Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

De l’educació, la llengua, els polítics i qualque assagista incontinent

eliteratura | 15 Juny, 2006 17:15

El suplement del cultura de l’Avui de dia 14 de juny no té preu. Tenc per costum llegir-lo cada setmana (si puc, o si més no hi faig una ullada) i en aquest número hi ha dues entrevistes prou interessants.

A la primera, Frank McCourt, nat a Brooklyn l’any 1930, explica, arran de la publicació de El professor, la problemàtica que esEl professor trobava a les aules de l’institut (excés de feina, problemes de disciplina, guerres entre bandes, a més d’estar “encaixonat entre pautes didàctiques establertes per buròcrates aliens a la veritable realitat de les aules”). Però, però, el millor de tot és que el problema més greu de l’educació segons McCourt són els polítics: “Interfereixen massa en la nostra tasca. El que han de fer és proporcionar fons econòmics i després desaparèixer. (...) Jo no feia cas ni als polítics ni als buròcrates. Estava, com aquell qui diu, fora de la llei ”.

Qui ens havia de dir que el major problema que pateix l’educació a l’Estat espanyol i als Estats Units era el mateix: els polítics! Només hi afegiré que aquí, a part de la necessitat imperiosa dinversió a l’escola pública, hem hagut de patir un fotimer de reformes i contrareformes educatives que no porten enlloc.

A la segona, en motiu de la publicació del Diccionari persa de Catalunya, Miquel Porta Perales, agent provocador fa gala d’una xuleria fora corda i, a més, inconnexa. Aquest homenet és dels qui els agrada fer lluir el llautó i, sense entrar en opinions lingüístiques –ja ho llegireu si en teniu ganes–, cal destacar la caracterització que fa de l’esquerra. De l’esquerra, així, en general, la qual es caracteritza, segons ell, “per l’estultícia, en el sentit de niciesa, de no ser conscient de quina és la realitat del món en què viu “. Sort d’aquest liberal, conservador i extremocentrista (sic) que ens il·lumina i ens fa somriure.

Finalment, a la contraportada, Eva Piquer es fa ressò del Tractat delocució, de Salvador Oliva, a qui admir per les traduccions de Shakespeare. Es veu que Oliva pica fort contra la pedagogia moderna –potser la que emana dels buròcrates de què parlava el professor McCourt?– i que durant anys “ha prioritzat la plastilina per davant de la memorització, amb resultats nefastos: la gent sap enganxar gomets però no sap parlar ni llegir ni escriure “. Finalment, Oliva carrega contra els polítics –nova coincidència amb McCourt!–, de qui diu que parlen un “català desguitarrat “. I és ben cert: qui hauria de donar llum, dóna fum.

 Regan, segons Miquel Porta Perales

latafanera.cat meneame.net

L'eròtica de la lectura i de l'ofici de lector

eliteratura | 09 Juny, 2006 10:51

 NOVEL·LES

 

Arribaran per la porta del carrer.

 

Algunes es quedaran uns quants dies

a casa. Convidades. Trobaran un racó,

es posaran còmodes i, si se’n van,

deixaran un bon record malgrat,

amb el temps, els perdi la fesomia.

 

D’altres s’hauran de quedar a la porta

-ja en tenim, gràcies- els diré

i tancaré la porta amb alleujament.

 

N’hi haurà de vestides amb teles

luxoses, fetes a mida, o cuiro lluent.

N’hi haurà d’altres que s’espassaran el fred

amb un folre de paper de diari sota la camisa.

 

D’algunes m’enamoraré, ballarem plegats

a la calor de la xemeneia. Serà una dansa lenta.

Dissimulant, els posaré la mà a l’esquena

per endevinar si els seus sostenidors

duen el tancador davant o darrera.

 

No en podré conèixer gaire.

Unes vuit mil si visc fins als vuitanta.

 

Josep Lluís Aguiló

La biblioteca secreta

 

Dona llegint, de Fernando Botero

 

 

Llegesc, a poc a poc i amb bones, el poemari de Josep Lluís Aguiló La biblioteca secreta. Confés que som un mal lector de poesia. Me costa. Me costa fins que, egocèntric, trob el poema que m’agradaria haver escrit. Llavors me’l faig meu, i el puc llegir i rellegir tantes vegades com calgui, com si mai no aconseguís exhaurir-lo. Un poema t’enrampa o no és res.

 

Llegesc. Imagín que llegesc. Hi ha plaer més gran que jeure’s ben deixondit,  al sofà , a l’hamaca o al llit de casa, a llegir una bona novel·la? Em veig, infant immaculat, estirat amb un llibre a les mans, qualsevol, gruixat millor, polsegós, tret a préstec de la biblioteca rònega i estantíssa, l’única que hi havia, que a l’hivern la vella bibliotecària, ara ja difunta, intentava escalfar amb una estufa franquista de butà.

 

Què succeirà si un dia no podem llegir? Confés que ho he pensat més d’una vegada. M’emprenyaria molt, no poder llegir en ser vell, si hi arrib. Perdre la facultat de llegir. O pitjor encara: perdre l’enteniment, però no pas per llegir massa.

 

El segon cas té difícil solució.  El primer, en canvi, pot solventar-se. Me’n parlà en Fausto Puerto l’altra dia i me va venir molt de nou. I n’Àlex Volney s’hi refereix en un article al Balears: De l’ofici de lector. I jo hi afegiria: el més bonic del món, sempre que es tengui feina. És així, doncs, que Eulari Arlés s’ha llançat a l’aventura de la lectura a domicili, fent-se, com molt bé diu Volney, lectora d’ofici. Ben segur que hi ha qualcú a qui podrà fer bon servei.

latafanera.cat meneame.net

Blogs literaris o sobre literatura

eliteratura | 05 Juny, 2006 12:35

Rep un missatge de Mateu Ramonell, a qui no tenc el gust de conèixer, de la revista Llegir. Me diu que prepara un reportatge sobre blogs i literatura. Me demana per què vaig obrir el meu blog i també si coneg blogs d'escriptors, entenc que en català. M'agrada aquesta iniciativa i li remet el que bonament sé sobre la qüestió. I aprofit l'avinentesa per publicar-ho en aquest post.

Blogs d'escriptors. Només n'he trobat tres. Si qualcú en sap més, que ho digui, per favor.

Cap dels tres, pel que he vist, no admet comentaris.

Blogs sobre literatura. No són molts. Ja vaurem si en surten més.

Afegiré els que encara no hi eren a l'apartat d'enllaços

latafanera.cat meneame.net

Dino Buzzati. El desert dels tàrtars: viatge plàcid (o quasi) cap a la mort (sense pena ni glòria)

eliteratura | 30 Maig, 2006 16:07

 

Queda l’esguard, encara no serè,

d’uns ulls color de mel.

Queda el ressò del pas lleu que ha apartat

de mi el teu cos esvelt.

Queda l’enyor del que mai no t’he ofert

i un camí pel desert.

Feliu Formosa

Cançoner

 

 

 Alfinlibros és una llibreria on line especialitzada en pèrdues. No en pèrdues banals i supèrflues, sinó en pèrdues serioses i de pes: separacions, divorcis i defuncions, bàsicament.

La mort avui dia ens fa tanta por que pareix que no hagem de morir-nos mai. Gairebé no en parlam, com si així ens n’allunyàssim. La meva àvia, en canvi, que va morir nonagenària, en parlava constantment. Pujava les escales de casa i encara no havia acabat d’entrar a la cuina i ja t’amollava: “saps qui és mort, avui?” Jo no en coneixia mai cap, de mort –de fet, no m’interessaven el més mínim, com si allò de la mort no anàs amb mi. Inevitablement, tots els difunts eren cosins llunyans del meu pare, que assentia amb el cap, en senyal de sorpresa si li venia de nou, o fins i tot d’alleujament si el traspassat havia patit molt. Després l’avia afegia: “era jove”. “Jove” podia voler dir cinquanta, seixanta, setanta anys o més.

Llavors es posava en marxa tot el cerimonial mortuori: esquela, vetlatori, funeral, enterrament... Un cop, de jovenet, vaig ser testimoni d’un funeral civil, amb els familiars acomiadant el dol a fora del domicili del difunt abans de partir cap al cementiri. De la mort, en aquell temps, no se’n feia ostentació, però tampoc no calia amagar-se’n. Era un fet natural, inexorable, quotidià. Es moria a casa, al llit, envoltat de fills i nets, així com Déu mana. Després entrà la moda de morir als hospitals; tot molt més impersonal i sense tornar el difunt a casa. Ara s’ha imposat de nou, per dir-ho de qualque manera, la mort domiciliària, sospit que per tenir llits suficients als centres hospitalaris, que poca hospitalitat ofereixen. Tanmateix, s’ha perdut bona part de la cultura de la mort. Deu ser per això, doncs, que apareixen iniciatives com la de alfinlibros.com, per omplir aquest buit mitjançant llibres d’autoajuda. N’he visionat el catàleg i m’ha sorprès no trobar-hi cap obra pròpiament literària. Com si la mort, com l’amor, no fos un tema universal, tractat pels grans autors de la literatura. Són moltíssimes les obres que culminen amb la mort d’algun dels protagonistes o que, de qualque manera, s’hi tracta aquest tema. Basti recordar que Alonso Quijano, Don Quixot, va morir al llit, curat de la follia cavalleresca després d’haver dictat testament; que va morir igualment, de manera tràgica, Madam Bovary; i que els versos més famosos de Hamlet versen sobre la mort.

 

La mort pot presentar-se de manera violenta, ser rebutjada o desitjada, però poques vegades és acceptada com un fet natural. L’escriptor italià Dino Buzzati, al darrer capítol de la novel·la excel·lent El desert dels tàrtars, ens presenta per boca del protagonista Giovanni Drogo, militar de carrera, quatre maneres o categories de morir:

                    i.      La mort gloriosa al camp de batalla.

                  ii.      La mort trista, amb patiment, a l’hospital

                iii.      La mort melancòlica, a casa, enmig de lamentacions afectuoses.

                iv.      I la mort solitària I anònima, sense cap mena de glòria ni distinció.

És aquesta darrera que li toca patir. Giovanni Drogo morirà sol, lluny de casa, després d’una vida absurda i sense sentit. Paradoxalment, però, quan res no ho indicava, Drogo recobra la serenor i s’avé a morir amb dignitat. Li fuig la por i els malsons, i la mort es presenta com un fet simple però poètic, proper a la naturalesa. És així, doncs, que la darrera preocupació de Drogo és tenir temps de veure la lluna abans de finir.

 

El desert dels tàrtars

 

Més enllaços relacionats amb aquesta novel·la

Vilaweb lletres

Món de llibres

Críticas de literatura universal por Wineruda y Goizeder

Esto no es un blog

 

El desert dels Tàrtars

Dino Buzzati

Editorial Empúries

latafanera.cat meneame.net

Åsne Seierstad. El llibreter de Kabul: la cultura de la supervivència

eliteratura | 24 Maig, 2006 09:46

Fa dies, massa, acabava el post de My Fair Lady afirmant que la cultura no ens converteix en persones millors. La cultura és imprescindible però insuficient. Aquesta mateixa sentència es pot aplicar al llarg reportatge d’Asne Seierstad sobre l’Afganistan. De fet, encara que faci ús de tècniques pròpies de la novel·la –el narrador omniscient–, es tracta més aviat d’un reportatge, premiat i polèmic, que no pas d’una novel·la pròpiament dita.

En llegir El llibreter de kabul no hi ha dubte que us colpiran els passatges relatius a la situació de les dones en aquest país islàmic. Imatge extreta de www.planetasedna.com.ar/afganistan.htm Potser no calia anar-se’n tan lluny per trobar misèria i opressió. Però tanmateix, i això és ben cert, qualcú ha de donar testimoni de la violència generalitzada contra les dones a l’Afganistan. Feta palesa la condemna, hi ha d’altres aspectes d’aquesta obra que criden l’atenció.

El tòpic que la realitat pot superar la ficció –si la corresponsal ha estat fidel– es fa present a El llibreter de Kabul. Enmig de la misèria i l’horror sorgeixen escenes que, voluntàriament o no, provoquen la rialla. Potser només es tracta d’un simple somrís, just dibuixat, però un somriure al cap i a la fi. Per exemple, a la comissaria, quan no hi ha prou cadires per a tots els policies que volen assistir a l’interrogatori del pobre fuster, lladre de postals.

“Aquella tarda el Mansur s’ha de presentar a prestar declaració. S’asseu amb les cames encreuades en una cadira al costat de la taula de l’oficial en cap de la comissaria. Hi ha set persones presents a l’interrogatori. No hi ha prou cadires per a tots, per això a cada una hi seuen dues persones. El fuster està assegut de genolls al mig de la cambra. Els policies formen un grup més aviat peculiar: alguns porten els uniformes d’hivern grisos i calorosos, uns altres els els vestits tradicionals, uns altres els uniformes verds de la policia militar. En aquesta comissaria de policia no passa mai res, per això el robatori de les postals és un cas que ha suscitat molta curiositat. Un dels agents es queda quiet a la porta d’entrada, dubtant si participar-hi”.

 

També l’assassinat del ministre d’Aeronàutica a l’aeroport frega l’absurd, quan els pelegrins estafats que volien volar fins a la Meca l’aglapeixen dins un avió enmig de la pista i el colpeixen fins a la mort perquè no han pogut partir.

A l’Afganistan regna el campi qui pugui. Els americans, encara que no ho vulguin reconèixer, hi han perdut l’oremus. Hi ha zones extenses en les quals els senyors de la guerra fan i desfan, mentre fingeixen col·laborar amb els ianquis per tal de capturar Ossama bin Laden. Curiosament, entre aquests combatents es donen alguns casos de relacions homosexuals que la reportera no dubta a atribuir al purdah .

Purdah es tradueix literalment de la llengua urdú com a “cortina”. El purdah, doncs, suposa de facto la segregació de les dones, l’ocultació. L’anorreament. El burka, en canvi, és el símbol de l’opressió femenina. L’homosexualitat masculina, però, és acceptada de manera tàcita.

Al seu moment El llibreter de Kabul es va vendre a carretades. Es va convertir en un best-seller, amb més de 800 mil exemplars venuts a Europa. Tanmateix, quan el vaig comprar n’esperava una altra cosa. Com sempre, el poder de les contraportades. D’altra banda, el títol original d’Asne Seierstad era El llibreter de Kabul. Un drama familiar, mentre que a les edicions espanyola i catalana es va obviar la segona part del títol, de manera que així s’emfatitzava l’aura romàntica del llibreter: “Primer els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujaidins em van arrasar la botiga, finalment els talibans me’ls van tornar a cremar”.

 Åsne Seierstad

El llibreter de Kabul

Col. El Balancí, núm 480

Edicions 62

latafanera.cat meneame.net

My fair lady: l'educació al poder

eliteratura | 25 Abril, 2006 15:45

Entre d’altres films durant les festes de Pasqua vaig veure My Fair Lady. Es tracta d’un musical molt elegant i estilitzat protagonitzat My fair ladyper Audrey Hepburn i Rex Harrison, i dirigit per George Cukor l’any 1964 a partir d’una obra de teatre de Bernard Shaw. Vaig cometre l’error –imperdonable però té remei– de veure’n la versió doblada a l’espanyol, la qual ha envellit sense consol.

L’argument és simple: un professor de lingüística i fonètica aposta que serà capaç de fer passar una jove venedora de flors, de classe baixa, per una dama de classe alta en un període de sis mesos. Es tracta, en definitiva, de la importància de l’educació i la cultura. Som allò que sabem. Però el que impulsa el professor Higgins a educar Eliza Doolittle no és el desig de fer-la millor, sinó demostrar-se a si mateix que és capaç de fer-ho i guanyar així la juguesca. Eliza, als ulls del lingüista, és un simple producte, una mercaderia.

La cultura, per tant, no converteix els aristòcrates i els poderosos, ni ningú, en persones millors, sinó en persones diferents. La cultura, doncs, no és una qualitat moral. La cultura és imprescindible però insuficient. Som allò que sabem i allò que sentim.

Al marge dels requeriments ètics i interpretatius de l’obra –Audrey Hepburn hi està esplèndida–, cal destacar-ne l’escenografia, el vestuari i els decorats. És remarcable, també, la bellesa de la biblioteca del professor Higgins, dotada de centenars de volums relligats amb pell i amb una escala de cargol, tota de fusta, per la qual puja i baixa com si es tractàs d’una trona des d’on predicar.

Biblioteca particular

latafanera.cat meneame.net

Sant Jordi a Barcelona

eliteratura | 24 Abril, 2006 12:50

He estat a Barcelona per la Diada de Sant Jordi, i encara que vaig passar més gust dissabte dia 22 –vaig passejar amb la família i vam fer una visita a la Llibreria Catalonia–, he de reconèixer que no m’havia imaginat mai que un allau tan gran de gent podia sortir al carrer amb motiu del llibre i la rosa.

 

És cert que darrere hi ha un negoci, com gairebé en tot avui dia; que els mediàtics hi pesen massa; que potser no és el dia més apropiat per fer una bona tria; però és realment fantàstic que el motiu de celebració sigui el llibre. Tal volta caldria reforçar, cada any una mica més, la literatura de qualitat, els autors nacionals... Però l’esperit de la festa és encantador. La prova és que tots els autors estrangers queden aturdits i no se’n saben avenir.

 

latafanera.cat meneame.net

Ian McEwan. Dissabte: la il·lusió de la racionalitat

eliteratura | 11 Abril, 2006 17:53

Si féssim l’intent de copsar el món només des de la racionalitat, el més probable és que no n’arribàssim a entendre ni la meitat. Henry Perowne, prestigiós neurocirurgià de Londrés, ha tingut centenars de cervells a les mans. Tanmateix no pot fer res per la seva mare: hi ha cervells que en lloc d’aprendre, obliden. Obliden tant, que arriba un dia que no són capaços de reconèixer-se ells mateixos. I si això no fos suficient, l’equilibri, la bassa d’oli a què aspiram que es converteixi la nostra vida, pot expirar en menys de vint-i-quatre hores. Per una beneitura, per un enfrontament amb un jove marginat, el món lúcid i feliç de Perowne trontolla.

Hi ha res segur en aquesta vida, em demanava al post anterior sobre la darrera novel·la d’Ishiguro. Només la mort. Però viure per a la mort, com els donants clònics de No em deixis mai, és tan absurd com pensar que la pretesa seguretat que ens hem construït romandrà intacta peti qui peti:

 

“L’única cosa que sent ara és por. És feble i ignorant, l’espanta la manera en què les conseqüenciés d’una acció se t’escapen de control i alimenten nous esdeveniments, noves conseqüències, fins que et porten a un lloc que mai no has somniat i no escolliries mai: un ganivet a la gola.”

 

Dissabte és un petit conte de fades que només dura un dia, amb les manifestacions contra la guerra l’Iraq com a llunyà teló de fons. Una jornada intensa durant la qual l’equilibri emocional de Perowne es desfà per moments, fins que arriba l’alleujament final, amb la calma, la caiguda, quan Perowne aconsegueix agafar el son, i per tant deixa anar definitivament el control i la racionalitat per abandonar-se per primer moment des de la matinada passada ençà, quan ha vist l’avió incendiat per la finestra del seu dormitori.

Dissabte, si més no aparentment, té un final feliç. Però les conviccions sobre les quals es fonamentava la vida de Henry Perowne han quedat esmicolades. De la mateixa manera, els fets han demostrat que les raons esgrimides pels Governs dels Estats Unitats i la Gran Bretanya per envair Iraq eren falses. 

Dissabte

Ian McEwan

Editorial Empúries, 2005.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS