Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Kazuo Ishiguro. No em deixis mai: la resignació davant la mort

eliteratura | 07 Abril, 2006 11:27

Ben segur que, en moments d’escepticisme, més d’una vegada heu recordat aquella sentència que diu que en aquesta vida només hi ha una cosa segura... Efectivament, la mort, més prest o més tard, ens fa iguals. Des de d’aquesta perspectiva, no és possible oposar-s’hi, i la vida, passada la primera joventut, és un intent efímer, i sempre fracassat, d’oblidar el traspàs. Vol dir que ens hi resignam? Doncs sí. Amb por però ens hi resignam. A partir d’aquí, cadascú es refugia on pot: en la religió, en el materialisme, en l’amor, en l’amistat, en l’art, en la utopia... Tanmateix, tots acabarem allà mateix, que dèiem al principi.

Però mentre, el trànsit és important. La forma, per dir-ho de qualque manera, com caminam cap a la fi. Tothom té dret, amb major o menor encert, a rebelar-se contra la injustícia o contra un destí cruel: no som xais caminant amb pas lent però inflexible cap a l’escorxador. I els clons terapèutics de Kazuo Ishiguro, què en pensen?

Si No em deixis mai és una metàfora sobre la vida i la mort, el com ha deixat de tenir importància. El que importa és la resignació, sotmetre’s sense rancúnia a l’ordre establert i morir amb (in)dignitat després de tres o quatre donacions. D’aquí neix la figura del cuidador, que tant bé interpreta la Kathy, per procurar-los un bon restabliment fins a la propera operació. El que interessa a l’autor és el procés d’adaptació, el conformisme adoptat pels clons, l’acceptació definitiva del seu destí inexorable. No hi ha cap altra opció possible, ni res que s’assembli ni de lluny a l’atzar. Per això, qualsevol cosa que sobresurti una mica de la normalitat és memorable per als joves clònics de l’internat de Hailsham.

Cal que sigui tan dura la vida? Potser és perquè Ishiguro ens planta, vulguem o no, el mirall davant els ulls: perquè ets pols, i a la pols tornaràs. Contra la mort no hi ha rebel·lia possible. Tota la resta és silenci.

latafanera.cat meneame.net

Una furtiva lagrima. Cinema i opera. La banda sonora de Match point.

eliteratura | 23 Març, 2006 18:39

L’altra dia quan comentava Match Point, el darrer film de Woody Allen, no vaig parlar de la banda sonora, excel·lent, amb què el director ens va delectar. S’hi ajusten imatge i música de tal manera que a Miradas de cine no dubten a qualificar el film d’òpera amb imatges de pel·lícula. Entre tots els fragments d’òpera que hi apareixen, descata especialment Una furtiva lagrima, de G. Donizzeti, en un vell disc de vinil.

Aquesta cançoneta és una de les més conegudes del repertori operístic i m’ha servit d’excusa per fer un recorregut per la xarxa a la recerca de versions. He trobat, a més, uns quants enllaços força interessants per escoltar fragments d’òpera per internet que deix anotats per si interessen a qualcú.

http://www.classiccat.net/opera.htm

El poder de la palabra és un web que combina diverses arts amb una secció d’òpera amb fragments escollits. Les versions d’Una furtiva lagrima les trobareu aquí.

En català, he trobat el web Òpera i grans veus, amb diferents seccions (autors,  òperes i enllaços).

 

Per acabar, no m’he pogut privar de penjar la lletra de la cançó, que esper que gaudiu juntament amb la música.

 

Una Furtiva Lacrima

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò...
quelle festose giovani
invidiar sembrò...
Che più cercando io vo?
M’ama, lo vedo.
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!..
I miei sospir confondere
per poco a’ suoi sospir! ...
Cielo, si può morir;
di più non chiedo.

latafanera.cat meneame.net

Woody Allen. Match point: quan la vida penja d’un fil

eliteratura | 22 Març, 2006 13:43

Què és més important, el talent o la sort? Comença el film i veiem una bolla que es resisteix a passar a l’altra banda de la xarxa de tennis. Tot s’ha acabat: la pilota ha caigut al costat equivocat. El destí ha parlat, i els humans no hi podem fer res.

Tanmateix, Match Point no deixa de ser una elucubració cinèfila amb final feliç (?) revestit de tragèdia, brillantment filmat per un Woody Allen rejovenit i enèrgic.

Chris Wilton, exjugador professional de tennis i protagonista del film, sap molt bé què ha de fer, sap molt bé a què juga. La metàfora de la xarxa de tennis, doncs, és encertada. L’acció es desenvolupa des de la perspectiva d’aquest personatge fred i calculador. És ell qui se la juga i, a la fi, guanya pels pèls. És l’atzar qui li treu les castanyes del foc quan les imatges aparentment ens indiquen que tot està perdut.

Wilton és un egòlatra insconscient, un depredador, un personatge malvat que s’introdueix en la classe alta londinenca gràcies a un matrimoni de conveniència. És una papallona elegant amant de l’òpera, encara que interiorment és un cuc que s’arrossega, un ésser indesitjable que mendica davant la policia per salvar la pell i el matrimoni i que l’atzar vol que es salvi de la mateixa manera que un ordre ingovernable ha volgut que la vella veïna morís encanonada just per haver obert la porta i patir una plaga de ratolins al pis.

Arribats a aquest punt, jo me demanaria si és el joc –per tant, l’atzar– el que provoca la mort de la sensual Nora Rice i la veïna. No, no, perquè elles no tenen consciència de jugar a res, podem pensar en un primer moment. Nora s’enreda amb un home casat que no estima la seva dona. Res més. Però, i si no hagués quedat embarassada? Hauria canviat la situació? En altres paraules, cal ser conscient del joc per jugar-hi? Ens ha convidat qualcú a jugar? En tot cas, cal reconèixer que si es tracta d’un joc, aquest joc és bastant absurd. Simplement no hi ha regles i, al final, independentment de si la bolla passa o no la xarxa, acabam perdent.

latafanera.cat meneame.net

Alberto Méndez. Los girasoles ciegos: La por de la por

eliteratura | 09 Març, 2006 18:28

Encara és possible morir poèticament. Emocionar-se amb la lectura d’aquestes quatre històries que conformen Los girasoles ciegos i que Alberto Méndez, podríem dir, va deixar com a testament literari. El segon conte me va emocionar profundament. Cada paraula és com una llosa on hi ha gravades les penúries del poeta que pateix pel seu fill i la companya morta. La família anihilada Imatge extreta d'un informe d'Amnistia Internacional sobre les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista esdevé símbol de les víctimes del franquisme.

Méndez va ser capaç de trobar la innocència enmig de tanta barbàrie, de tanta misèria. La figura del nin m’ha recordat, amb la  vaca, el Jesús infant al pessebre. Tanmateix aquí la història és drama i desolació, però el fillet no ho sap. Només per això el poeta hauria merescut sobreviure, salvar el seu fill. I fins i tot ser feliç. Travessar les muntanyes i fugir, fugir, alunyar-se amb le seu fill de la misèria cruel, franquista.

 

“El invierno es una caja cerrada donde se atropellan las tormentas de nieve y estas montañas siguen pareciendo el lugar donde pasan el invierno los inviernos. También mi tristeza se ha solidificado con el frío. Sólo tengo el miedo que tanto miedo me daba. Tengo miedo de que el niño enferme, tengo miedo de que muera la vaca a la que apenas logro alimentar desenterrando raices i la poca hierba que la nieve sorprendió aún viva. Tengo miedo de enfermar. Tengo miedo de que alguien descubra que estamos aquí ariba en la montaña. Tengo miedo de tanto miedo. Pero el niño no lo sabe. ¡Elena!”

 

Segunda derrota:1940

o manuscrito encontrado en el olvido

 

Alberto Méndez

Los girasoles ciegos

Editorial Anagrama

latafanera.cat meneame.net

Syriana: quan el cinema s’acosta a la realitat

eliteratura | 07 Març, 2006 18:25

El glamour de 007 era tota una altra cosa. Al segle XXI els espies són de ver i la CIA no fa res més que el ha fet sempre. Tanmateix, si anau a veure Syriana, potser no en sortireu entusiasmats però tampoc no haureu perdut el temps. Això sí, aneu-hi amb el cap clar; perquè si no, correu el risc de perdre-vos entre les diferents trames (espionatge, petroli, guerra bruta, màrtirs fonamentalistes...) d’aquest film que ben segur no deu ser del gust de George Bush.

I és que els temps han canviat. La Guerra Freda ja és història i ara ens toca parlar de globalització. Els enemics tampoc no són els mateixos i, en lloc de sistemes –capitalista i comunista, s’entén–, ara parlen de xoc de civilitzacions. Les religions hi tenen un paper primordial. Els integrismes, cristià i islàmic, fan fumet.  A Mallorca mateix la Fundació Educació i Família Illes Balears, propera a l’Opus Dei, construirà una escola en uns terrenys gairebé regalats pel Govern Balear. Els infants seran segregats en funció del sexe. Tot això, justificat no pas amb raons de tipus religiós, sinó amb arguments pseudocientífics com ara que els centres on s’imparteix educació mixta pateixen violència de gènere. En diuen, fa molt més modern, single-sex, educació diferenciada. Són les madrasses doccident. L’altra dia a Fum i Estalzi un article es feia ressó de la notícia de cinc alumnes del Col·legi Corazón Immaculado de Maria, a Sentmenat, sancionats per haver-se disfressats de capellà a la rua del poble. Després, a més, uns altres alumnes del centre els van tupar perquè s’havien ofès d’allò més. Sort que eren cristians, perquè si arriben a ser musulmans se n’arma una de grossa. És que de talibans n’hi ha per tot.

Total, que comences parlant de cinema i política i acabes amb la religió. Coses de la postmodernitat.

 

latafanera.cat meneame.net

Casablanca

eliteratura | 03 Març, 2006 13:40

l temps passarà, i Casablanca romandrà per sempre en la memòria dels romàntics.

No hi haurà ningú que pugui igualar Rick (Humphrey Bogart), boig d'amor per Ilsa Lund (Ingrid Bergman), encara que la farà partir amb el seu marid, amb un avió que es perd per sempre enmig la boira mentre ell i Louis Renault s'allunyen calmadament i inicien una gran amistat.

 

latafanera.cat meneame.net

La polèmica sobre el boicot a Harry Potter: hi ha vida més enllà dels best-sellers?

eliteratura | 02 Març, 2006 11:19

El diari Avui dedica la seva editorial al boicot que el Gremi de Llibreters ha declarat als productes d’Empúries i Salamandra, editorials responsables de les edicions del darrer episodi de Harry Potter, El misteri del príncep, en català i en espanyol respectivament.  El boicot, però, no inclou la darrera aventura del jove mag, així que els llibreters continuaran venent aquesta història que ha protagonitzat un enfrontament de magnitud considerable entre llibreries, editorials i la cooperativa Abacus. Conclou l’editorial de l’Avui que a aquestes alçades pretendre mantenir el preu fix als llibres resulta ingenu.

No som del gremi i, per tant, no tenc interessos econòmics directes en relació a aquesta qüestió. Però pel que he vist, llegit i entès, una liberalització dels preus dels llibres, en darrera instància, aniria en detriment del lector. I quan dic lector, sense ànim d’ofrendre ningú, no me referesc a res semblant a un comprador ocasional de best-sellers.

Quan vaig a comprar un llibre, vull que me serveixin bé. Que el venedor/ llibreter, sàpiga de què li parl. Que a les prestatgeries hi hagi qualque cosa més que les novetats. Que l’ambient sigui agradable, distès. Que hi pugui compartir qualque anècdota sobre la darrera lectura. Que hi hagi un respecte cap al llibre (que no sigui tractat com un article més a una gran superfície perquè no ho és). Que me’l vengui qualcú que també l’estima. I si per això he de pagar una mica més, doncs consent a pagar-ho gustós, content.

Perquè, en nom de preteses liberalitzacions que només serveixen per engreixar els porcs corruptes de sempre, estic fins als nassos d’haver de pagar i consentir serveis que són una punyetera merda.

latafanera.cat meneame.net

Menorca, abans anglesa que espanyola

eliteratura | 28 Febrer, 2006 08:24

Menorca al segle XVIII, un període apassionant de la història dels Països Catalans, sovint desconegut i alhora mitificat. Josep Maria Quintana, paisà meu però al qui no tenc el gust de conèixer personalment, ha publicat Els Nikolaidis, una novel·la que transcorre en aquest segle interessantíssim en què l’illa de Menorca va ser objecte de múltiples dominacions a partir de la Guerra de Sucessió i que culminaren el 1802 amb el Tractat d’Amiens, a partir del qual Menorca començà a patir els efectes perversos de la legislació borbònica, ja que pràcticament des de 1708 es trobava sota domini britànic i, per tant, fora de la jurisdicció espanyola que, amb Felipe V al capdavant, emeté el pervers Decret de Nova Planta.


El segle XVIII, doncs, esdevé gairebé un mite en la història de Menorca perquè va significar un període de bonança econòmica i cultural, un espai de llibertat que Josep Maria Quintana aprofita per novel·lar la vida dels Nikolaidis, família inspirada en els Làdiko, nissaga d’origen grec la qual es dedicava al comerç i que va beneficiar-se de l’estatus de l’illa durant el XVIII per fer fortuna a Maó, capital menorquina precisament a partir de la dominació britànica.

En podeu llegir el primer capítol al web de Quintana.

«Anterior   1 2 3 ... 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS