Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Åsne Seierstad. El llibreter de Kabul: la cultura de la supervivència

eliteratura | 24 Maig, 2006 09:46

Fa dies, massa, acabava el post de My Fair Lady afirmant que la cultura no ens converteix en persones millors. La cultura és imprescindible però insuficient. Aquesta mateixa sentència es pot aplicar al llarg reportatge d’Asne Seierstad sobre l’Afganistan. De fet, encara que faci ús de tècniques pròpies de la novel·la –el narrador omniscient–, es tracta més aviat d’un reportatge, premiat i polèmic, que no pas d’una novel·la pròpiament dita.

En llegir El llibreter de kabul no hi ha dubte que us colpiran els passatges relatius a la situació de les dones en aquest país islàmic. Imatge extreta de www.planetasedna.com.ar/afganistan.htm Potser no calia anar-se’n tan lluny per trobar misèria i opressió. Però tanmateix, i això és ben cert, qualcú ha de donar testimoni de la violència generalitzada contra les dones a l’Afganistan. Feta palesa la condemna, hi ha d’altres aspectes d’aquesta obra que criden l’atenció.

El tòpic que la realitat pot superar la ficció –si la corresponsal ha estat fidel– es fa present a El llibreter de Kabul. Enmig de la misèria i l’horror sorgeixen escenes que, voluntàriament o no, provoquen la rialla. Potser només es tracta d’un simple somrís, just dibuixat, però un somriure al cap i a la fi. Per exemple, a la comissaria, quan no hi ha prou cadires per a tots els policies que volen assistir a l’interrogatori del pobre fuster, lladre de postals.

“Aquella tarda el Mansur s’ha de presentar a prestar declaració. S’asseu amb les cames encreuades en una cadira al costat de la taula de l’oficial en cap de la comissaria. Hi ha set persones presents a l’interrogatori. No hi ha prou cadires per a tots, per això a cada una hi seuen dues persones. El fuster està assegut de genolls al mig de la cambra. Els policies formen un grup més aviat peculiar: alguns porten els uniformes d’hivern grisos i calorosos, uns altres els els vestits tradicionals, uns altres els uniformes verds de la policia militar. En aquesta comissaria de policia no passa mai res, per això el robatori de les postals és un cas que ha suscitat molta curiositat. Un dels agents es queda quiet a la porta d’entrada, dubtant si participar-hi”.

 

També l’assassinat del ministre d’Aeronàutica a l’aeroport frega l’absurd, quan els pelegrins estafats que volien volar fins a la Meca l’aglapeixen dins un avió enmig de la pista i el colpeixen fins a la mort perquè no han pogut partir.

A l’Afganistan regna el campi qui pugui. Els americans, encara que no ho vulguin reconèixer, hi han perdut l’oremus. Hi ha zones extenses en les quals els senyors de la guerra fan i desfan, mentre fingeixen col·laborar amb els ianquis per tal de capturar Ossama bin Laden. Curiosament, entre aquests combatents es donen alguns casos de relacions homosexuals que la reportera no dubta a atribuir al purdah .

Purdah es tradueix literalment de la llengua urdú com a “cortina”. El purdah, doncs, suposa de facto la segregació de les dones, l’ocultació. L’anorreament. El burka, en canvi, és el símbol de l’opressió femenina. L’homosexualitat masculina, però, és acceptada de manera tàcita.

Al seu moment El llibreter de Kabul es va vendre a carretades. Es va convertir en un best-seller, amb més de 800 mil exemplars venuts a Europa. Tanmateix, quan el vaig comprar n’esperava una altra cosa. Com sempre, el poder de les contraportades. D’altra banda, el títol original d’Asne Seierstad era El llibreter de Kabul. Un drama familiar, mentre que a les edicions espanyola i catalana es va obviar la segona part del títol, de manera que així s’emfatitzava l’aura romàntica del llibreter: “Primer els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujaidins em van arrasar la botiga, finalment els talibans me’ls van tornar a cremar”.

 Åsne Seierstad

El llibreter de Kabul

Col. El Balancí, núm 480

Edicions 62

latafanera.cat meneame.net

My fair lady: l'educació al poder

eliteratura | 25 Abril, 2006 15:45

Entre d’altres films durant les festes de Pasqua vaig veure My Fair Lady. Es tracta d’un musical molt elegant i estilitzat protagonitzat My fair ladyper Audrey Hepburn i Rex Harrison, i dirigit per George Cukor l’any 1964 a partir d’una obra de teatre de Bernard Shaw. Vaig cometre l’error –imperdonable però té remei– de veure’n la versió doblada a l’espanyol, la qual ha envellit sense consol.

L’argument és simple: un professor de lingüística i fonètica aposta que serà capaç de fer passar una jove venedora de flors, de classe baixa, per una dama de classe alta en un període de sis mesos. Es tracta, en definitiva, de la importància de l’educació i la cultura. Som allò que sabem. Però el que impulsa el professor Higgins a educar Eliza Doolittle no és el desig de fer-la millor, sinó demostrar-se a si mateix que és capaç de fer-ho i guanyar així la juguesca. Eliza, als ulls del lingüista, és un simple producte, una mercaderia.

La cultura, per tant, no converteix els aristòcrates i els poderosos, ni ningú, en persones millors, sinó en persones diferents. La cultura, doncs, no és una qualitat moral. La cultura és imprescindible però insuficient. Som allò que sabem i allò que sentim.

Al marge dels requeriments ètics i interpretatius de l’obra –Audrey Hepburn hi està esplèndida–, cal destacar-ne l’escenografia, el vestuari i els decorats. És remarcable, també, la bellesa de la biblioteca del professor Higgins, dotada de centenars de volums relligats amb pell i amb una escala de cargol, tota de fusta, per la qual puja i baixa com si es tractàs d’una trona des d’on predicar.

Biblioteca particular

latafanera.cat meneame.net

Sant Jordi a Barcelona

eliteratura | 24 Abril, 2006 12:50

He estat a Barcelona per la Diada de Sant Jordi, i encara que vaig passar més gust dissabte dia 22 –vaig passejar amb la família i vam fer una visita a la Llibreria Catalonia–, he de reconèixer que no m’havia imaginat mai que un allau tan gran de gent podia sortir al carrer amb motiu del llibre i la rosa.

 

És cert que darrere hi ha un negoci, com gairebé en tot avui dia; que els mediàtics hi pesen massa; que potser no és el dia més apropiat per fer una bona tria; però és realment fantàstic que el motiu de celebració sigui el llibre. Tal volta caldria reforçar, cada any una mica més, la literatura de qualitat, els autors nacionals... Però l’esperit de la festa és encantador. La prova és que tots els autors estrangers queden aturdits i no se’n saben avenir.

 

latafanera.cat meneame.net

Ian McEwan. Dissabte: la il·lusió de la racionalitat

eliteratura | 11 Abril, 2006 17:53

Si féssim l’intent de copsar el món només des de la racionalitat, el més probable és que no n’arribàssim a entendre ni la meitat. Henry Perowne, prestigiós neurocirurgià de Londrés, ha tingut centenars de cervells a les mans. Tanmateix no pot fer res per la seva mare: hi ha cervells que en lloc d’aprendre, obliden. Obliden tant, que arriba un dia que no són capaços de reconèixer-se ells mateixos. I si això no fos suficient, l’equilibri, la bassa d’oli a què aspiram que es converteixi la nostra vida, pot expirar en menys de vint-i-quatre hores. Per una beneitura, per un enfrontament amb un jove marginat, el món lúcid i feliç de Perowne trontolla.

Hi ha res segur en aquesta vida, em demanava al post anterior sobre la darrera novel·la d’Ishiguro. Només la mort. Però viure per a la mort, com els donants clònics de No em deixis mai, és tan absurd com pensar que la pretesa seguretat que ens hem construït romandrà intacta peti qui peti:

 

“L’única cosa que sent ara és por. És feble i ignorant, l’espanta la manera en què les conseqüenciés d’una acció se t’escapen de control i alimenten nous esdeveniments, noves conseqüències, fins que et porten a un lloc que mai no has somniat i no escolliries mai: un ganivet a la gola.”

 

Dissabte és un petit conte de fades que només dura un dia, amb les manifestacions contra la guerra l’Iraq com a llunyà teló de fons. Una jornada intensa durant la qual l’equilibri emocional de Perowne es desfà per moments, fins que arriba l’alleujament final, amb la calma, la caiguda, quan Perowne aconsegueix agafar el son, i per tant deixa anar definitivament el control i la racionalitat per abandonar-se per primer moment des de la matinada passada ençà, quan ha vist l’avió incendiat per la finestra del seu dormitori.

Dissabte, si més no aparentment, té un final feliç. Però les conviccions sobre les quals es fonamentava la vida de Henry Perowne han quedat esmicolades. De la mateixa manera, els fets han demostrat que les raons esgrimides pels Governs dels Estats Unitats i la Gran Bretanya per envair Iraq eren falses. 

Dissabte

Ian McEwan

Editorial Empúries, 2005.

latafanera.cat meneame.net

Kazuo Ishiguro. No em deixis mai: la resignació davant la mort

eliteratura | 07 Abril, 2006 11:27

Ben segur que, en moments d’escepticisme, més d’una vegada heu recordat aquella sentència que diu que en aquesta vida només hi ha una cosa segura... Efectivament, la mort, més prest o més tard, ens fa iguals. Des de d’aquesta perspectiva, no és possible oposar-s’hi, i la vida, passada la primera joventut, és un intent efímer, i sempre fracassat, d’oblidar el traspàs. Vol dir que ens hi resignam? Doncs sí. Amb por però ens hi resignam. A partir d’aquí, cadascú es refugia on pot: en la religió, en el materialisme, en l’amor, en l’amistat, en l’art, en la utopia... Tanmateix, tots acabarem allà mateix, que dèiem al principi.

Però mentre, el trànsit és important. La forma, per dir-ho de qualque manera, com caminam cap a la fi. Tothom té dret, amb major o menor encert, a rebelar-se contra la injustícia o contra un destí cruel: no som xais caminant amb pas lent però inflexible cap a l’escorxador. I els clons terapèutics de Kazuo Ishiguro, què en pensen?

Si No em deixis mai és una metàfora sobre la vida i la mort, el com ha deixat de tenir importància. El que importa és la resignació, sotmetre’s sense rancúnia a l’ordre establert i morir amb (in)dignitat després de tres o quatre donacions. D’aquí neix la figura del cuidador, que tant bé interpreta la Kathy, per procurar-los un bon restabliment fins a la propera operació. El que interessa a l’autor és el procés d’adaptació, el conformisme adoptat pels clons, l’acceptació definitiva del seu destí inexorable. No hi ha cap altra opció possible, ni res que s’assembli ni de lluny a l’atzar. Per això, qualsevol cosa que sobresurti una mica de la normalitat és memorable per als joves clònics de l’internat de Hailsham.

Cal que sigui tan dura la vida? Potser és perquè Ishiguro ens planta, vulguem o no, el mirall davant els ulls: perquè ets pols, i a la pols tornaràs. Contra la mort no hi ha rebel·lia possible. Tota la resta és silenci.

latafanera.cat meneame.net

Una furtiva lagrima. Cinema i opera. La banda sonora de Match point.

eliteratura | 23 Març, 2006 18:39

L’altra dia quan comentava Match Point, el darrer film de Woody Allen, no vaig parlar de la banda sonora, excel·lent, amb què el director ens va delectar. S’hi ajusten imatge i música de tal manera que a Miradas de cine no dubten a qualificar el film d’òpera amb imatges de pel·lícula. Entre tots els fragments d’òpera que hi apareixen, descata especialment Una furtiva lagrima, de G. Donizzeti, en un vell disc de vinil.

Aquesta cançoneta és una de les més conegudes del repertori operístic i m’ha servit d’excusa per fer un recorregut per la xarxa a la recerca de versions. He trobat, a més, uns quants enllaços força interessants per escoltar fragments d’òpera per internet que deix anotats per si interessen a qualcú.

http://www.classiccat.net/opera.htm

El poder de la palabra és un web que combina diverses arts amb una secció d’òpera amb fragments escollits. Les versions d’Una furtiva lagrima les trobareu aquí.

En català, he trobat el web Òpera i grans veus, amb diferents seccions (autors,  òperes i enllaços).

 

Per acabar, no m’he pogut privar de penjar la lletra de la cançó, que esper que gaudiu juntament amb la música.

 

Una Furtiva Lacrima

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò...
quelle festose giovani
invidiar sembrò...
Che più cercando io vo?
M’ama, lo vedo.
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!..
I miei sospir confondere
per poco a’ suoi sospir! ...
Cielo, si può morir;
di più non chiedo.

latafanera.cat meneame.net

Woody Allen. Match point: quan la vida penja d’un fil

eliteratura | 22 Març, 2006 13:43

Què és més important, el talent o la sort? Comença el film i veiem una bolla que es resisteix a passar a l’altra banda de la xarxa de tennis. Tot s’ha acabat: la pilota ha caigut al costat equivocat. El destí ha parlat, i els humans no hi podem fer res.

Tanmateix, Match Point no deixa de ser una elucubració cinèfila amb final feliç (?) revestit de tragèdia, brillantment filmat per un Woody Allen rejovenit i enèrgic.

Chris Wilton, exjugador professional de tennis i protagonista del film, sap molt bé què ha de fer, sap molt bé a què juga. La metàfora de la xarxa de tennis, doncs, és encertada. L’acció es desenvolupa des de la perspectiva d’aquest personatge fred i calculador. És ell qui se la juga i, a la fi, guanya pels pèls. És l’atzar qui li treu les castanyes del foc quan les imatges aparentment ens indiquen que tot està perdut.

Wilton és un egòlatra insconscient, un depredador, un personatge malvat que s’introdueix en la classe alta londinenca gràcies a un matrimoni de conveniència. És una papallona elegant amant de l’òpera, encara que interiorment és un cuc que s’arrossega, un ésser indesitjable que mendica davant la policia per salvar la pell i el matrimoni i que l’atzar vol que es salvi de la mateixa manera que un ordre ingovernable ha volgut que la vella veïna morís encanonada just per haver obert la porta i patir una plaga de ratolins al pis.

Arribats a aquest punt, jo me demanaria si és el joc –per tant, l’atzar– el que provoca la mort de la sensual Nora Rice i la veïna. No, no, perquè elles no tenen consciència de jugar a res, podem pensar en un primer moment. Nora s’enreda amb un home casat que no estima la seva dona. Res més. Però, i si no hagués quedat embarassada? Hauria canviat la situació? En altres paraules, cal ser conscient del joc per jugar-hi? Ens ha convidat qualcú a jugar? En tot cas, cal reconèixer que si es tracta d’un joc, aquest joc és bastant absurd. Simplement no hi ha regles i, al final, independentment de si la bolla passa o no la xarxa, acabam perdent.

latafanera.cat meneame.net

Alberto Méndez. Los girasoles ciegos: La por de la por

eliteratura | 09 Març, 2006 18:28

Encara és possible morir poèticament. Emocionar-se amb la lectura d’aquestes quatre històries que conformen Los girasoles ciegos i que Alberto Méndez, podríem dir, va deixar com a testament literari. El segon conte me va emocionar profundament. Cada paraula és com una llosa on hi ha gravades les penúries del poeta que pateix pel seu fill i la companya morta. La família anihilada Imatge extreta d'un informe d'Amnistia Internacional sobre les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista esdevé símbol de les víctimes del franquisme.

Méndez va ser capaç de trobar la innocència enmig de tanta barbàrie, de tanta misèria. La figura del nin m’ha recordat, amb la  vaca, el Jesús infant al pessebre. Tanmateix aquí la història és drama i desolació, però el fillet no ho sap. Només per això el poeta hauria merescut sobreviure, salvar el seu fill. I fins i tot ser feliç. Travessar les muntanyes i fugir, fugir, alunyar-se amb le seu fill de la misèria cruel, franquista.

 

“El invierno es una caja cerrada donde se atropellan las tormentas de nieve y estas montañas siguen pareciendo el lugar donde pasan el invierno los inviernos. También mi tristeza se ha solidificado con el frío. Sólo tengo el miedo que tanto miedo me daba. Tengo miedo de que el niño enferme, tengo miedo de que muera la vaca a la que apenas logro alimentar desenterrando raices i la poca hierba que la nieve sorprendió aún viva. Tengo miedo de enfermar. Tengo miedo de que alguien descubra que estamos aquí ariba en la montaña. Tengo miedo de tanto miedo. Pero el niño no lo sabe. ¡Elena!”

 

Segunda derrota:1940

o manuscrito encontrado en el olvido

 

Alberto Méndez

Los girasoles ciegos

Editorial Anagrama

«Anterior   1 2 3 ... 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS