Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Contra el tedi, la immensitat de la imaginació

eliteratura | 11 Febrer, 2010 15:00

Via Nosololibros

latafanera.cat meneame.net

El tedi de la democràcia. El govern dels honestos

eliteratura | 09 Febrer, 2010 15:00

Un dels arguments que utilitzaven els detractors de la democràcia a l'època dels feixismes a Europa era que aquest sistema de govern era tediós i avorrit, que no deixava marge a l'aventura, l'heroisme i la grandesa1. El resultat d'aquest entusiasme va ser la II Guerra Mundial.
La democràcia, per definició, ha de garantir la llibertat. La democràcia ha de permetre la crítica. Sense discrepància no coa atur és possible el manteniment d'aquest sistema de govern. Tanmateix, les llibertats formals, imprescindibles, no són suficients per a garantir la democràcia. A més cal actuar amb justícia.
Som en un moment crucial de la història de democràcia. El món pateix la major crisi econòmica, crisi del sistema capitalista, d'ençà de la Gran Depressió. Hom té la sensació, hauria de dir  la certesa, que no són els causants principals de la crisi qui en paguen les majors conseqüències. Més aviat al contrari. Són els més febles els principals perjudicats.
Vivim una època d'incerteses. Al segle XXI no hi ha lloc ni moment per a l'heroisme. Regna la desconfiança i el més perillós és el recel envers el propi sistema, una malfiança que la classe política s'ha guanyat a pols en no saber posar fi als escàndols de corrupció ni preveure la magnitud de la crisi.
Corrupció, crisi, ineptitud: pèrdua de fe en el futur. Això no és bo ni per al sistema ni per a la gent. Cal una regeneració, un govern dels honestos, un govern que recuperi les virtuts de la democràcia liberal i comenci a bastir un nou ordre internacional basat en la justícia social. Això, o un avenir encara més llastimós.

 

1. Vegeu Ian Buruma i Avishai Margalit:Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental. Península, 2005. (capítol 3: Héroes y mercaderes). Una monografia molt interessant de la qual ja vaig parlar una mica aquí.

latafanera.cat meneame.net

Llegir hauria d'estar prohibit...

eliteratura | 06 Febrer, 2010 09:00

Un llibre és com una finestra.
 
Qui no llegeix, és com
 algú que roman
lluny de la finestra...
 
...i només pot veure una
petita part del paisatge.
 
                                                                                    Gibran Khalil
 
 
 
 
Via Luterceiro

latafanera.cat meneame.net

L'enèsima crisi del sistema capitalista o qui paga (sempre) els plats romputs

eliteratura | 03 Febrer, 2010 15:00

L'OCDE troba que la mesura de retardar la jubilació fins al 67 anys que vol impulsar el govern de Zapatero, en bona part per la seva incapacitat de trobar solucions a l'enèsima crisi del sistema capitalista, serà favorable per a l'economia espanyola, però que amb això no n'hi haurà prou. Caldran més mesures, la qual cosa en llenguatge lliure d'eufemismes vol dir que encara putejaran més els treballadors. L'FMI ja dóna idees tan originals com baixar els sous.

Però no tothom pensa el mateix. L'Institut Balear d'Estudis Socials (IBES) va posar damunt la taula els efectes nocius que tindrien per a les Illes Balears la mesura proposada pel govern espanyol, si abans no es posava remei al baix nivell acadèmic dels joves illencs.

Ho repetiré: baix nivell acadèmic dels joves illencs. Tanmateix l'educació no havia estat mai tan descurada. L'educació és la darrera preocupació del governs espanyol i autonòmic. El govern espanyol només pensa en termes quantitatius i les Illes Balears són una colònia a la qual s'espolien sistemàticament any rere any, no un lloc on invertir en educació i infraestructures.

Segons dades de l'INE analitzades per l'IBES, les Balears són la comunitat que ha patit un major increment de la població immigrant, la qual cosa condiciona gairebé molts aspectes sociològics:

  • Som la tercera autonomia més jove (38 anys de mitjana).
  • Més del 50% de la població ha nascut fora de les Illes.
  • Som la primera comunitat en parelles de fet, la segona en nombre de separats i divorciats.
  • La primera en consum de drogues i alcohol entre els joves.


Illes Balears: Evolució de la taxa d’abandonament escolar

2000
2001
2002
2003
2004
2005
45,7
38,9
37,9
39,6
46,0
40,0


Segons el director d'estudis de l'IBES, Gonzalo Adan -un currículum curiós, el d'aquest psicòleg-, aquest perfil psicosocial (al qual  cal afegir l'alt índex de fracàs escolar a les Illes) "comporta un precari perfil sociolaboral caracteritzat per ser l'autonomia de major taxa d'activitat, la tercera amb més pes al sector terciari però la darrera en molts indicadors acadèmics, com per exemple en estudis post-obligatoris (només el 47% en té)".

Treball i educació, doncs, formen un binomi del qual no se'n pot descuidar cap dels dos termes. El govern espanyol només se'n recorda de Santa Bàrbara quan fa trons i llamps, de manera que José Luis Rodríguez Zapatero ja no sap què més ha d'improvisar: en menys de dos anys hem passat de l'eufòria a l'estat d'emergència, de tenir el sistema financer més sòlid d'Europa a no poder garantir el pagament de les pensions. Per a l'IBES, avançar l'edat de jubilació "sense abordar altres estratègies socials només originaria la frustració dels més joves, que veurien allargar en dos anys la seva incorporació al mercat de treball".

Segons l'Observatori de la Joventut de les Illes Balears, la precarietat laboral -o sigui, feines inestables i mal pagades- provoca que només el 20% dels joves fins a 30 anys pugui emancipar-se, una situació lúgubre que els condemna a romandre a la llar familiar, a dependre dels pares, a veure limitada la seva autonomia, a no poder formar una família, una situació sense expectatives de millora i que amb la proposta del govern espanyol encara es veuria més agreujada.

Trist. Trist. Trist.

latafanera.cat meneame.net

Balears, molt deficient en lectura; excel·lent en corrupció

eliteratura | 01 Febrer, 2010 15:00

Les illes Balears són a la coa de l'Estat en percetatge de lectors. En canvi, són als primers llocs de la classificació en casos de corrupció.
Ignor si hi ha qualque relació entre la desafecció lectora dels illencs i la corruptela, encara que, de moment,  no hi ha estudis que ho descartin.
 
desafecció lectora
 
latafanera.cat meneame.net

El rei de la selva. La literatura segons Gabriel Galmés

eliteratura | 27 Gener, 2010 15:00

Hi ha gent que té el do de poder dir-ho gairebé tot amb un somriure als llavis. La màxima expressió d'aquesta capacitat és la ironia, més punyent encara que la simple rialla. Qui somriu, si hi ha un mínim d'empatia amb l'interlocutor, té el cel guanyat, barra lliure, camp infinit per recórrer cap a la glòria. Somriure ens diferencia dels animals, ens fa humans.
Deia l'escriptor Gabriel Galmés, i ho repetia fins a tres vegades en una entrevista, que la literatura serveix per passar-s'ho bé; és el rei de la selvaa dir, per riure. I és ben cert que ho creia: basta que llegim El rei de la selva per comprovar-ho. Tanmateix la qüestió no és tan simple com pareix. On rau la comicitat? Són les situacions o els personatges que són còmics? O és el tractament que en fa l'escriptor, que els confereix un plus de comicitat? En altres paraules, és la manera de dir-ho que fa rialles?
Nabokov, gran crític literari i escriptor excel·lent, dotadíssim per a la ironia, va ser incapaç de trobar l'humor en el Quixot. On molts somriuen, Nabokov sentia llàstima. Llavors no riem del què sinó del com. Només així podem explicar que llegim El rei de la selva amb un somriure, induït, als llavis. I està bé que a la contraportada s'afirmi -amb una certa ironia-  que El rei de la selva "és una novel·la d'amor". Un amor trist, per ridícul, tot i que riem amb els personatges llastimosos creats per Galmés: la  (falsament) glamurosa pintora Catalina Bibiloni; el mediocre conseller de Cultura Josep Fornaris, representant de la classe política; el gras Amadeu Valls, aspirant a intel·lectual incomprès; els lúbrics adolescents Tomeu Bosh i Carmen Soto...
Aquesta conjunció paradoxal de tristesa i rialles em recorda sensacions extremes i hilarants pròpies de vetllatoris, a altes hores de la matinada, i també em porta a la ment algunes pel·lícules de Chaplin, quan la rialla o el somrís van acompanyats de llàgrimes sinceres, de tristesa i compassió. Perquè al cap i a la fi, els Fornaris i les Bibilonis -n'hi havia als anys 90 i continua havent-n'hi a la segona dècada dels 2000- són dignes de llàstima i commiseració, encara que ningú no pot negar que la ridiculesa del seu comportament ens provoqui rialles a dojo.
Però podem riure'ns de Rodrigo de Santos, posem per cas? En altres paraules, és lícit fotre's de la desgràcia aliena quan la vergonya és tan gran? Segur que de Santos té molts enemics, més que merescuts, i a hores d'ara no val la pena afegir més llenya al foc. No som psicòpates, no cal que furguem en cap ferida per somriure. Però no hem d'oblidar que el poder tradicionalment ha estat ridiculitzat pel poble i criticat pels artistes. Perquè a diferencia dels humils, els poderosos gaudeixen de prebendes i avantatges i, a més, sempre tenen tenen qui els defensi. No és casual, per exemple, que el jutge que va ordenar el tancament d'Egunkaria fos el mateix que segrestàs l'edició d'El Jueves que caricaturitzava els prínceps espanyols.
En definitiva, riem dels poderosos i riem també de la vida en general. Fem i llegim literatura, doncs, per passar-ho bé. Però Galmés guardava una carta amagada. No tot eren flors i violes. Hi havia també una altra dimensió literària, menys frívola que els personatges i les situacions d'El rei de la selva. Així, per al protagonista d'una novel·la anterior, La vida perdurable, la literatura vindria a ser l'acte posterior a la simple i reiterada contemplació física davant l'espill, la passa següent i atrevida amb la qual, com Alícia a través del mirall, ens enfrontam al desconegut: "La literatura és el producte de generacions en què els homes s'hagueren de decidir a veure's en un mirall per donar la passa definitiva cap al que es desconeix. És a dir, a cercar suport en el que es té per impulsar-se cap al que es cerca o, en la majoria dels casos, cap al que és inevitable d'acceptar".
Literatura, doncs, com a mirall de l'ànima, una vella metàfora tanmateix vigent i objectiu quasi únic de la dèria escriptora: porta al desconegut, porta quixotesca a l'aventura, a les pors latents, atàviques, i a la inconsciència; porta a la recerca de la humanitat, sovint mesquina, ridícula, cruel, surrealista.
Sense perdre mai la vis còmica.
latafanera.cat meneame.net

La nina que odiava els llibres

eliteratura | 25 Gener, 2010 15:45

Vol dir que era una nina que odiava els llibres encara que a ca seva n'hi hagués milers d'amuntegats per totes les dependències. Tal volta era perquè son pare i sa mare es passaven tot el dia -berenar, dinar i sopar- llibre en mà sense fer-li gaire cas...
Un matí Meena, la nina que odiava els llibres però estimava molt el seu moix, no el trobava per enlloc. Va rebostejar tota la casa sense haver-lo, fins que a la fi el va afinar al capdamunt -on havia de ser si no- d'un caramull de llibres, ben regirat i sense saber com baixar-ne...

 




Via Nosololibros
latafanera.cat meneame.net

La censura a la Xina i a Espanya: el mal ja està fet

eliteratura | 23 Gener, 2010 09:00

Google va anunciar la setmana passada que estudiava deixar d'operar a la Xina arran de la censura que el govern xinès imposa a Internet. No crec que partesquin: hi ha massa diners en joc: 600 milions de dòlars segons els analistes.  Tanmateix és difícil encobeir, ben entrat el segle XXI, la censura, a Internet i a qualsevol altre mitjà. I també a qualsevol lloc. Així, doncs, no podem tancar els ulls al tancament de cap mitjà d'expressió, sigui d'on sigui, vengui d'on vengui.
Ara fa set anys el jutge Del Olmo, el mateix que va ordenar el segrest dels exemplars d'El Jueves on apareixia aquella famosa caricatura dels prínceps espanyols, va ordenar el tancament del diari Egunkaria -un rotatiu d'altra banda crític amb ETA-  just pel fet que era redactat íntegrament en basc. Res més no s'ha pogut provar. La fiscalia ha retirat l'acusació, però la pantomima continua. Ni estat de dret ni presumpció d'innocència.
Directius i periodistes d'Egunkaria, més vuit ciutadans més, van ser detinguts i incomunicats.  Maltractats. Amnistia Internacional, Human Rights i l'ONU ho van denunciar.
El judici va començar el mes de desembre. Com diu, però, l'exdirector de l'Egunkaria Martxelo Otamendi, "cap tancament d'un diari no és innocent: el mal ja està fet".

censura google
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 62 63 64  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS