cinema. I quan hi puc anar, la cartellera fa oi. Així que m’he de conformar amb el DVD. La televisió, fa estona que l’he abandonada (o va ser ella qui em va abandonar?). Com més cadenes, pitjor producte. Les darreres setmanes he tingut l’oportunitat de veure un caramuller de films de Truffaut. No les he vistes totes, més o manco la meitat (Les quatre cents coups, Jules et Jim, La peau douce...). Si de les que he visionat fins ara n’hagués de triar una, només una, no tindria cap dubte: La femme d’à Côté.

La mujer de al lado (no l’han doblada al català, i jo no sé francès, però hem de sobreentendre que és la dona de la casa del costat, encara que de fet la casa no és al costat sinó a l’enfront!), un film romàntic de cap a peus, protagonitzat per una sublim Fanny Ardant i un joveníssim Gérard Depardieu. Cal esmentar que Truffau i Ardant eren parella, i això es nota. Vull dir que hi ha maneres i maneres. I Ardant hi surt esplèndida, bellíssima, radiant. Així mateix, la química entre els dos protagonistes funciona a la perfecció. El primer encontre a l’hotel, malgrat les cicatrius als canells, és meravellós. Quan caminen pel passadís, abans d’entrar a l’habitació, irradien felicitat. Després, ja serà tot més complex. El caràcter difícil de Bernard, la fragilitat de Mathilde, la passió fora mesura, l’erotisme que traspuen, només podia conduir a una mala fi.

La mujer de al lado

“Jo t’estimava. Tu me desitjaves”, li diu ella, a tall de retret. Han passat deu anys d’ençà de la ruptura sens dubte violenta –ara ambdós són casats–, però el caliu encara hi és. Mathilde emergeix com un ombra del passat, un fantasma que desperta de nou el desig de Bernard. L’adulteri es consuma. Ella se’n penedeix, ell l’assetja. Pateixen d’amor, d’amor foll, un amor indomable que les convencions socials no poden consentir. No hi ha separació ni divorci possibles. Com diu al final la narradora del film madame Jouve –de qui sabem que va intentar suicidar-se per amor–, si els enterrassin junts, cosa altament improbable, l’epitafi hauria de dir:  “Ni avec toi, ni sans toi” (“Ni amb tu, ni sense tu”). La història d’una passió: dos imants que, amb una força volcànica, a voltes s’atreuen i a voltes es rebutgen. Només la mort pot sadollar el desig.

latafanera.cat meneame.net

M. Peris, comdemnat per parlar en català a la Policia Nacional espanyola

eliteratura | 23 Juny, 2006 08:57

Ja ho sabeu: aquesta Policia Nacional espanyola que pagam, i ben cara, i que quan la necessitam no és enlloc i posa pegues i entrebancs, us pot requerir en qualsevol moment que us identifiqueu i que li parleu, naturalment, en espanyol i amb humilitat.

Ara bé, si teniu fusta d’heroi i voleu acabar a qualsevol miserable comissaria, només els heu de parlar en qualsevol de les modalitats de la llengua catalana. L’endemà mateix us faran un judici ràpid en el qual sereu comdemnat per insults a la policia. Tot plegat, pel mòdic preu de 6 € diaris durant 30 dies.

latafanera.cat meneame.net

Sempre ens quedarà París

eliteratura | 21 Juny, 2006 12:06

He trobat, gairebé per casualitat a les pàgines de Magisteri Teatre, aquest poema de David Jou titulat Casablanca. M’agradaria haver-ne tingut coneixement abans per adjuntar-lo al post que vaig dedicar precisament a aquest film memorable. De la seva banda, el també memorable, polifacètic i carismàtic manacorí Guillem dEfak va versionar en català la famosíssima "As times goes by". Malauradament no està disponible a Internet, però trobareu aquesta versió a la seva discografia completa que encara és a la venda o bé a qualque biblioteca de la Xarxa del Consell de Mallorca. Així mateix, ja per acabar-ho d’arrodonir, Bartomeu Mestre, conegut també per Balutxo, va escriure una biografia esplèndida a Balada de Guillem d’Efak que us recoman de totes totes.

 

 

Casablanca

Casablanca

Homenatge a Humphrey Bogart

i Ingrid Bergman

 

La boira, el marit, l'avió: quina triple llunyania
     interposada!
Sóc un home sol altra vegada.
Ella se n'ha anat.

Tornar a l'esmòquing blanc, al club nocturn,
a la mirada freda i a l'aire taciturn:
quina altra cosa em queda?
I tractar d'ocultar bé l'enamorat
que des de fa tants anys habita en mi
-ho saben bé el whisky i la ginebra.

I seguir,
fer-me fort i desdenyós per resistir
molts més anys aquest exili de la meva sola pàtria,
l'amor d'ella.

Tornaràs, oh pianista, altra vegada,
una nit de bona estrella,
a tocar-me la cançó que n'anuncia l'arribada?
Serà tard, ja massa tard:
els marits es fan eterns i les dones es fan velles
i els enamorats quedem en un món estrany i a part
-que cruel, el paradís!-
on un bes és sols un bes i només queda París

latafanera.cat meneame.net

L’ànima inquisidora d’Alejo Vidal-Quadras

eliteratura | 20 Juny, 2006 16:17

Hi ha gent amb ànima inquisidora que veu el mal a tot arreu. L’ànima inquisidora, per definició, té el deure de perseguir el mal, el mal amb majúscules, que pot fer caure en pecat les ànimes càndides de la joventut. Aquests defensors de la moral, d’Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauryun temps ençà, han revifat amb força. Es dediquen, entre d’altres afers, al molt noble art de la censura. El problema del censors, generalment, és que no tenen sentit de l’humor: són incapaços d’entendre una ironia o un doble sentit. Pobrets, si no fos perquè disposen de tants mitjans i poder, farien llàstima. D’altres, més intel·ligents, encara són més perillosos. Perquè si poden entendre la intenció d’un text literari, ho dissimulen molt bé. Són, per tant, mentiders professionals, que fan un ús sistemàtic i conscient de la mentida. És el cas d’Alejo Vidal-Quadras.

Juntament amb un tal José García Domínguez, la darrera endemesa de Vidal-Quadras, que es defineix com a pecador,  ha estat l’intent d’embolicar la troca a les proves de selectivitat de llengua catalana al Principat de Catalunya arran de la lectura obligatòria d’un volum de contes de Quim Monzó.

Hi ha cap mal en el fet de llegir Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury? Són imbècils els adolescents catalans? Ha de ser moral, la literatura? A quins principis ideològics ha de respondre? Poden escoltar la COPE els joves?

Propòs d’elaborar una llista negra sobre el que podem llegir o no.  Millor encara, que ens la facin ells i en proposin, evidentment, una dalternativa. Posats a fer, que prohibeixin la literatura catalana i tornin a imposar la Formación del espíritu nacional.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS